Submón (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

—Va ser quan el llimac va començar a tirar de...

—Trever, sento que...

—Ja n'hi ha prou de rebolcar-se en culpabilitat, Feri-Wan, intento dir-te una cosa. Vaig deixar caure una carrega alfa i quan va explotar, la llum em va mostrar alguna cosa. A més d’un depredador de deu peus rosegant el meu turmell, em refereixo. Hi ha alguna cosa allà a baix.

—Alguna cosa?

—Quelcom més que un niu de llimacs del duracret. Estava pensant en això. Va haver-hi un centelleig de llum... com si hi hagués metall o alguna cosa per l'estil, o aigua. No estic segur, però era com si hi hagués... espai. Com una habitació. O alguna cosa per l'estil. És només que... recordes quan algun dels rumors deia d’alguna cosa a sota de l'escorça?

Ferus no va haver de preguntar si Trever estava segur. Confiava en les percepcions d'aquest noi.

—Despertaré als altres. Anem.

Era ara el que molts anomenaven les hores buides. Massa tard fins i tot per a aquests que caminaven per aquestes perilloses àrees de nit, massa aviat per a aquests que s'aixecaven abans del clarejar. Es van mantenir units mentre avançaven.

Trever va conduir a un badallant Keets i als altres cap al lloc on el llimac del duracret havia intentat tirar d'ell a través de l'esquerda. Ferus es va inclinar i va encendre una barra lluminosa per veure l'espai. No podia assegurar-ho, però pensava que Trever tenia raó... hi havia alguna cosa allà baix.

—Crec que hi puc cabre —va dir Ferus—. Deixeu-me baixar, i si veig alguna cosa, us cridaré.

Keets es va recolzar contra una columna i va badallar.

—Pren-te el teu temps.

Ferus es va introduir per l'obertura. Va veure que hi havia un mur mig enfonsat una vegada que va arribar a baix. Estava profundament erosionat amb les petjades d'un llimac, però això li va donar punts de suport per a peus i mans. Per a la seva sorpresa, Trever va començar a descendir darrere d'ell.

—Queda't allà dalt —li va dir Ferus.

—D'això res. Jo vaig trobar aquest lloc, així que hi vaig.

Ferus sabia que discutir seria malgastar l'alè. Va continuar descendint lentament. Va saltar els últims metres. Les seves botes van copejar terra ferma. Trever va saltar al seu costat un moment després. Va alçar una barra lluminosa sobre el seu cap per il·luminar-se.

Ferus podia veure ara que estaven en un túnel.

Blocs gegants de pedra formaven les parets i el sostre. El sòl estava profundament acanalat i podia veure els romanents de maquinària soterrada en les petjades.

—Això és el que vas veure brillar —li va dir a Trever—. Va haver de ser algun tipus de sistema de transport.

Va cridar als altres que el camí estava buidat, i van començar a descendir, un darrere l'altre.

Hume va evitar un toll groc ple de vapor que deixava anar una olor rància.

—Vigila —va dir—. Sembla  algun abocament tòxic d'aquí sota.

—El sistema havia de ser primitiu —va dir Rhya—. Van usar rails per al transport.

Keets va mirar cap amunt.

—Encara hi ha conductes en el sostre. Em pregunto on portaran.

—Segur que no s'assembla a Solace —va dir Hume—. Però el túnel podria portar-nos allà.

Ferus va sentir un murmuri per damunt. Aquest va ser el seu únic advertiment quan una forma negra va descendir sobtadament del sostre sobre el seu camí.

No tenia temps d'agafar el seu sabre làser ocult en la seva capa. Així de ràpida era la criatura.

Era un ésser petit, amb músculs compactes, i portava posat un casc ajustat sobre els seus trets. La seva cintura estava atapeïdament cinglada amb un cinturó que portava una varietat d'armes. No obstant això, no va assumir una postura amenaçadora. Semblava casual mentre els mirava acostar-se, tots els Esborrats van alçar les seves armes i li van apuntar a ell.

—Vau esmentar Solace —va dir.

Ferus va assentir, observant-li previngudament.

—Volem anar allà.

Gilly i Spence es van moure fins a la part posterior de l'home, i Keets, Oryon, Hume, i Rhya es van moure encara més a prop. L'intrús no semblava espantat en absolut.

—Puc portar-vos —va dir—. Us costarà.

—Per què hauríem de confiar en tu? —va preguntar Trever.

—Perquè les vostres opcions estan limitades aquí en l'escorça —va contestar—. O ho trobeu vosaltres mateixos, o m'useu.

—Com sabem que pots trobar-ho? —va preguntar Keets.

—Perquè he estat allà. Sóc l'únic que ha estat allà i ha tornat.

Sabia que part del que deia era cert. Havien sentit d'alguns que havien anat a Solace, però mai havien sentit d'un que hagués tornat.

—Hauràs de fer-ho millor que això —va dir Ferus.

—El que molts no saben és que fa molt temps, abans que Coruscant fos una ciutat-món, tenia vasts oceans —va dir l'intrús—. Els oceans van ser drenats i bombats en cavernes sota l'escorça. Aquí és on trobareu Solace.

Els altres van intercanviar mirades. Sonava real per a ells. Tenia sentit. Per això era segur, per això fins i tot l'Imperi tenia problemes a trobar-ho.

—Com et dius? —va preguntar Ferus.

—Simplement digueu-me Guia —va contestar l'intrús—. Vaig deixar el meu nom enrere fa molt temps. Com vosaltres, he esborrat tots els rastres del meu passat.

Alguna cosa no encaixa aquí, va pensar Ferus. Hi havia alguna cosa estranya en Guia. Però de totes maneres, hi havia quelcom estrany en tothom aquí sota.

Guia tenia raó. No tenien molta elecció. Era l'única pista que havien trobat des que van començar. Lentament, Ferus va assentir.

—Porta'ns allà —va dir.

Següent