Estrella de la Mort (LIII)

Anterior

53

CANTINA EL COR DUR, COBERTA 69, ESTRELLA DE LA MORT

Darrere de la barra, les ampolles de licor es van sacsejar en les seves prestatgeries, i la Memah va sentir una suau però insistent vibració sota els seus peus.

—Què...? —va començar.

—Ens estem movent —va dir Rodo.

Al costat d'ell, Nova va assentir amb el cap.

—Motors sublumínics, així que no anem lluny.

Els clients, més o menys la quarta part de la capacitat en aquesta hora del cicle, van fer una pausa durant uns segons, després van tornar al que estaven fent. Ningú semblava massa pertorbat per l'esdeveniment.

—Per què ens movem? La construcció encara no està acabada —va dir ella—. Veritat?

—Pel que sembla està prou com perquè la nau pugui ser resituada —va dir Rodo.

Després d'un moment la vibració es va estabilitzar. Les ampolles van deixar de sacsejar-se. El brunzit es va calmar i es va tornar molt feble, amb prou feines se sentia.

La Memah es va tornar cap a Nova.

—Què significa això, sergent?

Ell va riure.

—Oh, és clar, com jo sóc tan crític per al funcionament de l'estació, el moff va trucar al meu comunicador i em va donar un informe personal fa un minut. No es van adonar?

—Crec que no estic revelant cap secret militar quan dic que probablement té a veure amb la batalla que acaba d'ocórrer —va dir Rodo.

Ella li va mirar.

—Quina batalla?

Rodo es va encongir d'espatlles.

—No estic segur, però acaben de succeir un parell de coses que d'alguna forma insinuen una. Diverses ales de caces TIE van decidir de sobte sortir de l'estació, més de mil naus, i aviat després d'això podries recordar que les llums es van atenuar durant un parell de segons? La meva conjectura és que els condensadors d'energia que omplen una gran part d'aquesta gran bola de metall es van desviar cap a aquesta enorme arma.

—Com és que saps coses com aquesta? —va dir Nova.

—Com és que tu no?

—No vaig dir que no ho sabés.

—Llavors Rodo té raó? —va dir la Memah.

Ara va ser el torn de Nova d'encongir-se d'espatlles.

—No està equivocat. El rumor que vaig sentir deia que una nau d'abastament rebel va sortir de l’híper a un parell de milers de clics i va llançar a palades a un munt d'Ala-X, presumiblement per venir a disparar-nos. Segons la meva font, van tornar el superlàser sobre la nau d'abastament i la van volar tot el camí de tornada a Centre Imperial.

Ella va parpellejar sorpresa.

—És tan poderosa?

—Oh, sí —va dir Nova—. Una nau no és res. El poder del raig estava només en una sola xifra... quan es puja per complet, cap cosa dins de mig milió de clics està segura, incloent asteroides, llunes, fins i tot planetes.

—No!

—Sí. Per què una altra raó anaven a gastar tot aquest temps i diners en això... —va escombrar amb un braç per abastar la totalitat del seu entorn—... si no pogués produir alguns danys importants? Per què una altra cosa li dirien «l’Estrella de la Mort»?

—És difícil d'imaginar —va dir ella.

—Per a tu. Per a mi, inclusivament. No per als idiotes d'alt nivell imperial als quals els paguen per idear aquest tipus de coses. Segons he sentit, aquesta cosa ha estat en desenvolupament, d'una forma o una altra, per anys. I una vegada que camini solta per la galàxia, la Rebel·lió quedarà cruixent. Si Tarkin almenys pensa que hi ha una base rebel en un planeta o lluna —Nova va moure les mans en un moviment que simulava la florida d'una explosió—. Bum. Fi de la base, fi del problema. Dos o tres mons desapareixen així amb un centelleig, i la guerra acaba. Qui correria el risc de perdre milers de milions o fins i tot bilions de persones per ocultar un parell d’insurgents? Tot haurà acabat, excepte per les bandes i les medalles.

—Això creus? —va preguntar Rodo.

—Sens dubte. Tal vegada quan el meu període de servei acabi, vaig a obrir una escola en algun lloc tranquil, tal vegada en un dels braços, posaré seny, fins i tot tindré alguns fills, perquè la guerra com la coneixem no succeirà amb coses com aquesta... —va donar uns copets suaus a la part superior de la barra un parell de vegades—... volant per aquí. Si construeixes algunes més, no necessitaràs exèrcits ni armades ni bases militars apostades als planetes. Si hi ha un punt calent, alguns sistemes semblen de mal humor, envies una Estrella de la Mort, i s'acaba el joc.

La Memah ho va pensar. El sergent tenia raó. Fins i tot amb una sola Estrella de la Mort operativa, la Rebel·lió no tenia cap oportunitat. Si construïen tota una flota d'elles, l'Imperi tindria a la galàxia agafada en una mà de duracer per sempre.

Va veure a Nova fer una ganyota.

—Estàs bé, sergent? —va preguntar ella.

—Tinc un mal de cap que no acaba. Tal vegada pugui matar-lo amb aquest fluid d’embalsamament que vens aquí. Jo convido la següent ronda —va dir—. Podem brindar pel final de la guerra.

—Encara no ha acabat —va dir Rodo.

—Només és qüestió de temps —va dir Nova.

CENTRE DE COMANDAMENT, SOBREPONT, ESTRELLA DE LA MORT

—Està segur d'això?

Motti va assentir amb el cap.

—Sí, senyor. L'interior no està acabat, però el casc està palès i els hipermotors estaran llestos en breu. Suficient per a un vol de prova parcial.

—Bé. Atès que els rebels coneixen la nostra ubicació, no podem arriscar-nos a romandre en el mateix sistema fins que estiguem completament llestos.

—Prudent.

—I el superlàser?

—Enginyeria em diu que podem arribar al trenta per cent d'energia i, després d'una recarrega ràpida dels condensadors d'una o dues hores, tornar a fer-ho.

—Com de fort seria aquest raig?

Motti es va encongir d'espatlles.

—Teòric. Ningú ho sap per segur.

—Bé, llavors hem de provar-ho abans d'embarcar-nos.

—Això seria savi. Té un objectiu en ment?

Tarkin va somriure.

—Sí. El tinc.

Motti volia preguntar com li estava anant a la Daala, mostrar preocupació, però no semblava apropiat portar el tema ara. A més, ja ho sabia. Havia sofert algun tipus de dany en la memòria i ja estava en una nau ràpida de tornada cap a les Goles. Tarkin podria estar bojament enamorat d'ella, però no era un total idiota. Sabia que no seria prudent arriscar-se al fet que Vader o l'Emperador s'assabentessin que ella havia estat aquí en contra de les seves ordres.

Bé, no importava. Encara que la nau no estava del tot llesta per a maniobres de batalla a escala completa, Motti la tindria funcionant bastant bé en qüestió de dies.

No obstant això, quin objectiu tindria en ment el vell? No hi havia cap per triar aquí; pràcticament ja havien netejat el sistema. Hi havia dos gegants de gas classe Bespin, un en una òrbita externa, i l'altre fregant el sol, però eren massa grans com per ser pràctics. Necessitaven un cos solar almenys prou gran com perquè la seva pròpia gravetat aixafés a la forma esfèrica. Una cosa d'aquesta grandària seria l'única manera de calcular quant poderós seria el raig a un terç de la seva força projectada.

ESTANÇA 24556, RESIPLEX 19, EXPANSIÓ 20, ESTRELLA DE LA MORT

Vil es va inclinar cap enrere en el sofà al costat de la Teela, sentint-se distret.

—Llavors, com va ser el teu torn? —va preguntar.

—Bastant bo. Els treballadors van acabar dos conjunts de cabines d'oficials, un altre barracó per a cinc-centes persones, i un centre recreatiu. És increïble estar supervisant i veure com aquestes coses simplement apareixen en qüestió de dies.

—Sona com si estiguessis satisfeta.

—Oh, ho estic. No és el treball que jo hagués triat, treballar en una estació de combat, però és el que m'ha tocat. I hi ha una sensació d'assoliment en agafar un disseny estàndard i ajustar-ho perquè costi menys i funcioni de manera més eficient.

—Això és genial. Felicitacions.

—Què passa?

Ell la va mirar. Com podria saber-ho? No havia estat en moltes relacions, i en les quals havia estat havien estat, en general, curtes i superficials. Teela notava coses que cap de les altres havia semblat captar.

—Res.

Ella li va somriure.

—Podràs volar, Vil, però això no. Què passa?

Ell es va moure incòmode.

—En realitat no puc parlar d'això.

—Vols dir la batalla d'ahir?

—Com saps sobre això?

—És una estació gran, però la gent es parla l’un a l'altre. Es corre la veu.

Ell va sospirar.

—Sí, suposo. Bé, jo vaig prendre part en ella.

—I?

—Em vaig convertir en doble as. Saps el que això significa?

—No.

—Vaig derrocar deu caces enemics.

Ella va sospirar.

—No sóc fan de la guerra, però aquest és el teu treball, no? No haurien de felicitar-te?

—Sí.

—Però?

Vil la va mirar. Podria realment parlar d'això amb ella? Sí, va decidir. Podria. Realment hi havia alguna cosa diferent en ella, alguna cosa que li deia que ho anava a entendre, fins i tot si no necessàriament ho aprovava.

—No va ser tan divertit com sempre vaig pensar que seria.

Ella li va mirar amb una expressió il·legible.

—Jo no pensaria que matar gent ho seria.

—No pots pensar en ells com a gent, només com l'enemic. No és això. Va ser... massa fàcil.

Ella es va inclinar cap enrere i li va mirar parpellejant.

—Massa fàcil?

—Era com disparar a unes dianes. Estaven tan obstinats en arribar a l'estació, que no van oferir molta baralla. Els vam fer trossos.

—No ho entenc. Volies que et disparessin?

—No, no. Bé... si. Vull dir, volia sobreviure, per descomptat. Volia guanyar, però jo volia que fos... sé que sona estúpid, però volia haver d'esforçar-me més.

Teela va sospirar.

—Ho entenc.

Ell la va mirar sorprès.

—Ho fas?

—Sí. Ningú vol patinar pel camí fàcil tot el temps. Volies un desafiament, per poder sentir que havies aconseguit alguna cosa.

—Sí. De vegades, les probabilitats remotes són les úniques que val la pena jugar.

—Bé, no puc dir que lamento que no fos més perillós. A més, suposo que hi haurà més batalles...

Vil va sacsejar el cap.

—Tal vegada no. Saber que Tarkin simplement podria aparèixer i fer esclatar a tothom fora del cel? Crec que les guerres seran una cosa del passat molt aviat.

Teela semblava perplexa.

—I això és dolent perquè...?

—Bé, no ho és... no per a la civilització, per descomptat que no. No per a la perspectiva general i tot això. Però per als pilots de caça? Anem a quedar-nos sense treball.

—Podries aconseguir treball pilotant naus espacials comercials.

—Tenia en ment fer això si sobrevivia, algun dia m'agradaria fer-ho. Però... encara no.

Ella va posar els seus braços al voltant d'ell i el va apropar.

—No sempre aconsegueixes la teva primera elecció en la vida. Les coses succeeixen, has d'ajustar-te. Ningú ho sap millor que jo.

Ell va assentir.

—Però si volies ser un as, ara ho ets. Això és alguna cosa. Felicitacions.

—Bé, un doble as, si vols dir-ho tècnicament.

—Oh, sí, tu i jo anem a posar-nos tècnics, eh?

Vil va riure. Definitivament hi havia alguna cosa diferent en ella.

Següent