Kenobi (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

—Vam venir a veure a Orrin Gault —va dir el gossam de rostre arrugat que ja es trobava dempeus en l'entrada del Reclam.

—No l’escolto —va cridar Annileen—. Ens acaba d'ensordir a tots —la comerciant li havia permès a la criatura entrar al magatzem, tan sols després que aquesta va acceptar apagar la suposada música. La negociació va prendre dos minuts d'un improvisat llenguatge de senyals.

Els cascos del gossam van tritllejar en el terra de sintepedra. Els seus malaltissos ulls groguencs van seguir els prestatges al voltant com si estigués fent un inventari. De sobte va treure una àmfora de l'interior de la seva gavardina i va permetre que Annileen veiés amb tota claredat els seus blàsters. Un instant després, els seus llavis van començar a espetegar amb força.

—Orry-Orry-Orry —va dir, com si estigués parlant un nou idioma—. Orrin. Orrin Gaa-woooolt. Orrin Gault. Algun d'aquests sons et resulta familiar, cuc?

Orrin no es trobava aquí, però per sobre d'uns prestatges Annileen va veure que la porta de la seva oficina estava oberta. Tal vegada havia anat a pel seu blàster. Jabe seguia darrere del mostrador i ja havia tret la pistola de la caixa de crèdits. Annileen li va fer un senyal per dissuadir-ho d'usar-la. Si no volia que el seu fill cacés tusken, tampoc volia que acabés mort en un tiroteig amb..., què era això? El que vulgui que fos aquesta gent.

—Sóc Bojo Boopa —va dir el gossam, sondejant a Annileen—, encara que vostè pot dir-me Mestre Boopa.

—No, si no vol que em rigui —la comerciant va mirar a la seva esquerra i va veure que Ben estava parat casualment al costat d'un exhibidor de roba, com no parant-los esment als visitants. No obstant això, va notar que la seva mirada viatjava entre ella i Jabe, i això la reconfortà.

Els gamorreans van carregar amb força cap al front i van xocar contra els prestatges. Alguns articles van caure al terra causant un estrèpit.

—Escoltin! —Annileen va fer un pas al capdavant..., però després es va quedar paralitzada quan un dels titans li grunyí. L'altre va tancar el puny i va colpejar un exhibidor. Els paquets van acabar escampats pel passadís i Jabe va començar a moure's darrere de la barra.

—No hi ha necessitat de causar problemes —va dir Ben, interposant-se entre els gamorreans i Annileen.

Boopa li va mirar malintencionadament i va tornar a guardar l'àmfora en la seva gavardina amb un moviment que li va servir per desplegar els blàsters i que els clients els veiessin.

—Què se suposa que ets? Un heroi?

—En absolut —va contestar Ben, agenollant-se—. Sóc el mosso —va murmurar. Després va començar a recollir els contenidors que van caure i a col·locar-los de nou sobre els prestatges.

Orrin va sortir de la seva oficina, al fons del magatzem.

—Sóc Orrin Gault —va dir, sense el somriure que havia tingut durant el dia. Es va acostar a Boopa i li va mirar amb fredor—. Puc ajudar-li en alguna cosa?

—Ho dubto —el gossam va estirar el coll, ensumà amb desdeny a l'home i va assenyalar la cambra d'on acabava de sortir Orrin—. Aquí és on fas negocis, Orry?

—De vegades.

—Bé, doncs anem —Boopa va fer girar el seu bastó i va caminar pel passadís que portava a l'oficina.

Abans de girar i seguir al gossam, Orrin va mirar a Annileen de front i a Ben de reüll.

—Això només prendrà un minut —els va dir des de l'oficina i va tancar la porta.

M'has estat mentint, Orrin, va pensar Annileen. No va ser només un: ja gairebé portava quinze minuts alternant entre l'ansietat i l'enuig.

Sentia ansietat per no saber el que estaria passant a l'interior de l'oficina. Era evident que els nouvinguts no eren agricultors d'humitat. Orrin ja havia fet negocis amb gent de dubtosa reputació en el passat perquè, quan un dirigia una granja, gairebé tenia l'obligació de fer-ho. Sempre hi havia algun proveïdor atrapat sota l'enorme polze d'un hutt, i ella sabia que de vegada en vegada Orrin negociava amb comerciants amb propietats aconseguides il·legalment. Només ho feia per escurçar pressupostos. Això, en canvi, semblava alguna cosa diferent.

—Creus que els devaronians els hagin enviat per venjar-se per la mort del seu soci? —li va preguntar a Ben en un murmuri.

—Mai m'ha semblat que els hotelers siguin gent venjativa —va respondre.

Annileen va espantar a Kallie i a Leelee perquè abandonessin el magatzem. De fet, diversos dels clients van sortir quan van veure, i ocasionalment van sentir i van ensumar l’olor, dels productes gasosos dels gamorreans. Clar, alguns dels parroquians més rudes es van quedar i van observar amb atenció des de les seves taules. Jabe també es va negar a anar-se’n i va preferir fer base en el mostrador d'armes. Annileen va pensar que si Ulbreck va poder resistir a una multitud de tusken des d'aquí, llavors Jabe es trobava raonablement fora de perill. La comerciant va notar que també el vell granger s'havia anat. Tal vegada va decidir que la seva aventura del dia anterior ja era suficient per a una setmana.

Ben, en canvi, es va quedar aquí acomodant flassades i revisant la qualitat de les claus de rosques. La seva mirada viatjava casualment fins als gamorreans i a la porta tancada de l'oficina. Per descomptat, tenia curiositat, però com ell no estava tan ansiós com Annileen, havia aconseguit fer-la sentir més tranquil·la, almenys prou per permetre-li enfellonir-se.

Annileen no tenia idea de si els gamorreans havien estat en algun magatzem abans, però aquí van començar a prendre el que els hi va donar la gana dels prestatges, com si estiguessin en el seu armari de rebost. Anaven a provocar un desastre, però mentre només estiguessin omplint-se la boca, i no trencant objectes o ferint gent, tot estaria bé.

—Això no m'agrada —va mussitar Ben quan va passar al costat d'ella.

—Aquest magatzem ja va sobreviure als tusken, crec que puc bregar amb això.

—No, em refereixo al fet que el més baixet acaba d'empassar-se un grapat de perns de metall i es penedirà.

Per quan la porta es va obrir, Annileen ja havia escombrat cinc passadissos des que van arribar els gamorreans, però en aquest moment es va esforçar per escoltar el que deia Boopa.

—... no funcionarà, Gault. Ets un home important aquí —va dir el gossam quan va sortir de l'oficina—, però aquest petit regne teu és només una mota de pols en l'ull del cap.

Orrin va sortir per la porta i va recolzar les mans en la seva cintura.

—Bé, li pots dir al teu cap, o a qualsevol que estigui interessat a saber-ho, que aquest oasi està ple de gent bona, i que no els volem per aquí! —El granger va mirar la zona del menjador de cua d'ull, i aquí va veure als clients amb expressió de sorpresa, escoltant molt atents. Llavors va assenyalar la sortida—. Ara vés-te’n i emporta't als teus musculosos guerrers!

Boopa va cridar als seus grossos acompanyants amb un gest.

—Anem, nois, aquest lloc empesta —el gossam va mirar al voltant i va arrufar el musell—. Els tusken van estar aquí!

Quan el trio d'alienígenes va sortir de l'edifici, Orrin els va seguir fins a la porta, des d'on els va cridar.

—I més els val mantenir aquesta maleïda música apagada mentre se’n van!

Annileen es va acostar a la finestra i es va quedar mirant sorpresa. Boopa havia tornat al seu ridícul vehicle i el va posar en marxa... en silenci. La comerciant va girar-se a mirar a Orrin.

—Què va ser tot això?

El granger va girar cap als ocupants del magatzem.

—No va ser res —va aclarir, estirant-se—. Són només uns pinxos que creuen que podran extorquir a la gent honesta i fer-la pagar per protecció. La història de sempre —l'empresari va assenyalar fora de la finestra—. Però resulta que la Crida dels Colons té diversos usos. Quan es van assabentar de com de ràpid que vam aconseguir portar aquí un exèrcit per lluitar contra els tusken, van perdre l'interès.

A més de ser la declaració més modesta sortida de la boca de l’Orrin que Annileen podia recordar, va aconseguir que als presents els embargués una onada d'emoció. De fet, diversos es van acostar, ansiosos per parlar amb ell per unir-se al Fons de la Crida. Annileen va mirar a Ben. Lluïa tan confós com ella per l'experiència.

La comerciant va girar per escombrar les restes del que van menjar els gamorreans, però Orrin es va allunyar de la multitud i va tirar de la seva màniga.

—Oh, Annie, necessitem parlar... respecte al teu landspeeder.

Annileen va haver de mirar-lo dues vegades, ja que no creia que de debò tingués aquest assumpte present ara que tenia l'oportunitat de fer nous negocis.

—Hi haurà un retard —va dir Orrin. Sonava sincer—. M'ho va dir Gloamer. Però no et preocupis —va agregar. Després va deixar anar la seva màniga i la va prendre de la mà—. Vull arreglar alguna cosa per a tu. Pots usar l’USV-5 mentrestant.

—Vols que usi el teu landspeeder? —L'oferta va deixar-la atònita. De fet, com el vehicle de luxe de l’Orrin era l'orgull de la seva existència, sospitava que l'única raó per la qual deixava que Mullen el conduís era perquè volia que semblés que tenia xofer.

—No em molesta —va dir Orrin, posant la seva altra mà sobre les d'ella. Després les va rebregar i la va mirar directament als ulls—. Després de tot, gairebé ets de la família.

Annileen va obrir els ulls sorpresa. Quan Orrin va esmentar la reparació del seu landspeeder, va imaginar que començaria amb la seva rutina típica per oferir disculpes amb un somriure, però això era diferent. Ara es veia seriós. En el cas de molts altres, la serietat era una expressió significativa, però en Orrin la veia tan rares vegades que realment no tenia un índex de referència per mesurar com de tan sincer estava sent amb ella.

—Família —va repetir el granger en veu alta perquè ho escoltessin els qui estaven al voltant. Llavors, Annileen es va adonar que la gent els observava. Per un instant va voler preguntar-li a què es devia l'oferiment, però al final només va contestar quequejant:

—Gr... gràcies.

La comerciant va retirar les seves mans i va retrocedir. Orrin va girar el cap i va veure a Ben en el següent passadís.

—Ah, Kenobi —va dir, planament—. Ja estaves llest per parlar de negocis i del Fons?

Ben es va encongir d'espatlles.

—Ho lamento, tal vegada t'he estat fent perdre el temps.

Orrin el va mirar amb un aire serè.

—Saps, Ben?, cada vegada que véns segueixen succeint coses. Detesto causar-te tants inconvenients.

—Sí, en realitat hauria d'enfocar-me en els meus assumptes —va contestar Ben amb amabilitat, abans d'inclinar-se cerimoniosament i anar-se’n.

Orrin va caminar de tornada a la seva oficina amb els emocionats clients darrere seu. Annileen tenia els ulls desorbitats. Acaba Orrin de dir-li a un amic meu que se’n vagi?

Amb una indignació sobtada, la propietària del Reclam va caminar talonejant darrere de l’Orrin per fer-li just aquesta pregunta. Si en veritat l’havia fet fora, llavors ho va fer de la manera més subtil i educada que havia vist mai, no obstant això, l'única que tenia dret en el seu magatzem de dir-li a algú què podia fer era ella. Quan va arribar a la part de darrere de la multitud, no obstant això, alguna cosa la va instar a girar-se cap a la sortida.

Ben s'havia anat.

Just fora de la porta que donava a l'estable va trobar la Kallie, qui, ansiosa i gairebé sense alè, li va preguntar:

—Se’n va anar Ben? No trobo la Rooh!

—Sip —Annileen va sospirar i va mirar a l'interior del magatzem—. I mai li vaig lliurar el barril d'aigua que li devem.

—Què estrany. D'on creus que sigui, mama?

—No ho sé, però estic segura que, sigui el que sigui aquest lloc, els seus habitants no entenen el que significa comprar.

Meditació

Prou.

Només tres visites... i el caos total.

No hauria d’haver anat. Estic posant en perill la missió.

No tornaré mai.

Sobra dir que, d'ara endavant, aquestes converses seran mentals. Espero que ho entengui.

Següent