Carrer d'ombres (XVII)

Anterior

17

A Jax li semblava que per molt que treballessin, no podrien prendre's un descans.

No era com si ningú als carrers hagués sentit parlar de Ves Volette. Des de la devastació que havia sofert el seu món natal, cada caamasi important de Centre Imperial havia estat el tema de murmuració de les entrevistes, comentaris i un bon nombre de rumors dels mitjans de comunicació. La violenta mort d'un tan famós com Volette va fer el seu nom encara més conegut.

Però allò era Centre Imperial, la ciutat-planeta, llar de bilions de bilions i lloc de treball per a bilions més. Allà, l'assassinat d'un artista, no importa com de conegut que fora, era una notícia menor en el millor dels casos. De no ser per la connexió Caamasi, s'hauria requerit un dedicada cerca per part d'aquests amb un interès particular en tals assumptes per determinar fins i tot si havia ocorregut.

Jax i els seus amics havien realitzat tal cerca, i s'estaven quedant sense pistes. Idees, tenien en abundància; el problema era que cap d'elles encaixava. L'únic consol del Jedi era que la policia del sector no estava més a prop de solucionar el crim que ell. Per descomptat, si el Prefecte Pol Haus n'hagués fet una prioritat d’ell i hagués dedicat tots els seus recursos a la seva resolució, el seu departament indubtablement hauria fet millors progressos. Però la jurisdicció del prefecte incloïa dotzenes de nivells, milers d'edificis, i més espècies de les que Jax podia nomenar. Només els assassinats, considerats a part de tots els altres delictes violents, portaven anys acumulant-se.

Almenys, va pensar Jax, som cinc per centrar-nos en un sol crim. Això era encoratjador. Però no gaire. Desproveïts dels recursos d'un departament policial modern, tot el que tenien eren les respostes a les diverses preguntes que havien desplegat entre els contactes que, amb sort, sabien alguna cosa.

Fins ara havien resultat erronis, fútils, o pistes fins a culs de sacs. Jax temia cada comunicació amb la descoratjada Dejah Duare, perquè cada vegada es veia obligat a informar sobre la mateixa falta de progrés. No arribaven enlloc, i el seu sentiment de culpabilitat només augmentada cada vegada que dipositava els diners de la zeltron en el seu compte comú.

Havien de descobrir alguna cosa valuosa, es va dir a si mateix, encara que només fora per la virtut de la pura persistència.

La majoria de les vegades, els seus col·legues emprenien les seves assignacions amb les mínimes queixes, però sense excessiu entusiasme. Estava preocupat particularment per la Laranth, que semblava estar tornant-se cada vegada més retreta. La twi'lek sempre havia tingut un humor variable, però fins i tot Rhinann, que no era exactament una ràfega d'oxigen fresc en el seu millor moment, havia tingut ocasió de fer un comentari sobre el seu estat. Ella, durant els últims dies, havia començat a ocultar el seu lekku tallat darrere del seu company, en lloc de deixar-lo penjar lliurement com solia.

Això significava alguna cosa, Jax estava segur. Només que no sabia el què. També, va notar que quan parlava amb ell sempre ho feia amb síl·labes breus i brusques, mai manifestant o preguntant més del que era absolutament necessari.

Den duia a terme les seves tasques amb eficiència precisa, però sense entusiasme notable. I en lloc d'ajudar als seus companys, I-5 havia començat a passar llargs períodes de temps connectat a l’HoloNet... amb un cost considerable. Quan Jax li va preguntar pel seu propòsit, l’androide va contestar;

—No estàs aconseguint molts resultats amb les teves tàctiques, així que vaig pensar que provaria algunes coses per mi mateix, a una velocitat de transmissió de dades més raonable. Francament, observar als orgànics processar laboriosament informació és com observar com flueix l'hidrogen superfred.

—Quelcom que valgui la pena informar?

Llavors per fi va arribar un dia en el qual semblava que la seva sort podria canviar. Un avorrit Rhinann va rebre una comunicació d'un post avançat de la policia local, que al seu torn va transmetre a Jax.

—Excel·lent —va dir el Jedi—. Per fi una cosa de la gent de Haus —va analitzar la severa cara de l’elomin.

—Què és? Han capturat finalment a un sospitós viable? Ha confessat algú? O és una bona pista que volen compartir amb nosaltres?

—Res d'això —Rhinann li va donar a Jax una còpia—. Llegeix-ho si vols. T'estalviaré els detalls. L'essència de l'assumpte és que un de nosaltres ha d'anar al post de la policia del sector u vuitanta-sis per treure sota fiança a cert sullustà anomenat Den Dhur. Tret que, i aquest és el curs d'acció que jo recomanaria personalment, prefereixis que romangui sota custòdia.

Laranth estava al banc de treball reparant una unitat comunicadora. No va parlar ni va alçar la mirada. Fins i tot el company durant tant temps de Den, I-5, no va interrompre la silenciosa conversa cibernètica en la qual estava involucrat per expressar la seva opinió.

Jax va deixar la còpia a un costat. No tenia sentit llegir-la; l'antic buròcrata meticulós ja ho hauria fet, com va dir, i hauria analitzat cada aspecte del document oficial, encara que només fora per alleujar el seu avorriment.

—De què se li acusa?

—Fer-se passar per un oficial de policia. Però no et preocupis... estic segur que una paraula o dues del teu amic personal, el prefecte, farà que estigui al carrer al moment.

—Suposo que no podem fer res via canal de comunicacions.

—No. Si ha de realitzar-se, el seu alliberament ha de ser fet en persona. Et nomeno.

Jax li va dedicar una mirada molesta, un esforç que va ser un desaprofitament ja que l’elomin ja s'havia donat la volta. El Jedi es va tornar cap a I-5.

— Vols venir amb mi? Podria haver-hi detalls que necessités comprovar ràpidament.

Però l’androide, perdut en el laberint del processament de dades cibernètic, no va respondre. Jax es va encongir d'espatlles.

—Suposo que aniré jo sol.

Mentre es dirigia cap a la porta, Laranth li va mirar.

—Torna amb nosaltres —li va dir ella. Encoratjat, es va detenir i va tornar la mirada.

—Estàs dient que em trobaries a faltar si no tornés?

—No —va contestar ella, completament impassible—. Estic dient que no tenim fons suficients per treure-us als dos sota fiança, i no vull haver de decidir quin dels dos surt lliure.

El tedi tenia els seus usos, va decidir Jax mentre ell i Den sortien del post de policia blindat i sense finestres. Era un estat que creuava les fronteres entre espècies. Era una raó tan bona com qualsevol altra per la qual els agents havien passat (o, en un cas, cobert de fang) a través de les entrevistes necessàries i les hectàrees de paperassa que eventualment havien permès al Jedi alliberar al sullustà. La fiança que havia estat requerida per aconseguir l'alliberament de Den era tan bona com confiscada, sabia ell, ja que Den no tenia intenció de presentar-se al judici en la data fixada.

—En què estaves pensant? —li va preguntar mentre avançaven carrer a baix pel Nivell 14, dirigint-se cap al transport públic més proper.

—Estava buscant una forma de treure-li una mica d'informació d'un cert vernol... un autèntic cap de mopak anomenat Shulf'aa. És un comerciant en...

—Hem parlat amb dotzenes de comerciants, sense cap resultat.

—Ah, però no amb la capacitat d'un oficial de policia en recerca.

Jax li va mirar.

—Digues-me que has descobert alguna cosa.

—Shulf'aa és un comerciant d'art.

Una part de l'entusiasme d’en Jax es va esvair.

—Deixa'm endevinar: posseeix alguna de les escultures de Ves Volette.

—Dues peces, per ser precís —va continuar Den—. Encara estan en una de les seves moltes galeries, perquè el preu de l'artista s'ha elevat moltíssim des de la seva mort. I cada vegada que puja, Shulf'aa incrementa el seu preu inicial. És una peça mitjanament franca d'arriscada política comercial. Segueix esperant que un dia algun comprador pagui el preu més alt. Però això no és el que vaig trobar especialment interessant.

— Et va dir alguna cosa que no li havia dit a la policia?

—Em va dir alguna cosa, en la meva aparença transitòria com a representant policíac, que no havia tingut oportunitat de dir-li a Haus i als seus homes, perquè encara no li havien interrogat. Sembla que les dues escultures de llum de Volette que Shulf'aa va adquirir no van arribar fins a ell a través de canals normals, és a dir legals.

— Van ser robades?

Den estava gaudint el seu moment de triomf.

—Fa menys d'un any.

Jax va dir lentament;

—Dejah mai va dir res sobre això.

—Per què hauria? —Va assenyalar el sullustà—. No li vàrem preguntar. De qualsevol manera, vaig pressionar a Shulf'aa, li vaig amenaçar amb detenir-li per intentar vendre mercaderies robades, i em va oferir un suborn per mantenir ocult tot l'assumpte. Li vaig dir que ho acceptaria... però que podia guardar-se els seus diners, a canvi del nom de l'individu que li va proporcionar les obres.

— Que és...

—Spa Fon. Un nuknog comprador d'objectes robats i un extorsionador.

Jax va pensar en això. Fins i tot més petit que els sullustans, el típic nuknog amb prou feines arribaria a la cintura del Jedi. Com a espècie definien el concepte de preocupar-se pel número u; els nuknogs no deixaven apuntar els seus colls per ningú, ja que els seus colls eren més llargs que les seves cames, probablement aquesta era una bona idea. Eren astuts, ambiciosos, i completament amorals, així com hàbils manipuladors amb vista i audició aguda. Un ser així seria un lladre superior... sempre que no hagués de córrer massa ràpid. Jax certament podia visualitzar a un aguaitant i robant finalment a un membre artístic d'una espècie tan confiada com la caamasi.

—Això millora —va continuar Den—. Fon és local.

Jax va somriure obertament al sullustà.

—Retiro tot el que he dit de tu, Den.

—Què has estat dient de mi? No importa, estic segur que no pot ser pitjor que el que I-5 diu de mi.

—Fins i tot retiro tot el que ell diu sobre tu. Gràcies a la teva imaginativa gesta, tenim més que una pista: tenim un sospitós. Quina és l'adreça?

Den li va donar el nom del carrer i el nombre. Jax va col·locar la informació en una imatge mental de la regió immediata de Coruscant. No es va sorprendre de descobrir que l'adreça estava a prop. La majoria de lladres viuen a curta distància de les seves víctimes. Això simplifica el transport.

—Anem a tenir una petita xerrada amb Spa Fon.

 Següent