Mort a Naboo (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

Aquesta breu conversa va resultar ser una de les poques que Ferus va tenir amb el seu company de cel·la. Ferus sabia el seu nombre: 934890. Però el seu company de cel·la mai li va confiar el seu nom o qualsevol altra cosa sobre si mateix. Les úniques frases que va pronunciar anaven en la línia de: “Mou les teves botes.”

En un dia Ferus es va acostumar a la rutina, perquè havia de fer-ho. Qualsevol vacil·lació sobre on col·locar-se en la fila o què fer era rebuda amb un cop i una maledicció per part dels guàrdies Imperials. Ell anava un pas per davant dels altres presoners nous. El seu entrenament Jedi li havia ensenyat com anticipar-se, com llegir les pistes del cos, com diria un Jedi, "Com veure sense mirar". Era capaç d'introduir-se en el flux de la presó sense pertorbacions.

També, com un Jedi, estava planejant la seva fugida. L'únic problema era la impossibilitat total d'això. Mai havia vist tants guàrdies en una presó. Podia veure poques sortides. La pròpia presó era un quadrat dins d'un quadrat. Les cel·les estaven a l'interior, i el menjador estava en el quadrat exterior, en una cantonada. Sortien cada dia i marxaven per un túnel subterrani fins a la fàbrica. No semblava que hi hagués cap instal·lació de bugaderia i els presoners que havien estat allà algun temps semblaven mig morts i portaven parracs.

Havia vist en arribar, perquè havien volgut que ho veiés, que la presó estava situada en un petit planeta amb una densa jungla envoltant-la. No hi havia ciutats o espaiports, només la petita plataforma d'aterratge en l'exterior de la presó i un espaiport més gran surant dins de l'atmosfera interna.

Estava clar que la seva única oportunitat d'escapar dependria de la fàbrica. Els forçaven a treballar i els nivells de producció eren alts. Òbviament el que estaven fent era més que un treball atrafegat; era important per a l'Imperi. Això significava que hi hauria un servei regular de recollida i un servei de lliurament de subministraments, molt probablement la mateixa nau. Aquesta nau seria la seva escapatòria. D'alguna manera.

Hauria d'esperar a descobrir la rutina. Mantindria el seu cap ajupit, seguiria les regles, i no es faria notar.

Desitjava haver conservat el seu sabre làser. L'hi havia donat a la Solace, sabent que l'hi haurien tret quan el van capturar. No podria suportar la idea que el seu sabre làser, el sabre làser que una vegada havia estat d’en Garen Muln, fos llançat a una pila amb centenars d'ells, jaient sobre el sòl en una sala d'emmagatzematge en el Temple. Havia vist aquesta pila, cada sabre làser representava una vida, i havia estat una visió descoratjadora.

Ferus va adoptar el pas dels altres presoners arrossegant els peus. Va intentar no sostenir la mirada de ningú. No va parlar. Podia assegurar que el silenci li posaria els nervis de punta al cap d'una estona. Mai s'havia considerat una criatura social, però havia caigut en el compte després de deixar l'Orde Jedi que la vida en solitud no era per a ell. No li agradava viure dins del seu cap.

Els presoners es mantenien amb racions d'inanició. Quan havien arribat, cadascun d'ells havia passat per un bio-escàner que determinava la nutrició mínima que necessitaven els seus cossos per sobreviure. Llavors els seus menjars eren calibrats per droides i servits individualment. Això els deixava amb la força suficient per treballar.

Quan va arribar el menjar de migdia, estaven famèlics. Encara havien de caminar lentament i romandre en fila mentre lliscaven les seves safates per un llarg mostrador. Els droides servien el menjar, escanejant primer la identificació en els seus uniformes. Això els donava la quantitat de nutrició per als presoners. Llavors usaven una màquina per servir alguna classe de puré farinós i una altra porció igualment misteriosa de ves a saber que.

Així i tot, era nutrició, i Ferus va descobrir que se li feia la boca aigua. Menjaria qualsevol cosa que li donessin, perquè necessitaria la seva força quan arribés el moment.

El droide es va donar la volta, va ficar una cullera en una llauna gran, va tornar a girar-se i ho va dipositar en la safata d’en Ferus. Després una altra cullerada de l'altra massa, fóra el que fóra. A Ferus no li importava. Va començar a moure's cap endavant arrossegant els peus, mantenint la mirada en el clatell del presoner que anava davant seu. Tots ells es col·locarien en llargs bancs i taules i tindrien alguns minuts per menjar.

Estava tan esbalaït en la idea del menjar —no podia recordar l'última vegada que havia menjat, va haver de ser en aquell bar ronyós en l'escorça de Coruscant— que no va estar alerta quan sobtadament, el presoner davant d'ell es va girar i, amb un moviment suau, que havia d'haver fet moltes vegades, li va llevar el menjar a Ferus de la seva safata i la va posar a la seva.

Però encara que Ferus va ser una mica lent, es va adonar. Va veure d'un cop d'ull que el presoner era alt, amb enormes peus i mans i una incipient barba grisa. En un centelleig llampeguejant de reflexos, va posar un genoll en la part baixa de la cintura del presoner i un braç al voltant de la seva gola. Al mateix temps, va agafar el menjar amb l'altra mà i la va posar de nou en la seva safata.

L'esmorzar podria ser fastigós, però no l’anava a perdre.

El presoner davant seu va forcejar amb la pressió de la seva gola i va ensopegar. La seva pròpia safata va sortir volant. Ràpidament Ferus va alliberar la seva agafada i quan el guàrdia es va girar ja estava mirant al sòl, imitant l'esgotat pas dels altres.

—Moveu-vos! —El guàrdia va alçar la pica de força i la va descarregar en l'espatlla del presoner. Aquest va caure, tirant la seva safata mentre es desplomava. Malgrat tot va intentar d’aconseguir el menjar, fins i tot amb un braç penjant-li inutilitzat. Maliciosament el guàrdia va allunyar la safata d'una puntada perquè no pogués aconseguir-la.

Ferus va seguir caminant. Es va menjar el seu menjar ràpidament. Havia tingut sort, va decidir. L'escena havia acabat ràpidament i els guàrdies no li havien vist.

Els presoners es van posar en fila una altra vegada per tornar a la fàbrica. Ferus va sentir a algú darrere d'ell i es va adonar que era el seu company de cel·la.

—Això va ser un error —El to era baix i gutural darrere d'ell.

Ferus va parlar baix pel lateral de la seva boca.

—Almenys em vaig quedar amb el meu esmorzar.

—El teu esmorzar és el menor dels teus problemes, amic meu. Acabes d'emmerdar-te amb el Presoner 67. Els teus problemes acaben de començar.

Següent