Kenobi (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

Orrin Gault mirà la granja des dalt, va ser un altiu testimoni de com alguns tusken van córrer per la seva vida i uns altres, cap a la seva mort. Es va subjectar a un costat de la torre de l'evaporador i va veure a l'últim landspeeder desaparèixer en l'horitzó.

—D'acord, trucant a Control, és suficient —va dir en el seu comlink—. Tanquin-ho.

El granger va deixar anar el botó i va escoltar. En les oïdes encara perdurava la vibració de l'alarma en la part superior de la torre que acaba de desactivar manualment, va treure el cap per sota de l'ala de lona del seu barret rural i li va fer un cop d'ull al paisatge. Una per una, les sirenes que es trobaven a quilòmetres de distància van començar a callar, i el silenci va tornar al desert.

Mirà el seu comlink i va somriure. Orrin, fill, tens un veritable poder de convocatòria aquí. Era agradable arribar a un punt en la vida en el qual la gent feia el que tu deies, i a Tatooine, on les persones eren tossudes de naixement i ningú acceptava ordres de ningú, la seva obediència significava encara més.

El perill havia passat. Per primera vegada des que va rebre el senyal de perill, Orrin va poder respirar profund i ponderar la desèrtica terra que es veia a baix. Ell havia nascut, gairebé cinquanta anys estàndard abans, en una granja igual en aquesta, allunyada de l'estació de camí més propera i, fins avui, no hi havia cap altre lloc en el qual preferiria estar al matí, que en aquesta zona.

La gent el considerava un boig per això. Totes les persones a les quals hi havia conegut preferien la nit perquè proveïa alleujament de la calor; no obstant això, una vegada que els sols s'anaven i l'aire es posava a sobre teu com una entitat morta i pesada, havies d'anar als subterranis. A més, no hi havia res de bo en la foscor amb els tusken i tots els altres depredadors sense nom a l'aguait. Els matins, en canvi, eren com sortir de la presó, o almenys això era el que imaginava Orrin. A Tatooine era impossible passar la nit en millors condicions que les d'una rata womp en un forat, però al moment en què sorties a l'exterior i feies un pas, et converties en humà.

I després també existia aquesta petita franja entre el primer sol i el segon, quan el fred vent nocturn bufava per última vegada i el planeta mateix sospirava. Els bons cercadors d'aigua vivien per a aquests moments, quan les valuoses gotes que havien nascut durant la nit de sobte comprenien que estaves darrere del seu rastre i fugien. Un granger hàbil com Orrin podia sentir la seva olor i seguir-les. Però aquesta cacera només era possible perquè, a plena llum, res podia detenir-te. No en aquesta regió. Ja no.

Aquestes eren les regles. Les noves regles, potser, però finalment, les seves regles: les mateixes que s'havien fet possibles gràcies al seu ardu treball i la seva guia.

Crec que vaig oblidar dir-los-ho en aquesta horda de tusken, va pensar, al mateix temps que baixava per l'escala. Els saquejadors havien arruïnat en aquesta pobra gent una mica més que un bon matí. Orrin va fer un gest de dolor. Les entranyes de mitja dotzena de droides sentinelles i de manteniment descrivien la sendera pel qual van arribar els tusken a l'assentament. Dos evaporadors espetegaven, les portes de manteniment a les seves bases havien estat obertes a cops de porra. Després estaven els punts d'atac, regats aleatòriament pel pati. Un parell d'ells encara fumejaven, en el lloc on el foc d'un tret havia fos la sorra i l'havia convertit en vidre enlluernador. No van ser els tusken els qui van causar això, havia estat la seva pròpia patrulla. Orrin mai havia vist que Ull-Tapat[1] usés blàsters en entrar.

Ull-Tapat. Aquesta incursió no va poder ser el treball de ningú més. Cap altre tusken en aquesta zona dels Erms de Jundland s'atreviria a atacar a l'alba. Ningú havia vist mai una mica més que un besllum d’Ull-Tapat i havia viscut per explicar-ho. Perquè, com Orrin sempre deia, si sobrevivien, llavors la seva trobada no havia estat amb Ull-Tapat, sinó amb algun altre tusken amb millor disposició. Les descripcions de l'infame saquejador eren variades. Prim o gros? Mascle o femella? Petit i grassonet, o com un wookiee amb túnica?

Les històries només coincidien en dues coses: en què Ull-Tapat era tan fer com el foc i en què, a pesar que els altres habitants de les sorres tenien torretes metàl·liques en lloc d'ulls, ell va deure haver tingut problemes amb un dels seus ulls i, en lloc de només canviar la torreta, va incrustar una pedra color carmesí en l'esquerda.

O alguna cosa així. Les històries ni tan sols coincidien en quin ull era. En aquesta ocasió, no obstant això, les coses podrien ser diferents perquè havien arribat a temps per salvar a alguns testimonis.

Orrin ja estava vestit i portava una hora treballant en les dunes quan la crida, o millor dit, la Crida, va arribar. Aquest fet, sumat a la proximitat del seu equip de treball, va ser el que va salvar a la família Bezzard de tenir una fi espantosa. El que va succeir abans, no obstant això, ja havia estat tragèdia suficient. En aquest moment, dos dels veïns de l’Orrin, cosins per part de la família de la seva exdona, van sortir per la porta de darrere de la casa carregant el cadàver del peó bith. Orrin va mirar cap avall quan van passar. La patrulla es faria càrrec de l'enterrament de la mateixa manera en què, passant la duna a l'est, ja hi havia altres voluntaris enterrant als tusken morts. Havien de facilitar-los això als Bezzard el més possible.

Era alguna cosa pel que ell ja havia passat quan va morir el seu fill, el més petit, d'una manera igual d'absurda.

Orrin va escoltar moviment a la casa.

—Mullen, estàs aquí? —Va preguntar.

—Sip —El fill major de l’Orrin, aquell en el qual encara no podia resignar-se a pensar com el seu únic fill, va arribar caminant tranquil·lament per l'edifici amb les dues meitats d'un rifle blàster—. Sembla que Ull-Tapat va estar aquí —va agregar Mullen.

—Això vaig imaginar.

Amb una aparença indesxifrable darrere d'aquestes ulleres negres, Mullen Gault ben podria ser un clon del seu pare als vint-i-cinc anys, de no ser perquè el jove s'esforçava massa a semblar-se a algú més. Tots dos eren alts i de complexió forta, i tenien la pell vermellosa dels qui havien nascut i s'havien criat com a grangers. Però aquí acabaven les similituds. Orrin tenia ulls blaus i cabell fosc que començava a mostrar elegants cabells blancs. Tractava de lluir bé fins i tot en les dunes perquè un mai sabia amb qui podria topar-se. Mullen, en canvi, encara portava posada la roba de la barrila de la nit anterior. Era el típic. Anys abans ja havia sacrificat diverses dents en Anchorhead, en una picabaralla amb un apostador, i fa poc acabava de perdre una altra en aquest mateix poble.

La gent deia que aquesta era la raó per la qual Mullen arrufava les celles amb la mateixa freqüència amb la qual el seu pare somreia, però Orrin sabia que no era cert. El noi havia viscut emmurriat des que estava en el bressol.

Orrin va agafar les peces del rifle. Molt pocs tusken deixarien enrere alguna cosa útil. Ull-Tapat semblava ser més selectiu.

—Quants eren?

Mullen es va tocar la barba i es va quedar aturat al costat del marc de la porta gratant-se l'esquena amb el brancal.

—Hi havia tres tusken morts al pati. Després estan els que van córrer cap a les dunes. Veeka acaba de cridar i va dir que els va perdre en l'Esquerda Roiya —va explicar Mullen, mirant amb entusiasme al seu pare—. Vaig pensar que voldries que cancel·lés la caça. Ja estan de retorn.

Orrin grunyí.

—Bé, no perdis de vista massa al vell Tapadet. La propera vegada que l’esmorzar es present... —Es va detenir. Els gemecs d'angoixa d'una dona van ressonar a la casa—. La propietària, està bé?

—Està al capdavant amb el vell —va respondre Mullen—. Es troba força agitada.

—M'imagino —va dir Orrin, mirant cap amunt—. Qui li està fent companyia ara?

—Ja et vaig dir, el vell.

Orrin es va quedar bocabadat.

—El vell mort? —Va preguntar, deixant caure els fragments al terra—. Mullen, et vaig dir que t'asseguressis que es quedés amb algú, i tu vas pensar que em referia al seu pare mort?

El noi només se li va quedar mirant.

—Ai, Mullen, et juro que...! —Orrin va fer una ganyota, va pressionar el pont de les lents del seu fill amb dos dels seus dits i després li va encastar el cap a la porta, produint un soroll sord—. De debò.

El jove es va quedar en silenci mentre el seu pare caminava de tornada al landspeeder. Orrin va trobar la seva mitja capa de gerga darrere del seient del passatger, se la va col·locar sobre les espatlles i va girar-se cap a la casa. Això no serà senzill, va pensar.

La imatge de la Tyla Bezzard amb el seu cabell fosc, bressolant al vell en el graó, el va deixar sense alè. El que els saquejadors havien fet era horripilant, va haver de ser Ull-Tapat. No obstant això, allò que més li causava esgarrifança era que a la dona semblava no importar-li l'estat del cos del seu pare.

La jove va percebre la proximitat de l’Orrin sense haver d'aixecar la mirada.

—Algú ve, papa.

Orrin es va llevar el barret i es va agenollar al costat d'ella de manera instintiva. La coneixia des de nena. Lotho Pelhane, el seu pare, havia estat peó en la granja de la família de l’Orrin durant vint anys. Abans que Lotho comencés a treballar pel seu compte, els fills de la Tyla i de l’Orrin solien jugar junts. El líder de la patrulla va col·locar la seva capa sobre les espatlles de la Tyla, ella va ocultar el cap en el pit d'ell i va plorar irrefrenablement.

—Ho sé, ho sé, Tyla —va dir ell, abraçant-la—. És una mica de veritat terrible —Orrin va mirar el cos que encara jeia estirat sobre la falda d'ella. Lotho Pelhane encara tenia en el cap un embenatge de setmanes enrere que, prenent en compte el desastre en què estava convertit ara, es veia absurd. Orrin va mirar en una altra direcció.

Tyla va ploriquejar.

—Vaig tractar... Vaig tractar de recordar, mestre Gault...

—Orrin.

—Vaig tractar de recordar. Vostè ens va vendre l'alarma i l’activador —va dir ella, mostrant-li el control remot que tenia a la mà. Ho rebregava gairebé amb la força necessària per fer-lo trossos—. Estava tan espantada —va bleixar—. Al principi no podia recordar com encendre l'alarma local...

—Està bé —va dir ell—. La Crida dels Colons va funcionar bé. Vam rebre el teu senyal i vam venir immediatament —Orrin la va allunyar suaument del graó, i el cos de Lotho es va lliscar gairebé imperceptiblement fins a separar-se del d'ella—. Vas fer el correcte. El teu espòs i el teu fill estan fora de perill. Tenim als tusken.

—No m'importa! —La jove va baixar la mirada i va veure al seu pare—. No vull estar aquí! Ja no!

Orrin es va separar de la Tyla, la va redreçar i li va rebregar les espatlles amb fermesa.

—Escolta'm bé, vaig conèixer al teu pare i tu saps que a ell no li agradaria escoltar això. Els tusken no l’espantaven més que la seva pròpia ombra.

Ella va mirar l'embenatge en el cap del seu pare i va fer un esbufec.

—Vostè sap que van estar a punt de matar-lo el mes passat, el van tirar una nit a casa seva. Per això va venir a quedar-se amb nosaltres. Però estava millorant; va dir que ja havia escapat una vegada i creia que ja estava fora de perill.

—Així és, i tu vas fer que aquest lloc fos segur amb la Crida. Vas fer el correcte —ella va tornar a plorar. Orrin només va esperar. Ja havia estat aquí en moltes ocasions encara que, en temps recents, havien estat menys—. Això va ser dolent, sense cap dubte, però els donarem un cop de mà entre alguns. Atraparem a la resta i tot millorarà. Entens?

La dona es va separar d'ell. De sobte la ira es va apoderar d'ella.

—Què volen? Són monstres.

—A Tatooine hi ha sorra, i la sorra alberga monstres —va dir Orrin. Va girar-se a mirar a Mullen, qui estava parat al costat de la comitiva de l'enterrament—. Ara haig d’anar a veure com estan el teu espòs i el teu fill. Aquestes persones es faran càrrec del teu pare fins que et portem de tornada a l'oasi. Annileen Calwell et donarà allotjament aquesta nit.

Tyla va assentir amb dificultat i va començar a caminar sense adonar-se encara de com estava d’ensangonada la seva túnica.

Quan la dona va estar prou lluny per no escoltar-ho, Orrin li va llançar al seu fill una mirada incrèdula.

—Puc estar segur que cuidaràs aquesta dona cinc minuts sense deixar que torni a caure en un arravatament?

Mullen va contestar en veu baixa.

—Sí, sí, és clar, però no li anaves a preguntar sobre Ull-Tapat? Vas dir que...

—On està el meu barret? —Orrin va mirar la sorra que li envoltava—. Necessito alguna cosa amb què fotre’t. Ara, vés-te’n!

Orrin va trobar a Tellico Bezzard, el jove propietari de la granja, en el rafal de màquines envoltat d'un brogit d'activitat. La resta de la patrulla ja havia tornat. Els adults del grup —una distinció marcada més pel sentit comú que per l'edat— havien abordat sense retard la llista d'assumptes que sempre havien d'atendre's en aquests casos. Encara que la patrulla no tenia un líder oficial, Orrin sempre s'havia fet càrrec en el passat. Ara li donava gust que la gent continués seguint la major part de les seves recomanacions. Algunes persones estaven a la casa netejant, uns altres ja estaven arreglant els evaporadors i la resta reunia els objectes que els Bezzard necessitarien per a la seva estada en l'Oasi Pika. Estaven treballant en això a pesar que sabien que perdrien diverses hores de feina en les seves pròpies granges.

I després estava Veeka, la seva filla, i Jabe Calwell, el seu satèl·lit junior, els qui es trobaven asseguts sobre unes caixes bevent d'una àmfora sota els sols matutins. Orrin sabia que el contingut no era aigua perquè, si ho fos, Veeka no ho estaria bevent. Des de la mort del seu germà bessó, la noia de vint-i-un anys havia decidit viure tot el que ell s'estava perdent, i Jabe, que era el nou peó en la granja de l’Orrin i només tenia setze anys, s'esforçava per seguir-li el pas. En aquest precís instant li estaven descrivint a Tellico la forma en què havien matat a un dels habitants de les sorres mentre ell només romania assegut, incapaç de sentir alguna cosa i agitant amb malaptesa sobre els seus genolls al seu bebè, que no entenia res. El blàster del granger seguia prop d'aquí, sobre la sorra, sense ser disparat.

Quan Veeka va notar que el seu pare s'acostava amb una expressió adusta, va somriure incòmoda.

—Uuups, ho sento —va dir, passant-li ràpidament l'àmfora a Tellico—. Aquí tens, amic, beu una mica —el jove camperol estava tan exhaust que només es va quedar mirant el contenidor sense reaccionar.

Orrin va posar els ulls en blanc i va intervenir.

—Què bé que ho sentis —va dir, al mateix temps que li arrabassava l'àmfora al jove i la llançava a la part de darrere del rafal. Després li va llançar una mirada fulminant a Veeka—. Aconsegueix una mica d'aigua per a aquesta gent. Ara.

Veeka rigué entre dents i es va allunyar caminant sense pressa, amb Jabe seguint-la de prop. Orrin va sospirar. La seva filla tenia l'actitud afable que a Mullen li feia falta, però el seu interès per l'altra gent tenia amb prou feines un centímetre de profunditat. Els seus dos fills havien arribat tard a la nau de l'empatia.

Com de costum, la tasca va recaure en ell. Orrin es va agenollar enfront del jove granger i el seu fill.

—Es troben bé?

Tellico va parlar ràpidament i nerviosament.

—Justa la fusta. Estic sorprès de com de ràpid que van arribar fins aquí.

—Vam tenir sort. Al moment en què vostès van activar la Crida dels Colons, els meus peons i jo estàvem treballant a les torres de la zona oest. Quan la gent de l'oasi amb prou feines anava a abordar els seus speeders, nosaltres ja estàvem a mig camí.

Era veritat, Orrin sabia que havien tingut sort, però també va haver-hi un bon disseny pel mig. Aquesta era la manera en què se suposava que havia de funcionar. Cada vegada que una granja activés la Crida, tots els habitants d'aquesta part del desert havien de mobilitzar-se. Si els colons estaven armats i tenien transport, havien de seguir les sirenes fins arribar a la font del problema. Si no, es reunien en l'Oasi Pika i guardaven les armes i els vehicles darrere del Reclam[2] de Dannar, el magatzem general de la zona. En el seu lloc d'activació, l'alarma tenia un so diferent que en els altres llocs, però en tots els casos començava amb alguna cosa pensada per espantar a qualsevol tusken: un enregistrament dels xiscles d'un drac krayt. Orrin li havia donat aquest toc i era el seu detall preferit.

—Bé, em sembla meravellós, senyor. Van valer la pena tots els crèdits invertits.

Orrin va somriure amb humilitat i va exclamar:

—Això l'hi has de dir als teus amics. En realitat és pel bé de tots.

—Lotho, el seu pare, mai va voler que participéssim en la compra, però... —El jove va callar i va mirar en una altra direcció. Després va rebregar al seu bebè amb més força.

—Ja pots oblidar tot això —va dir Orrin—; però, si t'és possible, voldria que recordessis una cosa per mi. Respecte als tusken, què pots dir-me?

Tellico el va mirar amb ansietat.

—Oh, estic segur que era Ull-Tapat. No hi ha manera de confondre-ho, l'ull dret tenia...

—L'ull dret des de la teva perspectiva?

Tellico va assenyalar el seu ull dret.

—No, aquest ull. Brilla.

Orrin es va estremir.

—Com? Com si fos cibernètic? —Això sonava com una veritable bogeria.

—No, senyor, més aviat com un vidre. La llum es va reflectir en ell quan el vaig mirar i... ja no vaig poder llevar-li la vista de damunt —el jove va tremolar malgrat la calor dels dos sols—. Em va donar un esglai espantós.

—No ho dubto —va dir Orrin, gratant-se la barbeta—. Res més?

El jove granger va fer una pausa.

—Crec que la seva túnica era diferent. No tenia cartutxera. Però, en realitat, estava tan concentrat en l'ull que...

Orrin es va posar dempeus i li va donar unes palmades en l'esquena a Tellico.

—Oblida-ho, fill. Ara anem a cuidar de tu i de Tyla. Annileen els donarà alberg en el Reclam tot el temps que necessitin.

Orrin va veure al jove granger allunyar-se amb el bebè. Mullen va caminar fins al seu pare i es va detenir al seu costat.

—Va servir d'alguna cosa?

—No.

Mullen va fer una ganyota.

—I pensar que li va poder disparar a Ull-Tapat i no ho va fer.

—No crec que aquest noi pugui diferenciar entre el seu blàster i una eina de manteniment —va dir Orrin, mirant enrere d'ell i rient entre dents—. Bé, i on està aquesta àmfora?

Veeka i Jabe van caminar fins a ells des de la casa.

—Vaig pensar que no estaves d'acord amb beure tant d'hora —va dir Veeka.

—Bec perquè tu em fas sortir de polleguera —va exclamar Orrin. Després va girar-se a mirar a Jabe, qui lluïa fresc i emocionat d'estar aquí. El noi tenia ara la mateixa edat que tenia el seu fill Varan, el bessó de la Veeka, quan la tragèdia els va copejar cinc anys abans. Aquesta era una de les raons per les quals Orrin l'havia inclòs en el seu grup de manteniment. Jabe tenia una presència alegre.

No obstant això, el granger i empresari sabia el que li esperava al noi a casa.

—Noi, quan la teva mare s'assabenti que et vaig deixar sortir amb la patrulla, hauran de fer-me un lloc en la pira, al costat dels tusken.

Veeka va obrir la comporta de manteniment del seu landspeeder esportiu.

—Vols amagar-te aquí, nan? Cabries perfectament.

La broma va fer ruboritzar a Jabe.

—No crec que la mama es molesti tant —va dir el noi.

—Oh, i tant que sí —va exclamar Orrin mirant fixament al noi—. Després d'enfrontar-la suplicaràs als jawes que t'adoptin.

El granger va fer un pas al capdavant i donà dues palmellades amb força.

—Això és tot, gent. Bon treball. Ara anem de tornada a l'oasi. I a beure alguna cosa en el Reclam de Dannar!

 Següent

---

[1] Plug-eye.

[2] Claim of Dannar.