Estrella de la Mort (LV)

Anterior

55

CANTINA EL COR DUR, COBERTA 69, ESTRELLA DE LA MORT

La cantina estava tancada; s'estava netejant el sistema purificador d'aire i equilibrant els ionitzadors. Era sorollós, però amb la porta de la seva oficina tancada, el so dels droides netejadors se silenciava prou perquè Memah i Ratua poguessin conversar.

Ratua tenia el somriure petulant, que ella havia arribat a reconèixer en els últims mesos.

—Què has fet ara, Ulls Verds? Et veus massa satisfet amb tu mateix.

—Simplement vaig subministrar una necessitat humana bàsica —va dir ell.

—Si ja. Au, explica-li a la tia Memah.

—Ningú va resultar ferit —va respondre ell, una mica massa ràpid—. Ningú va a perdre's ni un menjar, confia en mi amb això. Tothom està feliç. L'oficial de subministraments simplement va desviar un enviament d'electrònics i holoprojectors que probablement s'haurien deixat emmagatzemats durant deu anys sense fer res, perquè tot en aquesta estació ja té almenys dos suports. Les possibilitats que alguna vegada necessitin una mica d'aquest equip són properes a zero.

—Justa la fusta. —Es va preguntar per què es molestava si més no a escoltar com es justificava a si mateix. Robar era robar, sense importar les circumstàncies. Però ella sabia per què ho escoltava. Mentre continués parlant podria mirar en aquells ulls verds.

—No, mira, és veritat. No està fent cap benefici a ningú, i hi ha un mercat per a entreteniment allà fora... la gent s'avorreix moltíssim en alguns sectors.

—I què vas a mostrar en aquests sistemes d'entreteniment que has, ah, alliberat? Holos de pell?

—No, no, res d'això! —Sonava honestament ofès per la idea—. Estem parlant d'esports, crashball, gimnàstica en baixa-g, carreres de beines. Bons programes per a tota la família.

—I per què la gent no pot veure això en els equips de comunicació d'entreteniment regulars de l'estació?

—Bé, pot... però aquests terminals estan configurats com volen els dissenyadors. Pensa en el pobre home que treballa en un celler fosc en la Vora i està lluny de qualsevol unitat d’holo. El maleït està tot el dia apilant caixes amb un carregador-grav... un treball avorrit que esmussa la ment. No hi ha terminals d'entreteniment allà. Què té de dolent que tingui un petit visor en el seu carregador, per poder fer un cop d'ull al seu equip favorit quan prengui un descans?

—O xoqui el seu carregador contra una paret, perquè està mirant la projecció en lloc de parar esment a on va?

Ell li va somriure.

—Bé, aquest no és el meu problema. Jo embeno un ganivet, el poden utilitzar per tallar els seus vege-filets o se’l poden clavar en la cama. No és assumpte meu.

Ella va riure. No va poder evitar-ho. Celot Ratua Dil era un noi dolent, és cert, però era tan extremadament honest sobre la seva falta d'honradesa.

—Mira això —va dir ell, òbviament alleujat davant el seu riure. Va treure un dispositiu de la grandària del seu puny i el va recolzar en el seu escriptori, després el va activar. L'holograma de tres dimensions de la xarxa d'entreteniment de l'estació va aparèixer sobre el projector.

—A part dels canals regulars, aquesta unitat en particular pot connectar-se a les càmeres exteriors. Observa.

Va tocar en el dispositiu, va manipular l'ampliació, i la imatge d'un planeta va entrar brillant a la vista, de la grandària aproximada d'una pilota de crashball.

—El meu vell lloc de residència —va dir ell—. Despayre. Un terrible lloc per visitar, i de fet no podries fer-ho de totes maneres, perquè una vegada que estàs allà, estàs allà. Però es veu bé des d'aquí lluny. —Decantà el cap mentre considerava la imatge verda i blava—. No, en realitat, encara es veu terrible.

Memah va mirar el crono en el projector. Gairebé les mil cent. Els droides de manteniment haurien d'acabar amb els filtres molt ràpid, la qual cosa era bo, perquè ella volia tornar a obrir a mig torn, i li prendria almenys una hora...

Un centelleig de color verd pàl·lid va il·luminar breument l’holo.

La sala es va sacsejar, vibrant prou per fer sotraguejar les cadires. Va sentir que les seves vísceres van surar per un moment i es va adonar que el camp de gravetat de la nau havia oscil·lat.

—Què és això? —La Memah es va posar dempeus, lluitant contra un pànic sobtat i inexplicable. Després de tot, què podria ser un perill possible per...

Ratua va aixecar una mà per silenciar-la. Aquests ulls verds van mirar la projecció.

—Espera un segon —va dir ell—. Alguna cosa està malament.

La imatge del planeta Despayre va semblar tremolar quan un fi raig verd maragda —gairebé del mateix color dels ulls de Ratua, va pensar ella— des de la vora de la projecció llancejà cap al centre de l'enorme únic continent.

Tots dos van mirar incrèduls quan una taca taronja va florir en la imatge del planeta. Al principi no semblava més gran que l'ungla del polze de la Memah, però va créixer ràpidament, expandint-se en un cercle. El centre del taronja es va tornar negre.

—Kark —va dir Ratua. Sonava atordit.

—Què? Què ocorre?

—Li... li estan disparant al planeta. Amb el superlàser.

El taronja i el negre es van propagar en ones irregulars, continuant cap a fora des del centre. El blau de l'oceà ni tan sols ho va alentir.

—L'atmosfera està cremant —va dir Ratua. Amb calma, com si estigués discutint el temps. Serà un dia calorós avui, amb una temperatura d’uns cinc mil graus...

Ella va sentir unes terribles ganes de riure. No semblava real... no podia ser real. Ratua va haver d'haver sintonitzat algun holo de ficció futurista per error. El que estava veient cremar no era un planeta real. No. Aquestes coses simplement no passaven.

Memah mirava fixament la imatge. No podia apartar la mirada.

CONTROL DE FOC DEL SUPERLÀSER, SECTOR THETA, ESTRELLA DE LA MORT

Tenn va mirar les imatges des de la càmera de punteria. Encara tenia la palanca de foc a la mà. La va deixar anar i va mirar fixament, veient com el mateix aire del món presó s'incendiava en un holocaust planetari fugitiu. Els sensors sismogràfics mostraven que havien començat terratrèmols massius, retrunyint en les entranyes del planeta. Ones gegantines en l'oceà, generades pel desplaçament de les plaques tectòniques, corrien cap a les costes del gran continent. Els volcans llançaven lava. Núvols de vapor i cendres volcàniques van començar a ocultar ràpidament la vista de la superfície... però no prou ràpid.

Ell acabava de matar a tot al planeta Despayre. Si tota la vida no estava morta ja, ho estaria ràpid.

L’OC es va moure per mirar sobre la seva espatlla. No va felicitar a Tenn pel tret; només es va parar allà.

—Stang! —va dir Tenn.

L’OC va assentir amb el cap.

—Sí.

CENTRE DE COMANDAMENT, SOBREPONT, ESTRELLA DE LA MORT

—Enginyeria diu que el condensador es recarregarà en una hora i tretze minuts —va dir Motti.

Tarkin mirava la projecció mentre els efectes del raig es manifestaven al planeta. Per quan el segon pols estigués llest per a la descàrrega, no quedaria res viu al món sota ells perquè li importés. La reacció en cadena era massiva. I a només un terç de la potència que estaria disponible quan estigués totalment operativa.

Increïble.

—Espero que tingui raó sobre això —va dir Motti—. És a dir, les repercussions polítiques.

—Per descomptat que la tinc, almirall. La població d'aquest món consistia en criminals condemnats a cadena perpètua. Mai anaven a tornar a la civilització. Transportar-los i mantenir-los era una despesa constant de recursos imperials. Ara aquestes tropes serien alliberades per al servei. Ningú plorarà als assassins o al planeta immund en el qual vivien.

—I on enviarà l'Imperi als grans criminals ara?

Tarkin es va apartar de les imatges de la carnisseria i va mirar directament a Motti.

—Si no estic molt equivocat, la pena de mort s'utilitzarà amb major freqüència. La Justícia Imperial es tornarà ràpida i segura, almirall.

Va tornar a mirar la imatge del món moribund.

BARRACONS G-12, SECTOR N-7, ESTRELLA DE LA MORT

Nova es va despertar cridant, ple d'horror. Els altres sergents el miraven, però cap d'ells es va acostar. Era mala idea acostar-se massa a un expert en arts marcials que sortia d'un malson.

Nova va intentar calmar-se, alentint la seva respiració, però mai havia sentit res així abans. Era com si hagués sentit a un milió de persones cridant tots alhora, mentre eren assassinats.

Es va aixecar de la llitera, va anar a la unitat sanitària i es va rentar la cara. Havia de tornar a veure aquest doctor. Ja no li importava el que pensessin els altres. Alguna cosa estava definitivament malament en ell, i no podia viure així.

Següent