Kenobi (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

És una bogeria! És una bogeria!

Annileen va tremolar malgrat la calor dels sols de la tarda. La por li havia transformat la sang en gel des de moltes hores enrere i els músculs els tenia petrificats. Però cada vegada que Ben va fer un pas, ella va donar un altre.

Van caminar a banda i banda de la moto speeder, la qual seguia surant. Cadascun va subjectar un costat del manillar. El gaderffiï del guerrer mort estava recolzat sobre les dues barres enfront d'ells, a l'altura del pit, i tots dos anaven empenyent el vehicle cap al front. El cos del tusken estava jeia sobre el seient i penjava una mica per la posició en la qual Ben va poder acomodar-ho.

Moments abans, quan Annileen va veure a Ben aixecar el pudent cos del terra, va pensar que estava boig, i després, quan el va veure recolzar-ho sobre la moto speeder, va aixecar la veu per objectar, però ell la va fer callar de seguida. Els tusken supervivents seguien per aquí i probablement els estaven observant. Ben li va explicar que el fet que no els haguessin atacat encara significava que estaven tractant d'esbrinar si estaven sols, però tot era qüestió de temps, per això va començar a empènyer el vehicle cap al vessant del nord.

De sobte Annileen els va veure a tots a l'altre costat del pujol. Ull-Tapat estava agenollat amb la seva arma a la mà, i al costat d'ell hi havia set supervivents. Els guerrers s'havien refugiat en una espècie de vall. Es tractava d'un buit format pel pas accelerat del vent, el qual creava remolins contra els pendents que portaven al congost. Els tusken estaven recolzats bocaterrosa sobre racons poc profunds. Les seves capes color daurat es barrejaven amb la sorra, la qual cosa impedia que els veiés qualsevol que estigués a l’skyhopper.

Annileen va mirar cap amunt preocupada. No havia vist l'objecte volador per una bona estona. Tal vegada va haver de tornar a carregar combustible o potser la patrulla ja no el necessitava. A ella, en canvi, li urgia albirar-ho de nou. Els habitants de les sorres van veure als humans aproximar-se. Alguns els van observar directament i uns altres van mantenir la vista cap amunt. Ja ho saben, va pensar la dona. L'aire se li embussà en la gola. Saben que estem sols.

—No estàs sola —va dir Ben.

Ull-Tapat es va aixecar de la sorrenca osca a uns dotze metres de distància i els altres van fer el mateix. Annileen va deixar anar la barra del manillar i va prendre sense voler el mànec del blàster que tenia enfundat en el maluc.

—No —va dir Ben.

A’Yark es va quedar mirant sense saber què esperar. Era obvi que l'únic ull que li quedava havia començat a fallar. Els humans, el Barbat i l'Escultora del Vent caminaven amb pas ferm cap a ells.

Aquí, l'Escultora no tenia sirenes ni trucs. Seria el seu poder tan gran com per permetre-li traspassar desvergonyidament la boirina dels tusken? Si per ventura ho aconseguia, la seva arrogància hauria de ser castigada. Perquè fins i tot després d'haver estat caçats i aterrits, els tusken es venjarien.

—A’Yark! —Va exclamar un guerrer—. Mira!

A’Yark va mirar entre els humans i va reconèixer la tova figura sobre el vehicle.

A’Deen.

Quan Annileen va veure grunyir al guerrer d'un sol ull, va oblidar l'advertiment d’en Ben i va deixar anar la barra per desenfundar el blàster. Ull-Tapat va caminar cap a ells i, darrere, els altres habitants de les sorres es van aixecar d'entre les osques. Abans que ella pogués disparar, Ben es va col·locar davant de la moto speeder, just en la línia de foc.

No va ser sinó fins aquest moment que Annileen es va adonar que el seu amic tenia l'arma del jove mort entre les mans. Ben va aixecar el gaderffiï i després va fer una cosa que la va deixar sorpresa a ella i als tusken.

Ho va col·locar sobre la sorra.

Ho va fer lentament perquè les criatures poguessin veure amb claredat què estava fent.

Ull-Tapat ja havia recorregut la meitat del camí fins a ells, però es va detenir.

Ben no va deixar de mirar als tusken en cap moment, només va dipositar lentament l'arma sobre la sorra i va caminar cap enrere.

—Els estic mostrant —va dir, en un volum amb prou feines perceptible— que no vull emportar-me un trofeu.

Va donar un altre pas enrere i va empènyer suaument la moto speeder amb la mà. Annileen, que seguia sorpresa, es va aferrar en va al seient i va veure el vehicle avançar.

La moto speeder va surar lentament fins a Ull-Tapat, qui la va rebre. Amb un moviment precipitat, va tirar del cos, es va agenollar i es col·locà sobre ell. Els altres guerrers van romandre enrere.

Annileen va veure com l'odiat saquejador examinava el cos i va notar que alguna cosa no estava bé. Els plecs de la tela, la forma que va adoptar en agenollar-se..., però principalment la forma en què va tocar el rostre del jove mort.

—És una dona —li va murmurar Annileen a Ben—. És la seva mare.

A’Yark va aixecar la vista en escoltar la veu de l'Escultora del Vent i udolà.

A qui li importa si els colons escolten? La fúria va recórrer les seves cansades extremitats. Molts guerrers ximples havien mort aquest dia, però A’Deen sí es va comportar com un tusken!

A’Yark va bramar i va posar en alt el gaderffiï del seu fill. Els altres van aixecar els seus rifles darrere d'ella. L'Escultora del Vent havia causat tot això. La seva existència va obligar a A’Yark a portar a la seva gent cap a aquesta gran massacre. A qui li importa si l'Escultora té un blàster o poders increïbles? Ha de pagar!

Abans que A’Yark fes un pas més, el Barbat es va col·locar ràpidament davant de l'Escultora. La seva capa es va obrir en dues amb el moviment i un objecte metàl·lic en la seva cintura va reflectir la llum dels dos sols de la tarda amb un centelleig.

Una arma? No importa!

A’Yark es va llançar contra...

Però després es va detenir i va tornar a mirar el curt tub de metall que penjava d'un ganxo entre els plecs de la capa de l'home. L'Escultora del Vent no podia veure-ho però A’Yark sí, i ella recordava haver vist un objecte similar abans, anys enrere.

—Sharad —va dir A’Yark, assenyalant l'arma mig amagada de l'home—. Sharad Hett.

Ara va ser Ben qui es va quedar estupefacte. Annileen no aconseguia veure què havia detingut a la dona tusken, però era evident que el que acabava de dir va deixar atònit al seu amic.

—Sharad? —Ben va ajuntar els plecs de la seva capa. De sobte va semblar entendre el que succeïa—. Vas conèixer a Sharad Hett.

Darrere d'ells, un parell de guerrers van començar a moure's de nou, però la capdavantera els grunyí. Es va produir una discussió i Ben va escoltar molt interessat.

—A’Yark —va dir per fi Ben, atrevint-se a interrompre—. Aquest és el teu nom? A’Yark!

A’Yark es va encongir horroritzada en escoltar el seu nom en la boca d'un colon. Pels tusken, els noms eren alguna cosa molt valuosa. Els humans nomenaven als animals per fer-los venir quan els cridaven, però cap colon tenia dret a cridar a un tusken. Almenys, no si volia seguir vivint.

El Barbat, no obstant això, era diferent. Portava la fulla que produïa llum, igual que Sharad Hett, el guerrer fetiller que va anar a viure amb els tusken tants anys enrere, un ésser que posseïa els mateixos poders màgics que A’Yark li havia atribuït a l'Escultora del Vent.

Un dels companys joves de l’A’Yark va començar a avançar de nou. Com no va conèixer a Sharad, no entenia el poder de l'humà. Abans que A’Yark pogués dir alguna cosa, el Barbat va aixecar la mà.

—Vostès no volen ferir-nos —va declarar, usant les estranyes paraules dels colons. A’Yark les va entendre amb dificultat. Havia après la llengua gràcies a la seva germana adoptiva K’Sheek, i a Hett, amb qui ella es va casar.

El jove guerrer no coneixia les paraules humanes, no obstant això, les va repetir en la llengua tusken:

—No vull ferir-los.

—Ja va haver-hi suficients morts —va agregar el Barbat.

—Ja va haver-hi suficients morts —va repetir el guerrer.

A’Yark es va quedar bocabadada. Cap tusken havia dit això en cap llengua. No quedava dubte, A’Yark va comprendre el seu error. L'Escultora del Vent no es va salvar a si mateixa de ser aixafada en el desert aquell dia. Va ser el Barbat qui ho va fer amb els seus poders. Sempre va ser ell.

A’Yark va recordar el que havia succeït a l'edifici dels colons aquest matí. Va recordar els cossos en el terra. Les lesions dels seus congèneres no s'assemblaven a les marques que deixaven els blàsters, les quals els tusken coneixien tan bé. A A’Yark no se li va ocórrer res quan les va veure, però ara?

—Mantinguin-se enrere —va dir A’Yark als seus companys—. Més tard els explicaré. Mantinguin-se aquí i vagin amb compte.

Els tusken es van moure amb ansietat, però van obeir i van tornar a la vall de les osques.

—Ben? —Va dir l'Escultora del Vent, dirigint-se al Barbat. Estava molt espantada i confosa.

—Ben —va repetir A’Yark, tornant a mirar l'arma platejada que amb prou feines es deixava veure entre els plecs de la seva capa—. Ets Ben.

***

Annileen creia que ja havia passat del punt de commoció, però escoltar aquestes paraules en bàsic i amb la ronca veu d'un habitant de les sorres era alguna cosa que encara podia deixar-la aclaparada.

Ben només va assentir.

—Coneixes les paraules, veritat? —Va preguntar, amb cura. La seva veu era reconfortant, tant com quan va parlar als companys de l’A’Yark poc abans. Per alguna raó li van entendre... i van seguir les seves ordres.

Annileen es va quedar bocabadada. Qui és aquest tipus?

—Tal vegada puguis entendre això —va dir Ben, assenyalant el cos darrere de l’A’Yark—: Aquesta dona, Annileen, no li va disparar al teu fill. Tu coneixes les cremades. La marca és d'un tret sortit d'un rifle de llarg abast.

A’Yark no va girar-se a mirar.

—Un colon va matar. Tots els colons van matar.

—T'equivoques.

A Annileen li va semblar que no era bona idea debatre aquest assumpte perquè, certament, ella també els havia disparat a molts tusken aquest matí en el Reclam. Semblava que Ben estava tractant de calmar la tensió present. O almenys, ho estava intentant amb les seves paraules, ja que el seu cos continuava en postura defensiva i estava llest per actuar, encara que Annileen no sabia què podria fer un home desarmat enfront d'una dona tusken i la seva quadrilla.

La dona tusken. Annileen va mirar a A’Yark, a qui poc abans només havia albirat a través d'un núvol de retardador de foc, i a qui els altres res més van veure enmig del pànic. Pel que Annileen havia escoltat al llarg de la seva vida, els tusken tenien diferents papers de gènere. Els homes lluitaven i les dones cuidaven als banthes. Les poques imatges que havia vist mostraven a les dones vestides amb abillaments encara més voluminosos i amb les caputxes esteses sobre grans plaques facials. La tusken d'un sol ull que estava enfront d'ells, no obstant això, vestia com tots els altres, excepte pel fet que no tenia cartutxera.

Ben va assenyalar els sols, que s'acostaven cada vegada més a les altures de la zona occidental de Jundland. Va parlar amb paraules i termes senzills, apel·lant als conceptes dels tusken.

—Vostès van atacar. Els colons van atacar. El dia acaba. Tots ens anirem —després va assenyalar cap a l'est, on, darrere dels pujols, ja havien començat a escoltar-se crits i sirenes—. Nosaltres ens anem i vostès se’n van... —va afegir, com si fos un ominós presagi— mentre puguin.

A’Yark va baixar la vista i va veure el pal gaderffiï que tenia a les mans. Li havia pertangut al seu pare, però no li va salvar. Tampoc al seu fill. Era perfecte. La seva punta es podia enfonsar en els humans, el seu pes servia per aixafar-los i els vorells, per moldre'ls els ossos. El Barbat, Ben, tal vegada tenia el poder de matar-la. Ella moriria, però els altres viurien i cobrarien venjança.

Llavors va pensar una altra vegada en l'arma màgica que portava l'home i en l'última vegada que va veure una. Volia saber més, però cap mag mort podia impartir coneixement, i si el víctor humà que s'escoltava de l'altre costat de la cresta significava que la resta dels tusken ja s'havien anat, llavors A’Yark i els supervivents no podien quedar-se.

A’Yark va girar-se cap a A’Deen. Li va lliurar el seu gaderffiï a un altre tusken i va aixecar el cos del terra.

—Nosaltres ens anem i vostès se’n van —va dir—. Mentre vostès puguin.

***

—Quaranta-vuit —va dir Mullen.

—Quaranta-vuit! —Orrin va mirar al fons del canó mentre baixava per l'escalinata de roques—. Comptant aquest cap?

Mullen es petà de riure. El seu riure era un estrany soroll gutural que sempre havia avergonyit al seu pare.

—No puc garantir res respecte a parts del cos soltes —va dir el noi—. Alguns dels sorrencs que van caure es van colpejar molt fort.

Orrin va escodrinyar el panorama. Era un veritable desastre. El rastre dels cossos dels tusken donava la volta en la cantonada del congost i després es perdia de vista. En veure això, va xiular.

—No vaig creure que ens haguessin atacat tants a l'oasi!

—Hi havia alguns en els campaments a l'est del Reclam. Jayla Jee els va veure —va explicar Mullen, referint-se a l'amiga que anava a bord de l’skyhopper.

—Crec que es mantenien en reserva per atrapar ostatges, però quan els tusken del Reclam van començar a fugir, els dels campaments també van fotre el camp.

La major part dels justiciers ja havia arribat al lloc per assegurar-se que cap dels habitants de les sorres ferits tornés a assetjar-los. La filla de l’Orrin també estava aquí, tractant de passar a través de l'obstacle orgànic al peu de la cara est del pendent.

—Quin fàstic —va dir Veeka, tapant-se el nas—. Sortim d'aquí.

Abans que Orrin pogués respondre, en la seva butxaca es va escoltar una estrident xiuletada.

—Permetin-me un segon —va dir, i va treure el comlink—. Sky One, com va la missió de reconeixement?

—Tot en ordre, Mestre Gault —la veu de la pilot de l’skyhopper va cruixir. Orrin l'havia enviat a descriure un cercle complet—. Sembla que vostè tenia raó —va dir Jayla—, Annie Calwell i el foraster sí van estar aquí, si bé ja se’n van anar en direcció a l'oest.

L'oest? Orrin va arquejar les celles. Haurien anat a l'habitatge d’en Ben? El Reclam quedava al nord. Va pensar de seguir-los, però en veure que s'acostava a ell un grup de colons celebrant va recordar el que havia de fer de seguida. Jabe estava entre ells i portava un rifle; els altres colons anaven donant-li palmades en l'esquena. Orrin va apagar el comlink i va somriure.

—Vas matar a alguns?

—Sí, senyor. Bé, això crec.

—Molt bé, tria un premi per poder fotre el camp.

Jabe va somriure ple d'alegria, va caminar fins als dos monticles de metall. Els justiciers havien amuntegat els pals gaffi i els rifles per separat. El noi va girar-se a mirar a Orrin.

—Creus que entre aquestes armes estigui la que va matar al meu pare?

—Per tots els sols, noi! No ho sé, només tria la que més t'agradi —mentre Jabe deliberava, Orrin es va acostar a la part de darrere per parlar en privat amb Mullen—. Necessitem res d'aquestes escombraries?

—No, ja tenim bastant.

Jabe es va acostar a la pila dels gaderffiï i va trobar un una mica més curt que els altres i relativament net. Veeka es rigué.

—Just de la teva talla, nan —Els altres es petaren de riure en veure al noi ruboritzar-se, però després el van envoltar i el van felicitar.

Orrin va girar-se a mirar la zona de la matança. Per descomptat, els tusken es mereixien absolutament tot el que els havia succeït. Varan, el seu fill i Dannar Calwell, fins i tot la dona de la família Lars. Tots ells van rebre justícia aquest dia. No obstant això, el granger convertit en líder comprenia que haver quadrat els comptes aquí tindria un impacte en la resta del balanç.

—Zedd estarà llest ràpid per tornar a lluitar? —li va preguntar al seu fill, en un murmuri.

—Jo no comptaria amb això —va contestar Mullen—. El doctor Mell només va estar uns instants amb ell, però va dir que aquesta vegada podria quedar fora de circulació un mes. Tal vegada més —El noi va arquejar les espesses celles—. Per què? Tems que això d'avui empitjori les coses?

—No ho sé —va contestar Orrin, i de seguida es va girar cap a la multitud i va fixar la vista en Jabe. El noi sempre es veia feliç quan sortia del magatzem, però aquesta vegada sentia que estava per sobre dels sols. Jabe va albirar a Orrin i va aixecar el seu enlluernador trofeu, la qual cosa li va guanyar un víctor més dels altres colons.

El noi realment estava creixent. Orrin li va retornar el somriure i es va unir a l'aplaudiment.

—Això és, amics —va dir, acostant-se a la multitud—. Primer els corredors de la carrera van tractar d'arruïnar el nostre dia, i després van arribar els tusken. Tornem al Reclam i demostrem-los que encara sabem celebrar-ho!

Següent