Kenobi (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

El reptador de les sorres havia iniciat el seu viatge en el sud, més enllà del gran pas. En aquell lloc, les terres altes de Jundland se separaven per permetre-li l'entrada al Mar de Dunes Occidental a qualsevol suficientment estúpid com per anar allà. La terra entre el pas i l'oasi era bastant homogènia, per la qual cosa no hauria estat difícil veure al mastodont metàl·lic que es dirigia al magatzem amb estrèpit.

No obstant això, Annileen se sentia agraïda pel primerenc advertiment de l’Orrin. Malgrat la seva grandària, les màquines van fer bon temps de trajecte, per la qual cosa l'alerta li va donar encara alguns minuts per amagar els diners en efectiu en un lloc segur. Per quan el mercat de puces ambulant va minorar la marxa i es va detenir al pati del sud, Annileen i els seus fills ja estaven preparats.

La comerciant es va mantenir dempeus sota l'ombra del reptador de les sorres, amb el seu barret de safari gris d'ala. Els sols resplendiren en les altures sobre l'angulós frontal del vehicle, però ella no va aconseguir veure si hi havia algú en la cabina de control. No importava, havia de fer una cosa ara, una cosa que havia fet durant vint anys de visites espontànies per part dels jawes. Una cosa que havia vist a Dannar fer el primer any en què va ser emprada, una acció que li va permetre adonar-se que no era solament un jornaler més i que no acabaria en fallida en un any.

—Fem això —va dir Annileen, mentre ficava el cartutx d’energia en el seu rifle.

—Ai, Annie —va dir Leelee. Ella i els altres clients acabaven de sortir quan van escoltar al reptador acostar-se—. No aniràs a disparar-los, veritat?

Annileen no va dir res, només va conduir als seus fills fins a un costat del vehicle. Un vapor fastigós emanava del sobreescalfat motor del mastodont.

—Ja han fet aquest exercici —els va dir als seus fills. Jabe i Kallie van assentir.

L'enorme rampa es va obrir amb un cruixit i, al final, l'extrem va colpejar en caure en el terra i va produir un apagat so metàl·lic. Els Calwell van aixecar les seves armes... i van girar per apuntar als seus clients.

—Ara, escoltin-me bé —va cridar, dirigint-se als colons—. Aquesta és la meva propietat, i si algú va a comerciar amb els jawes, seré jo. Si vostès no volen pagar el meu sobrepreu, poden muntar els seus dewbacks i anar fins a Mospic Range o on vulgui que es dirigeixin els jawes després.

Entre la multitud es va escoltar un agitat murmuri de descontent. Annileen va respondre amb un tret a l'aire.

—Parlo de debò —va dir amb un grunyit, i va fulminar als seus clients amb la mirada—. Sàpiguen que si algun de vostès tracta si més no de comprar-li un rebló als jawes, no els dispararé a ells. El seu negoci és vendre i mai van a comprendre el que són els límits de propietat. Vostès, en canvi, saben perfectament on es troben i quines són les regles. Així que tal vegada sigui millor que entrin al magatzem. Si hi ha alguna cosa aquí que valgui la pena, ho posarem a la venda després d'haver-ho netejat.

La dona havia deixat tot molt clar. Els clients del Reclam van entrar rondinant al magatzem. Annileen no s'havia vist en la necessitat de disparar-li a ningú en molt temps perquè un tret per estabornir, cada cert nombre d'anys, havia estat suficient per convèncer a la gent que aquest era el seu terreny comercial. A Gloamer se li permetia sortir dels garatges i bregar directament amb els jawes perquè, en anys passats, quan el comerç havia decaigut, ell complementava el seu negoci comprant-los equip obsolet que després renovava, però li pagava al magatzem un percentatge sobre aquest intercanvi, per la qual cosa el sobrepreu estava cobert per a la família.

Una diminuta figura embolicada en una capa marró va aparèixer en la rampa. El jawa pesava la meitat del que Annileen, però la va mirar amb amabilitat i va onejar la mà per saludar-la. Ella li va respondre amb un gest similar.

—No li llevin la vista de sobre en aquesta gent —va dir al seu fills, que seguien en posició d'atac—: assegurin-se que no robin res.

Kallie va deixar anar una riallada.

—Qui? Els jawes o els nostres clients?

—Tots dos. Kallie, tu cuida als jawes; Jabe, entra al magatzem i cuida el lloc abans que la gent comenci a beure directament de les aixetes.

Jabe va contestar amb un gemec.

—He estat aquí ficat tot el dia!

—D'acord, llavors queda't aquí i que Kallie entri.

Kallie va mirar a la seva mare amb cara d'angoixa.

—Això tampoc és just, mama, jo treballo fora, recordes?

Annileen va mirar a la seva filla amb modèstia fingida.

—Ah, sí, clar! Llavors la noia que estava aquí dins fa una estona explicant a tots els meus comensals com Ben va evitar que es matés sola no eres tu —va exclamar, picant-se en el front amb el palmell de la mà, com si de debò estigués avergonyida per l'equivocació—. No, espera, crec que sí eres tu, veritat? Ara calla i fot el camp d'aquí!

Després d'això, Kallie va entrar atropelladament al Reclam. Jabe rigué a riallades amb aire triomfant i va caminar fins a on es trobaven Mullen i Veeka, divertits per l'escena, al costat de diversos peons més dels Gault.

Annileen va veure al seu fill reunir-se amb els seus amics i va sospirar. Els seus fills tenien setze i disset anys. Alguna vegada deixarien de competir entre si? Perquè, sense importar qui guanyés cada batalla, el premi per a ella sempre era un altre mal de cap més.

A sobre, els amics que Jabe havia triat no la feien gens feliç. Mullen Gault sempre va ser un noi malhumorat i no havia canviat en res amb l'edat. Veeka, per la seva banda, es va tornar un desastre des que va morir el seu germà bessó. Annileen mai deixava que Kallie s'acostés si més no a aquesta noia que, a més a més, era més gran. Per desgràcia, li costava molt més treball mantenir a Jabe allunyat dels Gault.

De sobte, algú li va tirar de la màniga des d'enrere. Per un instant la dona va pensar que es tractava d'un jawa, però en girar-se va veure a Erbaly Nap’tee parada aquí.

—Tu treballes aquí, joveneta? No hi ha ningú en el mostrador per atendre als clients.

Annileen va tornar a sospirar sonorament, es va penjar el rifle de l'espatlla, va prendre amb suavitat a la dona nikto de les espatlles i la va fer girar fins que va quedar d'enfront del líder jawa.

—Aquí anem, senyora, té vostè el meu permís per comprar-los directament als jawes. Cortesia del Reclam de Dannar.

El líder trinà i va mirar a Annileen desconcertat mentre l'anciana s'acostava a ell. Annileen va encongir les espatlles.

—La senyora està a la venda, si per ventura els interessa —va dir, i després va mirar ràpidament cap a la rampa, per on ja estava baixant la mercaderia.

Als jawes els va prendre menys de cinc minuts baixar tot el que valia la pena comprar, ja tenien molta pràctica en això. Annileen va revisar el lot. Com de costum, hi havia massa droides. No els va comprar. A Dannar mai li havia agradat vendre coses que no sabia reparar, i a ella li seguia semblant una bona política perquè no podia oferir garantia per a una màquina que després podria iniciar una matança massiva en la cuina d'algú. Els petits electrodomèstics, en canvi, es podien vendre en les condicions en què es trobessin. Poc després sempre acabava sentint remordiment perquè cadascun d'aquests objectes havia estat recollit entre les restes de la llar d'alguna família de cercadors d'aigua dels pujols que mai va poder tirar endavant. De sobte va reconèixer una estufa a primera vista: ja l'havia venut tres vegades.

—Togo togu! Togo togu!

Annileen va tornar a mirar cap a la rampa. Dos jawes diminuts anaven pujant per ella amb les seves arpes, i una tercera criatura s'havia quedat enrere plorant a tot pulmó. Veeka i diversos dels peons dels Gault havien format un cercle i estaven llançant-se entre si a l'aterrit jawa com si fos una joguina de drap.

—Ja deixin anar als jawes i vagin a comprar les begudes! —Va gargamellejar Veeka. havia rigut tant que ja estava completament ronca.

—Escolteu! Deixeu en pau aquestes criatures! —Va cridar Annileen i es va acostar amb pressa al grup, però es va detenir quan va veure al seu fill entre ells. Els ulls se li desorbitaren—: Jabe!

El noi va mirar cap amunt quan va escoltar la veu, i això el va distreure prou perquè se li escapés de les mans la criatura que acabaven de llançar. El jawa va xisclar i va sortir corrent desesperat cap a la rampa. Jabe ja havia escoltat la veu de la seva mare, però els peons dels Gault estaven més a prop d'ell, encoratjant-lo:

—Compra les begudes! Compra les begudes!

—No t'escaparàs —va dir Jabe, i va trencar el cercle amb rudesa per anar a perseguir a la criatura amb prou feines d’un metre d'altura. Annileen va arribar al peu de la rampa quan Jabe ja anava pujant per ella. El seu fill va desaparèixer en la foscor del llindar—. Ja et tinc petit lladreg...

—Yaaaghh!

De sobte va tornar a aparèixer Jabe totalment lívid i amb els ulls oberts com a plats. Darrere d'ell s'aconseguia veure a algú més. Era una figura encaputxada i coberta amb una capa color marró, igual al jawa que acabava d'escapar i del doble d'altura. Desesperat per fugir del gegant, Jabe va ensopegar i va caure per la rampa. Veeka i els peons ja estaven desenfundant els seus blàsters.

Annileen es rigué en veure al seu fill caure just enfront d'ella.

—A baix els blàsters, nois, aquest no és el jawa venjador gegant —va cridar, somrient-li al seu salvador, qui la saludava des de la part superior de la rampa—. Hola, Ben! —Va dir—. Benvingut al Reclam!

Ben es va llevar la caputxa.

—Bon dia. Eh, dies! —Va corregir, mirant els dos sols. Annileen el va veure respirar profund. Era obvi que li donava gust escapar de l'espantós aire tancat del reptador de les sorres—. Espero no haver espantat a ningú. Els jawes van ser molt amables a portar-nos.

L'home va xiular i de seguida va aparèixer Rooh en la porta darrere d'ell. Ben va moure una mica el braç sense mirar, fins que va trobar la regna de l’eopie.

—Hauria baixat abans, però Rooh es va embolicar una mica allà dins —Ben va mirar cap a la base de la rampa, on Jabe estava tirat enfront de la seva mare—. El noi es troba bé?

—No ha estat bé per algun temps —va contestar Annileen, aixecant al seu fill del coll de la camisa. Després li va llançar una mirada fulminant—. Et vaig dir que no els llevessis la vista de damunt als jawes, no que juguessis a pilota amb ells. Torna al teu lloc!

Jabe va recuperar el seu rifle amb actitud submisa i va caminar treballosament fins a l'extrem de la línia d'exhibició de productes, tractant d'evitar el contacte visual amb els seus amics costi el que costi.

Ben i el seu eopie van baixar fins a la superfície sorrenca.

—És el seu fill?

—Em fa vergonya admetre-ho —va dir Annileen, rient subtilment—. Crec que va pensar que era vostè un jawa gegant.

—Ah —va exclamar Ben—. Ha de ser pels ulls.

—Ja!

Ben va acariciar el coll de Rooh i va elevar la vista per contemplar l'enorme magatzem enfront d'ell.

—Quin lloc més agradable.

—Prenent en compte el que un es troba aquí a les terres perdudes, suposo —va assenyalar Annileen.

—Ho lamento, no vaig voler dir això.

—Està bé —va agregar ella, tractant en va de recordar quan va ser l'última vegada que a algú li va preocupar haver-la ofès—. Sí, hauria de ser agradable almenys. Jo sóc la propietària.

Ben es dreçà i es va dirigir a l'edifici acompanyat del seu eopie. Va llegir en veu alta les lletres majúscules gravades en el rètol en la façana. La sorra s'havia acumulat en algunes de les osques.

—El Reclam de Dannar.

—Ell va fundar el magatzem, jo vaig arribar després —va explicar Annileen, al mateix temps que li oferia a l’eopie un mos que va trobar en la seva butxaca. Era una criatura molt dòcil, s'assemblava al seu amo, va pensar—. Dannar és el meu espòs.

—El seu espòs... —va repetir Ben, fent un cop d'ull a la multitud fora del reptador de les sorres.

Annileen va fregar afectuosament la cara de Rooh.

—Ara només estic jo amb els dos nois als quals ja va conèixer —va explicar, somrient—. Què el porta per aquí?

—La seva invitació —va contestar ell, assenyalant a l'animal amb un gest—. Necessito una mica d'aliment per a la Rooh.

Annileen es dreçà.

—Ha vingut al lloc indicat —la comerciant va girar-se cap al reptador de les sorres i va veure al seu fill recolzat en el pantagruèlic vehicle sense parar-li esment a res en particular.

—Jabe! Aconsegueix-li a aquest home aliment pel seu eopie! Immediatament!

El noi va mirar al capdavant.

—Pensava que volies que vigilés als jawes.

—Oblida-ho —va contestar ella. Els jawes ja estaven apinyats al voltant de l’Erbaly, conversant de sobte entre ells mentre escoltaven les interminables preguntes de la dona nikto. Segurament estan tractant d'esbrinar com posar-li fi a la conversa, va pensar—. La primera bossa és cortesia de la casa.

Ben va baixar la mirada. Annileen ja havia notat que ho feia molt.

—Si us plau, no ha de regalar-me res, puc pagar per l'aliment...

—Accepti-ho, si us plau; és la meva forma d'agrair-li que m'hagi estalviat les despeses fúnebres de la meva filla. A més, n’hi haurà prou amb un menjar perquè Rooh el tingui aquí de tornada cada setmana per més. Oferim només el millor.

—Està bé, només permeti'm lligar-la —va dir Ben, en veure l'estable—. Sabia que l'aliment seria massa càrrega per a ella de retorn, per això els vaig demanar als jawes que em portessin.

Annileen el va veure allunyar-se amb l'animal. Jabe va deixar el seu lloc en el llindar i es va acostar a la seva mare prou perquè li escoltés murmurar:

—Vas dir «Ben»? És ell?

—Justa la fusta —va contestar ella, mentre exhalava profundament i es reacomodava el barret—. Només va arribar alguns dies tard.

***

—Ben!

Jabe va entrar al magatzem tan sols vint segons abans que la seva mare i el visitant travessessin la porta, però en va tenir prou amb aquest temps per informar a la seva germana de l'arribada... i perquè ella ho comuniqués als gairebé trenta clients que estaven en el lloc.

Ben va assentir quan la noia el va rebre en l'entrada. Annileen va notar que ja s'havia tornat a posar la caputxa. Era impossible culpar-ho.

—Hola, Kallie —va dir Ben.

—Escolta, et vas recordar! —Va dir Kallie, amb un somriure resplendent—. Benvingut al nostre magatzem, deixa'm mostrar-te el lloc.

—El teu lloc és en l'estable dels dewbacks —va intervenir Annileen.

Kallie va assenyalar a la seva mare.

—Sí, però tu em vas dir que ara treballés dins. Anem —va dir, tirant a Ben de la màniga—. Què necessites? Tenim de tot.

—Sí, bé, se'm va trencar la brida i...

—Anem a la sala de les muntures! —La noia el va conduir a la part posterior de la zona de vendes, passant entre els curiosos comensals asseguts en les taules. Annileen els va seguir, temorosa que la dignitat de l'home es veiés danyada. La dona no va veure si Ben va saludar a la gent que li mirava, però no anava a permetre que ningú espantés a un client nou, especialment aquest, amb qui tenia un deute important.

Ben es va quedar parat en la porta del quartet, mirant l'equip que aquí s'exhibia.

—Aquesta part del magatzem solia ser un armari —va explicar Kallie, tractant de no ruboritzar-se—; ara em pertany.

Annileen va passar al costat d'ells i es va acostar a l'exhibidor de brides.

—Vaig pensar que amb això es mantindria ocupada.

Ben va mirar cap enrere i contemplà l'interior del magatzem, ple de compradors, comensals, gent bevent i alguns altres preparant enviaments postals.

—Sembla que ja fa bastants coses.

—Excepte detenir dewbacks amb atacs de fúria —Annileen li va passar la brida a Kallie i li va indicar amb un gest que sortís—. Ajusta aquesta brida per l’eopie d’en Ben.

Encara que molesta per l'atreviment de la seva mare en treure-la del lloc, la noia va somriure a Ben i es va dirigir amb constrenyiment a l'entrada.

—No trigo!

—No triga —va repetir Ben planament.

Annileen va conduir al seu client per la zona del menjador, la qual es va convertir en una pista d'obstacles plena de comensals amb preguntes sobre el rescat. Qui era ell? D'on venia? Per ventura no sabia que ningú amb sentit comú s'internava en els Retrons? On vivia? Li agradaria aprendre a ajustar el seu evaporador? No estaria interessat a comprar un speeder per no haver de dependre de l'amabilitat dels jawes per transportar-se? Venia d'un món exterior? I, en aquest cas, què era el que realment estava passant amb la República? En veure que l'home empal·lidí una mica davant el bombardeig de preguntes, Annileen el va empènyer cap a la part frontal del magatzem.

—La conferència de premsa serà després que acabi les seves compres.

—Clar, clar —va dir Leelee, qui ja estava dempeus i de braços plegats, mirant a Ben amb tota la luxúria de la qual només una zeltron era capaç—, guarda't al nouvingut per a tu sola.

Annileen va girar-se i li va murmurar a la seva amiga:

—Tu estàs casada i tens cinc fills!

—També em corre sang per les venes! —Va replicar Leelee, mostrant-li a la seva amiga els inflamats conductes dels seus canells—, així que porta-ho aviat de tornada.

El nouvingut va ajupir el cap encara més. Annileen va mirar alarmada cap al davant del passadís i s’adonà que més clients els observaven. A sobre, els Gault ja estaven en el magatzem, escrutant també al nouvingut. Havia de fer alguna cosa sobre aquest tema.

—Disculpin —va dir, després de deixar a Ben al costat d'un exhibidor de camises. Va caminar fins al seu mostrador i va saltar sobre ell. Es va posar dempeus, va col·locar les seves mans fent cassoleta al voltant de la boca i, fent ús de la seva veu més potent per donar els últims avisos, va cridar:

—Escoltin bé! Aquest és un succés que no es repetirà mai: l'embargament a la mercaderia jawa s'aixeca per avui. A comprar!

Als clients els va prendre un moment entendre el que succeïa, però després va esclatar el xivarri. Ben, sorprès, es va fer cap enrere i va deixar passar el riu de clients que va fluir cap a la sortida. Algunes persones es van quedar en el bar, però tots els que fins aquest moment l’havien mirat bocabadats van fotre el camp.

Ben va aixecar la vista amb una expressió d'obvi agraïment.

—Suposo que es tracta d'una ocasió especial.

—Sempre vaig dir que algun dia els jawes servirien d'alguna cosa —va dir ella.

—Un mai sap el paper que jugaran els altres —va murmurar el nouvingut, ajudant-la a baixar del mostrador sense deixar de mirar-la pensatiu.

Següent