Mort a Naboo (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

Escapar seria genial ara mateix. Tant de bo Ferus pogués descobrir com aconseguir-ho. Sense un sabre làser, hauria de ser molt més enginyós. I aquest, per descomptat, era el problema. Estava quedant-se ràpidament sense recursos. Incloent la seva pròpia força.

Ferus portava allà només dos dies, però ja sentia els efectes de la falta de son, el menjar insuficient, i l'aclaparador treball repetitiu.

Tots els dies marxaven a una fàbrica. Ferus podia veure que havia estat construïda recentment, potser poc després que Palpatine s'hagués declarat a si mateix Emperador. Havia estat aixecada precipitadament, per la qual cosa ja hi havia esquerdes en el sòl i en el sostre, esquerdes que deixaven passar una pluja picant i una andanada d'insectes grossos i famolencs amb fortes pinces que treien sang.

Si et sobresaltaves, rebies un cop dels guàrdies, així que aprenies a no sobresaltar-te mai. Treballaves.

Ferus no sabia el que estaven fabricant, només que era una peça d'una cosa més gran. Els interns es canviaven dia rere dia d'una tasca a una altra. Estaven treballant en armes? Maquinària? Droides? Les peces eren massa petites o massa confuses per saber-ho. Hi havia murmuris sobre un "arma definitiva" però Ferus no podia descobrir què podria ser.

De tant en tant treien presoners de la línia i se’ls emportaven, i ningú tornava a veure'ls de nou. Ferus sabia que els seus dies estaven comptats. Moriria a capritx de Malòrum. El més probable és que l’Inquisidor estigués retardant la seva execució només per fer-li sofrir.

Ara tothom li evitava. El seu company de cel·la planejava fingir una malaltia per anar a la infermeria. Ferus va parlar amb ell poc abans que apaguessin les llums.

—Però vas dir que ningú que és transferit allà torna a sortir —li va recordar Ferus al seu company de cel·la en un murmuri.

—Prefereixo morir per una injecció en el braç d'un droide mèdic abans que quedar atrapat en un foc creuat amb tu —va respondre.

—Escolta —va dir Ferus—, puc manejar-ho. I no tinc intenció de morir aquí.

El seu company de cel·la li va mirar, la seva mirada cansada era pesarosa.

—Ets un d'aquests que pensen que poden escapar. Raó de més perquè me’n vagi. Ets problemàtic perquè no ho pilles. No hi ha forma de sortir.

—Sempre hi ha una forma de sortir.

—Bé —el company de cel·la va estirar les seves cames i va riure—. Tu tens la teva forma i jo tinc la meva.

El seu riure, per a Ferus, era el so més solitari de la galàxia, un vent d'hivern en un món d'alts deserts. Podia sentir en aquest riure el so d'algú llest per morir.

Quatre guàrdies van venir i li van escortar a empentes. Ferus li va veure marxar amb pesar. Tenia la sensació de què en una altra vida, hauria agraït la companyia del seu company de cel·la. Mai havia sabut el seu nom.

Al matí. O, almenys, suposava que era al matí. No havia vist el sol des que va arribar. O la lluna o el cel. Tot aquest duracret estava començant a afectar-li. Estava atrapat en un món de roca grisa. Podia veure al seu voltant com els tons de la pell dels altres, fins i tot la pell blava o verda d'altres espècies, estaven tornant-se grises.

Va esperar al so del pany automàtic que va espetegar simultàniament en totes les cel·les. S'esperava que es posessin en la fila en tres segons o es trobarien amb la punta d'una pica de força incrustada en les seves costelles.

Es va posar les botes i es va quedar al costat de la porta, esperant. Avui, va decidir. Avui quelcom havia de canviar. Havia de trobar alguna cosa, un punt feble en la cadena, un guàrdia descurat, una porta no vigilada. Avui seria el primer dia cap a l'escapatòria.

Els panys van ressonar; el principi d'un altre dia esgotador.

Ferus va sortir al corredor i ells es van tirar sobre d’ell immediatament. No havia sentit cap advertiment de perill.

El presoner 67 i cinc dels seus esbirros li van envoltar en bloc i el van portar cap endavant en la fila. El presoner 67 es va lliscar immediatament darrere d'ell. De cua d'ull, Ferus va veure que les enormes mans de 67 estaven col·locades per envoltar-li la gola. Mentrestant, sense ser vistos pels guàrdies, els altres quatre es van acostar més a Ferus, mantenint-li els braços subjectats als costats. Podia sentir la força sorprenent de la seva agafada. Òbviament robar el menjar d’altres interns tenia els seus avantatges.

Ferus va entendre el seu problema immediatament, en un instant això li va mostrar cada opció, recordant el seu entrenament Jedi. No tenia cap arma. No tenia mitjans per escapar, doncs si se sortia de la fila els guàrdies li matarien tan fàcilment com a un cuc, havia vist com ocorria.

Si es barallava amb el presoner 67, la qual cosa, per descomptat, tenia intenció de fer, estava segur que els esbirros de 67 simplement es farien a un costat, trencarien l'escut, i observarien com els guàrdies s’emportaven a Ferus.

Atacar a un altre presoner podria reportar diversos resultats diferents, tots ells dolents. Podies ser tret per ser torturat o simplement executat a l'acte. Tot depenia de l'humor dels guàrdies. I sempre estaven de mal humor.

Tot això va passar ràpidament per la ment d’en Ferus en menys temps que li va portar al presoner 67 col·locar-se directament darrere d'ell. Les mans de 67 es van alçar, grans i carnoses lloses capaces d'aixafar la tràquea d’en Ferus.

Ferus va decidir usar un mètode de combat Jedi, allò que un dels seus instructors havia anomenat "atacar cap enrere". Desviaria un moviment ofensiu i lluitaria amb el seu atacant sense girar-se, ni tan sols per encarar-lo. Divertit en un aula lluitant contra altres padawans, però en certa forma, en una presó brutal on qualsevol cosa podia succeir... no era tan divertit.

Ferus va fer una torsió sobtada i un ràpid cop sec amb els braços, afluixant l'agafada dels presoners col·locats al seu costat. Però 67 va ser igual de ràpid. Un gruixut avantbraç va envoltar la seva gola. Ferus va sentir que la seva visió es tornava grisa.

Sobtadament de cua d'ull va veure una cosa, un parpelleig, un centelleig, que es va traduir ràpidament en la visió d'una datacard de plastoide volant per l'aire amb velocitat increïble i girant. La seva velocitat era tan ràpida que era gairebé invisible. Ferus es va ajupir i va copejar al presoner 67 a la meitat del front. Els seus ulls es van posar en blanc i va caure pesadament.

Els guàrdies van escoltar el cop i es van abalançar cap al so, però quan van arribar fins a allà Ferus ja havia avançat alguns passos. Fins i tot els esbirros, encara que atordits, van poder barrejar-se amb la munió.

Els guàrdies indiferents van treure el cos a ròssec.

Ferus va inspeccionar la munió sense que semblés que mirava, una tècnica Jedi. Qualsevol que fos el seu rescatador no el podia veure. S'havia reincorporat a la multitud. Ferus podia veure també els ulls d'altres presoners movent-se, buscant. Ningú havia vist la font de l'atac silenciós.

Perplex, Ferus va marxar cap a l'interior de la fàbrica amb els altres. Un altre dia de penós treball.

Un altre menjar fastigós.

Però ara tenia una cosa que no tenia abans. Només uns pocs en la galàxia tenien l'habilitat i el coneixement per convertir una datacard en una arma mortal, que poguessin llançar-la des d'aquesta distància sense ser vistos.

Un d'ells era amic seu.

Era gairebé el final del dia, mentre estava dempeus al costat d'una sorollosa màquina, alimentant-la amb trossos de duracer per crear planxes contínues i intentant no tallar-se els dits en el procés, quan va escoltar una veu familiar directament darrere d'ell.

—Vaig suposar que et trobaria aquí, Olin. Pensava que preferies les reunions més elegants.

Ferus va somriure sense girar-se.

—El teu tipus de lloc, Flax —va murmurar molt baix.

El seu rescatador havia estat exactament el que havia esperat que fos. Clive Flax, el músic de classe baixa. Espia industrial. Agent doble.

Les coses estaven millorant.

Següent