Mort a Naboo (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Trever i els altres s'havien mantingut en contacte al principi, però mentre el planeta Dontamo s'acostava cada vegada més van mantenir silenci en les comunicacions. Fins i tot si distorsionaven les comunicacions, no volien que els exploradors imperials descobrissin res.

Dex s'havia cobrat un favor enorme i els havia proporcionat dues petites naus. Havien vist el servei en les Guerres Clon i els seus cascos estaven abonyegats i esgarrapats amb els fantasmes de col·lisions de petits asteroides i míssils. Però els motors estaven afinats i els seus hipermotors havien estat renovats.

Trever, Keets i Solace anaven en un caça ARC-170 modificat, Oryon i Curran en un renovat caça Jedi. El seu pla no tenia molt de pla, en opinió d’en Trever, però no tenien elecció. Simplement havien d'aterrar i veure el que trobaven. No hi havia temps per aconseguir imatges de la presó, cap temps per a la vigilància. Si s'havia emès una ordre d'execució, el petit grup de combatents havia de moure's tan ràpid com pogués i arriscar-se.

Trever va mantenir els ulls en l'ordinador de navegació. Estava alerta davant qualsevol signe de naus de patrulla imperial. Oryon li havia dit que sovint feien inspeccions rutinàries de l'espai aeri que envoltava els planetes presó. Cada nervi dins d'ell cridava per aterrar i trobar a Ferus.

Sobtadament es va inclinar cap endavant.

—Alguna cosa passa. Mireu —va assenyalar els punts en l'ordinador—. Estan perseguint a una nau.

—Un vaixell de càrrega, pel seu aspecte —Solace va teclejar amb uns pocs cops—. I aquests són caces.

—Caces imperials perseguint a un vell vaixell? Per què?

—No és el nostre problema. Podrien ser bones notícies per a nosaltres —va dir la Solace—. Estaran distrets amb el que vulgui que estigui passant, i podrem...

Es va detenir bruscament.

—Què passa? —La cara de la Solace s'havia quedat immòbil i tibada de sobte, una aparença amb la qual Trever s'estava familiaritzant.

—La Força. Quelcom... —va clavar els ulls en la pantalla—. Ferus està en aquesta nau     —va estendre la mà cap a la unitat de comunicació—. Oryon, endavant. La nau en les coordenades XYZ 1138, 1999, 2300...

—La veiem.

—El nostre objectiu està en aquesta nau. I als controls, per la qual cosa sembla.

—Sembla que no li vindria malament una mà. Anem.

Trever va ser encastat de sobte contra el seient quan Solace va llançar la nau en picat.

—No et vaig advertir que et subjectessis? —va cridar ella sobre el crit dels motors.

Trever se sentia aixafat contra el seient. Havia vist les habilitats de pilotatge de la Solace, navegant a través dels espais estrets i tancats que era el tràfic aeri de Coruscant. Això era vol de combat ràpid i perillós. Fins i tot podria haver-se sentit alegre, si no s'hagués sentit també com si estigués a punt de morir a qualsevol moment.

—Hauràs de manejar els canons làser —li va dir Solace—. Pots fer-ho?

—Sóc bastant bo —va dir Trever, si bé tècnicament mai abans havia manejat cap.

—Agafa'ls —va dir ella—. Només no dispars a Oryon.

Trever va connectar els canons. Va estirar les cames, mantenint l'equilibri, amb la vista en la mira. Els caces imperials estaven disparant a la nau. Comparat amb els àgils caces, el vaixell de càrrega semblava un gegantesc i maldestre tractor llaurant a través dels estels.

Els caces no s'havien adonat que els dos nouvinguts eren una amenaça, encara no. Podrien aconseguir uns quants trets fàcils.

Trever es va preparar per disparar. Gairebé a tir. Gairebé... gairebé...

Va pressionar l’activador...

...i va ser recompensat amb l'explosió d'un dels caces.

—Bon treball! —va cridar la Solace—. Deixa'm acostar-me més. Ara es tiraran a sobre de nosaltres.

Trever va descobrir ràpidament que disparar a un caça era molt més difícil quan els caces estaven realitzant maniobres evasives... i retornant-li els trets.

L'espai va explotar en un foc de sobte. Hi havia salts, pujades i baixades, corrents de cops percussors que la Solace va cavalcar amb facilitat, amb una mà en els comandaments i l'altra en els seus propis controls d'armament.

Oryon estava girant al voltant dels caces, crivellant-los amb foc i tractant de romandre entre ells i el vaixell. Sobtadament la veu d’en Ferus va aparèixer en la seva freqüència.

—Qualsevol que siguis, gràcies! —va cridar.

—Som nosaltres, dolçor. Cuidant-te l'esquena com sempre —va ressonar la veu d’en Keets.

—M'alegro de veure-us! Us dec d'una.

—Ens deus un munt! —cridà Trever des de la canonera.

El constant tust làser de l’Oryon va encertar a un caça, el qual va sortir acomiadat girant fora de control. Ara només en quedaven dos, i Solace i Oryon van resultar ser millors pilots, maniobrant les seves naus de tal manera que van encaixonar als caces, llavors els van fer trossos.

El foc va explotar en les ales i el fuselatge i ells van descendir ràpidament cap al planeta presó.

La nau d’en Ferus va traçar un mandrós cercle al seu voltant.

—Què tal un punt de trobada?

Solace va revisar les possibilitats.

—Què us sembla Alba-16? No està lluny, i l'Imperi no té presència real allà.

—I té una cantina genial! —va rugir una veu poc familiar a través del comunicador.

—Qui és aquest? —va preguntar Oryon.

Trever va sentir que el seu cor s'elevava quan va escoltar el riure d’en Ferus. Era bo sentir-la. No podia evitar sentir que tot aniria bé.

—No preguntis —va dir Ferus.

Fins que Alba-16 va estar a prop, Clive no li va explicar a Ferus el que havia vist. Estava assegut en la cadira del copilot, amb les botes en la consola, reclinat cap enrere tant com li permetia la cadira.

—Sempre vaig pensar que hi havia alguna cosa estranya en tu, però mai vaig imaginar que eres un Jedi —va dir.

—Mai vaig ser un Jedi —li va corregir Ferus—. Em vaig marxar quan encara era un padawan.

—Mai havia sentit que algú marxés. Una història aquí, eh? —va dir Clive, però no va preguntar—. Podries haver-m'ho dit. M'hauria sentit una mica més tranquil sobre el nostre factor de probabilitat d'escapada. Segons estava, vaig pensar que amb seguretat anàvem a morir.

—Les meves habilitats no estan tan afinades com abans. I no tenia sabre làser. No volia que sobrevaloressis el que podia fer.

—Bé, va ser una bonica sorpresa, col·lega. Ho vas fer bé.

—No tenies per què copejar-me.

—Autenticitat, Mestre Ferus. Aquesta és la clau de tota escapada.

Ferus va aterrar la nau a l’espaiport d'Alba-16. Aquest contenia la col·lecció habitual de vaixells i transports així com unes quantes naus personals. Com el planeta estava sense guarnició imperial, ningú qüestionava l'arribada de les naus.

Darrere d'ell, els dos caces van aterrar. Solace va obrir la carlinga sobre ella i un moment després Trever va treure el cap. Va saltar sobre una ala i va fer un bot fins al sòl, llavors va córrer cap a Ferus. De sobte es va detenir, avergonyit. Ferus va veure les seves mans premudes. Sabia que Trever volia mostrar els seus sentiments, però no volia que tots els veiessin. El noi era una mescla curiosa d'emoció i duresa.

Ferus també havia estat una vegada una persona estirada, però ja no. Va passar un braç al voltant de les espatlles d’en Trever i li va fer una abraçada ràpida i feroç.

—Pensaves que m'havies perdut, veritat?

—Tu si que saps dir les coses clares —va dir Trever.

La resta de grup es va acostar.

—Fes-me un favor —li va dir Keets a Ferus—. Intenta no ser arrestat una altra vegada.

—Qui és ell? —va preguntar Solace, assenyalant a Clive.

—La resposta als teus somnis, preciosa —va dir Clive, envoltant amb un braç el d'ella—. Deixa que et convidi a una copa.

En un vist i no vist, Solace es va alliberar de la seva agafada, va retorçar un dels seus braços darrere de la seva esquena, i va posar l'empunyadura del seu sabre làser contra la barbeta d’en Clive.

—Vaig esmentar que la Solace si és una Jedi? —va preguntar Ferus.

Solace va deixar anar a Clive, qui va somriure en veure la seva incomoditat, i tots ells es van dirigir cap a la sorollosa cantina situada prop de l’espaiport. La música i les converses cobririen les seves paraules.

Clive es va fregar les mans mentre examinava a la ronyosa concurrència.

—Aquesta és gairebé la vista més bella que he vist mai.

Van encarregar begudes i menjar, i Clive va menjar voraçment mentre Ferus posava al corrent al grup del que li havia succeït. Li van explicar l'atac a Solace i al seu seguidors. Ferus es va apesarar en descobrir que l'Imperi havia actuat tan ràpidament i que els altres Esborrats havien mort.

—Les bones notícies són que tots nosaltres hem reactivat les nostres xarxes d'informació —va dir Oryon—. Vam ser capaços de descobrir on et retenien aquests sequaços imperials.

—No estem llestos per a un moviment real de resistència, encara no—va dir Keets—. Però podem veure el dia en el qual puguem unir-nos amb altres planetes.

Ferus ho veia també. Seria anys després, ho sabia. Però algun dia els nuclis de resistència de cada planeta es comunicarien entre si i formarien una xarxa. Tal vegada fins i tot un exèrcit. Tot això havia de començar en algun lloc.

Ferus va assentir.

—Només hem de començar. I Coruscant és el lloc perfecte començar. El Senat sempre ha estat ple d'informadors, persones impacients per un suborn. Només perquè l'Emperador hagi assumit el control no significa que no segueixi sent cert.

—Cert, també hem sentit que Malòrum està a Naboo en alguna missió d'alt secret que ha tramat pel seu compte —va dir Keets—. Així que no has de preocupar-te per ell per algun temps.

Naboo. Una campana d'alerta es va activar en la ment de Ferus. Per què?

Perquè Obi-Wan em va dir que estigués alerta davant qualsevol recerca sobre la mort de la Senadora Amidala de Naboo. El seu funeral va tenir lloc allà, a la ciutat de Theed.

Va intentar llevar-li importància a la visita de Malòrum. Podia haver-hi un sens fi de raons perquè anés allà. Però no podia oblidar que Obi-Wan li havia dit que Malòrum podia ser una amenaça per al futur de la galàxia si se li permetia continuar les seves recerques.

Per un moment, va sentir un arravatament de fúria contra Obi-Wan. El Mestre Jedi estava assegut a l'exili, donant-li a Ferus l'ordre vaga de vigilar una cosa sense dir-li el que estava en perill. Ferus hauria preferit una missió ben definida.

Però ell no podia ignorar això.

Mirà al voltant de la taula. Hauria de fer-ho, per descomptat. Però tenia la sensació de que aquesta col·lecció inusual de lluitadors no el deixaria. No estava segur de com havia ocorregut o per què, però compartien un vincle. Fins i tot Clive.

—Haig d'anar a Naboo —va dir Ferus.

Keets va baixar la gerra de beuratge que era a punt de buidar.

—Just quan començava a relaxar-me —va gemegar.

—No us demano que vingueu —va dir Ferus sincerament—. Però haig d'anar.

Va sentir el pes del moment mentre consideraven les seves paraules.

Clive va deixar caure la seva forquilla plena de menjar.

—Aquest lloc ha perdut molt —va dir—. Anem.

Següent