Carrer d'ombres (XV)

Anterior

15

Les habitacions que havien llogat en el nivell quaranta-quatre, Quadrant Q-1, tenien la virtut de l'anonimat, si poc més. La barreja d'espècies que habitava els resiplexs circumdants proveïa una excel·lent cobertura. L'atzucac estava també suficientment allunyat de les vies principals per permetre que la Dejah entrés i sortís sense ser vista. Una vegada que el seu Nucleó descendia per sota del nivell quaranta, els mynocks mitjans que aconseguien el seu aliment assetjant als desolats supervivents d'importants accidents tendien a perdre l'interès.

Mentre esperava la seva arribada, Jax estava acoblant els components que Rhinann i Den havien aconseguit. A primera vista semblava un esforç sense sentit; el resultat podria semblar-se a un sabre làser, però la falta d'un CEC ho convertia en poc més que un pal.

No obstant això, estava decidit a perseverar. Per quan i si aconseguien adquirir un cristall d'energia, tota la resta estaria completa i preparada.

A prop, Den estava relaxant-se amb un privavisor. Era un visor i uns auriculars fosos en una única unitat que s'enroscava sobre el seu cap com una corona d'alta tecnologia massa gran que li lliscava sobre els ulls. Ocasionalment deixava escapar un so de sorpresa o un riure ofegat quan el que vulgui que estigués veient estimulava el seu humor. Asseguda a l'altre costat del lloc central de treball, Laranth estava netejant un dels seus dos desintegradors. Els Paladins Grisos no portaven les seves armes per lluir-les; no obstant això, s'enorgullien de tenir un equip net i funcional.

En la cantonada més allunyada de l'habitació, Rhinann estava dormitant, de braços plegats sobre el seu aflautat pit. Tots els passejos, converses i negociacions interminables en les quals s'havia involucrat en nom d’en Jax li havien cansat a l'extrem. Es mereixia un descans, els havia dit, i no tenia cap intenció d'ajudar al Jedi o a la Paladí en les seves ocupacions servils.

La seva destresa verbal en contra de la manual era el seu punt fort. Estalviaria la seva energia i els seus esforços per a cerques més dignes, moltes gràcies.

I-5 estava a prop. Exteriorment romania immòbil, però Jax sabia que la ment de l’androide rumiava mentre examinava simultàniament múltiples assumptes. Era una cosa del que pocs orgànics eren capaços, perquè molts cervells orgànics no podien auto-compartir-se.

Jax es va preguntar quins temes ocupaven a l’androide. En aquestes altures sabia que era millor no preguntar; no tenia cap desig de proporcionar a l'home metàl·lic més oportunitats de gallardejar sobre la seva maximitzada autoconsciència. La pura veritat era que encara s'estava acostumant a la idea. El concepte d'un androide completament conscient era una cosa que havia acceptat només a contracor. Encara li feia sentir-se incòmode meditar sobre les ramificacions d'una màquina veritablement sensible. Abans de conèixer a I-5, els seus sentiments sobre el lloc d'un androide en la societat orgànica havien estat els mateixos que els de tots els altres: els androides eren eines, mecanismes convenientment ambulatoris per ser usats o descartats com dictés la necessitat.

No s’ho hauria pensat dues vegades d'ordenar-li a un que es llancés a una tina d'àcid o de desarmar-ho per aconseguir peces si en fer-ho servia al seu propòsit en una missió. Els androides eren prescindibles i un recurs infinitament renovable: si un es tornava defectuós o es veia compromès de qualsevol manera, simplement era reciclat per a peces i es demanava un de nou, al compte del Temple.

Mai hi havia escassetat; ser el director d'una companyia productora com a Robòtiques Trang o Cybot Galàctica era com tenir una llicència per imprimir crèdits.

Encara que era cert que alguns éssers sensibles desenvolupaven sentiments d'inclinació, fins i tot afecte, pels seus androides —el Mestre Obi-Wan[1], va recordar, havia estat categòric sobre que el seu astromecànic li acompanyés en les missions durant les Guerres Clon— la majoria de la gent veia als autòmats de la mateixa manera que podrien veure una versió més sofisticada d'una torradora. Certament Jax no havia tingut ocasió de preguntar-se per les vides interiors que podrien haver amagat.

Aquesta actitud havia canviat quan va conèixer a I-5.

S'havia vist obligat a canviar la seva opinió no només sobre l’androide, sinó també sobre el "soci" d'I-5, Lorn Pavan: el pare que mai havia conegut.

L’androide li havia explicat moltes coses sobre la vida del seu pare, però havia estat exasperantment imprecís sobre els detalls de la seva mort. Tot el que Jax havia pogut recaptar era que la fi del seu pare havia estat decretat per algú altament posicionat en la República: algú que podria haver tingut accés fins i tot al propi Palpatine, quan havia estat Canceller Suprem. I-5 no era més específic que això, i Jax no podia distingir si l’androide no sabia res més o no anava a dir res més, o totes dues coses. No obstant això sospitava que es tractava d'això últim. El que vulgui que hagués fet el seu pare havia d'haver reverberat considerablement a través dels vestíbuls de poder allà pels últims anys de la República perquè l’androide romangués tan callat sobre aquest tema més de dues dècades després. Havia donat a entendre misteriosament que Lorn i ell, juntament amb una Padawan Jedi anomenada Darsha Assant, havien estat perseguits per un assassí gairebé imparable, l'únic propòsit del qual havia estat recuperar un holocró que Lorn havia intentat vendre al mercat negre. Tant el Padawan com el seu pare havien mort, i I-5 havia escapat només per sort.

Jax va fer una pausa en el seu treball, pensant. Havia tractat de descobrir més coses sobre el misteriós final del seu pare per si sol, però ell era en el millor dels casos un desencriptador mitjà, i excavar a la recerca de dades tan antigues requeria molta més habilitat de la que ell posseïa. Ara que ho pensava, no obstant, algú amb l'habilitat requerida es trobava tan lluny com a l'altre costat de l'habitació.

Com si hagués estat alertat telepàticament, Rhinann s’estirà prou com per comprovar el seu crono.

—La teva núvia es retarda.

Col·locant-se el magnificador en el seu front, Jax va contestar;

—No és la meva núvia. I estic segur que té una bona raó per retardar-se. De totes maneres, no és assumpte nostre.

—És una zeltron. No són coneguts per la seva confiabilitat —l’elomin va tancar els ulls una altra vegada.

L'intercanvi havia estat prou alt per captar l'interès de Den. El sullustà va alçar el privavisor sobre el seu cap i el va deixar a un costat.

—Almenys hauria de ser en part assumpte nostre, Jax —va dir ell. Traient de la seva butxaca una unitat de la grandària d'un dit, va desplegar la seva pantalla amb un moviment de canell—. Vols saber per què? Fes un cop d'ull al nostre compte.

—Dubto que la visió orgànica sigui capaç de distingir una xifra tan diminuta —va dir I-5.

Jax li va dedicar una mirada de desgrat, llavors es va tornar cap al sullustà.

—Com de dolent és, Den?

—Bé, no és una crisi. Tenim bastant en el compte per menjar demà. L'endemà...

—Llavors no veig el problema. Per a mi —va dir l’androide.

—També haurem de mudar-nos —va afegir Den.

—Ja veig —llevant-se el magnificador, Jax el va col·locar en la taula de treball—. Què ens podrem permetre?

El sullustà va estudiar la lectura de la unitat.

—Crec que hi ha un parc públic en el Sector Dinou.

—No pensava que fos tan dolent.

—No ho és —li reconfortà Den mentre tancava la pantalla i guardava la unitat—. És pitjor.

—Per què ningú m'ho va dir abans?

—Algú ho va intentar —li va dir Den—. Diverses vegades. Però no deixaves de repetir-nos a Rhinnan i a mi que la Força proveiria. Bé, ara seria un bon moment.

—Podríem vendre el Ranger Llunyà —va suggerir la Laranth.

Tant Den com Rhinann la van mirar furiosament.

—De cap manera —va dir el sullustà—. Aquesta nau és la nostra única oportunitat d'escapar d'aquesta roca. Cosa que encara espero que ocorri una vegada que els nostres dos idealistes decideixin de tornar-se pràctics. Perquè si no, podem acabar vivint en ell.

—Si se'm permet aventurar un suggeriment... —va dir I-5.

—Des de quan demanes permís?

Laranth va posar a un costat el desintegrador en el qual havia estat treballant i va començar amb el seu company.

—Dejah Duare —va continuar l’androide—, és la beneficiària exclusiva d'un conegut, respectat, i, més important, ben pagat artista difunt —els seus fotoreceptors es van centrar en Jax—. No veig el motiu pel qual si, abans de la seva partida, encara desitja que continuem amb els nostres esforços de localitzar a l'assassí d’en Volette, no hauria de pagar-nos per això.

—Escolta, escolta —va murmurar la Laranth mentre revisava l'emissor del seu segon desintegrador.

—Un suggeriment cabdal, en tots dos sentits de la paraula —va afegir Rhinann.

—Per mi està bé —va dir Den.

Jax estava horroritzat.

—No puc fer això. Com a Jedi vaig jurar ajudar a qui ho necessiti i assistir als qui demanen la meva ajuda. No puc cobrar per això. Especialment no a algú en un estat emocional alterat. No és ètic —va estendre els braços—. De fet, està a un pas molt petit de caçar recompenses. Em sentiria de nou com un mercenari. Vaig jurar que mai més em rebaixaria fins aquest punt.

Den va haver d'impulsar-se amb ambdues cames per baixar del sofà, que havia estat dissenyat per acomodar a espècies molt més altes. Acostant-se a Jax, va agitar un dit grassonet cap al reticent Jedi.

—El teu fes el treball, i deixa que la resta ens preocupem per la caiguda metafísica —evidentment el conflicte d’en Jax era obvi, perquè Den va afegir, sense rudesa—. No és que t'estiguem demanant que vagis en contra de les teves profundes creences personals, Jax...

—Sí que ho és —va dir I-5 sense titubejar.

Den va mirar furiosament al seu amic mecànic.

—És només que —va continuar per Jax—, no importa com de nobles que siguin les teves intencions o digne que sigui el que estem fent actualment, hi ha assumptes mundans i poc interessants que simplement no poden ser ignorats. Com el lloguer.

—I el menjar —va afegir la Laranth.

—S'han de mantenir unes aparences mínimes —va dir Rhinann.

—D'acord, d'acord! —Jax va aspirar profundament i va revisar el seu crono—. Quan ella arribi jo... parlaré amb ella —va deixar que la seva mirada passegés per l'habitació—. Si això només m'impliqués a mi, continuaria dient que no. Però estem junts en això, així que en aquest cas deixaré que decideixi la majoria.

—Mai menyspreïs l'afinitat humanoide per la racionalització —va dir I-5.

El reporter es va tornar cap als altres.

—Els altres hauríem de trobar una cosa diferent a fer quan arribi la Dejah —parlava per a tots, però estava mirant la Laranth.

La twi'lek va vacil·lar, va contemplar el seu treball inacabat al banc, després a Jax. El Jedi va quedar intrigat per aquesta mirada, que semblava combinar parts iguals de diversió i molèstia. Ella no va dir res, no obstant això; merament va recollir les peces desencadellades del seu desintegrador.

L'entrada principal del domicili va triar aquest moment per anunciar l'arribada d'un visitant. El seu avaluador integrat va declarar que la persona estava sola, desarmada, i, fins a on podia determinar-se per les aparences externes, no era un representant de la policia o d'alguna altra branca de l'inoportú oficialisme.

—Sortirem per la sortida secundària —va informar Den a Jax mentre es dirigia cap a l'altre costat de la sala comuna. Rhinann li va seguir de prop, juntament amb I-5. Laranth va ser l'última a marxar. Es va demorar un moment.

—Assegura un acord i fixa una bestreta apropiada —li va dir a Jax—. Pren-te el teu temps. Però no massa.

Ell va arrufar les celles desconcertat.

—No et segueixo.

Laranth li va dedicar una altra mirada anodina, que en certa forma també va semblar molesta.

—El que vull dir és que no hi ha temps per perdre.

—Tenim moltíssim temps. La Fuetada ni tan sols ha programat encara la partida de la Dejah. Encara han d'assegurar passatge i...

—Error meu —es va tornar, suficientment ràpid com per fer onejar el seu lekku, i es va marxar a grans passos, amb el cap alt.

Quins mons li passa? es va preguntar el Jedi. Tenia poc temps per considerar-ho, no obstant, perquè una contracció dels brins de Força li va recordar que Dejah estava a la porta.

Quan la va deixar entrar, ella no va mirar al seu voltant; en aquestes altures ja estava familiaritzada amb l'habitació.

—Sento molt haver-te demanat que ens reuníssim aquí, però sé per experiència que viure en la immundícia marginal és bo per a la seguretat. Prefereixo estar segur que còmode.

Ella va desestimar la seva disculpa.

—On estan tots els altres? Fins i tot el teu androide impertinent s'ha anat, i normalment no se separa més d'un metre del teu costat.

—Preferiries esperar al fet que tornin?

—No, no és necessari —va somriure, la qual cosa li va fer sentir-se lleugerament incòmode—. Estic segura que pots posar-me al corrent sobre el que vulgui que hagi de saber.

Jax es va sentir perdut per un moment, llavors es va recuperar. Això era ridícul. El Mestre Piell no hauria considerat el fet d'estar sol amb un zeltron del sexe oposat res més que una prova. Després de tot, ell tenia la Força per contrarestar les seves feromones.

No obstant això, no semblava estar ajudant molt.

—Necessito repassar alguns detalls de la prepartida amb tu —li va explicar—. Coses que has de fer abans de resoldre els teus últims assumptes, formes d'emprendre'ls per no despertar sospites, com acabar qualsevol relació propera... aquest tipus de coses.

—Informació de viatge. Bé.

Ell va vacil·lar una altra vegada.

—Uh, tal vegada voldries prendre notes.

—No és necessari. Tinc bona memòria —es va asseure, abraçant els seus genolls contra el seu pit i dedicant-li tota la seva atenció.

Mentre començava a recitar alguns dels procediments que hauria de dur a terme per assegurar-se d’una partida segura i anònima de Coruscant, no va poder evitar ser conscient del vestit que la cobria com una radiant segona pell. Va usar la Força per desviar les feromones que podia sentir prement des d'ella, però només la visió era suficient per fer que no deixés de travar-se amb la seva llengua com un ansiós Padawan. Dejah fingia no notar res inusual en el seu comportament, per descomptat. Simplement va romandre asseguda, arraulida en un flexible embull de braços i cames, i va escoltar atentament. Amb els seus talents empàtics, no obstant això, no cabia dubte que era agudament conscient de la seva revolada interior. Mentre caminava d'un costat a un altre enfront d'ella, assegurant-se de mantenir una certa distància nominal, tenia la seguretat que podia sentir la seva resplendor de satisfacció interior, calenta com el nucli d'un reactor.

Finalment es va quedar sense coses que dir-li... excepte, per descomptat, l'única cosa que havia estat tement dir des que ella va entrar per la porta. Malgrat haver arribat a un acord amb els seus companys, ara que havia arribat el moment de proposar-ho, el seu entrenament Jedi continuava resistint-se.

Ella li va mirar fixament.

—Hi ha res més, Jax?

—No... sí —preparant-se en tots els aspectes, es va asseure al seu costat—. Dejah, no vull fer això. He estat intentant pensar en la millor forma de demanar-t'ho, la forma menys ofensiva de fer aquesta petició.

Les seves parpelles es van agitar, i la seva pell carminada es va tornar positivament més vermella.

—Sóc zeltron, Jax. Sigui quina sigui la petició que vols fer-me, estic segura que l'he sentit abans.

—Bé. Això fa més fàcil... —es va detenir atordit pel que la Força li mostrava darrere d'aquests ulls. Ella havia escollit revelar els seus pensaments, d'això estava segur; ningú amb les seves sensibilitats psíquiques podria ser llegit tan fàcilment.

Ell es va aixecar precipitadament.

—Això no, uh, això no és el que vull dir... en absolut.

La seva expressió es va tornar incerta.

—No ho entenc. Llavors quina classe de petició tens problemes a fer-me?

—El que estic tractant de dir, Dejah, és que estem gairebé sense fons, i si hem de continuar ajudant-te, haig de demanar... una bestreta.

Per fi havia aconseguit deixar-ho anar, encara que la petició seguia sonant-li obscena. Va apartar la mirada.

Hauria d'haver deixat que Den fes això, es va dir a si mateix desgraciadament. O a Rhinann. O fins i tot a I-5. Demanar diners no li hauria molestat a cap d'ells gens ni mica.

Es va sentir avergonyit de mirar-la, reticent d'usar la Força per captar els seus sentiments. Com reaccionaria?

Estaria molt dolguda? Insultada? Enutjada?

Es va obligar a donar-se la volta i mirar-la, i va veure que la seva mà dreta estava obrint la seva bossa adornada amb joies.

— Quant necessites? Vols efectiu, o una transferència de crèdit?

L'alleujament li va deixar momentàniament amb els genolls tremolant. Ella li estava observant amb un somriure tímid que semblava dir: Ves... no va ser tan difícil veritat?

Menys d'una hora després que l'hagués informat i ella s'hagués marxat, els seus companys van tornar.

—Com ha anat? —va inquirir Den ansiosament—. Es va resistir a la petició?

—Sí —va voler saber Rhinann—. Menjarem bé aquesta nit?

I-5 va fer un esbufec amb el seu vocalitzador.

—Sempre es tracta de menjar amb vosaltres els orgànics.

Jax, fingint un aire de completa i absoluta confiança va dir;

—Estic encantat de dir que, gràcies a la gentil i comprensiva Dejah Duare, ara tenim una línia oberta de crèdit a través del sistema bancari planetari sota dues noves identitats, a les quals qualsevol de vosaltres pot accedir lliurement.

Els ullals d’en Rhinann es van estremir davant la idea.

—T'ho agraeixo, Jax. No hi ha res pitjor que ser un gourmet en un món de menjadors indiscriminats.

—Excepte haver d'escoltar a un —va dir Den—. Però de debò, Jax... bon treball.

—Sí —va estar d'acord I-5—. Hauria estat suficient amb haver obtingut una promesa d'un futur pagament. Però una línia il·limitada de crèdit... els teus esforços excedeixen les meves expectatives. Fins i tot podria arribar a permetre'm una afinació lògica de circuits.

Delectant-se en les seves lloances, Jax va notar que els compliments no provenien d'una persona del grup. Havent pres de nou el seu lloc al centre de treball, Laranth havia reprès el manteniment del seu equip sense dir una paraula.

Ell es va encongir d'espatlles. Va pensar breument a indagar els seus sentiments amb la Força, però va decidir respectar la seva privadesa. Si la Paladí tenia un problema amb ell, la seva experiència passada amb ella garantia que no seria reticent a posar-ho en coneixement de la gent quan estigués llesta.

Així i tot, en certa forma va entelar l'ànim de la celebració...

Següent

---

[1] No sé si és un error de l’autor(en anglès posa el seu nom), però era Anakin qui tenia un interès en què l’acompanyés el seu astromecànic R2-D2, no pas Obi-Wan. Així i tot ho he deixat igual. (N. Del T.)