Caus miserables plens d’escòria i vilesa
Paul Danner
—Aquí
es pot trobar a la majoria dels millors pilots de naus de càrrega. Només vés
amb compte. Aquest lloc pot ser una mica aspre.
—Estic
llest per a qualsevol cosa.
Podries
pensar això quan entres, però cinc minuts més tard, quan t'estàs amagant en una
cantonada i algun gran pinxo alienígena és a punt de moldre't a cops, podries
començar a preguntar-te si venir aquí va ser tan bona idea.
Així
que, com trobar un pilot quan estàs en un planeta estrany, amb soldats d'assalt
trepitjant-te els talons?
Bé,
amic, estàs de sort! Aquesta peça de literatura fina és la teva guia
indispensable als llocs dels quals no et parlen en els fullets turístics, on
pots trobar aquestes petites necessitats, des de blàsters del mercat negre fins
astuts contrabandistes. Uneix-te a mi, Cohen K’reye, mentre et guio a través
d'alguns dels bars més salvatges de la galàxia.
Relats inclosos:
• De vegades guanyes...
• La història d’Exovar i l’AT-AT
• Menjar per a bestioles
• I en aquesta cantonada...
• Esmorzar de negocis
• Mercaderies valuoses
Unes paraules de
Cohden K’reye...
Sé
el que estàs pensant, col·lega...
Ara
mateix, t'estàs dient a tu mateix: Escolta,
realment haig de deixar anar 20 crèdits perquè un macarró corellià em digui el
que ja sé de l'assumpte més banal de tota la galàxia?
Pels
no iniciats (i aquells de vosaltres que entreu en aquesta categoria hauríeu de
deixar de llegir ara i tornar a casa amb les vostres marones), el tema del que
vaig a parlar es coneix per multitud de noms per tota la galàxia.
Club, cantina, bar,
saló, timba, cofurna, tapcaf, empori...
Tots
es refereixen al mateix tipus de lloc.
I
si alguna vegada abandones el teu forat en el desert, granger, segur que trobes
almenys un d'aquests establiments en la gran i brillant ciutat.
Però
algunes persones (i aquests són els tipus setciències que mantenen el cap tan
alçat que el seu nas ensuma el buit) creuen que totes les cantines són iguals;
que l'avorriment sura en l'aire tan dens com el fum de la pipa joonga d'un
hutt.
Per
descomptat, també estan els tipus de ment microscòpica que creuen que ja ho han
vist tot i tendeixen a agrupar-ho tot i a tots en àmplies categories. Per a
ells un wookiee és un wookiee, i, escolta, són uns esclaus bastant bons, no? No
és que estigui comparant aquests tipus amb l'imperi, clar, però si el fuet
esclavista encaixa...
Així
que poden pensar que un bar és un bar, però com amb tot, des d'éssers racionals
fins a droides, les diferències marquen la diferència. Per descomptat, si cada
cantina en la qual entressis fos un clon de l'anterior, t'afartaries bastant
ràpidament... i no estic dient que no hi hagi moltes d'aquestes per aquí. En
tot cas, aquí és on entrem jo i el meu llibre...
És
una espècie de guia pels perillosos camins dels pubs més típics. Us mostraré
alguns dels millors que la galàxia pot oferir; llocs on pots menjar, beure,
ballar, apostar, conèixer, flirtejar, fer tractes, murmurar, riure, o
simplement relaxar-te. Cada establiment té el seu propi sabor únic. Pots
provar-los com si fossin caramels, però no t’atipis. Aquests petits són bastant
capaços de causar-te dolor de panxa.
La
moderació és la clau. A més, hi ha moltes coses que pots fer en cada lloc...
Xerrar amb un cambrer assabentat de milers de coses, trobar un pilot per al teu
viatge clandestí, trobar éssers nous i interessants, comprar i vendre béns poc
legals (això vol dir «mercat negre», granger), buscar contactes clandestins, i
pot ser que fins i tot ficar-te en alguna d'aquestes clàssiques grans baralles
de bar.
Aquests
són el tipus d'establiments on allò inusual és habitual. Així que prepareu-vos
per a qualsevol cosa... Aquesta bellesa que s'acosta i et demana ballar podria
ser una espia imperial. Aquest glop al que t'ha convidat podria estar condimentat
amb narcòtic. I quan et despertes en una instal·lació imperial
d'interrogatoris, el seu diàfan vestit de còctel ha estat reemplaçat per
l'uniforme estàndard de l’OIS.
No
digueu que no us ho he advertit. (I tampoc tracteu de demandar-me. Heu llegit
la lletra petita?)
Per
cert, la resposta correcta a la pregunta que he plantejat al principi és un SI
tan gran com l'Estrella de la Mort.
Si ets un tipus aventurer, llavors faràs bon ús de les dades que puc
proporcionar-te. Com sempre solia dir el meu oncle Urrtie, Els 20 crèdits que gastis avui poden estalviar-te molta recollida de
molses en les roques d'un terrible lloc. Ara que ho penso, l'oncle Urrtie
mai va ser la vibrofulla més aguda de l'arsenal...
Bo,
fins aquí la meva petita presentació. Us comento que l'estic redactant en una
de les meves timbes favorites, el Bar Binari de Venariï. Sento que l'atmosfera
engega els meus sucs creatius.
Espereu
un microsegon, amics, tinc un lleig barabel tapant-me la llum...
Puc ajudar-te?
La teva taula?
Què estrany... Acabo
de comprovar-ho i no sembla que posi «Espantós Pastor de Nerfs» per enlloc.
No sé, creus que se
suposava que havia de ser graciós?
Què?
Per a la teva
informació, la meva germana mai ha estat a Gamorr... Però ja que treus el tema
dels llocs exòtics, crec que visitar una dutxa sònica hauria de ser el màxim
del teu itinerari de viatge, col·lega.
Perdona?
En realitat, no crec
que tal cosa sigui anatòmicament possible.
Espera, col·lega, no
ets un Jedi, veritat?
Per què? Perquè tal
com la teva mà segueix movent-se cap a aquest blàster, has de creure que tens
la Força de la teva part o alguna cosa així.
Disculpin-me,
cavallers, això només em portarà un instant...
De vegades
guanyes...
Tovric
no podia creure com de fàcil que havia estat... Estava assegut en la taula de Tall
del Mentider, veient com el crupier repartia una nova mà de cartes a cada
jugador amb un gir dramàtic. Va aparentar examinar-les, però la seva atenció
estava centrada en l'ésser a la seva esquerra.
El
centre d'atenció de l'Ambaixador Kollrin era les cartes que havia rebut, i si
s'ha de jutjar per la manera en què van caure la seva mandíbula, el resultat no
era bo. El gras sullustà va deixar escapar un sospir, com si desitgés que
milloressin de sobte.
Tovric
va somriure, divertit. Com la major part de polítics, l'ambaixador podia mentir
igual de fàcil que respirava, però Kollrin no tenia bona cara de sàbacc. No era
d'estranyar que aquest munt de farratge de bantha no hagués guanyat encara ni
una sola mà...
—Suposo
que avui no és el meu dia —va dir Kollrin de sobte.
Sorprès
en els seus pensaments, Tovric va recuperar ràpidament el seu componiment,
mostrant la seva simpatia cap a l'ambaixador amb un moviment de cap. Si sabessis la raó que tens!
Kollrin
va deixar les seves cartes sobre la taula.
—Serà
millor que ho deixi mentre encara estic en el costat lluminós. De totes
maneres, se m'està fent una mica tard.
L'ambaixador
va badallar mentre recollia les seves fitxes, assenyalant al seu
guardaespatlles de seguretat privat que l’escortés de tornada a la seva
habitació. El guàrdia va deixar el seu lloc en l'entrada i va començar a
moure's per l'abarrotat casino.
Tovric
havia d'actuar ràpidament. Va lliscar una mà en la butxaca, traient un bolígraf
estàndard de la butxaca del seu abric. Va prémer un petit botó de control, i
una fulla monomolecular de 30 centímetres de llarg va sortir de la seva punta. Perquè després diguin de l’esbombada
plantilla de seguretat de l'As de Sabres, va pensar mentre es preparava per
colpejar el carnós coll de l'ambaixador.
Kollrin
va veure el centelleig de la fulla, però era massa tard. Les fitxes van caure
de les seves mans i els seus ulls es van obrir per la sorpresa.
—Això
és per tots els que has sentenciat a mort —va exclamar Tovric mentre llançava
la fulla cap endavant.
De
sobte, del no-res, una mà va aferrar el canell de l'aspirant a assassí. La
presa era tan forta com el duracer, Tovric va pensar que li havia atrapat un
droide.
Tovric
es va tombar i va veure que en realitat era un humà qui li havia subjectat. Prim
i fibrós, l'home encara podia aixafar sense massa esforç el canell de Tovric.
Vestia una armadura negra amb una capa escarlata, però el que va atreure
l'atenció d’en Tovric van ser els ulls. El mirall de les seves pupil·les
retornava a Tovric el reflex del seu propi terror.
El
dolor del braç va fer que l'assassí caigués de genolls, i l'home va envoltar
amb la seva altra mà el coll d’en Tovric.
—Ningú
mor aquí tret que jo ho desitgi —va dir l'home amb una veu que només era poc
més que un murmuri, completament desproveïda d'emocions.
L'assassí
va comprendre de sobte a qui estava mirant.
Dunan Par’Ell.
Tovric
es va trobar mirant de nou aquests horribles ulls... I l'últim que va veure va
ser la seva imatge reflectida mentre perdia el coneixement.
La història
d’Exovar i l’AT-AT
Bé,
allà estava jo, a la gatzoneta sobre la branca de l'arbre troncfosc, a vint
metres —bo, més aviat vint-i-cinc— sobre el terra de la frondosa jungla. Tot el
que tenia era el meu fiable tallador làser, i, permet-me que t'ho digui, en
aquest petitó li quedava menys de mitja càrrega. Estic allà esperant, tan quiet
com puc, quan de sobte aquest gran «BUM, BUM!» ressonant al meu voltant.
Llavors la terra comença a tremolar, i en la distància escolto com la vegetació
i els arbres cauen aixafats convertits en estelles per al foc.
La
pitjor part era l'espera i, no m'importa dir-t'ho, per un microsegon vaig estar
a punt de renunciar, donar mitja volta, i dirigir-me a pastures més verdes.
Però llavors vaig veure aquesta monstruositat metàl·lica avançant matusser per
la bella pluviselva que acabava de descobrir i em vaig dir: «Això no és el
correcte. De cap manera vaig a fugir com un rodià i deixar que aquests lletjos
imps transformin el meu bosc en alguna guarnició prefabricada.»
La
fúria va superar a la por. Encara que cada impacte de les cames del leviatan
feia cruixir les meves dents, em vaig preparar per prendre l'ofensiva. Quan
aquest gran i vell AT-AT va passar per sota, vaig deixar escapar un crit de
guerra wookiee i vaig saltar sobre el seu llom.
Bé,
em sentia com una puça de sang en un hutt. Fins a on hi arribava la vista, tot
era carcassa cuirassada... Sense cap altre recurs, vaig aixecar el meu tallador
làser. —Ja he esmentat que només li quedava un quart de càrrega?— i el vaig
clavar en el costat de la bèstia. Bé, per al meu disgust, no va fer ni la més
mínima marca en la superfície de duracer. Les coses semblaven descoratjadores,
per dir-ho suaument.
Llavors
vaig recordar una de les velles dites del meu avi: Noi, solia dir-me, sense un
bon cap sobre les espatlles, és com si no tinguessis cap. Pel que puc
recordar, l'avi solia donar-li bastant al lum, però la dita va fer que se
m'ocorregués una idea. Vaig córrer a la part davantera de l’AT-AT i, per
descomptat, el conducte que connectava el cap del monstre amb el seu cos era
una clàssica fallada de disseny imperial pregant per ser explotat.
Vaig
clavar el meu tallador làser en el cim del coll i vaig saltar, desitjant que
aquesta vegada la Força afavorís als bojos. En caure, el preciós i petit raig
làser va continuar tallant, llescant el coll de la bèstia com si fos un sabre
de llum en miniatura. Tot el costat esquerre va quedar solt i no vaig poder
evitar llançar un crit de victòria. Per descomptat que el crit es va tornar una
mica més agut quan el raig del meu tallador es va quedar sense resistència. De
sobte, aquesta vella garsa amargada anomenada gravetat em va cridar a casa per
sopar, i tot el que anava a servir-me era una mica d'agradable terra dur.
Vaig
tancar els ulls i em vaig preparar per reunir-me amb els meus ancestres perduts
fa temps, quan de sobte escolto un enorme «SPLASH» i em trobo enfonsant-me en
alguna cosa gran i blava. Embolica'm en pells i crida'm wookiee si no vaig
aterrar en el petit estany més bell en el qual mai haguessis posat els teus
oculars... Suposo que la Força realment m'acompanyava. Allà estic, bracejant
per tornar a la superfície de l'aigua, quan em trobo amb un espectacle capaç
d'encendre el cor d'un monstre Sith.
El
cap d'aquest AT-AT vell i lleig penjava formant un angle perpendicular amb la
resta del cos, quan «BUM», l’animal es troba amb l'arbre troncfosc més gran que
mai hagis vist. Va haver-hi un gran grinyol —a mi em va sonar com un herglic
perdent el seu últim crèdit al sàbacc— i llavors aquest robust caminant
imperial segueix caminant, solament que sense cap. Sense res que el controlés,
aquesta monstruositat de cos virà sense control i va caure rodant per una
caiguda molt pronunciada.
Quant
al cap, aquí estava, perfectament quiet i silenciós, a uns deu metres de
distància. Un parell d’imps van sortir trontollant com si estiguessin de permís
i acabessin de donar l'hora de tancament en el bar local. Tractant de ser un
bon veí, vaig córrer fins allà i em vaig assegurar de donar la benvinguda als
nois. Fins i tot vaig portar a cinc dels meus amics més pròxims per donar-los
un cop de mà... bé, més aviat un puny.
Sense
res més del que preocupar-me de moment, vaig examinar el tros que quedava de
tecnologia imperial —era bastant robust per haver sobreviscut a aquesta
caiguda— i vaig comentar per a mi:
—Bé,
suposo que aquesta vegada he guanyat per un cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada