Kenobi (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

THOOM! THOOM! THOOM!

De no ser pel so, hauria passat de llarg. El refugi quadrat de color blanc amb més blanc i dom de pourstone passava desapercebut sota la llum dels sols en plena elevació i es camuflava impecablement amb els Erms de Jundland. Fins que Annileen no va alinear l’X-31 amb el terra del desert no va veure el centelleig de l'evaporador en la part posterior. El refugi estava enclavat en un cingle del sud-oest, per la qual cosa va imaginar que sota hi havia una caverna. Un altre alberg pres com a últim recurs.

Aquest terme era completament pejoratiu i es referia als habitatges de la frontera construïdes sota una teoria mai provada que deia que les terres altes dels erms acumulaven més condensació durant la nit. Ningú estava segur que fos cert, perquè ni tan sols els grangers més resistents duraven més d'una temporada vivint aquí. Aquests llocs eren per a treballadors donant-se la seva última oportunitat i per a suposats mags convençuts que la combinació de configuracions d'evaporador que posseïen era única i que a ningú més se li havia ocorregut mai. A Annileen li semblava que tot això era una ridiculesa. Fins i tot si algú arribés a donar amb la combinació adequada per sort, quin inversor en els seus cinc sentits construiria una granja industrial en aquesta zona? Era una bogeria.

Ella, no obstant això, va demostrar no estar tan dement en triar aquest trajecte. Dies abans va veure a Ben dirigir-se cap aquí quan va sortir de l'oasi, i Orrin li va dir que s'havia trobat al misteriós desconegut en aquesta zona. A més, com durant la setmana anterior no va bufar el vent, encara quedava el rastre. I aquí, tremolant enfront d'ella, es trobava l’eopie d’en Ben, menys preocupada per la seva presència que pel soroll de la part de darrere de l'habitatge.

Thoom! Thoom!

Annileen va estacionar l’speeder i es va estirar fins al seient posterior. Va ser alguna cosa que se li va ocórrer a Dannar: arrencar el respatller de la consola del mig per fer més espai per als nens o, en aquest cas, per a la caixa de subministraments d’en Ben. De sobte es va adonar de què produïa el so que escoltava, va tractar de suprimir el seu riure i va pujar pel pujol amb la caixa.

—Està bé —va cridar Ben des de darrere de la casa—. Entenc el que vols dir. Sé que estàs enutjat, però ja prou!

Thoom! Una muntanya de pèl, gairebé de la mateixa grandària de l'home, va retrocedir per prendre el vol i es va llançar de ple amb les banyes de front cap a un dels costats del refugi blanc. THOOM!

Annileen va recolzar la caixa en el seu maluc i va observar sense poder ocultar el seu somriure.

—Té problemes amb el seu bantha?

—No, per res, per què ho pregunta? —Ben va agafar una soga i va tractar de captar l'atenció del vedell. Annileen va notar que portava una estona bregant amb la bèstia. La seva folgada camisa blanca ja estava desgastada, i del seu cabell castany exposat al cel rajaven rius de suor. L'animal va bleixar furiós i va reprendre la seva missió.

Annileen va assenyalar la soga.

—Què planeja fer amb això?

—Estic pensant a penjar-me —va contestar Ben, mirant-la amb exasperació—. No sé què vaig fer per provocar-lo. Normalment sé com bregar amb els animals.

—Bé, com ho va poder constatar l'altre dia amb el que li va succeir a Kallie, no deixen de ser animals —va explicar ella, mentre col·locava la caixa en el terra—. Oblidi la soga. Deixi'm intentar-ho.

Ben va fer un gest d'indiferència.

—Com vostè agradi.

Annileen es va llevar els guants i va caminar a poc a poc cap a l'enorme criatura.

—Criar animals no és el mateix que criar adolescents. Els nois no saben el que volen, però ho volen ara mateix. Els animals, en canvi, en general saben el que necessiten. Com aquest amiguet —va dir al mateix temps que s'acostava al vedell de bantha envoltant-lo—. Creu que la casa és la seva mare.

—La seva mare?

—Justa la fusta —Annileen va percebre el vapor de l'alè de l'enorme bèstia quan es va estirar a poc a poc per tocar la seva cara. El bantha va trepitjar amb impaciència—. El més probable és que la mare estigui passejant ara en els erms, lluny d'aquí.

—No pot trobar-la?

—Si vostè tingués tot aquest pèl en la cara també es perdria. Des de la perspectiva d'un vedell de bantha, tot el que és més gran que el seu menjar pot ser la seva mare.

—Em sembla una bona política —va dir Ben, de braços plegats mentre observava preocupat a Annileen, qui ja es trobava francament entre l'animal i la colpejada paret—. Què fan...? És a dir, què faig?

—Shhh —Annileen va traçar el perímetre de les òrbites oculars del vedell amb els seus dits, i després es va inclinar i va acariciar a la bèstia amb la seva cara. Els cascos de la bèstia van deixar de sonar i la dona li va murmurar a Ben—. El que vostè ha de fer és observar com l’envio en una altra direcció.

Ben va retrocedir i Annileen va avançar empenyent al petit bantha de les banyes. A pesar que la bèstia pesava almenys una tona cúbica més que la dona, va començar a retrocedir sobre el pujol. En arribar al peu del cingle, ella va fer girar a l'animal a un costat i li va donar una palmada forta. El llarg i grenyut pèl de la bèstia va oscil·lar d'un costat a un altre mentre aquesta caminava amb desenfado.

—No morirà solament en els erms?

—No, de cap manera —Annileen va treure un mocador de l'interior de la seva bota i es va fregar les mans amb ell—. No estarà sol per molt temps. Si no troba al seu ramat, algun tusken ho adoptarà —va explicar.

Ben va assentir.

—La meva casa li ho agraeix. Jo vaig tractar de, bé, de calmar-lo però...

—No hi ha problema. Tal vegada vostè va ser el primer humà amb el qual es va topar —Abans que l'home es donés la volta i comencés a pujar pel pujol amb direcció a casa seva, Annileen va aconseguir entrellucar un tènue somriure en el seu rostre.

Li va semblar haver-lo vist més content en el magatzem; aquí es veia una mica desconsolat. Deu ser depriment viure sol aquí, tan lluny, va pensar.

En aquest moment, ell va girar-se a mirar-la.

—Què la va portar fins aquí, Annileen?

—Lliurament especial —la dona va caminar al costat d'ell i va assenyalar la caixa amb articles—. La majoria dels nostres lladres s’emporten articles sense pagar. Vostè és l'única persona que conec que paga i deixa la seva mercaderia en el magatzem.

—Llavors crec que sóc molt mal lladre —Ben va deixar la caixa sota la vacil·lant ombra de l'evaporador i es va gratar el cap—. Lamento el problema que vaig causar la vegada passada. Espero que els danys no hagin estat...

—Jo sóc qui hauria de disculpar-se amb vostè. El magatzem és molt més amigable del que sembla —va explicar ella—. Com no el vaig tornar a veure, vaig pensar que havíem aconseguit espantar-lo.

—Ah, no —va dir Ben, mirant al voltant—. És que he estat ocupat.

Pel que va veure, a Annileen li va semblar que aquesta zona de la casa semblava dia de basar pels jawes: hi havia munts de peces d'equip tirades per aquí, omplint-se de sorra. A més, encara que existia l'obertura corresponent, no hi havia porta per entrar a l'habitatge. La cortina de tela basta que li havia venut a Ben era tot el que cobria l'entrada.

—Els antics inquilins em van deixar molt a fer per aquest lloc —va explicar el nouvingut.

—Sembla que se’n van anar fa molt temps.

—Sí. He vist que hi ha molts habitatges abandonats. Havia pensat construir aquí la meva llar, però això requerirà molt més treball del que vaig pensar —va dir.

—Almenys hauria d'aconseguir una porta.

Ben va somriure divertit.

—Està tractant de vendre'm alguna cosa més?

—No, només em preocupa que es vagi a congelar durant la nit. De fet, molts d'aquests objectes haurien d'estar a l'interior —Annileen va caminar fins a l'estable de l’eopie—. També necessita posar-li una lona damunt d’aquest aliment perquè, si no, en una hora ja estarà fornejat.

—Creu que a Rooh li importarà?

—No, però si la tindrà més a prop, a vostè és a qui hauria d'importar-li.

—Ah —va exclamar Ben, estirant el coll—. Justament estava col·locant una lona sobre les meves plantes funnel.

—No ho faci, aquestes necessiten respirar. A més, no s'assecaran més del que ja estan.

—Llavors tot s'equilibra —va agregar ell, aixecant la coberta de l'aspre fullatge—. Tenia por que hi hagués una tempesta de sorra.

—Pel que sembla ja les coneix. Qualsevol que s'hagi enfrontat almenys a una, tindria por. Però no. Pot començar a preocupar-se de debò quan vegi que els borinots rock comencen a formar un eixam. La meitat de les vegades, aquests animals són més precisos que els qui pronostiquen el temps.

Ben va assentir.

—Lliurament a domicili i informe del temps. Aquest servei és excel·lent.

—Així és com protegeixo el meu monopoli: mantenint vius als meus clients —Annileen va assenyalar la caputxa que Ben portava cosida al coll de la camisa—. Per exemple, si jo fora a seguir treballant aquí, en l'exterior, em cobriria amb això abans del doble zenit.

Ben es rigué.

—Vaig sobreviure fins i tot abans de conèixer-la, sap? —Va dir, però de tota manera es va posar la caputxa.

Annileen va somriure.

—Només estic tractant de cuidar-lo. Alguna vegada va escoltar parlar de Jellion Broon?

—No.

—És comprensible —va dir, al mateix temps que aconseguia la cantimplora que tenia penjada en l'espatlla i la hi oferia a l'home. Ell es va negar a acceptar-la, però ella va prendre un glop i va continuar la seva narració—. Broon era un gran actor d’holovid quan jo era nena. La meva mare l’adorava. En fi. En una ocasió va anar a Mos Espa per a una història de carreres en la qual actuaria i se li va ficar el rau-rau. L'home va quedar enamorat del desert. A pesar que l’havien criat amb tot tipus de privilegis, va conèixer els Erms de Jundland i es va obsessionar —Annileen va inclinar el cap sobre la seva espatlla i va assenyalar les muntanyes rocoses amb un esbufec—. No m'imagino per què.

—Continuï.

—Després va comprar una cofurna aquí... Disculpi, va ser sense ànim d'ofendre —va aclarir—. Li va dir a la gent que estava investigant alguna cosa per a la seva nova producció, que seria una història èpica en el desert, i així se’n va anar l'home.

—Ah. Després ja ningú va saber d'ell, veritat?

—Sí i no.

—Com?

—Broon va sobreviure, va aparèixer a Bestine sis mesos després, però lluïa com si tingués vint anys més d'edat. Els sols i el vent li van esbocinar la pell i el van convertir en alguna cosa espantosa. Era com si algú li hagués posat una gasa ardent en la cara. El seu agent no el va reconèixer i l'estudi cinematogràfic ja no va voler tenir res a veure amb ell —Annileen va assenyalar a l’eopie, que estava mastegant amb el cap sota la lona que ara cobria el abeurador—. Faci el que Rooh, mantingui el seu cap cobert amb la caputxa o, si no, s'assecarà com un costal de gorrmillet.

Per una estona no van dir res, però finalment Ben va aixecar la caixa metàl·lica plena de productes i va caminar cap a l'entrada del seu habitatge.

—Llavors, no és vostè actor? —Va preguntar Annileen.

Ben rigué de bona gana.

—No.

—No està aquí per pintar el desert? Per escriure sobre la vida a les terres estèrils?

—Ni per a cap altra cosa —Ben va córrer la cortina prou per col·locar els subministraments endins i la va tancar immediatament perquè Annileen no pogués veure res—. No, no hi ha res que explicar. En realitat sóc una persona molt poc interessant..., excepte per als banthes obstinats.

—Ja veig.

—Gràcies pels subministraments, no tornaré a ficar-la en problemes —Ben va girar-se cap al pati ple d'enderrocs—. Ara, si em disculpa, tinc molt a fer.

—Quant temps es quedarà?

Ben es va parar en sec i li va llançar una mirada amb la qual Annileen va entendre que, d'una manera increïblement dolça però inflexible, li estava dient que l'entrevista havia arribat a la seva fi.

La dona va retrocedir i va baixar pel pendent cap al seu landspeeder.

—Bé, ja sap on estem si necessita qualsevol cosa. Ah, gairebé ho oblido: d’aquí a quatre dies hi haurà una gran carrera a Mos Espa. Si desitja veure com llueix el magatzem sense tants idiotes grollers, aquesta serà la seva oportunitat —li va mirar amb ansietat—. Aquí tots depenem dels altres, no és un lloc on sigui recomanable aïllar-se.

Ben la va observar des del cim i no va poder evitar que se li escapés un somriure.

—Qualsevol que la sentís pensaria que no sóc capaç de cuidar d’algú ni cinc minuts sense que es mori.

—Ja ho veurem —va dir ella, i va continuar caminant cap al seu vehicle—. Ens veiem, Ben.

Si el que tracta de fer és amagar-se, llavors és un novençà, va pensar Annileen mentre s'acomodava en el seient del conductor. En tots els anys que portava dirigint el magatzem havia vist a bastant gent que tractava d'ocultar-se: dels seus cònjuges, de la justícia de la República, dels hutt... Fins i tot va haver-hi algú que estava fugint d'un circ itinerant. Quelcom que havia notat era que, en una zona en la qual tots sabien bé el que els altres feien, mentre més vague i imprecís tractava de ser algú, més curiositat els provocava als veïns. Aquí necessitaves una etiqueta perquè la gent pogués oblidar-se de tu. De fet ella sempre bromejava i deia que quan els seus fills per fi la fessin fugir als pujols, la gent començaria a conèixer-la com la senyora boja que cuina mynocks estofats per al sopar.

Mentre el motor començava a revolucionar, va pensar que tal vegada Ben ho comprendria més endavant, però de moment estava fallant en el seu intent per no cridar l'atenció. Cada vegada que el va mirar mentre ell creia que no li estava parant esment, el va veure... trist. Una persona així necessàriament tenia una història per explicar.

Annileen va arrencar, va envoltar una roca i va mirar el penyal en el cim. Va veure a Ben contemplant els sols i llevant-se la caputxa.

Què estrany, va pensar.

***

Per quan va tornar al Reclam de Dannar, els peons de les parcel·les de Gault ja estaven aquí afartant-se. Jabe, qui ja havia tornat de Bestine, estava amb ells, però ni tan sols va aixecar la vista quan va entrar la seva mare. Ella va passar al costat dels comensals i va caminar fins a l'aixeta per emplenar la seva cantimplora.

Llavors va aparèixer Kallie equilibrant dues safates en cada braç, però es va detenir per escrutar a la seva mare.

—Se't van oblidar els fruits drickle.

—Tu ets un fruit drickle —va dir Annileen, i va seguir caminant cap a la part de darrere—. Algun missatge?

—Sí, la teva filla va trucar. Vol saber què et va dir Ben.

—Em va donar les gràcies pels subministraments.

Kallie va posar els ulls en blanc en senyal d'impaciència.

—Vol saber el que et va dir Ben sobre ella.

Annileen va aparèixer de nou amb un davantal i va mirar amb delicadesa a la seva filla.

—Va dir que estava feliç de saber que la meva filla era una empleada diligent i lleial que només es ficava en els seus propis assumptes.

Kallie va maleir, però Annileen ni tan sols es va molestar en reprendre-la. Va veure a Ulbreck a mitja conversa i es va detenir per netejar la seva taula.

—Llavors, Wyle, on ens quedem?

***

A’Yark va tornar als Pilars. La fatiga era molt gran. Després de veure a l'Escultora del Vent partir del complex abans de la doble tarda, va córrer fins a on esperava la seva bantha, però va arribar massa tard i va perdre tota esperança d'atrapar al landspeeder. La ruta de l'Escultora del Vent semblava coincidir amb el camí que havia pres el seu barbat salvador alguns dies abans, per la qual cosa resultava lògic assumir que havia anat a veure’l. Tal vegada sí eren cònjuges després de tot.

Més informació útil. Al seu retorn, A’Yark va tractar de comunicar-ho tot als altres, però els tusken no duien a terme consells de guerra perquè aquesta no era la manera en què els habitants de les sorres discutien i confabulaven. Com eren tan simples en els seus objectius i se sentien motivats per les mateixes coses, no necessitaven coordinar-se massa. Es movien com una sola entitat i les úniques paraules que necessitaven escoltar eren les que estaven relacionades amb la informació sobre un objectiu. Amb això tots en tenien prou per saber què fer.

No obstant això, quan A’Yark va tornar, es va sorprendre pel que va veure entre les ombres, sota les altíssimes roques: s'estava duent a terme una reunió... sense la seva presència.

A’Yark va reconèixer els greus grunyits de Gr’Karr, el membre més ancià de la seva tribu que encara vivia.

—El presagi és bo —va dir el vell, qui estava subjectant la banya d'un jove vedell de bantha—. La recompensa ve a nosaltres, el temps és el correcte.

—Quin animal és aquest? —Va preguntar A’Yark enfuriat, i es va ficar al cercle intempestivament—, i qui els va dir que podien parlar sense mi?

—Jo ho vaig fer —va cridar un altre enorme tusken amb actitud dominant. H’Raak s'havia sumat recentment al grup, era l'últim poderós supervivent d'una altra tribu—. Ningú necessita escoltar les paraules de l’A’Yark per saber què fer.

A’Yark ni tan sols va mirar a la bèstia amb el seu únic ull. H’Raak mai havia acceptat el paper de l’A’Yark en el grup, perquè estava convençut que la seva pròpia grandària i força eren tot el que importava. Quina ximpleria. El dewback que l'Escultora del Vent havia fet girar era enorme, i de totes maneres va sucumbir davant el sarlacc. De vegades era millor cedir i esperar.

—El vedell, va passejar fins aquí?

El vell Gr’Karr va mesurar el pèl de la bèstia.

—El vedell va haver de ser per al teu fill. A’Deen ja és un tusken.

—No —va dir A’Yark, sense parar-li esment a la referència que es va fer al noi—, aquest bantha no —A’Yark s'adonava que alguna cosa no estava bé amb l'animal; encara que alguns deien que els tusken i els seus banthes eren un sol ésser, les coses no eren així en realitat. Acceptava, no obstant això, que un guerrer que no entenia a la seva muntura no viuria molt temps.

A’Yark es va acostar i el vedell va trepitjar nerviosament. La bèstia li resultava coneguda. No, no es tracta de l'animal, va pensar, estirant-se per agafar un grumoll del seu pèl. La criatura va xisclar però no es va moure.

—L'Escultora del Vent el va tocar —va dir A’Yark, i va deixar anar al bantha. L'olor de la dona seguia aquí, de la mateixa forma que ho va inundar tot aquell dia a la zona plena de forats.

Entre els tusken del cercle es va escoltar un murmuri.

—Llavors hauria de morir —va suggerir H’Raak, i va aixecar el seu gaderffiï.

—No —va exclamar A’Yark, interposant-se entre el vedell de bantha i els seus congèneres—. La humana va tocar aquest bantha avui, tal vegada tinguin un vincle.

La teoria va inquietar al grup. Gr’Karr va titubejar en parlar.

—Un vincle tusken?

—L'Escultora del Vent va muntar un dewback i aquest va morir. Tal vegada va venir aquí a la recerca d'una nova cavalcadura —A’Yark va fer una pausa per tractar de trobar-li sentit a les seves idees—. Tal vegada l'Escultora pensa igual que nosaltres.

—Prou —va dir H’Raak, estavellant la seva arma contra el mur de pedra—. Ja van ser suficients estupideses! Hem de muntar. A’Yark diu que els colons ens llancen els seus atacs des del complex, així que hem de destruir-ho. I hem de matar a l'Escultora del Vent!

—No —A’Yark li va donar un cop al bantha i l'animal va abandonar el cercle—. Cal matar al Somrient, l'humà que dirigeix a les patrulles; sí, també al Barbat si arriba a aparèixer, però l'Escultora del Vent respecta als banthes, així que tal vegada no és colona. Podria unir-se a nosaltres.

Un fort estrèpit es va escoltar entre els tusken. H’Raak es rigué.

—Unir-se a nosaltres?

—L'Escultora del Vent té grans poders i també podria tenir un cor tusken. Quants colons entenen als banthes? —A’Yark va mirar cap al nord a través de les altes roques—. Si ningú més del complex té el mateix poder que l'Escultora, llavors definitivament la prendrem. Si aprèn els nostres costums, viurà; si no, nosaltres aprendrem els seus poders d'una manera o una altra. Després, morirà.

—T'estàs equivocant —va dir H’Raak. La veu del descomunal guerrer va retrunyir—. Estàs pensant en l’ootman, en el foraster que una vegada es va unir al teu clan, però això va ser fa molt temps i ell va morir. Els seus déus li van fallar.

—Tots els déus fallen —va dir A’Yark, de braços plegats—. L'ombra del fracàs persegueix a tots els éssers vius. Passa el mateix amb els déus.

—Tu no saps ser un líder —va cridar H’Raak, amb evident desdeny. L'enorme tusken va subjectar bé la seva arma amb ambdues mans i va intimidar a A’Yark, que tenia una complexió menys intimidant.

Ja prou, va pensar A’Yark. Després va mirar amb aplom a H’Raak i va cridar:

—A’Deen!

El fill de l’A’Yark va sortir de les coves on els joves tallaven les carns per al sopar.

—Digues-me, honorable ser creador.

—Vas passar la teva prova, nen?

—Ja sóc un tusken —el jove encaputxat va aixecar el seu gaderffiï amb orgull.

—Això és bo —va dir A’Yark, mirant a A’Deen amb el seu únic ull. Un instant després, va aixecar el braç, va subjectar a H’Raak per sota del mentó, i els altres van veure el ganivet enterrat en la gola del tusken gegant.

H’Raak va deixar caure el seu gaderffiï i va trontollar cap enrere donant arcades. A’Yark li donà una puntada al seu oponent en l'engonal, el va derrocar i, poc després d'abalançar-se sobre ell per acabar la seva feina, es va aixecar amb el ganivet ennegrit a la mà.

Gr’Karr va mirar el cos en el terra i va exclamar preocupat:

—No podem perdre més guerrers, A’Yark.

—Un va néixer i un altre va morir, tot queda en equilibri —A’Yark va mirar darrere seu—. Vas a necessitar un bantha, A’Deen. Pren el d'en H’Raak.

El saquejador de major edat es va oposar.

—El bantha hauria de perir amb el seu genet, és la nostra tradició...

—Moltes tradicions estan morint —va reposar A’Yark abans de caminar cap a la foscor dels Pilars. La nit començava, hi havia molt que planejar.

Meditació

Bon dia, Qui-Gon.

Aquí tot serè, com sempre. Sé que hi ha estacions en aquest planeta, però encara no estic segur en quin estic. És tranquil·la, no obstant això.

Sap?, vam ser entrenats per ser capaços de trobar consol fins i tot en els llocs amb més activitat, com a Coruscant, per exemple, on meditàvem a pesar que estava abarrotat d'éssers. Es pensaria, per tant, que aquest lloc és ideal per a la meditació, però per alguna raó que no comprenc no ho és.

Vostè solia dir que en casos com aquest el problema no era el lloc, sinó la persona. No estic segur de què és el que haig de fer sobre aquest tema. Crec que quan hagi passat sis mesos aquí, seguiré igual de preocupat per tot. O sis anys, o el temps que li prengui a la galàxia recobrar l'esperança. No recuperaré als meus amics aviat. Tampoc em sentiré millor pel que li vaig fer al pobre Anakin, no vaig a...

No.

No, no, ho sento, no puc fer això ara.

Següent