Carrer d'ombres (XXV)

Anterior

25

L’androide de protocol platejat no podia semblar sorprès, però la seva reacció davant la seva presència va ser transmesa a través de la seva veu.

—Ciutadà Pavan —mirant darrere d’en Jax, el mecànic va veure als qui venien darrere d'ell—. I els seus amics —la mirada de l’androide es va detenir en una figura més familiar—. Dejah Duare, com sempre, és més que benvinguda en aquesta casa.

Den va fer un pas al capdavant.

— I què hi ha de nosaltres?

L’androide semblava estar momentàniament confós.

—No van anunciar la seva arribada. No consta en els meus arxius.

—Estan a casa el Baró i seva dona? —va preguntar Jax.

—Estan en la residència, sí —les seves lents refulgents van contemplar al Jedi—. Puc assumir que la seva aparició concurrent amb la del Prefecte Haus no és una coincidència?

—Pots assumir-ho —va dir Den—, ja que ens hem citat aquí amb ell.

—Si us plau anuncia'ns —va dir Jax.

L’androide va vacil·lar, llavors es va donar la volta i es va allunyar sobre la luxosa catifa. Jax i els seus companys van esperar fora de l'entrada. El mecànic no va trigar molt a tornar.

—Si us plau entrin. El Baró està ansiós, com sempre, d'escoltar el que hagin de dir. I com sempre, estic segur que estarà encantat que Dejah estigui amb vostès.

—El Baró no és l'únic curiós —Pol Haus va aparèixer en el vestíbul—. No puc esperar per saber les vostres raons per arrossegar-me fins a aquí en aquesta hora.

Una vegada més van quedar impressionats per l'opulència dels voltants del Baró. Umber els va rebre jovialment aquesta vegada. La seva companya va aparèixer poc després.

Pol Haus, que estava allà amb un androide assistent, els va mirar furiosament.

—Sentim-lo —grunyí el zabrak.

Jax va assentir. Den i I-5 es van col·locar en extrems oposats de l'habitació. La seva actitud era impassible, però els seus sentits estaven alerta. Tothom sabia el que Jax anava a dir, fins i tot la Dejah. Ho havien discutit per endavant, i tots van estar d'acord.

Ara que el moment havia arribat, Jax va deixar que els fils de Força s'escampessin des d'ell, abastant a tothom a la sala. El seu esforç per obtenir confirmació interior del que era a punt d'anunciar era decebedora. Però havia esperat que ho fos.

—Molt bé —va contestar en resposta al prefecte—. Sé qui va assassinar a Ves Volette —va llançar una ràpida mirada a la zeltron situada a prop. Havent-se preparat per a la revelació, ella no va mostrar reacció, ni hormonal ni telepàtica. Satisfet, va tornar la seva atenció als seus amfitrions i al policia.

—Un lliscant vindalí amb el segell d’Umber va ser vist prop de l'estudi de l'artista la nit que va ser assassinat —un sorprès Baró va obrir la boca, Jax va alçar una mà per anticipar l'objecció que sentia que era a punt d'ocórrer—. Sé que no va ser vostè, Baró. Estic tan segur d'això com puc estar-ho. Ha estat investigat, i no hi ha res que suggereixi que va tenir alguna cosa que veure en l'assassinat. Tot el contrari.

—Les meves recerques indiquen el mateix, per si a algú li interessa —va afegir Haus secament.

Umber es va tranquil·litzar.

—No sé si sentir-me ofès o alleujat per les seves paraules, Pavan.

—Vostè és un autèntic aficionat de l'art d’en Volette. Hi ha formes de confirmar aquestes coses. Vostè estima el seu treball i clarament estava molt encapritxat amb ell.

—Tots dos n'estàvem —va declarar Umber.

Jax va sentir el que els fils de Força que havia deixat fluir li transmetien de tornada. Sí, definitivament hi havia una sensació d'ansietat a l'habitació, d'inquietud naixent. Això només venia a confirmar el que ell havia sospitat.

—Sí. Però certament vostè molt més que la seva companya.

Alçant la vista, va mirar més enllà del noble.

— No és això cert, Baronessa Umber?

Ella li va mirar directament. En no estar familiaritzat amb la seva raça, no podia llegir les seves expressions adequadament. Però no hi havia forma de mal interpretar la fúria que fluïa a través de la Força.

—No ho negaré.

—El nostre androide —i Jax va indicar al vigilant I-5— va aconseguir accedir als seus registres bancaris —va mirar a Haus. El zabrak no va dir res, però estava observant a Jax molt de prop.

—De debò, Pavan! Això és massa! —aquesta vegada Umber va ser incapaç de mantenir sota control la seva ofensa.

Jax li va retornar la seva mirada airada sense parpellejar.

—Durant els tres últims anys estàndard va gastar una considerable summa en les obres de Ves Volette. Tant, de fet, que la seva línia de crèdit i la seva habilitat per gastar i demanar prestat va quedar deteriorada.

Umber només podia espetegar d’indignació.

—Ho tenia sota control. En tot moment. A part de l'afront a la meva privadesa, no aconsegueixo entendre què té a veure això amb la identitat de l'assassí de Volette —es va tornar cap a Haus—. Prefecte, segurament això és una contravenció d'algun procediment d’investigació.

Haus va sacsejar el cap coronat de banyes lentament.

—Vegem a on vol anar a parar.

—Algú més estava preocupat per les seves finances, Baró —va continuar Jax—. Algú que aparentment tenia una altra impressió sobre com de bé que les tenia sota control. Algú que no estava tan enamorat per les creacions del caamasi com vostè —de nou, Jax va desviar la seva atenció cap a la companya del Baró.

Ja no hi havia dubte de la intranquil·litat i la fúria que fluïen a través de la Força. Ell va seguir endavant.

—Va ser vostè a la qual va veure un conegut el barri de la Dejah prop de l'estudi d’en Volette aquella nit, Kirma Umber. El testimoni va dir que l'individu que va veure era més gran que la majoria de vindalins. Encara no sé molt sobre la seva espècie, però sé que la femella és sempre més gran que el mascle.

»Va seguir al seu company perquè temia que era a punt de comprar una altra més de les obres d’en Volette, i per tant perjudicar molt més la seva situació fiscal. Després que el Baró marxés, vostè es va enfrontar a Volette i li va amenaçar. Probablement li va ordenar que no li vengués al Baró mai més, o almenys fins que pogués restablir les finances de la família.

Ella li mirava fixament.

—Molts humans tenen imaginacions vívides. Haig de dir que la seva, Pavan, és molt més florida que unes altres —el seu to era tranquil, però el que ell sentia des d'ella era realment diferent.

—Sent com era una veu i un artista independent, Volette es va negar. Vostè li va atacar. Tal vegada no amb la intenció de matar-li, però amb força suficient per apunyalar-lo. Llavors va marxar.

El Baró Umber tenia la mirada clavada en la seva dona. Estava clar que volia dir alguna cosa però no podia trobar les paraules. Kirma li va mirar, després a Jax.

—Sap una cosa. No sé com, però... sí. Vaig seguir al meu marit, i em vaig enfrontar a Ves. Li vaig demanar que deixés de vendre'ns les seves obres. Però no va tenir res a veure amb les finances. Quan el Baró diu que les té sota control, sé que és veritat. Ell estima el treball d’en Volette, però mai arriscaria l'estabilitat financera de la família per l'art de ningú. Tal cosa seria positivament anti-vindalina.

—Llavors per què?

—Hauries de saber-ho —fent un pas al capdavant, la femella vindalina va alçar un braç i va assenyalar—. Va ser per ella.

De sobte, l'atenció de tothom a la sala es va desviar immediatament cap a la sorpresa zeltron. Dejah es va quedar bocabadada mirant a la vindalina, va mirar al Baró, es va tornar cap al Jedi. —Jax, jo-jo no sé de què està parlant.

Umber va parlar sense haver de ser incitat.

—Hi havia... una atracció entre nosaltres, ho admeto —es va tornar cap a la seva dona—. Però això va ser tot. No va passar res. Kirma, no tenia control sobre les meves reaccions quan estava a la casa d’en Volette i ella estava present —va gesticular impotentment—. És una zeltron.

—Hauria estat millor si t'haguessis allunyat de la seva presència —va murmurar la seva consort.

—Com podria? —va protestar ell—. Ella sempre estava allà. Quan estava escollint una escultura, ella estava allà. Quan Ves i jo estàvem discutint el pagament, ella estava allà. Quan les negociacions concloïen o discutíem sobre art, ella estava allà. Ella era la seva sòcia.

Kirma Umber va mirar més enllà del seu consort. Les seves emocions eren molt diferents de les que Jax havia percebut abans.

—I és una zeltron. Això ho explica, però no ho disculpa.

—No va passar res —va repetir Umber, amb tanta força com podia reunir sense cridar. La seva serietat es va propagar a través de la Força, i Jax li va creure.

La seva dona li va retornar la mirada, la va sostenir, i finalment es va tornar al Jedi.

—Em vaig enfrontar a Ves Volette. Em vaig marxar feta una fúria, però el vaig deixar viu —es va tornar cap a Jax—. Ha de creure'm! Jo no el vaig matar.

Una veu encara no escoltada finalment es va donar a conèixer. Era calmada, controlada, metòdica. Era també l'última entitat a la qual els Umber o Haus havien esperat escoltar.

—Vaig ser jo.

Següent