Estrella de la Mort (LXVIII)

Anterior

68

OFICINES D'ARQUITECTURA, ESTRELLA DE LA MORT

Algú amb accés o influència o ambdues coses havia instal·lat un holoprojector de primera categoria que tenia accés a càmeres externes a la sala de conferències, i una petita multitud s'havia reunit al voltant de les imatges que parpellejaven en la pantalla.

Teela va entrar a l'habitació.

—Què està passant? —li va dir a un dels droides dibuixants.

—Pel que sembla l'estació està sota atac per caces rebels —va dir el droide—. I els artillers de l'estació semblen tenir poc èxit a encertar-los.

Ella va assentir. Per descomptat. Els turbolàsers van ser dissenyats i sincronitzats per seguir blancs més grans. Havia vist les especificacions.

—Per què no van llançar els caces TIE? Estan per a això, no?

—Això està més enllà de la meva capacitat per comentar —va dir el droide—. Jo faig dibuixos, no tàctiques militars.

Mentre observava, un parell dels caces atacants, dos Ala-X, es capbussaren en una de les trinxeres superficials, disparant al mateix temps.

Un dels arquitectes es va petar de riure.

—Malgasten les seves municions. Les seves armes són massa petites per penetrar massa en el blindatge.

Teela va arrufar les celles. Aquesta trinxera li semblava familiar...

Va sortir de la sala de conferències i va anar a la seva oficina. Va encendre la seva consola de computadora, va agitar la mà sobre el lector i va fer aparèixer un plànol.

Per què pensarien aquests caces que tenien l'oportunitat d'un floc de neu en una supernova contra l’Estrella de la Mort? Si tenien els plànols, com havia sentit, sabien que la nau podia suportar qualsevol cosa que possiblement poguessin disparar-li sense sofrir danys estructurals importants... podrien disparar fins a quedar-se secs i qualsevol dany que fessin seria reparat en un parell de torns com si mai hagués succeït.

Alguna cosa la molestava, tirant a la vora de la seva memòria. A veure, aquesta era la trinxera que conduïa al conductes de fuita de calor principal, veritat? Per descomptat aquesta ventilació estava fortament protegida per blindatges i escuts magnètics, així que cap caça podria penetrar-la.

Així que per què ho intentarien?... si tenien els plànols, sabrien que era inútil, veritat?

Ella va parpellejar i va mirar més de prop. Oh.

Oh!

El port secundari, aquell innecessari que ella havia tractat d'impedir que es construís! Estava just més enllà del principal!

Teela Kaarz era una arquitecta i una de bona, i tenia els ulls d'un enginyer. Aquest portal era petit, de només dos metres més o menys. Si no sabies que estava allà, mai el veuries. L'escut de rajos en la boca era mínim, destinat a detenir els rajos de partícules perduts. I encara que algun d'aquells aconseguís passar, seria absorbit per les parets anisotròpiques del tub abans que viatgés ni mig quilòmetre, així que no hi havia cap problema.

Però si alguna cosa com, diguem, un torpede de protons fos disparat directament per ell...

El seu comunicador va xerrotejar. La claredat del so la va sorprendre, ja que no venia de la seva butxaca, on ella havia pensat que l’havia deixat. Va sentir una ràpida onada de pànic en adonar-se’n; què passava si un dels seus co-conspiradors havia intentat cridar-la? Ella va mirar al seu voltant, el va veure en un prestatge, i el va agafar.

—Sí?

Era Riten. Sonava molt agitat.

—He estat tractant de trucar-te, per què no has contestat?

—Ho sento. Vaig deixar el comunicador en la meva oficina.

Ell va xiuxiuar d'exasperació.

—Ja és hora d'anar-se’n, Teela!

—En uns pocs minuts. Haig de...

—Ja vas retardada. No tens uns minuts. Has d'anar a la reunió ara!

—Escolta, l'atac rebel... sé el que volen fer!

—No importa el que vulguin fer. Vés-te’n!

—No ho entens! Podrien destruir l'estació!

Va haver-hi una breu pausa, no més d'un parell de batecs del cor. Llavors:

—I?

Teela va parpellejar, confosa per la seva resposta.

—Riten...

—Vivim en una estació de combat anomenada l’Estrella de la Mort, Teela. Ja ha matat a milers de milions de persones, i saps que pot i farà coses pitjors. Qualsevol que intenti alçar-se contra l'Imperi sentirà les seves dents. No hi ha límit a quants podria sacrificar aquesta abominació.

—Però... totes les persones a bord...

—Ni comencen a acostar-se als nombres que estaven a Alderaan. Vés-te’n, Teela. Surt mentre puguis. No vols seguir sent part d'això.

Les seves emocions van lluitar entre si. Tot el seu treball. Tots els morts de Despayre, Alderaan i tots aquells que encara podrien morir. Tots els seus amics i col·legues. Civils. Presoners. Mil mons a l'abast de l’Estrella de la Mort.

Ell tenia raó.

—Jo...

—Ves-te’n, ara!

—Està bé —va dir ella.

Va deixar les imatges surant sobre el seu escriptori i va sortir apressada cap al passadís.

PASSADÍS DE VOL 17, ESTRELLA DE LA MORT

Vader caminava a gambades pel passadís, on es va trobar a un parell dels seus pilots. Era hora de sortir al camp i agafar al reek per les banyes. Aquests rebels tramaven alguna cosa... podia sentir-ho.

—Diversos caces s'han separat del grup principal —els va dir als pilots—. Vinguin amb mi.

El seu caça TIE tenia combustible i estava preparat, sempre tenia combustible i estava llest i preparat, i els demostraria personalment als rebels el que succeïa quan anaven contra Darth Vader. La seva nau prototip era l'Avançat X1: més ràpid, millor armat i equipat amb capacitats d’hiperespai de curt abast que els més vells models mancaven.

Fos el que fos el que els intrusos de la resistència tinguessin en ment, ell anava a detenir-ho.

Vader va fer un gest, i l’escotilla del seu caça es va obrir lliscant-se com per la seva pròpia voluntat. Va pujar a la nau, va encendre els motors i, amb els seus dos companys d'ala, va volar a través de les portes obertes de la badia entrant a la fredor negra de l'espai.

CENTRE MÈDIC, ESTRELLA DE LA MORT

Uli, just després d'haver rebut la trucada per comunicador d’en Riten, estava en la seva oficina empacant una petita borsa amb els pocs records de la vida militar. De sobte el panell de la porta es va obrir sense brunzir primer. Dos agents de seguretat militar, d'uniformes emmidonats i amb plecs marcats, pèl seriosament tallat i amb celles arrufades implacables, van entrar.

—Capità Dr. Kornell Divini? —va preguntar un d'ells.

Uli els va mirar fixament, sentint que l'esperança que havia cremat en el seu cor durant les últimes hores flamejava i s'apagava. S'havia acabat. Havien estat descoberts. Tot el que quedava per esperar ara era un ràpid judici militar i després un esquadró d'afusellament.

Molt estranyament, no sentia cap temor per si mateix. El que sentia era que havia decebut a dues persones... dues dones que havien fet una gran diferència en la seva vida: la Princesa Leia Organa i la Jedi Barriss Offee.

—Sí —va dir. No tenia sentit negar-ho; ja no tenia sentit negar res—. Jo sóc el Dr. Divini.

—Està vostè sota arrest per violació a l'Estatut OB-CPO-1-1-8-9, recerca mèdica il·legal —va dir l'altre.

—Si us plau, vingui amb nosaltres —va ordenar el primer.

Uli estava massa sorprès per fer qualsevol pregunta, la qual cosa probablement va ser el millor. Els dos oficials de seguretat li van fer sortir marxant de la seva oficina i pel passadís cap al passadís de conducció principal. Es van unir al flux de tràfic de soldats, treballadors civils i droides, la majoria dels quals els van donar a Uli i els seus escortes un ampli espai.

Uli se sentia alleujat que els seus amics i co-conspiradors evidentment no estaven en el mateix garbull que ell. Ells pel que semblava encara tenien una oportunitat d'escapar. Almenys no anava a arrossegar-los a baix amb ell.

Però recerca mèdica il·legal? Què podria haver fet que possiblement qualifiqués com...

I llavors ho va recordar.

Els midiclorians del Sergent Stihl. Feia unes setmanes havia posat una pregunta sobre ells a la Xarxa Mèdica. Mai havia obtingut una resposta, i, finalment, entre la càrrega de treball i tota la resta, s'havia oblidat d'això. Va recordar preguntar-se al moment si publicar la pregunta havia estat una bona idea.

Evidentment, no...

TRINXERA POLAR DOTZE, ESTRELLA DE LA MORT

—Mantinguin-se en formació d'atac —va dir Vader als seus dos companys d'ala.

Hi havia tres Ala-Y descendint cap a l'estació, encaminant-se a una de les trinxeres. Estaven bojos? No podien fer cap dany real encara que deliberadament xoquessin contra el casc. Però havien de tenir alguna cosa en ment...

Vader va canviar al canal de comandament:

—A totes les armes del Quadrant-D alto-el-foc immediatament.

Tres Ales-Y, i òbviament havien triat algun tipus d'objectiu que consideraven vulnerable.

—M'ocuparé jo mateix —els va dir als seus companys d'ala—. Cobreixin-me.

Van confirmar la seva ordre, però ell no estava escoltant.

El trio es va posar darrere dels Ales-Y. No va ser més que el treball d'uns pocs segons fixar al caça més retardat. Vader va prémer els botons de tret...

En el blanc.

La nau va esclatar en una bola de foc. Ell va volar a través d'ella.

Es va alinear en el segon caça. Ni tan sols va haver d'usar la Força. No hi havia espai perquè el pilot rebel maniobrés.

Vader va disparar. Un altre destruït.

Va alinear a l'últim Ala-Y. Va disparar. Una altra explosió.

Massa fàcil.

Era això tot el que tenien?

PASSADÍS DE LA COBERTA SUPERIOR, ESTRELLA DE LA MORT

Uli caminava amb els seus dos custodis pel passadís suaument corbat. Sovint havia sentit dir que una vegada que l'esperança s'havia extingit realment, una vegada que un s'adona en el cor que la carrera ha acabat, amb la comprensió arriba una sensació de serenitat, d'acceptació, de pau. Fins i tot sovint hi ha una sensació d'alleujament per què la inevitabilitat de la mort resolia la terrible incertesa que és la vida. Ell ho creia; havia estat al costat de massa llits de mort, veient els moments finals dels ocupants, per pensar el contrari. No era com tothom moria, per descomptat. Però d'entre els quals morien almenys semi-conscients i raonablement en possessió de les seves facultats, un nombre sorprenent, moments abans del seu últim alè, informava que havia entrat en aquest estat de gràcia.

Uli no. Ell no estava en el seu llit de mort, però clar que tenia raons per creure que la seva vida acabava d'acabar. Tal vegada el seu valor com a cirurgià podria salvar-lo, però ho dubtava. La seva única oportunitat de finalment sortir d'aquesta bogeria de tota la vida que era la guerra li havia estat arrabassada a l'últim moment. Tal vegada era perquè encara estava en xoc per l'inesperat fracàs del seu pla de fugida, però sens dubte el que sentia no era serenitat. Era ira.

La seva vida havia anat malament des del moment que va posar un peu sobre la terra pestilent de Drongar dues dècades abans, encara que ell no s'havia adonat en aquell llavors. El seu pla havia estat complir el seu període de servei i sortir, després iniciar-se en la pràctica privada. El Gran Zoològic d’Alderaan havia estat la seva primera opció. S'havia vist a si mateix, en aquesta edat, pràcticament retirat excepte per algun treball de consultoria ocasional, amb una esposa i fills.

En canvi, la seva vida havia estat una llarga sèrie de situacions en el terreny, atenció de primera línia, Unitats Quirúrgiques Mòbils de la República i de l'Imperi i altres treballs, la major part perillosos, tediosos i desagraïts. I ara, just quan semblava que finalment tindria l'oportunitat de per fi canviar-ho, de ser aixecat per un anterior intent de fer el seu treball responsable i moral, bé...

Hi havia molt a dir sobre aquest tema si un era aficionat a la ironia.

Així que podria acceptar-ho, si existia el destí, llavors el seu òbviament era ser un cirurgià militar per la resta de la seva vida... suposant que aquesta vida no fos interrompuda per foc blàster en un futur molt proper. Tal vegada només seria en la resignació, a inclinar-se davant allò inevitable, que trobaria la pau. Perquè es necessitaria un miracle per rescatar-lo ara.

El so d'una explosió sorda, que es va sentir més que escoltar-se, va retrunyir al voltant seu. Diversos transeünts van reaccionar nerviosament.

—Què ha estat això? —va preguntar Uli.

Al principi va pensar que no anava a rebre una resposta, però llavors un dels oficials va dir:

—Caces rebels bombardejant la superfície, suposo.

—O estavellant-se en ella —va suggerir l'altre. Això va fer que tots dos riguessin. A Uli li va costar una mica trobar-li la gràcia.

—Pel que els va a servir —va dir el primer oficial—. Lord Vader està aquí amb les seves elits... aquesta escòria rebel són morts volant.

—Prenguem l'ascensor a Tres-A —va suggerir la seva parella—. Podem tallar camí per hidroponia i...

La paret va explotar.

Més endavant Uli es va adonar que havia d'haver estat una altra bomba, o un xoc, en la superfície «just damunt» d'ells. En aquest moment tot el que sabia era que diversos panells propers van esclatar en una pluja d'espurnes i metralla, causant pànic entre la gent propera. I que en la confusió general i el fum, Uli es va trobar separat dels seus custodis.

Hi havia moltes diferents deïtats adorades en molts mons diferents, totes suposadament capaces d'obrar miracles. Uli no tenia idea de quina, si havia estat alguna, podria haver estat la responsable, però no anava a prendre's el temps per qüestionar-la, això era segur.

Serà millor avisar-los que vaig de camí, va pensar. Va treure el comunicador de la butxaca mentre corria entre la multitud aterrida, li va caure i el va veure desaparèixer en el caos de l'estampida.

Segons el seu crono tenia menys de quinze minuts per arribar al punt de reunió. No hi havia temps ni tan sols per pensar a buscar el comunicador. Va córrer més ràpid.

Següent