Exèrcit del Terror (VIII)

Anterior

Capítol 8

—No puc dir que sigui un expert —va dir Devé—, però crec que aquesta taxa de creixement és impossible en un nen humà.

—Fa una estona semblava que tingués un any d'edat —va dir Zak—. Ara sembla que podria tenir-ne tres.

—Amma! —va xisclar el nen.

—No hi ha temps per preocupar-se per això —va dir el comando anomenat Meex—. Jo el portaré —va agafar al noi amb facilitat i el petit grup va partir.

Amb la finalitat de posar distància entre ells i els imperials, van desfer el camí fins que van arribar al camp de roques. Allà, van girar cap a l'esquerra, i van començar a recórrer una nova sendera a través del terreny dur i rocós de Kiva. Els comandos pensaven que encara podrien aconseguir arribar a les naus en una o dues hores.

Tash i Zak van mirar cap enrere un parell de vegades mentre s'apressaven a allunyar-se del camp de batalla. Els imperials havien d'haver passat a través del devessall, perquè el foc de blàster havia començat de nou.

—Espero que estiguin bé —va murmurar Tash.

—Estic segur que ho estaran —va dir Hoole—. Quant a nosaltres, hem fet el que havíem vingut a fer. La caserna general de Gog està abandonada. Ara hem de sortir d'aquest planeta tan aviat com sigui possible.

—No creurà que correm algun altre perill, veritat, amo Hoole? —va dir Devé preocupat—. Després de tot, assumeixo que han estat els imperials els responsables de la desaparició del primer comando.

—Potser —va dir Hoole—. Però aquí hi ha altres perills.

El shi’ido va assenyalar a un gran barranc a la seva dreta. Al principi Tash no va veure gens. Llavors es va adonar que el barranc estava ple d'ombres. I les ombres s'estaven movent.

—Espectres —va murmurar Tash.

—Així és —va dir Hoole fredament—. Ens han estat seguint des que vam sortir del laboratori abandonat.

Tash es va sorprendre.

—I no has dit res? —Hoole no va respondre.

Els comandos rebels també havien vist les estranyes ombres. Van augmentar el ritme.

—El nostre punt d'aterratge es troba a uns pocs quilòmetres d'aquí —va dir Meex—. Si ens donem pressa, podrem...

—Estan atacant! —va cridar un dels altres comandos.

Les ombres s'acostaven. Ho feien lentament, de forma constant, movent-se justament com ombres creixent al capvespre.

El petit grup va tractar de buscar una manera d'escapar, però cada camí estava bloquejat per la foscor.

Les ombres van començar a gemegar.

Assassí!

Mammon!

Assassí!

Mammon!

AssassíassassíassassíassassíassassíASSASSÍ!

Una de les ombres va semblar elevar-se del terra. S’alçà com una figura feta de foscor sòlida, i es va llançar cap endavant.

Els comandos van disparar les seves armes, i els trets blàster van travessar la cortina fosca. Els murmuris es van tornar grunyits furiosos, però res més va ocórrer.

—Els blàsters són inútils —va dir Meex—. Provem amb detonadors termals.

Un altre comando va treure una bola de metall de la grandària del puny del seu cinturó i la va llançar a la foscor.

—Tothom a terra!

Tots es van ajupir i van protegir els seus ulls quan la granada va explotar. Una brillant llum blanca va relluir al voltant seu per un moment, allunyant les ombres. Però les ombres van tornar quan la llum es va esvair, i van avançar cap a ells de nou.

Els comandos rebels van fer un petit cercle amb Hoole, Devé, Zak, i Tash ficats al mig. Només uns pocs metres de llum els separaven dels espectres. Tash podia veure als espectres en la seva pròpia foscor; furioses figures retorçant-se, reunint-se per atacar. I també podia sentir-les. Estaven enfadats. Va sentir que la ira era tot el que els hi quedava. Era l'única part d'ells que encara seguia viva.

Assassí! Assassí!

Els comandos van disparar diverses vegades més a les ombres, però era inútil.

—Oncle Hoole, què hem de fer? —va preguntar Zak.

Hoole no va respondre. Estava immòbil com una pedra, mirant fixament cap a la foscor. Els seus ulls semblaven estar molt lluny. Semblava estar esperant.

Tash es va tornar cap a Meex.

—Què hem de fer?

El comando va bellugar el cap.

—Els blàsters no funcionen. Les granades no funcionen. I sigui el que siguin aquestes coses, no vull lluitar cos a cos.

—Teniu alguna arma d'ions? —va preguntar Zak.

Meex va aixecar una cella.

—Bé, sí, tenim un canó d'ions portàtil. S'usa per lluitar contra aeronaus. Però les armes d'ions no són bones contra criatures vivents.

Zak va assentir.

—Useu-la contra ells. De pressa!

—Bergan! —va etzibar Meex—. Tino! Munteu el canó d'ions. Ràpid!

Els dos comandos van obrir les seves motxilles i van treure diverses peces grans d'equip. En uns segons, havien unit les peces per formar un petit canó muntat sobre un trípode.

—Em sembla una pèrdua de temps —va dir Meex—. Però aquí va. Foc!

Els comandos van apuntar el canó d'ions cap a les ombres i van disparar. Rajos blancs d'energia van perforar als amuntegats espectres. Llavors uns crits van irrompre des de la foscor i les ombres es van separar.

—Això és! —victorejà Meex—. Foc a discreció!

El canó va disparar una vegada i una altra. Les ombres van començar a fugir, cridant aterrides, però els comandos van seguir disparant.

Per a sorpresa de tots, Hoole de sobte va sortir del seu tràngol.

—Alto! Deixeu de disparar! No els hi feu mal! Alto! —va cridar el shi’ido.

Els rebels estaven entrenats per seguir ordres, però no les ordres d’en Hoole, per la qual cosa van seguir disparant.

Els espectres es van dispersar i van desaparèixer entre les roques, però els rebels van enfocar el canó d'ions en una de les criatures que fugien i van abocar foc sobre ella. L'espectre va xisclar i va caure. Va jeure allà com una piscina de líquid fosc acumulat en el terra rocós.

—En tenim un! —van cridar els rebels.

—No! —va gemegar Hoole.

Amb cautela, el grup es va aproximar a l'espectre caigut. Era una estranya visió, una ombra arraulida en el terra. Zak seguia esperant veure a algú parat a prop, a una persona que llancés l'ombra, però no hi havia ningú. Només l'ombra.

Aquestes criatures han d'estar fetes d'energia, va pensar Zak. Per això els afecta el canó d'ions.

L'espectre es va agitar.

—Vigila! —va ordenar Meex—. Encara podria ser perillós.

—No ho crec —va respondre Tash.

Sacsejant-se i retorçant-se com l’aigua bullint, l'espectre es va modelar en una forma humanoide. Podien veure la silueta de dos braços, espatlles, i un cap. Del cap va sorgir una veu feble i apagada.

Assassí.

Tash va ser la primera a parlar.

—Per què ens ataqueu? Per què ens crideu «assassí»?

Assassí, grunyí l'espectre. Busquem venjança!

—Venjança? —va replicar Zak—. Per què sobre nosaltres?

Exigim justícia! Hem de venjar-nos de qui va destruir tota la vida al nostre planeta. Del que ens va convertir en criatures ombrívoles! Volem matar-lo!

Tash es va assenyalar a si mateixa i als seus companys.

—Però has d'estar equivocat. Nosaltres no hem danyat al teu poble.

Vosaltres no, va murmurar l'espectre, apuntant amb un braç ombrívol cap endavant. Ell!

L'espectre apuntava directament cap a l'oncle Hoole.

Següent