Submón (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

Per primera vegada des que havia deixat els carrers de Bellassa, Trever se sentia com a casa.

Els Esborrats li recordaven als amics que havia fet al mercat negre. I tant, no necessitava preguntar als germans, Gilly i Spence, què van fer abans de ser Esborrats, ell no tenia problema amb això. Estava acostumat al fet que la gent ocultés el seu passat.

Gilly i Spence no parlaven molt. Eren petits, compactes i armats fins a les dents amb diverses armes improvisades en les quals confiaven més que en qualsevol blàster. Keets Freely era el parlador. Aquest tipus podia donar-te la llauna amb fets sobre els subnivells de Coruscant: Com havien existit sempre al marge de la llei. Com la seguretat no penetrava tan a baix. Milions d'habitants confiaven en les seves pròpies habilitats defensives o en equips de vigilants per protegir barris i estructures individuals d'apartaments amb els seus centenars d'habitants.

Segons Keets, des que el Malvat Imperi va assumir el control, les coses només havien empitjorat. Abans de les Guerres Clon, almenys el Senat tractava d'evitar que el lloc s'enfonsés. Enviaven a baix als equips de droides per realitzar reparacions ocasionals. Fins i tot van establir clíniques mèdiques per als pobres trompellots que havien de viure allà. Però ara, amb el nou Senat ambiciós, a ningú li importava. Així que els milions d'éssers atrapats en els subnivells viatjaven en grup i guardaven arsenals d'armes per protegir-se.

Trever podia haver-se saltat la conferència i haver enxampat la qüestió principal: vigila la teva esquena.

Va advertir que Ferus no estava massa content amb guiar als Esborrats cap avall. Havien viatjat durant hores fins que van estar molt lluny del Senat i de la Ciutat Galàctica, i tot en el que Ferus podia pensar era en el Jedi que estava buscant. Honestament, estava una mica obsessiu amb això. Però així i tot, Trever mai havia conegut a ningú de qui sentís que podia dependre com Ferus. Valia la pena quedar-se a prop.

Els seus plans eren imprecisos. Havien de ser-ho. El grup havia decidit dirigir-se cap avall, tots ells apinyats en un gran lliscant, i recollir informació al llarg del camí. Ja que hi havia tants rumors sobre Solace, estaven segurs que trobarien el camí fins allà.

Per descomptat, alguns dels rumors eren bastant extrems.

Número u: Solace era un lloc en l'escorça que havia escapat de l'auge dels edificis monolítics de Coruscant. Tenia arbres i llacs i estava obert al cel, sense res damunt d'ell.

I si creus en això, va pensar Trever, creus en àngels espacials.

Número dos: Solace va ser construïda fa segles en l'escorça, un lloc meravellós de palaus i torres on tots eren benvinguts, tot era valorat, i tot era gratis.

Clar, i l'Emperador és un tipus humil cuidant del benestar de tothom i la galàxia és un jardí florent.

L'únic rumor en el qual Trever creia veritablement era el fet que ja sabien: Solace era difícil de trobar.

Al final d'un llarg dia de no haver descobert bàsicament gens, Rhya Taloon es va descordar les seves pistoleres per posar-se còmoda i es va ficar al llit en una màrfega a la casa d'hostes que havien llogat per passar la nit. Gilly i Spence estaven ocupats netejant les seves armes mentre Trever jeia en l'altra màrfega, i Ferus estenia la seva capa en el sòl a manera de llit.

—Això no ens porta enlloc —va anunciar Rhya cap al sostre. Va col·locar la punta de la seva bota en el taló oposat i es va llevar una bota, després l'altra. Van aterrar amb un cop en el sòl.

—Has de fer moltes preguntes abans d'obtenir respostes autèntiques, dolçor —va dir Keets mentre s'asseia a cavall en una cadira—. Pot ser que no ho vegem, però tenim peces del puzle.

—Tenim? —Ella va agitar una mà en l'aire—. Tot el que he sentit avui era soroll.

—Hi ha una cosa que seguim escoltant. L'escorça. Això està a sota de tot, alguns diuen que està fins i tot sota l'escorça.

—Això és cert —va dir Ferus—. Aquest és el fil comú.

Oryon va agitar cap enrere la seva embullada cabellera. Estava en la seva posició habitual de descans, a la gatzoneta en el sòl. A Trever li semblava incòmode, però Oryon semblava trobar-ho relaxant.

—Sempre hi ha una llavor de debò encara en el rumor més exagerat. Keets podria tenir raó.

Gilly i Spence van alçar la mirada de les seves armes i van assentir.

—Ha d'haver-hi una primera vegada —va dir Hume. Era l'home humà alt que havia estat oficial de l'exèrcit de la República.

Keets li va fer una salutació.

—Fins i tot un crono trencat funciona dues vegades al dia.

—Així que hauríem d'anar directament a l'escorça —va dir Curran—. Deixar de perdre el temps.

—Sona com un pla —va dir Hume—. Odio perdre el temps.

Tothom va mirar a Ferus.

—Estic d'acord —va dir.

—Algú ha estat alguna vegada tan a baix? —va preguntar Keets.

—Estàs bromejant? —Va preguntar Rhya—. Mai vaig sortir de la Ciutat Galàctica —va baixar la mirada cap a les pistoleres del sòl—. No obstant això, tampoc vaig disparar un blàster mai abans.

Oryon va comprovar la seva arma.

—Bé, prepara't. Aviat podries tenir un munt d'oportunitats.

Van sortir cap a l'escorça amb les primeres llums.

Van descendir passant subnivell rere subnivell. Allà no hi havia vies espacials, només pilotatge difícil. Ferus va pilotar el lliscant, sense parlar, concentrant-se a evitar els altres lliscants agressius que trobava així com sensors trencats que sorgien sobtadament davant d'ell, plataformes d'aterratge enfonsades, i passatges estrets.

Coruscant havia estat construït de la superfície cap amunt. Quan els nivells s'havien tornat massa abarrotats per suportar-ho, es van construir més nivells per damunt. Més edificis, més infraestructura, més centrals elèctriques, més passarel·les. Com més profund anaven Ferus i els altres, més antigues es tornaven aquestes estructures.

Van deixar el lliscant en una plataforma d'aterratge que havia estat apuntalada amb bigues de duracer i fusta. Mirant al voltant, Trever podria veure que improvisació era el nom del joc quan calia construir allà baix.

Allà en l'escorça, entraven en un segle que estava compromès amb la grandesa. Aquests éssers que feia molt temps van construir els seus edificis de pedra, de centenars de pisos d'altura, amb escultures intricades i balconades, torretes, i torres. La pedra dels edificis estava esquerdada i enfonsant-se. Sovint van ser reforçats amb deixalles de metall o fusta. Els seus carrers eren serpentejants i estrets, amb carrerons sortint de carrerons en un confús laberint.

Allà no hi havia sistemes oficials en absolut ni electricitat, ni aigua, ni llum, ni ventilació que no estigués alimentada per generadors privats. Van baixar caminant a través d'un estret passatge arquejat. La pedra sota els seus peus estava esquerdada i dividida, algunes vegades amb fissures que tenien metres d'ample. Saltaven quan havien de saltar i evitaven els buits. Eren els únics éssers pels carrers. Encara que per sobre d'ells els sols no s'estaven posant, semblava com si fos de nit. L'aire era fosc i tancat.

Així era allò: el fons de Coruscant. El més baix nivell conegut.

Si no trobava allà a Solace, no hi havia cap altre lloc al qual anar.

Trever esperava que hi hagués seguretat per ser nombrosos. Els Esborrats semblaven traïdorencs. No podia imaginar-se que ningú volgués ficar-se amb ells.

Es va trobar desaccelerant els passos. Se sentia obsessionat pel que estava a dalt. Era com si pogués sentir la pressió de milions de vides per sobre d'ell, els milions d'estructures i màquines, una matriu enterament impossible de brunzidora vida per sobre del seu cap, de milions de cors bategant.

Era suficient per espantar-li seriosament.

—Estàs inusualment callat, jove company —Keets es va posar al seu costat.

—Tot això sembla tan... pesat —va dir Trever.

—Et refereixes a tot per sobre del teu cap? —Va riure Keets—. Sí, ja veig el que vols dir. És quelcom opressiu.

— I qui viu aquí sota? —va preguntar.

Keets es va encongir d'espatlles.

—Immigrants d'altres mons, aquells que van venir aquí esperant fer les coses millor. Aquells que ho van perdre tot, aquells que no tenen un altre lloc on anar. Només criatures vives, intentant viure. I aquells que els hi donen caça.

—I aquells que busquen el meravellós món de Solace —va dir Trever.

Keets va riure. Llavors, sobtadament es va acostar i va empènyer a Trever amb força. Trever va caure al dur sòl.

—Escolta, què...

Llavors els va veure. La banda s'havia materialitzat, aparentment per art de màgia, però Trever ara veia l'estret passatge que desembocava en el camí arquejat. Keets li havia apartat d'un dard atordidor just a temps. Trever va alçar la vista i va veure que Oryon ja havia agafat el blàster lleuger de repetició de la pistolera de l'esquena. Keets tenia una pistola làser a la seva mà. Trever va veure els rajos de foc làser en la foscor, una cortina de foc estable, mentre la banda avançava. Hi havia almenys quinze d'ells, cadascun amb una aparença més brutal que la resta.

Ferus ja estava corrent, amb el seu sabre làser balancejant-se en un arc contínuament en moviment. Els atacants van quedar clarament alarmats per la ferocitat i el poder que exhibia, sense esmentar el foc làser que sobtadament va tornar cap a ells. Van seguir disparant mentre es retiraven, cridant malediccions a Ferus i prometent matar-li.

Oryon i Hume van mantenir la posició en el flanc d’en Ferus, cadascun d'ells disparant les seves armes. Keets i Rhya estaven lleugerament ressagats, mentre Gilly i Spence es van separar i van començar a perseguir a la banda mentre deixaven de disparar i escapaven.

Trever va començar a posar-se dret. Les fissures i les esquerdes eren més amples allà, i el seu peu va quedar atrapat en una esquerda quan es va moure. Molest, va tractar de treure’l, però estava embussat. Trever es va ajupir per veure de prop l'esquerda.

Una cua gruixuda i escamosa s'havia enroscat al voltant del seu turmell.

Trever va donar un crit de sorpresa i va tractar de treure la seva cama. La criatura va enrotllar un altre tros al voltant del seu turmell i va tirar amb força. Va tractar de donar-li una puntada, però allò només el va estrènyer més fort.

— Ferus! —va cridar Trever. Però Ferus estava per davant, amb Rhya i Hume, i no li va sentir.

Mirà cap avall de nou, i aquesta vegada va veure l'ull mortal de la criatura amb la mirada fixa en ell. No creia que el concepte de misericòrdia existís en l'univers d'aquesta criatura.

Va donar una estirada sobtada, i Trever es va enfonsar en l'esquerda fins als malucs. Ara la seva altra cama estava penjant dins de l'esquerda, i va rebutjar la pregunta de si aquesta criatura tindria un company. Donà puntades i es sacsejà, copejant ara a la criatura amb un puny mentre amb l'altra mà intentava trobar alguna cosa, qualsevol cosa, en el seu cinturó d'utilitats.

Trever va sentir els contorns familiars d'una carrega alfa.

Els seus dits van temptejar mentre tractava d'ajustar la càrrega. Va aconseguir fer-ho, però la criatura va tirar fortament, i la càrrega va sortir rodant dels seus dits i va caure en la negror. En el centelleig de llum va veure un cos de rèptil amb escates que semblaven de duracret. La boca de la criatura semblava ser prou forta com per trencar-li en dos.

Sobtadament quelcom va passar xiulant per la seva orella. Va captar el centelleig d'una vibrodaga mentre girava a través de l'aire cap a un blanc perfecte en la cua. Es va enfonsar fins a l'empunyadura. La gruixuda cua es va deixar anar sobtadament, i Trever va escoltar el so de la criatura marxant-se reptant.

—Llimac de duracret —va dir Keets, tendint-li una mà i hissant-li—. Aproximadament de deu metres de llarg, per la seva aparença. Excaven en la pedra. Millor estar alerta.

—Gràcies per l'advertiment —Trever es va sacsejar la pols dels pantalons.

Ferus va arribar corrent.

—Què ha passat?

—No massa. Gairebé vaig ser escanyat per un llimac enorme. Res pel que hagis de preocupar-te —va dir Trever. No sabia per què se sentia tan irritat perquè Ferus no li hagués salvat. Ferus havia estat caminant més endavant, sense preocupar-se per Trever en absolut.

—Escolta, ho sento. Gràcies —li va dir Ferus a Keets.

—Ja. Em deus una vibrodaga —Keets va somriure obertament, les seves dents blanques entre la brutícia que li cobria la cara.

—Hem trobat un lloc que podria donar-nos alguna informació —va dir Ferus.

Els altres s'havien detingut davant de dues columnes de pedra mig enfonsades. Un espetegant cartell de llums làser deia: LA POSADA DEL SUBMÓN. El van observar mentre Ferus, Trever, i Keets s'acostaven.

—No és el teu establiment de millor categoria —va dir Rhya.

—Necessitem un llit per passar la nit —va dir Ferus.

—I on hi ha llits, hi ha beguda —va dir Keets—. I on hi ha beguda, hi ha rumors.

—Fem la prova —va dir Ferus—. Però mantingueu les vostres armes a prop.

Van empènyer la porta de pedra. Van entrar en un gran espai circular format per arcs d'altura imponent. El sòl i el sostre de pedra van fer ressò dels seus passos. Enormes gàrgoles alienígenes els observaven sobre els seus caps amb el que semblaven ser malicioses intencions.

—Casolà —va comentar Hume.

Es van acostar a un petit escriptori malparat que era empetitit pels seus voltants. Un dependent s'asseia darrere, profundament dormit. Ferus es va aclarir la gola, però no es va moure.

Oryon va copejar el mànec del seu rifle làser en l'escriptori, i el dependent es va despertar sobresaltat.

—Foc! —va cridar.

—Res de foc —va dir Ferus—. Només alguns clients.

—Oh —el dependent es va redreçar—. Ah, només tenim un parell d'habitacions disponibles. Haureu de compartir-les.

—Bé.

—Cost extra per tovalloles i aigua.

—Extra per l'aigua?

—És difícil aconseguir aigua aquí sota.

—Està bé, està bé.

Ferus era a punt de treure els seus documents falsos d'identitat, però el dependent va agitar una mà per descartar-ho.

—Només crèdits. No necessitem documents d'identitat.

—Pensava que era la llei.

El dependent va alçar una cella, com si Ferus fos un nou recluta en un exèrcit molt vell.

—Aquí sota no hi ha llei. Si encara no has descobert això, ho sento per tu.

Van pagar els crèdits, i llavors Hume va preguntar:

—Tenim algunes goles seques per aquí. Alguna recomanació?

El dependent va encongir una espatlla en direcció a un llindar.

Van obrir la porta i van entrar. La cantina era petita però el sostre era alt, llançant profundes ombres per tot l'espai. Per a sorpresa de Ferus, el lloc estava gairebé ple. Humanoides i altres criatures assegudes en la barra o en taules petites que abraçaven les ombres. Les armes eren exhibides clarament en les taules.

—Em recorda a un lloc al que solia anar a la Ciutat Galàctica anomenat 'Dor, només que pitjor —va comentar Keets.

Ferus va assentir. Havia estat a 'Dor amb la Siri, com un Padawan que havia intentat ser molt dur i no ser intimidat per l'atmosfera. La púrria de la galàxia anava allà a beure, comprar o vendre informació, i contractar als caça-recompenses. Una vegada s'havia anomenat l'Esplendor fins que la major part de les seves lletres làser havien sofert un curtcircuit, i tothom simplement la deia 'Dor.

—Diria que hauríem de prendre seient —va aconsellar Hume—. Estem atraient una mica d'atenció aquí.

—No és quelcom dolent necessàriament —va dir Oryon—. Podria aconseguir-nos algunes respostes.

Es van asseure al voltant de diverses taules petites i van encarregar begudes i menjar. Van veure que estaven sent observats. Ferus va prendre un petit xarrup de la seva beguda, després es va aixecar i la va portar cap a la barra per veure si algú estava d'humor per xerrar. Mentrestant, Keets va entaular conversa amb la taula al costat.

Van menjar el menjar, van acabar les quatre teteres i van parlar amb gairebé totes les persones del bar, però ningú va ser capaç d'obtenir una direcció cap a Solace. Tothom havia sentit parlar d'això, però ningú sabia on estava. Finalment, la cantina es va buidar i van haver de reconèixer la derrota. Trever s'havia estat sentint endormiscat durant algun temps. Va badallar.

—Podríem dormir una mica —va dir Ferus.

L’habitació era gran, amb màrfegues, un bany i un lavabo que vessava aigua groga. Les màrfegues eren simplement taules amb una manta per damunt. No era el llit més incòmode en la qual Ferus havia dormit, però definitivament estava entre les deu primers.

—Es va girar sobre un costat i va veure el pèl desbullat d’en Trever sobresortint de la seva manta. Se sentia malament per no ser qui va ajudar-lo abans. S'havia assegurat que Trever estava fora de perill durant la batalla, després es va concentrar en els seus atacants. Havia sentit el crit d’en Trever, però quan ell havia arrencat a córrer, Keets estava ja allà.

No podia estar allà per a ell tot el temps. O això tractava de dir-se a si mateix.

No sabia on començava o acabava la seva responsabilitat amb el nen. Sabia, per descomptat, que Trever amb prou feines era tan autosuficient com feia veure. Si bé el noi havia viscut per si sol durant anys, ocasionalment necessitava de guia, algú que vetllés per ell.

Era aquest el seu treball?

Si encara fos un Jedi, si la galàxia no hagués canviat, seria prou gran per tenir un Padawan. Però Trever no era el seu Padawan. Ferus no tenia la connexió amb ell que tindria un Mestre Jedi. No tenia la connexió que havia tingut amb la Siri. Li perdia la pista ocasionalment. I no podia dir el que estava pensant o sentint.

Era millor que partissin, que trobés un refugi per a Trever així ell podria créixer sa i segur. Fins i tot estimat, si això era possible.

Perquè Ferus simplement continuaria enterrant-los més profund en complicacions i perill. No era just per a Trever. Avui havia estat un llimac del duracret de deu metres. Però què portaria demà, i demà passat?

Amb aquests pensaments inquietants, Ferus es va sentir a si mateix relliscant cap al somni. La suau respiració a la cambra li va dir que els altres havien sucumbit, malgrat els llits durs i plans.

Sobtadament va escoltar un soroll. Ferus va posar la mà sobre el seu sabre làser, però aviat va veure que era Trever, gatejant cap a ell lentament per no despertar als altres.

Es va detenir a costat de la capçalera de la màrfega, amb els ulls brillant.

—Sé on trobar Solace —va dir.

Següent