Mort a Naboo (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

Trever es va tombar en el passadís de metall. Va escoltar el ressò del foc làser i els crits de persones en ser copejades. Va olorar el fum dels detonadors i els estatges cremant. Va escoltar el so dels cossos caient.

Estava amagat, la seva posició habitual en una batalla. Però aquesta vegada era diferent. Aquesta vegada no podia moure's. Els seus dits tremolaven mentre agafava la reixa sota ell. El seu amagatall era bo, darrere d'un dels lliscants de les tropes Imperials. Hi havia un guàrdia, però no havia vist a Trever. Durant un breu moment Trever havia pensat de robar el lliscant, però sabia que seria reduït a miques en segons.

Quan ell i Solace havien tornat del desastre en el Temple Jedi, Solace havia escoltat la batalla abans que ell. Ella havia saltat fora de la nau i va anar directament cap al més cru de la lluita.

Ell havia vist batalles abans, però cap com aquesta. Havia escapat d'oficials Imperials, s'havia colat en edificis, havia corregut els riscos necessitats per mantenir la seva pròpia operació de mercat negre, però això era diferent. Això era aterridor. Els soldats d'assalt misteriosament blancs estaven dedicats a aniquilar-ho tot al seu pas.

Havia albirat la Solace, lluitant furiosament per salvar als seus seguidors. L'havia vist movent-se, capbussant-se, sense perdre mai l'equilibri o la seva gràcia malgrat la ferocitat del seu atac. El seu sabre làser era un far de llum, resplendent en verd a través del fum.

Ella perdria. Es mantindria ferma mentre pogués, però no podria guanyar. Simplement hi havia massa d'ells. Gairebé tothom ja estava mort. Matat sense pensar, sense pausa.

Rhya Taloon estava morta. Ell la va veure morir. Ella havia estat senadora una vegada, fins que van voler enviar-la a presó o alguna cosa pitjor i ella es va unir als Esborrats, el grup que havia destruït les seves anteriors identitats i s'havia amagat en els nivells inferiors de Coruscant. Ella havia modelat una nova aparença fera per a si mateixa, retorçant el seu pèl de plata en banyes i portant pistoleres que li creuaven el cos. Havia après com disparar un blàster, però mai havia estat molt bona en això.

Ell i Ferus havien viatjat fins allà baix amb altres membres dels Esborrats, però ara també estaven morts. Havia de ser així, perquè tot el que podia veure eren cossos. Entre ells jeia Hume, el que una vegada havia estat pilot en l'Exèrcit de la República. Gilly i Spence, els germans que amb prou feines parlaven. Oryon, el feroç bothan que havia estat un espia per a la República durant les Guerres Clon. Curran Calàdian, el jove svivreni que una vegada havia estat ajudant senatorial, havia saltat per defensar les cases en la passarel·la central. Trever havia vist als soldats d'assalt llançar granades incendiàries a les cases i s'havien marxat.

I Keets Freely, el periodista. Trever havia vist el seu cos, ensangonat i destrossat, mentre ell i Solace s'havien acostat corrent per investigar. No s’ho podia creure, no podia creure que el Keets burleta i indestructible pogués caure. Però havia caigut, des d'una plataforma superior, aterrant als peus d’en Trever. Aquest havia estat el començament de l’autèntic terror d’en Trever.

En el curt temps que havia viatjat amb ells, tots s'havien convertit en els seus amics. I ara no sabia el que fer o a on anar, perquè estava segur que aquest era el dia en el qual moriria.

Una veu nova va sorgir en la seva ment, no una veu de por sinó d'impaciència.

Bé, si vas a morir, mostra que tens coratge, d'acord?

Lentament, deixant a un costat el dolor, va alçar el cap, preparat perquè el volessin en qualsevol moment.

La batalla s'havia mogut a un nivell superior de passarel·les i replanells que es balancejaven bojament sota les parets cavernoses. Però no quedava molta batalla. Va veure alguns grups de resistència, però estaven envoltats i aviat estarien morts. Va apartar la seva mirada. Ja no podia seguir observant, ja no podia suportar-ho.

De sobte un feix a través del fum va fer que alcés el cap. Solace havia donat un salt increïble, saltant des de la passarel·la més alta fins a la qual estava just damunt del cap d’en Trever. Els soldats d'assalt omplien les rampes darrere d'ella. En pocs moments l'acorralarien.

I ell estava allà, amagat com un covard.

Havia d'ajudar-la, i fer-ho ràpid. Però com?

Deixa d'amagar-te, Trever. Aquest seria un principi.

Reptà darrere dels altres lliscants i va poder aconseguir una vista millor de la part de dalt.

El soldat d'assalt que vigilava els lliscants li va donar l'esquena al soroll de la batalla per rebre una comunicació, podia veure’l parlant en el seu casc esforçant-se per sentir sobre el soroll, i Trever va saltar més prop de les escales que portaven al següent nivell. Va aterrar darrere d'un munt fumejant de metall retorçat que una vegada havia estat una casa. Es va estavellar contra un cos i gairebé va sortir levitant pel terror fins que una mà forta va subjectar la seva cama.

—No et moguis.

Era Oryon, el bothan. La seva cara estava ennegrida pel fum, la seva llarga cabellera era una massa embullada. La seva túnica estava trencada i una llarga esgarrapada li baixava per l'avantbraç. Els seus ulls estaven enrogits pel fum. Era la cosa més feroç que Trever havia vist mai.

—Solace està... —va panteixar Trever.

—Ho sé. Et queda alguna càrrega?

Trever va assentir, avergonyit. Havia estat massa espantat per fer esclatar moltes de les seves càrregues. En comptes d'això s'havia amagat.

—Tinc algunes granades —va dir Oryon—. Això podria ser suficient.

—Què anem a fer?

—Volar la plataforma sencera.

—Però ella caurà.

—És una Jedi. Sobreviurà. Però ells no.

—Uh, i què passa amb...? —Trever va empassar saliva—. Nosaltres?

—Ho farem des de baix, després hi tornarem aquí.

Trever va baixar la mirada a través de la reixeta cap al mar negre de baix.

—Des de baix? —va xisclar.

—Estàs preparat?

—Preparat? Estic preparat per córrer en l'altra direcció.

—No. Mantinguem-nos units.

Trever va assentir.

—Segueix-me.

Oryon va donar dues gambades i sobtadament es va llançar sobre la barana de la passarel·la. Trever es va moure amb precaució cap endavant i es va penjar de la barana sorprès. Va veure que hi havia agafadors per a peus i mans sota l'enreixat, eren només peces aleatòries de metall a les quals podies agafar-te per avançar per aquí, movent-te per sota de les reixes com un cranc. Molt, molt per sota va veure el mar negre en moviment.

No hi havia més remei que passar per aquí. Una petita part d'ell s'alegrava que Oryon li tractés com un camarada, donant per descomptat que ho faria. Ferus li hauria dit que seguís amagat darrere del lliscant.

Trever va passar una cama per damunt, buscant un suport a sota. Llavors, lentament, va lliscar les seves mans cap avall fins que el seu altre peu va trobar un punt de suport.

Es van obrir pas de cap per avall, mirant a través de l'enreixat. Algunes vegades havien de tancar els dits en les pròpies reixes per avançar. Només esperava que un soldat d'assalt no li trepitgés els dits. Aquestes botes semblaven bastant letals. Trever sabia que els seus dits estarien en carn viva després d'això, però estranyament, la por li havia abandonat i una ombrívola determinació d'acabar el treball li impulsava cap endavant.

Quan van estar a prop, Oryon li va fer un senyal i li va parlar a cau d'orella.

—Has de seguir endavant. Col·loca els temporitzadors en trenta segons. Això et donarà temps suficient per tornar. Després llançaré les granades de protons des d'aquí. Col·loca les càrregues acuradament perquè només exploti aquesta passarel·la.

Trever va avançar cap endavant, els dits li feien mal. Hauria de trobar un bon lloc per ancorar els seus peus i una mà mentre ficava l'altra mà en el cinturó d'utilitats. Va avançar més ràpid ara, acostumat a la sensació d'estar cap per a baix. Quan va veure les botes blanques del soldat d'assalt sobre ell, va col·locar una càrrega, fixant-la a la passarel·la, després una altra i després una altra, les seves càrregues alfa més potents. Quan va acabar, s'havia raspat els dits fins a deixar-los en carn viva.

Comptant mentalment, va tornar cap enrere on esperava Oryon.

—Cinc segons —grunyí al bothan.

—Anem —va murmurar Oryon.

Trever va avançar ràpidament per on havia vingut. Però no va poder resistir-se a detenir-se per observar a Oryon llançant les granades.

Oryon va deixar caure un poderós braç i va llançar la granada. Va sortir disparada en línia recta i després es va corbar al voltant de la vora de la passarel·la, passant sobre la barana i caient damunt de la plataforma superior. Sense detenir-se, va llançar les altres tres granades.

Trever va sentir l'explosió en els seus timpans. Oryon s'estava movent ràpidament cap a ell, a pas constant. La passarel·la s'havia convertit en una criatura vivent, doblegant-se i onejant. Podia trencar-se en qualsevol moment.

Va arriscar una altra mirada cap enrere. La plataforma de dalt estava cruixint, metall separant-se de metall amb un so raspant i carrisquejant. Els soldats d'assalt estaven començant a caure un darrere l'altre mentre buscaven desesperadament quelcom al qual agafar-se. Alguns tractaven de saltar a la seguretat de la passarel·la o a la plataforma inferior.

Solace era l'única que va usar les explosions en el seu benefici. Ella havia muntat en l'explosió com en una ona i havia sortit llançada per l'aire. Trever va observar, sense alè, com donava un salt mortal apartant-se de l'exèrcit de soldats d'assalt i queia —no, no queia, planava, controlant-lo completament— deixant enrere les tropes d'assalt, el metall que gemegava, la calor, el fum, i cap al mar allà a baix.

—De pressa —va urgir Oryon a Trever, la seva veu estava ronca—. Tenim problemes.

Per a horror d’en Trever, va veure que la passarel·la estava fonent-se per la calor, deixant-se anar de la plataforma superior. Havia d'haver-se afeblit pel foc làser de la batalla. No podrien arribar a un lloc segur, això ho podia veure. La passarel·la va començar cuejar mentre la plataforma superior es feia miques, llançant soldats d'assalt cap al mar.

—Has de deixar-te anar! —va cridar Oryon—. No anem a aconseguir-ho!

—Deixar-me anar? Estàs boig? —Trever va sentir els dits engarrotats de tractar d'agafar-se a la passarel·la serpentejant.

—És l'única manera! —Oryon li va mirar intensament. De sobte va llançar les seves cames cap endavant i les va enrotllar al voltant de la cintura d’en Trever. Després va deixar anar una mà i va atreure a Trever contra si. Trever va sentir la força dels braços i cames de l’Oryon, pur múscul gruixut—. Estaré amb tu.

Trever va mirar cap avall. El mar es veia negre i perillós. I molt lluny.

— Només vull que sàpigues una cosa —li va dir a Oryon—. No sé nedar!

I llavors es va deixar anar.

Següent