Mort a Naboo (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Els passatges eren tan estrets que van haver d'abandonar el lliscant, amagant-lo darrere d'alguna màquina compactadora d'escombraries. Pensaven que no podrien fer un pas més, però Oryon, Solace, Keets, i Trever van continuar caminant. Trever no podia recordar l'última vegada que havia dormit o menjat. El temps era un esborrall, i la fatiga li calava els ossos.

Solace havia caminat sense rumb pels nivells de Coruscant, esperant activar qualsevol vigilància possible perquè ella pogués identificar-la. Només quan va estar segura que no estaven sent rastrejats va seguir les instruccions d’Oryon cap a l'amagatall secret d’en Dexter Jettster.

Estava en els mateixos afores del Districte Taronja. El districte havia rebut el seu sobrenom quan els seus habitants havien canviat contínuament les llums blanques per altres taronja, malgrat els esforços dels Serveis Públics de Coruscant per conservar les clares llums blanques pretenent descoratjar el crim. Aquells del Districte Taronja no es preocupaven molt pel crim. Preferien el tènue fulgor de la privadesa.

Només havien passat uns dies des que Trever havia estat allà amb Ferus per primera vegada, buscant a Dexter Jettster i esperant que aquest pogués donar-los informació sobre un Jedi desaparegut. Ara semblava tota una vida.

Oryon els conduïa per un carreró estret sota l'estranya llum taronja. Els edificis allà estaven llisament arrodonits en les cantonades i de no més de deu o dotze pisos d'altura, inusual a Coruscant. Feien l'efecte de suaus pujols si els miraves de reüll, però si els miraves realment, t'adonaves que la falta de finestres els feia semblar esborronadors. Trever podia veure les escletxes en les parets que servien com espiells. Tenia la forta sensació de ser observat.

Cada vegada que pensava que havien arribat al final d'un carreró, aquest girava en una altra direcció o girava cap enrere sobre si mateix. Els edificis semblaven penjar sobre ells cada vegada més a prop mentre caminaven.

A Coruscant t'acostumaves al soroll constant, al zumzeig de lliscants, converses i a l’aleteig dels aerobusos. Aquí la tranquil·litat era inquietant. Podien escoltar les seves trepitjades i la seva respiració. Oryon es va detenir davant d'un habitatge idèntic a tots els altres que havien passat. Va vacil·lar a l'exterior de la porta. Trever era a punt de preguntar per què quan es va adonar que Oryon estava deixant que qualsevol que estigués dins li veiés clarament, així com als seus companys. Llavors va caminar cap endavant i va introduir un codi en la porta. Aquesta es va lliscar, obrint-se gairebé immediatament.

Van entrar en un passadís il·luminat tènuement per llums de baixa potència. Una rampa conduïa a un nivell superior; Oryon la va pujar, indicant-los que li seguissin. Va caminar per un altre passadís, aquest més ample, però amb una estranya combinació d'objectes mèdics i militars. Un carro de duracer descansava contra una paret i hi havia una pila d'armes polidament col·locades en un prestatge. Una prestatgeria de medicaments descansava sobre una safata. Trever no sabia si estava en un hospital o unes barraques.

Oryon va accedir a una porta a la meitat del passadís. Dexter Jettster estava assegut en una cadira que havia estat reforçada per suportar el seu pes. Contra una paret hi havia una única taula buida. La llunyana paret oposada estava plena totalment de pantalles de seguretat. D'un cop d'ull, Trever podia veure que cobrien eficaçment tot el carreró, la teulada, les cases del costat, el cel sobre ells, i l'entrada al carreró, a dos quilòmetres de distància.

Dexter es va aixecar de la cadira i va ajupir el cap, decantant-lo cap a ells d'una forma que Trever recordava de la seva última trobada. Era senyal de la rendició d’en Dex davant una profunda emoció.

—M'alegro de veure-us —va assentir cap a la Solace—. Em fa feliç veure que heu sobreviscut —els va escodrinyar—. Però no tots vosaltres heu aconseguit tornar.

Oryon va parlar primer.

—Sabem que Rhya i Hume estan morts. Gully i Spence creiem que sí. I Curran també.

Dex va sacsejar el cap.

—No, no, no l'astut Curran. Ell no està mort.

—Ho sento —va dir Oryon—. És impossible que pugui haver sobreviscut...

—Impossible? No. Improbable, sí. Està aquí, una mica pitjor vestit. Va robar un lliscant imperial i va xocar contra un mur amb una mica de força, però estarà bé. Semblava estar una mica com Keets quan va arribar. Anem doncs. Tinc un centre mèdic, si es pot dir així. Un droide mèdic perquè cuidi d’en Keets, i menjar per a tots.

Dex els va guiar cap a una paret en blanc i va onejar la seva mà sobre un tros d'ella. La paret es va lliscar cap enrere.

Curran estava assegut en una càpsula mèdica mentre un droide comprovava els seus signes vitals. La seva cara peluda es va il·luminar quan els va veure.

—Keets! Vaig veure com et disparaven.

—Poden disparar-me, però no poden matar-me —va contestar Keets.

El droide mèdic es va acostar rodant, els seus sensors parpellejaven.

—Signes vitals febles. Assegui's en la càpsula.

Keets es va dirigir cap a una càpsula al costat d’en Curran i es va asseure.

—Amb molt gust.

—Et deixarem amb ell —va dir Dex—. Si et permet unir-te a nosaltres, estarem a la cuina.

—Em donarà permís —va prometre Keets.

—Negatiu, signes vitals massa febles —va dir el droide.

—Em donaràs permís, grinyolant i despietat tros de sensors —va dir Keets—. Ara arregla'm i ràpid, —es va recolzar i va tancar els ulls, rendint-se finalment al cansament excessiu i al dolor.

Després que arribessin al passadís, Dex va riure entre dents.

—Sembla mig mort, aquest Keets, però aposto al fet que estarà de nou dret immediatament. Ara veniu per aquí. He estat cuinant la meva recepta especial, i encara puc servir alguns sliders.

Trever va apartar la seva tercera porció. Dex havia insistit que no discutissin el que estava ocorrent mentre menjaven, i encara que havia estat dur per a tots ells, havien aconseguit menjar alguna cosa sense que se'ls regirés l'estómac. Trever seguia preocupat per Ferus, furiós i espantat, però almenys havia aconseguit menjar. Dex els havia delectat amb històries durant el seu menjar, històries sobre el carrer en la qual estaven vivint. Es deia el Carreró del Facinerós, usant l'argot dels subnivells de Coruscant per a malfactors i lladres. Ningú de l'exterior estava realment segur de qui vivia allà; la major part guardaven la distància.

Dex, no obstant això, sabia qui vivia aquí. Algunes persones de les classes baixes, segurament, va dir rient-se lleument, però la majoria eren com els Esborrats, aquells que menyspreaven el que representava l'Emperador i refusaven viure sota les seves regles. Així que van col·locar una elaborada xarxa de seguretat i fins ara l'Imperi els havia deixat en pau.

—Per descomptat no podem lluitar contra ells —va dir Dex—. Però els veurem venir.

—Tant de bo pogués dir el mateix —va dir la Solace.

—Bé, ja n'hi ha prou d'això —va dir Dex amablement—. No mirar enrere, no és aquesta la forma Jedi?

—Quelcom així —va contestar ella. La seva mirada estava perduda.

—Hrrun... llavors què fem ara? No sabeu on van portar a Ferus?

—Només que va ser arrestat —Trever va sentir que el seu estómac trontollava. No hauria d'haver menjat tots aquests sliders després de tot. Ara li semblaven amargs en el seu estómac.

Una de les quatre mans d’en Dex va caure damunt de la seva espatlla amb sorprenent delicadesa.

—No hi ha un lloc a la galàxia on no puguem trobar-li, així que no et preocupis.

—Això és cert —va dir la Solace—. Començarem amb presons probables i seguirem des d'allà. Necessitarem transports; no tinc un hipermotor en la meva nau.

—Transports podem aconseguir-vos —va dir Dex.

—Aquest és un pla aleatori —va assenyalar Trever—. Per quan el trobeu, podria haver estat executat una dotzena de vegades. El que necessitem és informació.

Solace li va mirar, sorpresa. No estava acostumada a ser qüestionada, va suposar ell. Però si un pla era estúpid, algú havia de dir-ho, en la seva opinió.

—Tens una idea millor? —va preguntar ella, mirant-li per sobre de l'espatlla.

Trever va sentir cremar la seva irritació.

—Dóna'm només un minut, no serà difícil.

—Espereu un moment —va dir Dex—. Solace, amb el degut respecte, Trever té raó. Si vas de presó a presó, podria portar-te anys. L'Imperi té més presons que paparres té un bantha. El que necessitem és infiltració.

Trever va notar que Curran i Keets havien entrat silenciosament a l'habitació. Curran semblava més fort, el seu pèl llustrós, ara llis i subjectat en el clatell amb un gruixut anell metàl·lic. La seva petita cara peluda estava alerta. Keets tenia un embenatge de bacta en un costat i va posar una ganyota de dolor en asseure's en una cadira.

—És hora d'exposar-se —va dir Dex.

Mirà a Oryon, a Keets, i a Curran.

—Hem perdut bons amics en aquest dia —va continuar—. Els altres Esborrats han passat a la clandestinitat una altra vegada. Tinc un bonic lloc aquí, i sou benvinguts a compartir-lo. Seria segur, us ho garanteixo, almenys fins que l'Imperi tingui ganes de buscar-nos. Llavors trobarem un altre. Però... —Dex va fer una pausa—. És hora d'unir-se a la lluita, amics meus. Lluitar significa que heu d'arriscar-vos a ser exposats. Necessitem tornar a la superfície.

Curran va assentir.

—Estava pensant el mateix.

—Encara tinc els meus contactes en el Senat —va dir Keets.

—I hi ha uns quants fins i tot entre els oficials de l'Armada Imperial que no els agrada el que són —va afegir Oryon—. Podrien parlar.

—Jo també tinc amics als quals puc preguntar —va dir Dex—. Si fem això, podríem atreure l'atenció dels Inquisidors. Vindran a buscar-nos, sens dubte.

Els altres van assentir. Correrien aquest risc.

—Però per què? —Va preguntar Trever—. Amb prou feines coneixeu a Ferus. L’acabeu de conèixer fa uns dies.

—No importa —va dir Dex—. Ara tots som soldats en la mateixa lluita. Arriscarem el que hàgim d'arriscar pels nostres.

Trever va mirar a Dex agraïdament. Sabia que Ferus estaria emocionat per la seva ajuda. Només esperava que Ferus visqués prou per veure-ho.

Següent