Fantasma Jedi (IV)

Anterior

Capítol 4

—Estem perduts! —va xisclar Devé.

Hoole va mantenir la calma. Tirant amb força dels controls de la nau, virà cap a l'esquerra. El casc de la Mortalla va gemegar sota la tensió, i van poder sentir el so de reblons trencant-se en les parets metàl·liques. Malgrat els esforços d’en Hoole, per uns moments va semblar que Devé tenia raó. La nau estava massa prop del costat de l'estructura massiva.

—No anem a aconseguir-ho! —va gemegar Devé, tapant-se els fotoreceptors amb les seves mans platejades.

El casc de la Mortalla va raspar contra el costat de l'obstacle; el grinyol de metall contra metall va enviar esgarrifances per l'esquena de la Tash. Però llavors, la nau es va corbar cap amunt, lluny de la paret fosca i de nou en la seguretat de l'espai.

—Gran vol, oncle Hoole! —victorejà Tash.

—Sí, i gran nau també —va dir Zak, tustant al casc de la Mortalla amb uns copets amistosos.

—Així és —va convenir Hoole—. Ara, anem a fer un cop d'ull en aquest objecte. Sembla molt vell, però no apareix en cap de les cartes estel·lars.

Hoole va donar la volta a la nau i aquesta vegada es va acostar a l'objecte més lentament.

Era una estació espacial, però no una de les petites plataformes orbitals que envoltaven la majoria dels planetes. Aquesta semblava l'estació espacial més gran mai construïda. Si alguns éssers brillants haguessin volgut construir un continent artificial, o fins i tot un petit planeta, no podrien haver-ho fet millor que això.

Per l'aspecte decaigut del metall, i les marques deixades per anys de col·lisions d'asteroides, l'estació havia de tenir centenars, tal vegada milers d'anys d'antiguitat. Diferents àrees de l'estació semblaven haver estat dissenyades per diferents enginyers. Semblava com si aquestes zones haguessin estat afegides i ampliades al llarg dels segles. L'estació era d'uns dotze quilòmetres d'altura, i la seva longitud era impossible d'endevinar... s'estenia més enllà de la vista en totes direccions.

I estava absolutament a les fosques. Ni una sola llum de posició, o senyal d'aterratge, o panell lluminós ambiental, resplendia en cap lloc al llarg de la seva longitud.

—Pel Faedor —va dir Devé suaument—. És Nespis VIII.

—Nespis VIII? —va preguntar Zak—. Coneixes aquest lloc, Devé?

—Només dels meus extensos arxius històrics —va respondre Devé amb sarcasme—. Després de tot, era un androide de recerca cultural abans de convertir-me en el vostre cuidador, i era considerat raonablement eficient en el meu treball.

L'oncle Hoole semblava poc convençut.

—Devé, pensava que Nespis VIII era només una llegenda. Torna a revisar els teus bancs de memòria.

—Què és Nespis VIII? —va preguntar la Tash.

L’androide va fer una pausa mentre el seu cervell informàtic verificava la informació.

—Confirmat, amo Hoole. Sobre la base de la seva grandària, i la seva edat aparent, és, efectivament, Nespis VIII.

—Què és Nespis VIII? —va repetir Tash amb exasperació.

Devé va ignorar el seu to.

—Segons la llegenda, els Cavallers Jedi van construir l'estació espacial Nespis VIII com un lloc de trobada per a científics de tota la galàxia. L'estació es dedicava al coneixement i l'aprenentatge, i es considerava un territori neutral. Fins i tot si dos planetes estaven involucrats en una brutal guerra, els seus científics podien anar a Nespis per investigar. Mentre el coneixement creixia, també ho feia l'estació, fins que suposadament va créixer fins a la grandària d'un petit planeta. Les llegendes diuen que Nespis VIII contenia tot el coneixement de la galàxia. Incloent —va afegir Devé, llançant una mirada significativa en direcció a la Tash—, tota la saviesa dels Jedi.

—Els Jedi —Tash va pronunciar la paraula com si es tractés d'un desig.

—Així és —va afirmar l’androide—. Es diu que els Jedi mantenien una biblioteca a Nespis que contenia tots els escrits dels seus antics mestres. Però pocs es van atrevir a buscar-la. He sentit dir que en els passadissos de Nespis VIII aguaita el fantasma d'un Jedi Fosc...

—Un Jedi Fosc? —va preguntar Zak, mig de broma—. Ara hi ha Jedi Foscos també?

—Els Jedi Foscos —va explicar Devé—, eren Cavallers Jedi que servien al Costat Fosc de la Força. Ara, si us plau, deixa'm acabar —l’androide va fer una pausa—. Diuen que Nespis VIII va caure al Costat Fosc, i la biblioteca va ser posada sota una maledicció que prohibia que ningú entrés. Només un veritable Jedi podria entrar a la biblioteca i resistir la maledicció del Costat Fosc. Per descomptat, tot això és només una llegenda, i una no gaire convincent, al meu entendre.

—Uhuuu! —Zak va fingir un sotrac—. La maledicció del Jedi Fosc... aterridor.

Hoole va desestimar la història amb un encongiment d'espatlles.

—La galàxia està plena de rumors. Aquest no és més que la història d'un vell viatger espacial.

—Fins i tot si no ho és —va dir Zak—, no hauria de ser un problema per a la Tash. Ella és la nostra Jedi resident, hauria d'estar segura com un wookiee en un arbre!

—Calla, Zak! —va etzibar la Tash. No havia volgut reaccionar tan bruscament, però no li agradava que Zak bromegés sobre el seu interès pels Jedi. De vegades sentia sensacions estranyes, gairebé com advertiments... advertiments que esperava que fossin la Força començant a créixer en el seu interior. Però els seus somnis de convertir-se en una Cavaller Jedi semblaven haver-se enfonsat recentment. En la seva última aventura, Tash havia tingut l'oportunitat d'empunyar un sabre de llum Jedi. I havia fracassat miserablement—. A més —es va queixar la Tash per acabar—, tothom sap que no existeixen els fantasmes.

—Suficient —va dir Hoole—. Tenim preocupacions molt més apressants. Aquí és on FluxDeForça ens va dir que el trobaríem, però aquesta estació és enorme. No tinc ni idea d'on podríem trobar...

El shi’ido va ser interromput per la xiuletada d'un indicador lluminós.

Zak va comprovar la lectura, i després va assenyalar cap a una gran obertura en un costat de l'estació espacial.

—Algú acaba d'activar un radiofar direccional. Ve d'aquest hangar.

Hoole va mirar de reüll a la seva neboda.

—Bé, Tash, sembla que el teu amic FluxDeForça està estenent la seva mà per donar-nos la benvinguda.

La Mortalla s’inclinà dirigint-se cap al fosc hangar i es va posar en una càmera cavernosa. Per a sorpresa de tots, quan la nau es va detenir, un camp d'energia es va activar en la vora de l'hangar, bloquejant el fred de l'espai. Segons després, aire respirable va començar a inundar la badia d'aterratge.

—Definitivament algú ens espera —va murmurar Zak.

—Per descomptat —va dir Tash—. FluxDeForça no ens defraudaria.

—Obrint l’escotilla —va declarar Hoole.

L’escotilla de la Mortalla es va obrir amb un fort grinyol que va ressonar a través de l'hangar. Només la tènue resplendor de les llums d'aterratge de la nau tallava la foscor. Quan Tash va passar davant una d'aquestes llums, va llançar una llarga i prima ombra, que es va estendre trenta metres pel terra.

Els seus passos ressonaven lúgubrement. Ella es va detenir. Quan els ressons van morir, li va semblar sentir una cosa més. Sonava com el frec de la tela contra la pell, o com una respiració suau.

—Hola? —va cridar.

—Hola? Hola? Hola? —van respondre les parets de l'estació espacial buida.

—Esborronador —va murmurar Zak—. No sembla que hi hagi ningú aquí.

—Suposo que els sistemes podrien estar automatitzats —va suggerir Devé.

Zak va mirar a la seva germana, que estava mirant cap a la foscor.

—Tash, sents alguna cosa?

Ella es va encongir d'espatlles.

—No ho sé. No importa. No sóc una Jedi, de totes maneres.

—Tal vegada hauríem de fer un cop d'ull al voltant —va considerar l'oncle Hoole—. Mantingueu-vos a prop...

Tash no li estava escoltant. Malgrat el que havia dit, ella sentia alguna cosa. Només que no podia dir què. En el passat, quan sentia perill, era com si un pou s'obrís en el seu estómac. Però això era... diferent. Era com si algú estigués allà, en la foscor, mirant-la fixament. Se sentia com el ranat en el palau de Jabba el Hutt... cega i sorda, tractant d'aconseguir arribar fins algú que no podia veure ni sentir. Abans d'adonar-se’n, s'havia allunyat dels altres, endinsant-se profundament en la foscor de l'estació espacial. Les llums de la nau ara eren només un distant esborrall gris, gairebé perdut entre l'espessa foscor. Tash va agitar la mà davant el seu rostre, però no podia veure-la.

Encara sentia la presència d'algú.

Va temptejar a cegues, amb por d'ensopegar amb alguna cosa en la foscor. Estava segura que en qualsevol moment anava a trobar alguna cosa. Una cosa estava allà, estava segura.

La seva mà va tocar metall fred. Havia arribat a la paret de l'hangar. Va palpar els voltants per un moment... res. Era només una paret. Confosa i frustrada, Tash es va tornar per tornar amb els altres.

Mentre ho feia, va sentir un alè fred a la seva esquena i una pesada mà va caure sobre la seva espatlla.

Següent