Estrella de la Mort (LI)

Anterior

51

CENTRE DE COMANDAMENT, SOBREPONT, ESTRELLA DE LA MORT

—Senyor? —va dir Motti.

—Ja m'ha sentit, almirall. Anem a moure l'estació. Els rebels sabien on trobar-nos, i no vaig a permetre que això ocorri de nou.

Tarkin tenia aquesta mirada en el rostre que no permetia discussió alguna. Era una mirada que Motti coneixia bé. No obstant això, era el seu deure d'assenyalar els impediments.

—Senyor, encara no estem realment llestos per a maniobres a tota la velocitat de la llum.

El gran moff va semblar impacient.

—Ho sé, almirall. No necessitem anar molt lluny; a l'altre costat de Despayre serà suficient ara com ara. Els rebels sabran que el seu atemptat va fracassar, per la qual cosa no van a intentar la mateixa tàctica de nou. Ningú a part dels comandants dels Destructors Estel·lars i els seus caps de navegació rebrà les noves coordenades... i a més de vostè, el nostre cap de navegació i jo, ningú més en aquesta estació tampoc tindrà la informació. Hi ha espies entre nosaltres, almirall, i encara que eventualment els detectarem i eliminarem, no vaig a posar en risc aquesta estació en l’endemig. Entesos?

—Sí, senyor, comprenc.

—En menys d'una hora, Motti. Deixi dos Destructors Estel·lars aquí.

—Com vostè ordeni, senyor.

Tarkin li va donar l'esquena.

—Vaig al Centre Mèdic. La cirurgia de l'Almirall Daala està en progrés.

Després que Tarkin s'hagués anat, Motti va considerar la seva tasca. Tenia sentit moure's, d'això no hi havia cap dubte. Si una armada rebel es presentava i no hi havia ningú allà... bé, era una galàxia molt gran. No sabrien on començar a buscar, i no era probable que a cap d'ells se'ls ocorregués que els seus enemics s'havien pres tot el treball d’energitzar-se només per moure's pesadament a l'altre costat del planeta. Cada hora addicional que demoressin a localitzar l’Estrella de la Mort seria una hora més a prop de què arribés a estar plenament operativa.

I una vegada que això succeís, ni tota la flota rebel seria capaç de detenir-la.

Que l'amant del gran moff resultés ferida era una llàstima, però de cap manera una preocupació d’en Motti. Li tenia poc respecte com a oficial. Sense el patrocini de Tarkin, ella mai hauria arribat al seu rang. Pel que a ell concernia, les dones no tenien el que es necessitava per al comandament. Si moria en la taula d'operacions, Motti no vessaria llàgrimes reals, encara que, per descomptat, fingiria tristesa per apaivagar a Tarkin. L'ancià era una mica susceptible respecte a ella, i no era bona idea ficar-se en el seu costat dolent. Daala era una distracció; Tarkin es preocupava massa per ella. Era una altra escletxa en l'armadura del gran moff, una escletxa que algun dia Motti podria explotar.

QUIRÒFAN 1, CENTRE MÈDIC, ESTRELLA DE LA MORT

L'especialitat de l’Uli no era la neurocirurgia, però havia après molt sobre el tema per necessitat en diversos quiròfans de la galàxia estripada per la guerra. Havia perdut el compte del nombre de procediments pràctics de neurocirurgia que havia fet, i ni tan sols podia començar a estimar el nombre d'espècies en les quals havia operat. Si eres l'únic cirurgià disponible, tallaves el que calia tallar.

Ell no era el principal, en aquest cas, només una de les tres persones de l'equip de cirurgians que furgaven en el cap de l'almirall. El que estava en joc, eren molt conscients, era molt. Era l'única dona almirall de l'Armada Imperial, i, segons els rumors, una amiga molt personal del Gran Moff Tarkin. No era impensable que si ella no sobrevivia el procediment, el gran moff podria fer que els llancessin a tots a l'espai implacable a través de la resclosa més propera.

Hi havia set assistents quirúrgics més a la sala: tres infermeres i quatre droides. Fins ara l'operació estava sortint bé. Tots els signes vitals eren bons.

—Molt bé, ara anem a extreure l'objecte. —Aquest era Abu Banu, l'únic veritable neurocirurgià de l'estació. Era un cerean, un dels pocs d'espècie no-humana en alguna posició d'autoritat a bord de l’Estrella de la Mort... sens dubte, perquè era un dels millors neurocirurgians de la galàxia.

—Preparin el camp compressor en cas que tinguem un sagnat —va dir Banu.

Uli, que estava portant el camp, va assentir amb el cap, però no necessitava que l'hi recordessin. Tots coneixien els seus treballs; Banu parlava per a la gravadora que estava registrant-ho tot. En un procediment com aquest, si alguna cosa passava, se li donaria la culpa a algú, i l'enregistrament ajudaria a determinar a qui. De vegades morien pacients que haurien d'haver viscut, però no volies ser l'home responsable per permetre que expirés l'amant del gran moff.

Sense pressions...

Un petit got sanguini va començar a supurar, i Uli va elevar un pèl el camp compressor... prou per detenir la fuita, però no prou com per posar massa pressió sobre el cervell nu en el qual estaven treballant.

—Esponja —va dir Banu.

Un dels droides va estendre un braç ferm com una roca i va netejar la petita quantitat de sang que el compressor no havia parat.

—Roa, aplica una mica de cola en aquesta arteriola.

El Dr. Roa va aconseguir-ho amb l'aplicador de punta ultrafina i va tocar els vasos estripats. Es va formar una petita gota de solució ortostàtica, va fluir al tall, i ho va segellar.

—Ho tinc —va dir Roa.

Banu es va redreçar, i Uli va sentir que la seva columna vertebral crugia. Això no era una sorpresa; els cereans eren coneguts per tenir problemes d'esquena. Era el preu que es pagava per aquests enormes cranis que portaven.

—Molt bé, què els hi sembla això? —va preguntar Banu—. Uli?

—L’estella va entrar en l'hipocamp i l'escorça adjacent, sobretot el gir dentat. No gaire en els camps del cornu ammonis, ni el subícul, però encara així, m'imagino que tindrà alguns problemes de memòria. Les velles, tal vegada a crear noves.

—Dr. Roa?

—Estic amb Divini. Fica una estella de metall dentat i calent en CA-un, CA-dos, i CA-tres, sacseja-la una mica, i definitivament tindràs una pèrdua de la memòria declarativa. No puc dir quant o com de severa.

Banu va assentir amb el cap.

—Concordo. Donada la lesió, no veig cap problema amb la funció cognitiva general, però el material expressiu i fàctic probablement es vegi compromès.

—Ningú veu res més que hàgim d'arreglar?

Ningú ho feia.

—Molt bé. Tanquem-la.

Uli s'estava traient la bata en el vestuari de post-operatori amb els altres dos cirurgians i els assistents quan el Gran Moff Tarkin va entrar. El primer pensament de l’Uli va ser: No hauria d'estar aquí. Però... qui anava a dir-li això?

—Doctors. Quin és la condició de l'Almirall Daala?

Uli i Roa van mirar a Banu. Era el cap de l'equip, per la qual cosa requeia en ell explicar-ho.

—Senyor —va dir el cerean—, l'Almirall Daala va sofrir una lesió neurològica que va afectar principalment el seu lòbul temporal mitjà dret. Està en bona condició i estable.

—Quins danys a llarg termini tindrà ella?

—Encara no podem estar segurs. Aquesta part del cervell es diu hipocamp... els humans tenen dos hipocamps, un a cada costat. Aquesta zona és, en gran manera, responsable de les funcions de la memòria.

Tarkin semblava impacient.

—Sí. I?

Banu va mirar a Uli i a Roa, després a Tarkin.

—Tot és una conjectura en aquest punt, senyor. Està en un coma induït mèdicament, perquè puguem tractar-la adequadament i prevenir la inflamació del seu cervell lesionat. Quan es desperti i es recuperi, les possibilitats són bones que no hi haurà pèrdues de funcions, ja sigui neurològiques o físiques; no obstant això, és probable que hi hagi alguna pèrdua de memòria.

—Alguna? Quant és alguna?

Banu va sacsejar el cap.

—No som endevins, governador. No ho sabrem fins que l'almirall recuperi la consciència i pugui ser avaluada.

El rostre d’en Tarkin es va aombrar, i Banu pel que sembla ho va notar.

—Si hagués d'endevinar —es va apressar a afegir el cerean—, diria que ella no recordarà l'esdeveniment traumàtic, i és probable que perdi almenys part de l'any passat.

—Ja veig. Bé. Mantinguin-me informat. L'Almirall Daala és un oficial valuós.

—Per descomptat.

Tarkin es va tornar i es va marxar.

—Un oficial valuós —va dir Roa. Va riure entre dents—. He sentit que ella pot...

—Vigila amb això —va dir Uli—. No saps qui està escoltant.

Això els va espavilar als tres, i amb bona raó, sabia Uli. No volies estar fent bromes sobre la núvia del gran moff i que ell s'assabentés. No, si no volies que acabessin collint els teus òrgans.

PASSADÍS, SOBREPONT, ESTRELLA DE LA MORT

Mentre es dirigia de tornada al Centre de Comandament, Tarkin se sentia alleujat i preocupat. Sentia un gran afecte per la Daala, això era segur, i estava més que complagut pel fet que anava a sobreviure. Que ella pogués no recordar les seves més recents visites aquí i el seu temps agradable junts era lamentable, però tenint en compte la possibilitat que la seva lesió podria haver-la matat, no era tan dolent.

No obstant això, no era tan bo, que tot el que havia esbrinat durant la seva recerca dels espies infiltrats entre ells també pogués haver desaparegut. Atès que ella mai havia estat aquí, oficialment, no hi hauria cap tipus d'arxius on les dades poguessin ser trobats. Era massa intel·ligent per fer això.

I no era gens bo que estigués aquí i ferida, ja que se suposava que havia d'estar en les Goles. Aquest tema hauria de ser abordat.

Mentre caminava, Tarkin va considerar les seves opcions. Havia de portar això d'una manera que no es tornés per turmentar-lo més endavant. No havia arribat fins a on estava fent el compte que la política no existia. Tenia enemics, i es vanagloriarien en qualsevol cosa que pogués presentar-lo amb una mala llum davant l'Emperador.

La Daala es recuperaria ràpidament; era jove i forta. Tan aviat com estigués prou bé per viatjar, la transferiria de tornada a les Goles. Es posaria en el seu lloc una història, un accident que li va provocar algunes lesions. Ella anava estar d'acord, ja que haver vingut a veure’l es veuria tan malament per a ella com per a ell. Els registres de viatge podien ser ajustats, i no quedaria cap registre oficial que ella va estar aquí alguna vegada, molt menys que va ser ferida en una acció contra els rebels.

I si ella no ho recordava, bé, no volia ser de cor dur, però tal vegada era per a millor. Ni tan sols un escaneig de la veritat podia trobar una contradicció si la persona que era sotmesa a ell no sabia el que havia succeït. Lamentable, sí, però un havia de treure el millor de les males situacions i, en fer-ho, evitar que empitjoressin. Ell podria donar-li els detalls més endavant, una vegada que acabés la guerra i les coses s'haguessin tranquil·litzat. Ara com ara no necessitava que ningú li mirés amb recel... no tan a prop de tenir l'estació acabada i a punt de començar la seva missió. Això simplement no podria ser.

Després de prendre la decisió, es va sentir millor. La Daala no el culparia gens ni mica... ella faria el mateix, si estigués en el seu lloc. Tarkin estava segur d'això.

Següent