Mort a Naboo (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Ryoo Thule s'havia aixecat abans del clarejar. Havia baixat fins al llac per veure l'alba. Havia notat de camí cap a casa seva, mentre grimpava per la pronunciada pujada de retorn, que estava sense alè. Però no se sentia falta d'aire, exactament.

Va pressionar una mà contra el seu costat, després contra el seu cor. Ja era una anciana, però encara se sorprenia quan el seu cos l'hi deia.

Romania robusta i forta, encara era capaç de caminar pel pendent, pels sinuosos camins dels penya-segats al llarg del llac. Solament havia d'aprendre a caminar més a poc a poc, no córrer ràpidament i lleugera com ho feia quan era nena.

Això ha de ser.

Durant aquests passejos matutins la seva família anava amb ella. No la família que encara vivia, la seva filla Jobal, el seu gendre Ruwee, la seva nena Sola i les filles d'aquesta, Ryoo, dita així per ella, i la seva germana Pooja. No la seva germana i els seus nens.

Era el seu marit, mort feia molt temps, el que caminava al seu costat. El seu bon amic, Winama Naberrie (Com havien conspirat per casar als seus nens! Què sorpresos havien estat quan realment es van enamorar!), i la seva estimada néta, Padmé. En certa manera, sentia la Padmé més propera ara que s'havia anat.

Des d'una edat primerenca, Padmé havia estat en camí cap alguna altra part. Oh, ella havia estat la néta més afectuosa possible, però les seves visites havien estat respirs d'una vida ocupada. Mai havia suggerit, per paraula o aparença, que aquest era el cas. Tot el seu cor havia estat en aquestes visites. Ryoo ho havia sentit així, perquè estava més a prop de la Padmé que de qualsevol de les seves altres nétes.

Ella havia tingut els seus secrets. Ryoo ho sabia. Havia sabut abans que la Padmé ho sabés que estava enamorada. Havia sabut que aquest amor estava entrellaçat amb angoixa.

La mort de la Padmé havia trencat el seu propi cor. Ryoo, segons el costum, havia estat la persona encarregada del seu funeral. Havia besat la freda galta de la seva néta. Havia introduït petites flors blanques entre la seva roba i el seu pèl. Havia plorat en un fred sòl.

La pena encara era una pedra en el seu estómac, però allà havia trobat pau. Padmé havia estimat aquest lloc, i Padmé estava al seu voltant. Ara la Padmé era part de la galàxia.

Part d'ella seguia allà. En algun lloc, allà fora en els estels. Ho sento. És suficient per sentir-ho. Potser algun dia...

Ryoo estava al costat de la finestra mirant el llac blavós. Va pressionar una mà contra el seu pit i va sentir agitar-se el seu cor. Per què s'havia aixecat aquest matí amb tal sensació de premonició? Per què avui sentia la Padmé tan especialment a prop?

Què era aquest sentiment? Per què estava tan inquieta?

Havia estat allà durant sis mesos, portant el dol. Era hora de tornar a la seva vida de Theed. No era massa vella per trobar un sentit renovat de propòsit. La Padmé voldria això.

Tal vegada aquesta era la causa de la seva ansietat. Sabia que era hora d'oblidar-se de la seva pena, i això li costava. Havia de recordar-se a si mateixa que deixar aquest lloc no significava deixar enrere els records de la Padmé.

Ryoo es va detenir al costat del comunicador. El seu insistent parpelleig li parlava de missatges que hauria d'escoltar. Però no estava preparada. Ara no. Més tard. La seva família estava acostumada al fet que contestés als seus missatges al final del dia. No es preocuparien. Sabien que la seva pena necessitava solitud.

Ryoo va somriure davant aquesta insistent llum vermella. Parlava de càlides veus d'amics i familiars, impacients per explicar-li notícies o saber sobre la seva salut. Contenia els fils de la seva vida.

Era hora de recollir-los de nou.

Es marxaria demà. Era el moment.

Va escoltar trepitjades en el vestíbul de l'entrada, a baix. Estrany. Ella estava sola allà, sense servents, i els veïns no estaven a prop. Hauria vist una góndola, o un lliscant, si algú hagués vingut a visitar-la.

Va baixar per les escales, les seves sabatilles murmuraven en la pedra.

Ell estava dempeus, la seva cara en l'ombra. La seva túnica era marró fosc, el color de la sang seca. Per un moment els seus passos van vacil·lar. Era com si la pròpia Mort hagués vingut a cridar-la.

Llavors va reconèixer el pressentiment que havia sentit tot el matí, l'ansietat. No era per l'edat en absolut, no era inquietud o la comprensió que era el moment d'anar-se’n.

Era por.

Padmé, Padmé, tinc por.

Es va dir a si mateixa que estava sent ridícula. Havia tingut raó; portava allà massa temps sola. Va avançar, amb la mà estesa, preparada per saludar al desconegut, a Naboo tot desconegut és un amic potencial.

Ell es va retirar la caputxa. Ella va veure els seus ulls, i de sobte va entendre, amb absoluta certesa, allò que havia sentit quan es va despertar. Havia buscat les vetes d'espígol que significava que el sol s'alçava, llum entrant en la foscor. Ara sabia que l'havia estat perseguint durant tot el dia, allò que havia cregut, allò que havia temut.

Anava a morir avui.

Següent