Mort a Naboo (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

Trever va sentir l'impacte de l'aigua contra les costelles i les dents. Va perdre l'alè i l'habilitat per pensar. Era com colpejar un mur. Tot estava negre, i va perdre el coneixement durant un moment.

D'alguna manera, Oryon li va mantenir subjectat. Quan va recobrar el coneixement encara estava contra el cos del bothan. Queien en picat cap a l'aigua fosca. Podia sentir el llarg pèl embullat de l’Oryon arremolinant-se al seu voltant com serps d'aigua i va ser conscient d'un únic pensament:

Amunt.

No volia morir sota l'aigua.

Oryon va començar a oposar-se a l'impuls que els empenyia cap avall. Trever podia sentir l'esforç en cada múscul. Ell mateix se sentia com si hagués perdut el control del seu cos. Mai s'havia sentit tan indefens.

Va sentir la lluita d’Oryon per moure's cap a l'aire. Movia les seves poderoses cames però els seus braços encara estaven al voltant d’en Trever. Amb un esforç enorme de voluntat, Trever es va apartar i va començar a camejar per si mateix. Oryon es va agafar a un dels seus braços, però ara amb un braç lliure va ser capaç de fer més progressos. D'aquesta manera desequilibrada van aconseguir obrir-se camí cap amunt.

Van sortir a la superfície en un paisatge ardent. Trever va empassar aire que feia gust de fum i de tela cremada. No sabia com nedar, però va ser capaç de mantenir-se en flotació per si sol, camejant en l'aigua frenèticament. Soldats d'assalt morts i trossos d'armadura blanca embrutaven l'aigua, encara que la majoria s'havien enfonsat cap al fons.

—No et moguis tant —va dir Oryon tractant de recuperar l'alè—. Acabaràs esgotat.

Trever va descobrir que era capaç de mantenir-se en flotació sense usar tanta energia. No li agradava l'aigua, mai li havia agradat, però aquí estava. L'acceptació és la clau de la supervivència. Realment, podia ser la clau de tot.

Vaja, gràcies, Feri-Wan, va pensar Trever. Tal vegada hi ha una mica de veritat en aquesta cosa Jedi després de tot.

—Hem de trobar la Solace —va dir Oryon.

Havia estat una caiguda tremenda, però no tenien cap dubte que ella estava viva.

Va descobrir que era capaç d'avançar darrere de l’Oryon. Van deixar enrere trossos d'enderrocs flotants, però estaven massa calents per tocar-los i no oferien un lloc on descansar. Van buscar la Solace entre la negror. Tot el que Trever podia veure era material cremat i aigua negra. El metall retorçat encara penjava al capdamunt, amenaçant amb caure sobre ells d'un moment a un altre.

—Per aquí —grunyí Oryon. Després d'una estona de manotejar, Trever va veure el que Oryon havia albirat: Algú agafant-se a un tros d'enderroc.

L'home estava tan ennegrit i ensangonat que a Trever li va portar un moment adonar-se que era Keets.

—Pensava que estaves mort —va dir Trever mentre s'obrien pas fins a ell.

Keets va obrir els ulls.

—Vols dir que no ho estic?

—Encara no —va dir Oryon.

Keets estava clarament exhaust i adolorit.

—Vaig lliscar cap avall per la bastida i vaig caure a l'aigua. Em sorprèn que no m'ofegués. Això gairebé cau damunt meu. Probablement és l'única cosa que sura per aquí. Així que... quin és el pla?

—Trobar la Solace —va dir Oryon—. Ella havia de tenir una ruta de fugida.

—Això no sona molt a un pla —va comentar Keets fent una ganyota de dolor.

—D’acord —va dir Oryon secament—, ara sé que viuràs. Ja m'estàs donant problemes.

Una ona en l'aigua fosca els va fer tibar-se i acostar-se a l'enderroc. Trever sabia que tots pensaven en les gegantesques criatures marines que havien vist en la llarga pujada per les passarel·les quan havien arribat. Sens dubte les criatures s'havien submergit fins al més profund per escapar del foc en l'aigua, però sempre existia la possibilitat que una criatura curiosa, o famolenca, tornés a per l'esmorzar.

Llavors un cap fosc va sortir a la superfície i van respirar amb alleujament.

—Llestos per sortir d'aquí? —va preguntar la Solace.

—Jo diria que sí —va dir Keets.

—Els altres? —va preguntar la Solace.

Oryon va negar amb el cap. La cara d’en Keets es va tibar.

—Van atacar tan ràpidament —va dir—. Hume va morir tractant de salvar a un grup que havien envoltat. Rhya...

—La vaig veure morir —va murmurar Trever.

—Gilly i Spence van anar a la rereguarda. Allà va ser on va tenir lloc la lluita més dura —va dir Oryon—. No podrien haver sobreviscut. I Curran va quedar atrapat en una tempesta de foc quan van incendiar les cases.

Keets va sacsejar el cap.

—Pobre Curran. Només era un nen.

—Sortirem d'aquí —va dir la Solace—. Podem arribar al meu transport. No està lluny...—es va detenir sobtadament— Espereu.

Els va portar alguns segons més, però ho van sentir: el so brunzidor d'un aerolliscador. Es van refugiar darrere de l'enderroc, ajupint-se darrere d'ell mentre el vehicle platejat passava volant sobre els seus caps i feia un aterratge precari en una passarel·la parcialment col·lapsada directament damunt dels seus caps.

—Malòrum —va murmurar la Solace.

El comandant de les tropes d'assalt es va apressar, tractant de semblar determinat a pesar que caminava amb molta cura. Estava clar que no confiava realment en la passarel·la mig derruïda.

Podien sentir les veus per sobre dels seus caps reverberant en les parets de la caverna.

—Informe —espetegà Malòrum.

—Hem perdut aproximadament la meitat de les nostres forces...

—No m'importen les seves pèrdues. On estan els rebels?

—Arrasem la comunitat, senyor. Incloent als Esborrats que estàvem rastrejant.

—I aquesta anomenada Solace?

—Morta, senyor.

—Mostri'm el cos.

Solace va deixar escapar l'alè.

—Ella... va caure, Inquisidor Malòrum. Al mar.

—La va veure caure?

—Sí, senyor.

—La va veure ofegar-se?

—La vaig veure caure a l'aigua.

—Porti algunes llums allà baix! —Va rugir Malòrum—. Vull un cos!

En qüestió de segons, potents llums d'halo van començar a escombrar les fosques aigües.

—Hem de nedar, i ràpid —va murmurar la Solace—. Sota l'aigua. Oryon, agafa a Trever i jo agafaré a Keets —els hi va donar respiradors Aquata a Keets i a Trever. Oryon tenia el seu.

—Ningú ha de portar-me —va protestar Keets, però estava clar que necessitava ajuda.

—No discuteixis, em posa dels nervis —va dir la Solace, passant un braç al voltant del seu pit—. Llestos?

Oryon va passar un braç al voltant d’en Trever.

—Llest.

Respirant profundament, es van esmunyir sota la superfície mentre les llums inspeccionaven l'aigua. Van aparèixer més i més llums, penetrant en l'aigua, i Trever no veia com anaven a escapar. Solace va nedar més profund, les seves poderoses cames camejaven. De sobte el foc làser va crivellar l'aigua davant d'ells. Quelcom va explotar per darrere. Els soldats d'assalt disparaven a l'aigua a l'atzar, probablement seguint ordres d’en Malòrum. I també estaven llançant càrregues explosives.

És impossible, va pensar Trever, moure's a través de l'aigua freda amb Oryon. L'aigua estava tan freda que amb prou feines podia sentir els peus o les mans. Sabia que el seu cos li estava fallant. Solace continuava avançant cap endavant, però ell podia sentir com es cansava Oryon. Ni tan sols un bothan podia mantenir el ritme d'un Jedi. I ara també hi havia moltes llums com per arribar a la nau de la Solace sense ser vistos.

No sabia com va trobar la força per seguir, però veure la força de la Solace li va ajudar en certa mesura. Quan ella els va sentir flaquejar, va nedar darrere d'ells i va enganxar un cable en el cinturó de l’Oryon, després va nedar cap endavant, Keets en la seva esquena tenia els ulls tancats. Amb un esforç immens, va tirar de tots ells a través de l'aigua.

Quan finalment van sortir a la superfície, estaven lluny de la plataforma en la qual els soldats d'assalt estaven buscant. Podien veure les llums jugar en l'aigua al lluny, a través del túnel.

Solace va tornar la mirada cap a la comunitat demolida.

—Ho sento —va dir Oryon.

—Està bé —va dir la Solace—. Res dura per sempre. Em vaig preparar per a aquest dia. Si no hagués estat absent, podria haver-los tret a tots. Tenia un pla... però ells tenien un espia. Era Duro. El meu assistent de confiança. Ha degut de ser ell. Es van acostar a ell, li van oferir diners, li van amenaçar, i va estar d'acord a trair-nos. Era l'únic a part de mi que coneixia el sistema d'alarma. Va haver d'apagar-lo.

—Em temo que tens raó —va dir Oryon—. Vaig veure com li donaven a Duro un lliscant en el qual escapar.

La boca de la Solace es va tibar mentre mirava fixament el fum i el foc. Es va girar cap a ells, la seva cara estava ara inexpressiva.

—Així que ja ho veieu, va ser el meu error el que els va matar. Vaig confiar en ell.

—Sempre hi ha una raó per ser només dos els que comparteixen informació —va assenyalar Oryon—. Algú més i augmentes enormement el risc de traïció. És la primera regla d'una resistència. La informació no es comparteix.

—Ho sé. Vaig escollir a la persona equivocada en qui confiar.

—Els traïdors existeixen a tot arreu.

Solace va fer un moviment impacient, reticent a seguir la discussió.

—Keets, estàs conscient?

—Per descomptat que estic conscient —grunyí ell—. Em perdria tota la diversió?

—Pots seguir una mica més? Tots haureu de nedar per vosaltres mateixos uns vint metres. Tinc una nau doble amagada sota l'aigua, però haig d'arribar allà sola. El meu últim recurs. Suposo que ho hem aconseguit.

Keets va ser capaç de somriure pàl·lidament.

—Si alguna vegada va haver-hi un últim recurs, és aquest.

—Ajudaré a Keets també —va dir Oryon.

Trever va fer una promesa en silenci que si es posaven fora de perill, d'alguna manera aprendria a nedar. Se sentia com un ocell nounat, agitant braços i cames, intentant desesperadament propulsar-se a si mateix. Estava fent progressos, però a cada moment estava segur que si no hagués estat lligat a Oryon, s'hauria enfonsat.

Oryon es movia ara més lentament, més pesadament a través de l'aigua, ensellat amb Keets i Trever. Solace havia desaparegut. Trever va veure com s'esforçava Keets per fer-se més lleuger en l'aigua, mantenint-se en moviment. L'esforç, va veure Trever, li esgotava. La pell d’en Keets estava tan groguenca que brillava com una lluna pàl·lida. La seva boca estava tibant sobre les seves dents en una ganyota. S'estremia incontrolablement. Així i tot, continuava movent les cames, nedant cap a la seguretat, forçant el seu cos més enllà de la seva resistència.

Just quan Trever pensava que gustosament es rendiria i s'enfonsaria sota les fredes aigües, van veure un centelleig de duracer i de sobte la nau estel·lar estava per sobre d'ells, voleiant. Podien veure la Solace en el seient del pilot. La rampa va descendir, just sobre la superfície de l'aigua, i Oryon va empènyer a Keets damunt d'ella. Aquest va aconseguir gatejar cap endavant fins que la Solace va arribar fins a ell, li va recollir fàcilment, amb cura, i li va portar a bord.

Trever va sentir l'empenta de l’Oryon i va gatejar sobre la rampa matusserament, com si tingués peülles en comptes de peus. Va arribar trontollant a la cabina del pilot. Oryon li va seguir. Havia abandonat les seves botes en l'aigua i estava descalç, els seus peluts peus estaven ensangonats. Van caure més que asseure's en els seients de la cabina. Solace havia col·locat a Keets en una llitera.

Sense una paraula, va activar els motors i van sortir disparats a través de la caverna. Trever no sabia cap a on es dirigien... i estava massa exhaust per preocupar-se.

Següent