Carrer d'ombres (XXVII)

Anterior

27

L’aerocotxe negre no tenia conductor; només el seu passatger singular. Typho l’observava des del seu amagatall. Aparentment Vader havia accedit a les seves condicions. Tant millor. L'automatitzat vehicle blindat va arribar exactament al nivell indicat i es va detenir precisament en el lloc especificat dins de l'hangar de transport abandonat un minut després de l'hora designada per a la trobada. Vader era assidu a la precisió.

Typho es va tibar. Sabia que només disposava d'un intent.

No tenia il·lusions sobre la seva acció planificada. No tenia res a veure amb l'honor, amb una lluita justa. Era assassinat, pur i simple. Hauria de copejar per darrere, ràpidament i letalment, i des de lluny amb un desintegrador. Era assassinat, i assassinat pel més innoble dels motius: venjança.

Va apartar el pensament del seu cap. Feia mesos que havia arribat a termes amb el que estava fent i per què. La seva ànima podria quedar irredimiblement tacada per la seva acció d'aquesta nit, però la de Padmé trobaria la pau. Això era tot el que importava.

—He vingut com vas especificar —estenent els braços, Vader va alçar la seva capa. La foscor va semblar embolicar tot el sòl de l'hangar—. Sol i desarmat.

Era el moment de confiar en el petit conglomerat de cel·les momificades de pell guardat en la seva butxaca. Era el moment de venjar a la dona que havia estimat.

Moment d'atacar.

Typho va sortir ràpidament del seu amagatall en el pis per sobre de Vader. Havia escollit el lloc amb cura. Directament davant seu hi havia un buit de sis metres d'ample, i emmarcat perfectament en el seu interior es trobava l'esquena del Senyor Fosc.

El capità Typho va alçar el seu desintegrador i va disparar.

Al principi va pensar que el cartutx de gas ionitzat del seu desintegrador havia explotat a la seva mà. Va ser com si una gegantesca mà invisible l’hagués agafat i l’hagués llançat amb una força demolidora contra la paret més allunyada. Atordit, en estat xoc, va observar com la forma de Vader levitava a través del forat del sòl. Les botes negres van aterrar al costat del malmès cos d’en Typho.

—Què patètic —va comentar el Senyor Fosc. S'alçava imponent sobre el seu adversari—. Realment pensaves que tenies la més mínima esperança d'assassinar-me? Ho han intentat alguns molt millors que tu.

Typho va tossir, sentint les seves entranyes esquerdar-se com cristall trencat. La sang tacava la seva camisa.

—Vas mentir —va dir ell, sentint les paraules com pedres en la seva gola.

— Jo? Et vaig dir que vindria desarmat, i aquí estic —li va dir Vader—. Confons el Costat Fosc amb una arma... quelcom extern. No ho és... és intrínsec. No podria desfer-me d'ella més del que podria caminar sense el meu vestit de suport.

Es va acostar una mica més.

—Et donaré una última oportunitat —va retrunyir—, per cessar qualsevol joc al que estiguis jugant i em proporcionis la localització d’en Pavan.

—O què? —Typho va escopir una gran quantitat de brillant sang vermella—. Ja m'has matat.

—Cert. No duraràs molt en qualsevol cas. Però no subestimis el poder del Costat Fosc. Pot alleujar el teu passatge. Encara hi ha una mica de temps... tret que el malgastis —Vader es va acostar més, inclinant-se per mirar a la cara de Typho—. Per què has intentat atemptar estúpidament contra la meva vida? —La profunda veu sintetitzada va ressonar amb ressò a través del nivell buit de l'hangar—. No és que es requereixi o s'esperi una raó específica. Però m'agradaria saber-ho. Aquells que pronuncien les seves últimes paraules haurien de dir quelcom de valor.

Es va acostar més davant el gest d’en Typho, per sentir les seves paraules finals. Typho estava esvaint-se ràpidament. Va concentrar cada fibra del seu ésser a romandre conscient per a un últim acte.

—Això... és per la Padmé —va dir amb veu aspra. I amb un esforç suprem, va escopir sang directament en la màscara del sorprès Senyor Fosc.

La reacció de Vader no va ser la que havia esperat. Després d'un instant detingut, ignorant l'escopinada ensangonada baixant per una galta de plastiacer, es va agenollar i va agafar a Typho del pèl, alçant el cap d'aquest i provocant un crit de renovat dolor.

—Què? —la flamarada en la Força que va recórrer l'hangar va ser suficient per sacsejar els fonaments de l'edifici. El Senyor Fosc en veritat va semblar créixer, expandir-se i tornar-se més terrible en la seva fúria del que Typho hauria cregut possible.

—Padmé —va balbotejar Typho—. Padmé Amidala. La dona que vaig estimar en la distància, durant anys —va tossir una altra vegada, sentint que més vermell tenyia el seu pit—. Ella... mai ho va saber. Ella estava massa ocupada, massa involucrada al... servei del seu poble per fixar-se en mi —una altra brillant flor escarlata va sortir de la seva boca—. I em vaig ocupar del meu deure, jo, Typho, capità de Naboo. Però jo... l'estimava. I ara... ara està morta. Morta —llavors, amb una extraordinària onada de determinació, Typho va aconseguir alçar-se lleument, imposant-se per pura força de voluntat a la còlera de Vader.

—Tu la vas matar, Vader. Tu! Ho sé!

Vader va tornar a quedar-se immòbil i en silenci. Quan va parlar, la seva veu tenia la mateixa inflexió profunda, el mateix tro sintetitzat, i així i tot en certa forma.

—No saps res —Vader es va redreçar, deixant caure el cap d’en Typho—. No ets digne de pronunciar el seu nom —alçant el seu braç, va flexionar els dits cap al desvalgut Typho. La boca del capità es va obrir i els seus ulls es desorbitaren lleugerament quan el flux d'aire als seus pulmons va ser obstruït. En la seva ment, una part remota d'ell va comentar desapassionadament que sens dubte així va ser com la seva estimada va trobar la seva fi. Sorprenentment, va descobrir que encara era capaç d'escopir una última frase.

— I també ets responsable... de la mort del Jedi... Anakin Skywalker!

L'agafada invisible i inexorable en la gola d’en Typho es va relaxar momentàniament mentre Vader retrocedia lleument sorprès. Aquesta breu pausa va ser seguida per l'horrible so d'un Lord Sith rient-se. Tres nivells per sota, un parell d’humanoides embriacs van escoltar només el ressò i van recuperar la sobrietat immediatament: la temible racionalitat que arriba en adonar-se que un terror indicible aguaita a prop.

Quan Vader va estendre el seu braç cap avall la segona vegada, el seu control va ser més precís, més deliberat.

—Sí —va dir el Senyor Fosc, el seu to estava carregat d'una ombrívola diversió—. Sí, vaig matar a Anakin Skywalker. Li vaig observar morir. Era feble, aquest Skywalker. Al final no va poder controlar-se a si mateix, no va poder controlar les seves menyspreables emocions humanes. Sobretot, no va comprendre o va apreciar la veritable força del Costat Tenebrós. I per això va morir. La galàxia està millor sense ell.

El món s'estava desfent ràpidament per a Typho. El dolor es marxava, finalment, escorrent-se d'ell tan ràpid com la seva sang. Però va morir amb un somriure en la cara, doncs, encara que no comprengués el com o el per què, va saber que morir amb el nom de la Padmé en els llavis va ser una venjança més fina i més profunda sobre Darth Vader que el que podia haver esperat d'un enfrontament. Era com si pogués sentir el cor de l'home i saber que, en certa forma, l’havia estripat només amb el nom d'ella.

També sabia que viure era una destinació molt pitjor per a Vader que la mort.

Estava content.

Ara podria anar-se i trobar la Padmé...

Següent