Carrer d'ombres (XXIII)

Anterior

23

Jax va rebre la trucada de la Laranth en el seu comunicador just quan ell, I-5 i Den anaven a trobar-se amb Dejah Duare. La twi'lek va ser típicament lacònica:

—Algú et vol mort.

—Com?

—Moltíssim.

—No, vull dir com ho saps? —i sigui qui sigui, va afegir Jax silenciosament, digues-li que es posi a la cua.

—Perquè acabo d'acabar de ballar amb l'assassí que t'està buscant. Vaig poder sentir-la a més d'un klick de distància, per això vaig anar a investigar. No va ser la millor idea que he tingut últimament.

Jax va assentir.

—Suposo que encara hi és ambulant.

—I letal. Si et serveix de consol, estàs sent caçat per la millor, Jax. On esteu ara?

—Carrer Sari, prop del Bulevard Caspak.

—Espereu-me aquí —va dir la Laranth.

Mentre escoltava a la twi'lek explicar detalladament la seva aventura, Den es va adonar una vegada més que no era una forma de vida feliç.

—Aurra Sing? —va preguntar—. L'autèntica Aurra Sing?

Una Laranth de cara adusta va assentir lentament.

—Tret que coneguis a una altra que es correspongui amb la descripció —la seva veu era tan seca com un any de Tatooine.

—Afalagador, en cert sentit —va dir I-5—. Vaig llegir sobre ella mentre vaig estar connectat a la xarxa de la policia. És infame, i no surt barata.

Jax va assentir. Sabia que no hi havia necessitat de preguntar-se qui posaria a una caça-recompenses amb la reputació de la Sing darrere d'ell. Només una persona podia haver proporcionat els crèdits per contractar-la.

És bo saber que requereixo a la millor, va pensar irònicament.

Den va agafar les seves orelles en un gest sullustà d'exasperació.

—Crec —va dir ell—, que ja va sent hora que agafem la següent nau que enlairi i fotem el camp, Jax. Vull dir, Dolça tia Sookie! —va sacsejar el cap—. Si Sing va darrere teu, no descansarà fins que la majoria de nosaltres, si no tots, estiguem morts... i no em demanis que calculi probabilitats. Hem de sortir d'aquest pou superpoblat de perversió. No és que tingui res especialment en contra de la perversió, entén-me. És només que m'ofenc quan part de la perversitat està intentant matar-me.

—Li vam donar la nostra paraula a Dejah Duare.

—Tu li vas donar la nostra paraula, Jax. Naturalment, els seus crèdits són generosos i útils, però no podem gastar-los si estem morts. Necessitem resituar-nos en un nou barri. En un nou planeta. En una nova galàxia.

—Silenci —els hi va reprendre la Laranth a tots dos—. Tenim companyia.

Al mateix moment que ella parlava, Jax va escoltar el gemec ascendent dels repulsors. Un moment després el primer de tres lliscants policials es va detenir al carrer al costat d'ells. Els altres vianants es van apartar ràpidament dels agents, i els vehicles civils que havien estat als voltants van trobar sobtadament altres ubicacions més atractives.

El contingent de la policia anava encapçalat pel mateix prefecte del sector. Jax podia veure que no semblava content de veure'ls, però dubtava que Pol Haus alguna vegada semblés content de veure a algú en el seu treball.

—Així que tornem a trobar-nos —va fer una pausa, fixant-se en Jax i en I-5—. Què esteu tramant ara?

—Hem sortit a la recerca de l'entreteniment de la tarda —va dir Jax, i va somriure.

—Bé —va respondre el prefecte—. I per què sembla que la classe d'entreteniment que us agrada sempre implica infringir la llei? Veig que la zeltron no està amb vosaltres —va continuar sense esperar una resposta—. Interessant, no obstant això, acabem de rebre una queixa d'una fira local, descrivint a dues humanoides femelles que van provocar una quantitat considerable de destrucció en l'última hora —va mirar avaluadorament a la Laranth, qui li va retornar la mirada sense pestanyejar—. Una d'elles, pel que sembla, era una twi'lek.

—Em disculpo per la meva espècie —va dir ella—. De vegades podem ser cercabregues.

—Hi ha també —va continuar Haus—, una queixa arxivada d'un distribuïdor d'art molt respectat anomenat Shulf'aa, afirmant que cert sullustà...

Den va fer tot el que va poder per ocultar-se darrere de les cames d’en Jax.

...va assegurar ser un oficial de policia en un intent d'extreure informació de dit distribuïdor d'art, sota pena de tancar el seu negoci.

—Un malentès —va dir una petita veu des de darrere de les cames del Jedi—. Fàcilment explicable, estic segur.

—Sens dubte —va murmurar Haus—. No tan fàcil és l'al·legació d'un altre agent, un lonjair que es diu Spa Fon, que vosaltres dos —va mirar a Jax i a Den—, vau entrar en les seves instal·lacions comercials sota falses pretensions, després de la qual cosa intencionalment i amb malícia vau amenaçar a la seva persona mentre li donàveu una pallissa despietada a un dels seus desvalguts i enterament innocents empleats, qui...

—Un moment —li va interrompre Jax—. Per començar, aquest "agent" lonjair és un lladre professional. En segon lloc, el "desvalgut i enterament innocent empleat" era una subespècie de cathar que probablement tenia una massa de dos-cents cinquanta quilos de pura maldat i que va copejar primer, i tercer...

—És igual —el prefecte va sospirar i va rebutjar amb un gest la indignació d’en Jax—. En realitat no m'interessa. Però quan els vostres anells localitzadors van aparèixer prop d'aquest últim disturbi, vaig pensar que seria apropiat comprovar-ho, simplement pels vells temps —el seu to es va tornar sever—. No sé exactament el que passa aquí, Pavan, més enllà dels teus intents d'aficionat d'ajudar a la Senyoreta Duare en la seva esperança d'identificar a l'assassí del seu soci, però sí sé que t'estàs tornant una irritació. Tinc bastants irritacions diàries en la meva posició sense portar una semi permanent enganxada a mi. Dic semi permanent perquè no va a continuar. No va a continuar perquè si alguna cosa com això arriba a les meves oïdes de nou tu —va assenyalar a Jax—, i la resta de vosaltres també, us trobareu explorant els molts i culturalment variats plaers de la presó del sector. M'he explicat clarament en tots els extrems de l'espectre?

—Perfectament —li va assegurar Jax.

El prefecte li va mirar amb el gest arrufat una altra vegada i, acompanyat per la seva brigada, es va allunyar entre la multitud.

Den va sortir temptativament des de darrere d’en Jax.

—Spa Fon, Pol Haus, i ara la infame Aurra Sing. En la llista de qui entrarem a continuació, Jax? En la de Darth Vader? —El sullustà va espetegar els dits fingint adonar-se—. Oh, espera, ho oblidava... ja estem en ella.

Silenciosament, Jax va contemplar als seus amics. Estava orgullós de tots ells, orgullós de com s'havien convertit en un equip. Orgullós de com havien manejat cada perill i problema amb el qual s'havien trobat des que estaven amb ell. Tenia el dret a demanar-los que suportessin més, que assumissin riscos possiblement majors? Què hauria fet el Mestre Piell?

Laranth es quedaria sense importar-li gens, ell ho sabia: el moviment de resistència era tot el que ella tenia per donar sentit a la seva vida. Però tenia dret a demanar-los a Den i a I-5, així com a Rhinann, que arrisquessin les seves vides per ell tots els dies?

Va aspirar profundament.

—Bé. Tindré una reunió més amb el nostre client, i sobre la base d'això decidirem com procedir. Tal vegada és hora de buscar la nostra fortuna en algun altre lloc.

—Ben dit —Den estava visiblement alleujat. Darrere d'ell, no obstant això, el silenci continuat de la Laranth va molestar a Jax lleugerament. Però es va recordar a si mateix que últimament ella havia estat més taciturna de l'habitual. No necessitava la Força per veure-ho.

Conscient de la preocupació dels seus amics així com dels seus propis interessos, Jax estava decidit a ser tan ferm i franc com fos possible en el transcurs del que bé podria ser la seva reunió final amb la Dejah. Era una determinació a la qual es va aferrar abans de marxar per a la reunió la tarda següent, que va mantenir en el transcurs del viatge fins a la seva residència, i que va continuar sostenint fins al moment en què va ser admès al domicili que ella havia compartit amb el difunt Ves Volette.

En aquest punt, la determinació es va esvair com una vela solar en una flamarada solar.

Els zeltron eren coneguts per la fastuositat del seu vestuari, però el que Dejah portava quan li va rebre semblava ser xocant fins i tot per a la seva classe. Una vestidura de plata lluenta, tant núvol com tela, s'ajustava al seu cos mentre romania en constant i revelador moviment. Era com si ella s'hagués ficat dins d'una boira com de perla que recobrís la costa d'una platja il·luminada per la lluna. Fluïa en totes les direccions, mantenint la forma del seu cos mentre donava albiris fugaços i suggeridors d'ella. Un collaret i una polsera a joc de petxines alderaanianes sequat completaven el conjunt. Definitivament no era una cosa que hagués comprat en la tenda de descomptes del barri.

Probablement havia costat més que el que la majoria de persones guanyaven en un any. O en deu.

—Passa, si us plau, Jax. Segueix-me.

Ell ho va fer, obligant-se a examinar detalladament les parets i el sostre fins que van arribar a la sala de conversa. Era una àrea de seients circular enfonsada amb una font envoltada de pedra al centre que podia tirar dolls d'aigua, foc, o qualsevol d'una dotzena d'altres realços visuals entretinguts, segons l'antull dels ocupants de l'estatge. De moment, estava ruixant un líquid taronja fosc. En la part més allunyada de la sala hi havia tres Volettes, ara de preu incalculable, cadascun ballant i retorçant-se amb la seva pròpia codificació individual. Subministraven tota la il·luminació que necessitava la sala.

La llum alternant feia que li resultés difícil pensar.

El núvol d’intoxicants feromones que ella estava emetent —per no esmentar el factor intoxicant de la substància nuvolosa que ella vestia— tampoc feia res per millorar la seva concentració. Usant les tècniques en les quals havia estat entrenat, va recuperar el seu equilibri. Però fins i tot usant la Força, no era fàcil.

Ella no ho va fer més fàcil asseient-se al costat d'ell.

—Llavors —va començar ella—, de què volies parlar amb mi, Jax? Vas dir que era important.

—Ho és. Dejah, eh... podries tal vegada reduir les teves, ah, emissions?

Ella es va tirar cap enrere apartant-se d'ell, però només lleugerament.

—Podries haver-ho dit amb una mica més de subtilesa —va dir ella amb un lleu i petulant ganyota—. Per què? Trobes desagradables les meves emanacions personals?

—No. Tot el contrari. Aquest és el problema. Tinc problemes per centrar-me en una atmosfera tan... potent.

—Oh, bé, si et pertorba —ella no va fer res visualment, però de sobte l'habitació va semblar descongestionar-se i ell va poder pensar raonablement bé una altra vegada sense invocar la barrera de la Força. El seu somriure no deixava dubte que ser distreta no la molestava en absolut.

—Gràcies —li va dir ell. Hauria ajudat encara més a la seva concentració si també pogués haver fet alguna cosa sobre el que portava posat, però demanar-li que s’ho tragués segurament només empitjoraria les coses—. Estic aquí pel treball.

La seva expressió va ser d'una lleu ganyota fins a un fet i dret, que, encara que intentava transmetre un sentit de decepció, només va acabar tornant-la encara més encantadora.

—Quin és el problema, Jax? L'avançament que us estic pagant no és suficient? Si és inadequat, suposo que podria...

—No són els diners —li va assegurar ràpidament—. És només que han aparegut altres factors. En primer lloc, el prefecte del sector cada vegada està més irritat per les nostres indagacions, fins al punt d'amenaçar-nos indirectament però inequívocament amb l’empresonament si continuem amb les nostres indagacions.

Els seus ulls llambrejaren. Vist en contrast amb la seva pàl·lida pell vermella, l'efecte era positivament desestabilitzant.

—Digues-me el seu nom. Li faré una visita. Et garanteixo que després d'ella no us amenaçarà més.

“Després d'ella probablement correria nu la via pública de desfilades imperials si l'hi demanes”, va pensar un Jax cada vegada més incòmode.

—Millor mantenir-se allunyats de la policia. Això és el que estem intentant fer. Però hi ha altres complicacions. Per exemple, hi ha una dona...

—Aquesta twi'lek truncada? —li va interrompre ella.

—No, no és la Laranth. —Per què pensaria ella en la Laranth? es va preguntar ell—. És una altra persona. Algú molt perillós. Estic preocupat pel benestar dels meus amics.

—També podria fer-li una visita a ella.

El seu suggeriment va ajudar a Jax a recordar per què estava ell allà.

—Crec que aquest és un ésser al que no afectarien ni les teves habilitats persuasives. Em temo, Dejah, que anem a haver de finalitzar el nostre acord. Els meus amics i jo seguirem fent tot el que puguem per treure't a resguard de Coruscant. Però sota aquestes noves circumstàncies, que continuem la cerca de l'assassí del teu soci simplement planteja massa perill. Tant per a tu com per a nosaltres.

Dejah va enterrar la cara a les seves mans i va començar a sanglotar. Una nova onada de feromones va brollar d'ella, diferent d'aquestes que li havien embolicat anteriorment però no menys efectiva. Malgrat la resistència que immediatament va oposar, les seves projeccions empàtiques, combinades amb l'aroma desesperada que estava emetent, amenaçaven amb soscavar la seva renovada determinació. Es va inclinar amb intenció de tocar-la, abraçar-la i reconfortar-la.

Llavors, adonant-se de l'error que seria, va romandre on estava i va deixar que plorés.

Li va trencar el cor.

Després d'un moment ella va alçar la mirada, es va assecar els ulls amb el dors de les mans, i les va col·locar en la seva falda. Fins i tot aquest gest tan simple estava carregat amb suficient implicació per enervar-li, però així i tot no es va moure.

— No hi ha res que pugui fer per fer-te canviar d'idea, Jax? Si no més diners, llavors què? —la promesa que brillava en els seus ulls i penjava impacientment en l'aire entre ells era gairebé prou poderosa com per desviar un petit cos planetari de la seva òrbita.

Ell es va sentir vacil·lar. Aguanta, maleïda sigui!

—És només que —va començar, tractant de guanyar temps per controlar una altra vegada les seves emocions—, no sembla que estiguem fent cap progrés. O almenys, no la classe correcta de progrés. Hem descobert algunes coses, però ens han enviat en tangents diferents. El que necessitem és un nou començament. Un nou angle. Hi ha alguna cosa que puguis dir-nos que no ens hagis dit abans, que no li hagis dit a la policia?

—Bé —va dir ella—, he estat fent algunes preguntes pel meu compte. Aquesta és una zona residencial bastant exclusiva, i les persones de totes les espècies que viuen aquí tendeixen a no voler tenir res a veure amb l'autoritat establerta. Però s'esplaiaran amb mi.

“Un menja-roques sullustà s'esplaiaria amb tu”, va pensar Jax.

— I què has descobert?

—Probablement res. Però... hi ha una vella drall que viu a diverses cases d'aquí. Ja coneixes als drall: estan tan absorbits per les seves biblioteques que gairebé mai socialitzen. Per aquesta raó no sé si la policia va entrevistar a aquesta anciana. Però els drall també són notables pel seu treball de joieria, i ella solia conversar de vegades amb Ves sobre com l'art creua les línies de les espècies. Va passar per aquí fa un parell de dies per oferir finalment les seves condolences. Va dir que ho hauria fet abans però que hi havia estat ocupada amb una catalogació important. La vaig convidar a entrar i vaig preparar una mica de te de dianoga que va portar ella —Dejah va somriure amb coqueteria—. Bé, ja saps el que pot fer aquesta substància.

»Vam passar una bona estona —la zeltron es va inclinar cap a Jax, i aquesta vegada la seva descàrrega de feromones estava rigorosament apagada—. En el transcurs de la nostra conversa ella va deixar escapar que havia vist a un gran vindalí al barri algunes nits abans de la mort d’en Ves.

Jax va arrufar les celles. Podia ser pura coincidència que un vindalí hagués estat vist en el veïnatge quan Volette va ser assassinat. Després de tot, no era com si el Baró i la seva companya fossin els únics vindalins de Coruscant, o fins i tot residents de les millors regions del Sector Imperial. Però i si no era una coincidència? I si hi havia algun tipus de connexió?

Mentre ho considerava acuradament, va arribar fins a ells el so que indicava una presència en l'entrada. Agraït per la interrupció, Jax va enviar circells de Força per investigar.

El que va trobar va ser causa al principi de sorpresa, després ansietat. L'entitat demanant audiència no era una altra que Sele, el guardaespatlles cathar d’Spa Fon —o antic guardaespatlles, abans que Jax l’hagués avergonyit derrotant-lo. Ell i Den havien deixat a l'enorme criatura felina a casa d’Spa Fon, on, havia assumit, el guerrer havia expiat la seva vergonya a través del ritual del Gi-An-Ku'riï. En lloc d'això, allà estava. Com hauria trobat a Jax?

Estava buscant la revenja?

Jax va sospirar i va afluixar l'espasa de foc en la seva funda.

—Espera aquí —li va dir a Dejah. Llavors va sortir per enfrontar-se al gegant una altra vegada, adonant-se amb ironia ombrívola que en certs aspectes una lluita a mort amb un ésser de dues vegades la seva grandària era preferible a estar tot sol amb Dejah i les seves feromones.

Abans que pogués dir res, no obstant, el cathar va donar un grunyit baix i submís.

—Si complau al meu conqueridor —va dir amb el cap inclinat—, he sentit certs rumors als carrers que podrien ser d'ajuda en la seva cerca —va fer una pausa, esperant permís per continuar.

—Continua.

—Un conegut meu, un geroon, té un androide que de vegades lloga com a ajuda domèstica a membres de l'aristocràcia extraplanetària. Aquest androide li va dir que va veure un lliscant amb el segell de la Casa Umber aparcat prop del domicili de l'artista Ves Volette la nit de la seva mort —la imponent criatura va baixar la mirada—. Espero que aquesta informació pugui ser-li d'algun ús.

—Certament ho és —va dir Jax—. De fet, això compra la teva manumissió. Et retorno la teva autonomia.

Sele va alçar els ulls amb sorpresa i gratitud, i no va perdre el temps quedant-se allà.

Jax va tornar a la cambra d'estar de la Dejah, on la zeltron li va contemplar inquisitivament.

—Qui era aquest?

—Crec —va dir Jax—, que pot haver estat la resposta que hem estat buscant.

Següent