Kenobi (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

Orrin va balbotejar prop del seu comlink.

—Et vaig dir que no em truquessis per aquesta ferralla!

El granger i comerciant va tirar el cap cap enrere, com mirant el seu speeder, i va tractar de fer semblar que s'havia desviat per casualitat. El vell, no obstant això, ni tan sols l’havia escoltat arribar. Wyle Ulbreck seguia a l'interior de l’USV-5 de l’Orrin gaudint de la potència de l'aire condicionat.

Orrin estava convençut que l'única cosa que li agradava al vell gasiu era comptar els seus diners, però això no importava ara, no havia vingut a rescatar-lo per amistat o per caritat. Aquesta era una visita per vendre, a pesar que Veeka acabava d'interrompre’l per explicar-li una estranya i inconnexa història sobre un suposat merder en el Reclam, danys soferts pel magatzem i pel seu fill, sumat a altres ximpleries més sobre l'heroi de la Kallie.

—No m'interessa qui va tenir la culpa —va dir, cridant enfront de l'aparell. L'últim que necessitava era ficar-se en problemes amb l’Annileen. En una ocasió li va bloquejar l'entrada al Reclam a tota la base d'empleats de Gault i, després d'una setmana de sobreviure amb esmorzars empaquetats, els empleats de l’Orrin ja eren a punt d'organitzar un motí. Només li va donar una resposta a la seva filla:

—Vostès dos van a netejar el magatzem i a oferir-li una disculpa a l’Annie. Després d'això sortiran d'aquí i acabaran el seu torn! —Va cridar.

Després de desactivar el comlink, Orrin es va quedar dempeus sota els dos sols, va mirar a l'ancià en el landspeeder i va somriure amb dificultat. Ulbreck seguia sense parar-li esment. L'ancià tenia més pèl en la cara que en el cap, i sí, ja estava usant la pinta de l’Orrin per empolainar-se la barba. Què adorable, va pensar el granger, mentre tancava el capó del vehicle descompost de l’Ulbreck. Era un maltractat vehicle repulsor ST-101, però podria arribar al Reclam gràcies al líquid refrigerant que Orrin havia portat. Ara havia de cobrar-se el favor.

—Ja està llest el seu vehicle, Mestre Ulbreck —va dir Orrin, mentre obria la porta del passatger del seu speeder—. Lamento la demora, vaig haver d'atendre una trucada —el vell grunyí i Orrin li va somriure forçadament—. Era només un problema domèstic. Vostè planeja, eh... tenir fills, Wyle?

—Tinc setanta-cinc anys.

—Segueixi el meu consell —va continuar Orrin, fent una ganyota—: no ho faci. És millor no tenir fills —llavors li va oferir la seva mà per ajudar-lo a posar-se dempeus, però el vell ho va ignorar.

Ulbreck encara estava en bona forma malgrat la seva edat. Recentment havia deixat de beure a causa d'un incident del que Orrin no estava molt assabentat, no obstant això, el líder atribuïa la bona condició de l'ancià al fet que, en lloc de treballar amb afany sota la calor dels dos sols, en els últims anys havia delegat la major part del treball en la seva cada vegada més extensa granja a un exèrcit de peons. La propietat de l’Ulbreck s'estenia al sud i a l'est de la de l’Orrin, i era de més del doble de grandària, per la qual cosa el granger dubtava que l'ancià hagués visitat els seus evaporadors en els últims deu anys. Això, no obstant, no havia afectat la producció en absolut. Ulbreck es rebolcava en una riquesa que no gastava mai.

Una raó encara més poderosa per protegir-la.

—Parlant de seguretat —va dir Orrin, conscient de la forma tan abrupta en què estava canviant el tema—, em pregunto si ja va considerar unir-se al Fons de la Crida dels Colons.

—Aquí anem una altra vegada. Ja sabia que el refrigerant no seria gratis —va dir l'ancià amb un evident to de burla, i va llançar la pinta a l'interior de l’speeder.

—No estic tractant de vendre-li res. El Fons ajuda a la comunitat a protegir a la gent. A grangers com vostè...

—Ja tinc seguretat —Ulbreck va trepitjar amb força sobre la sorra i es va dirigir al seu vehicle—. No necessito pagar-li perquè la seva gent s’assegui, borratxa, a vigilar.

—No són la meva gent —va dir Orrin—. El Fons li pertany a tota la comunitat de l'oasi. Jo només ho administro —va explicar Orrin. Va tancar la porta del passatger del seu speeder i va seguir a Ulbreck—. Miri, vostè porta un negoci i espera resultats. Respecto això, perquè és el mateix que jo faig. Si vol resultats, només pensi en el que va succeir l'altre dia i el que va passar en la granja dels Bezzard.

—Sí, vaig veure que vostè no va salvar ni a la meitat!

Orrin va fer un pas enrere.

—Això no és just, Wyle. Aquesta gent va morir abans de l'activació de la Crida. El granger, la seva esposa i el seu fill, en canvi..., a ells sí els vam salvar —el granger va decidir usar una altra estratègia—. Miri, la seva és la terra més extensa d'aquesta zona que no forma part del Fons. Si se subscrivís podríem millorar el nostre equip. Fins i tot podríem coordinar que algunes patrulles protegissin específicament la seva terra i algunes altres zones. Seria un treball preventiu.

El vell es va detenir enfront de la porta del seu vehicle repulsor i es va girar. Orrin va fer un pas al capdavant i li va mirar amb esperança, però Ulbreck només va escopir en la sorra.

—No m'interessen els altres llocs —va exclamar—. La meva propietat la vigila la meva gent, així que si Ull-Tapat em visita, veurà com acaben ballant els tusken —Ulbreck va pujar a la cabina del seu elevat vehicle. Quan va encendre el motor va mirar cap avall i, ja com un record tardà d'alguna cosa sense importància, li va dir a Orrin—: Ah, sí, gràcies pel líquid refrigerant.

El granger només va sacsejar el cap. Hi havia gent a la qual de debò era impossible d’ajudar.

Una vegada que el vehicle repulsor va marxar, Orrin li va fúmer una puntada al contenidor buit de líquid refrigerant. Havia aconseguit convèncer als grangers més reticents d'una o una altra forma, però no a Ulbreck. El vell sabia que la quota del Fons era proporcional a la quantitat de terra que hauria de ser protegida, així que es resistia a pagar més que qualsevol altre membre tan sols per aquest costum.

Bé, ja ho entendrà... algun dia, va pensar Orrin. Encara hi havia uns altres possibles clients als qui convèncer, hauria de revisar el seu mapa primer. Va obrir la porta de l’speeder. El motor seguia encès i bombant aire gelat a l'exterior. Orrin es va acomodar en el seient del conductor i va sentir la pinta greixosa a sota seu. La va llançar per la finestra amb recel i, llavors, va veure el parell de siluetes que s'acostaven a ell des del cim d'una duna al nord-est. Va prendre els seus electrobinoculars i va observar.

—Bé, però quines coses —va dir, en veu alta—: quan una porta es tanca, una altra sempre s'obre —va exclamar, i va posar en marxa l’speeder.

***

L’USV-5 va avançar en punt mort fins a detenir-se a poca distància del que havia albirat. A Orrin li va semblar que, en el que es referia a caravanes, aquesta era bastant minsa: es tractava d'un home encaputxat que caminava al costat d'un eopie bastant carregat. Ni l'home ni l'animal van reaccionar quan el líder va obrir la comporta del seu landspeeder.

—Hola, que tal! —Va dir, somrient.

—Salutacions.

—Va vostè bastant carregat.

El nòmada de cabell color sorra vermellosa va mirar a Orrin amb cura.

—Tot això em pertany, si per ventura això és el que li intriga. Vinc del magatzem.

A Orrin se li va escapar una rialleta.

—I tant, ho sé. No vesteix vostè com un tusken —el granger va apagar el motor i va baixar de l’speeder—. Sóc Orrin Gault i aquesta és la meva terra...

—Li ofereixo disculpes —va dir el viatger, mirant l'horitzó darrere seu—. És possible arribar al magatzem Calwell sense travessar la seva terra?

—No, en realitat no —va contestar Orrin, amb un somriure i oferint-li la seva mà—. Crec que sé qui és vostè. És aquest Ben del que tant he sentit parlar.

Ben va estrènyer vacil·lant la mà del granger.

—Ha sentit... parlar de mi?

—Sí, Kallie Calwell ho va esmentar. Els Calwell i els Gault... som famílies properes. De fet, crec que li dec un milió de gràcies per salvar-la de si mateixa.

Ben va baixar la mirada.

—Crec que la Kallie va adornar una mica la seva història. Jo només anava passant per aquí i els hi vaig donar un cop de mà. Qualsevol ho hauria fet.

A Orrin li va agradar com sonava això.

—Cert, però, si us plau, permeti'm convidar-li un glop —va dir, i va tornar al seu landspeeder.

—Estem molt lluny de qualsevol taverna —va reposar Ben, confós.

—Però no de la cantimplora —va dir Orrin, al mateix temps que treia una brillant amforeta de plata i la hi oferia—. Salut.

Ben va assentir i va obrir el contenidor. Va beure un glop, i després un altre més immediatament, va panteixar i va exclamar:

—Uau!

—I això que està tèbia —va assenyalar Orrin, amb un somriure d'orella a orella, i li va donar una manotada al parabrisa del landspeeder—. Sé que es dirigeix a algun lloc, però el menys que puc fer és mostrar-li els voltants. Com a gest d'amistat veïnal.

Ben el va mirar amb cura.

—Com sap que... sóc el seu veí?

Orrin es rigué. Almenys la meitat de la gent nouvinguda a Tatooine creia que amb usar caputxa ja estava en una missió secreta.

—Dubto molt que hagi anat a fer les compres als jawes. A més, ells se’n van anar en una altra direcció —va dir Orrin, assenyalant l’speeder—. Vinga, només seran uns minuts. El preu a pagar per entrar en aquesta propietat sense permís és sotmetre's a la visita guiada.

Següent