Mort a Naboo (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

La vella encara era forta. Al principi va semblar saludar al desconegut respectuosament. Fins i tot li va oferir te, que ell va rebutjar. Malòrum no havia rebut el títol d’Inquisidor per res. Sabia fins i tot quan el ser més hàbil estava contenint-se.

No importava. Ho descobriria. Havia arribat al final del seu viatge. No tenia més temps per perdre.

—Conec els rituals de Naboo —va dir—. Es la que estava al càrrec del funeral de la seva néta.

La dona, petita i robusta, el seu pèl blanc enroscat darrere del cap, va somriure d'una forma condescendent que va fer que la visió de Malòrum es tornés vermella per un moment.

—Ningú està "al càrrec" en els nostres ritus fúnebres. Vaig estar allà per recolzar a la nostra família afligida. Naboo, com pot veure, no és jeràrquic com el seu sistema. Sí, tenim una Reina, però nosaltres la triem, així com als seus consellers.

Malòrum va sentir carrisquejar les dents.

—No necessito una lliçó de la filosofia política de Naboo.

Ella va inclinar el cap, però ell podia veure el que significava. Ella pensava que era un ximple pompós.

Aprendria.

—L'àvia està allà per assegurar-se que tot marxa bé. Un funeral d'estat pot ser molt complicat —va continuar ella.

—De què diria vostè que va morir la senadora Amidala?

—No ho sabem.

—Hi havia marques en el seu cos?

La va veure sobresaltar-se. Ella va estrènyer els llavis i va negar amb el cap.

—Qui la va portar a Theed?

—No ho sé. Em van convocar després que ella arribés.

—No va poder haver arribat per si mateixa —va dir Malòrum secament—. Estava morta quan va arribar.

Les galtes de l'àvia es van encendre de sobte per la còlera. No li agradava la forma casual amb la qual parlava de la seva benvolguda néta. Però ell escollia les seves paraules amb molta cura. L'única manera en la qual obtindria una mica d'aquesta dona seria enfadant-la.

—Qualsevol que ens la va portar, ho va fer amb molta cura i amabilitat, i això era tot el que ens preocupava en aquell moment —va respondre ella.

—Estava embarassada

Els seus llavis es van estrènyer.

—Sabia la família qui era el pare del nen?

—Aquest és un assumpte privat.

—Li agradaria passar algun temps en una presó imperial?

—No, realment no —va dir la dona—. Però si pensa que amenaçar-me amb això li proporcionarà les respostes que vol, està equivocat.

Ella li va mirar. Els seus ulls eren de color gris fosc, clapejats amb or. Ulls inusuals. Gairebé va quedar fascinat per un moment, veient-se reflectit en ells, veient tot el menyspreu que ella sentia. Va tenir un centelleig sobtat del que ella tenia dins, allò que estava sentint.

Amor. Amor grandiós.

Força. Coratge.

Va apartar a un costat aquestes irrellevàncies i va mirar sota.

Quelcom que ella havia sospitat, una cosa que només ella havia sospitat.

—Padmé no va compartir amb nosaltres el nom del pare —va dir ella. Ell podia veure suor al voltant de la línia del pèl. Estava nerviosa—. No li vàrem preguntar. Aquestes coses són assumptes privats a Naboo. A causa de les Guerres Clon no la vam veure durant diversos mesos. Ella era la llum de les nostres vides, i el nostre dolor i pesar és més del que vostè possiblement podria saber. No entenc per què pensa que té dret a venir aquí i qüestionar-me.

—Tinc dret —va dir Malòrum—. L'Emperador m'ha donat aquest dret. Sóc el seu representant personal.

Ell parlava, però les paraules eren massa familiars, les havia dit tantes vegades. Ara ho sentia. Sentia el que ella sentia, no el que deia.

—Coneixia a Anakin Skywalker? —va bordar sobtadament.

—Era amic de la meva néta —va dir la vella.

—Va sospitar alguna vegada que era el pare del seu fill nonat?

Alguna cosa va brillar en els seus ulls, no era còlera aquesta vegada. Alguna cosa... això era la clau.

Ella sabia alguna cosa.

No... sospitava.

Va pensar en la seva intuïció interna, en el que pensava com el seu "riu". Sempre havia estat allà. Quan era jove creia que simplement era més llest que els altres. Ara sabia que no era intel·ligència, era un altre sentit, més gran que ell. La seva frustració era que no podia controlar-ho com volia.

Però ara estava aquí, i ell podia enfocar-ho en la Ryoo Thule.

La seva mirada fixa deuria d'haver-la posat nerviosa, doncs va apartar la mirada. Ell va sentir créixer alguna cosa en ella, alguna esperança, alguna cosa al que s'agafava fins i tot mentre lluitava contra la seva voluntat. Una cosa que no volia que ell sabés, i que mai trairia.

El coneixement va esquinçar el seu cervell com un esquinçament en una tela, esbocinant les seves idees equivocades. Gairebé va saltar per l'exaltació. Només la més estricta disciplina, l'hàbit d'anys d'interrogatoris, li va mantenir dempeus, amb la mateixa cara inexpressiva.

El nen estava viu.

Ella havia parlat de la seva néta, però mai del nen que portava. Que no ho fes era de per si mateix un senyal.

—El nen està viu —va dir. Podia veure en la seva cara que ella ho creia.

Ara les preguntes van arribar ràpidament mentre avançava sobre ella, mentre ella s'encongia davant d’ell.

—Ha vist alguna vegada al nen?

—Li ha parlat algú del nen?

—Ha visitat algú al nen?

—Sabia la Padmé que el nen estava viu abans que morís?

—Va lliurar el nen a algú?

—Algú està amagant al nen?

—On està el nen?

Les preguntes van seguir arribant. La vella va alçar les mans com per parar-les com si fossin cops.

Quan ella va recobrar el control i va alçar la cara, aquesta estava plena de desafiament. Ella sabia poc, ell ho podia veure, i no li diria res.

Així que la va matar.

Següent