2 Horror en la nit
Extret del diari de dades de Voren Na’al.
Us explico aquesta història
amb les meves pròpies paraules, perquè jo estava allà, en les congelades
cavernes de gel, vivint aquest malson amb la resta d'homes i dones de la base
de Hoth. Penso que la raó principal que l'incident fos tan aterridor per a les
persones involucrades va ser que va ocórrer sense previ avís. S'havien
col·locat marcadors, s'havien explorat quilòmetres i quilòmetres de territori,
i s'havia establert una manta de conjunts sensors, però tots els senyals
indicaven el mateix. A part dels escassos i dòcils tauntauns que vàrem trobar,
o d'algun ratolí de les neus ocasional, no detectàvem formes de vida prop de la
Base Eco.
Amb això en ment, sobre
nosaltres semblava surar una sensació de seguretat. A part dels gèlids elements
d'aquest món, semblava que hi havia molt pocs perills. Tal vegada va ser aquest
sentiment de seguretat el que va provocar que s'abandonessin algunes de les
precaucions de seguretat habituals. Els Procediments Operatius Estàndard
dictaven que els exploradors muntats havien de sortir en parelles perquè
estiguessin millor preparats en cas de perill imprevist. Però la falta de
qualsevol perill aparent i la falta de personal entrenat aviat van obligar als
exploradors a viatjar en solitari. Afirmaven que d'aquesta manera podien cobrir
el doble de territori.
Un dels primers senyals que
no estàvem sols va ser el descobriment d'un tauntaun mort just en l'exterior de
la base. Quan va ser conduït davant 2-1B, el droide mèdic va determinar que
tenia el coll trencat. Sabedor de l'extrema resistència dels obstinats tauntaun
per haver ajudat a posar la cadira de muntar a alguns d'ells, la idea que
alguna cosa pogués trencar el coll d'un tauntaun era una mica més que una mica
alarmant. El Comandant Derlin ho va registrar en el seu informe com una cosa
que caldria investigar quan el temps ho permetés, però hi havia,
comprensiblement, altres preocupacions més apressants.
El primer signe inconfusible
de problemes va ser quan el Comandant Skywalker no va informar després de col·locar
les seves balises sensores. El Capità Solo va sortir a buscar al seu amic en el
fred letal de la nit, un acte aparentment suïcida. Va ser una nit fosca per a
tots, i pocs van aconseguir dormir, però per sort va acabar amb un matí radiant
de sol i el rescat de Skywalker i Solo. Però el pertorbador resultat d'aquest
desastre en potència va ser que Luke havia estat atacat per alguna cosa. Tenia
un profund tall en la cara i el pòmul destrossat. La simetria dels talls suggeria
que havien estat unes urpes... unes urpes molt grans i molt esmolades. Després
de tot, aquí fora hi havia alguna cosa.
Quan Luke va reviure en el
tanc de bacta, va confirmar les nostres sospites. Aparentment havia estat
atacat per alguna espècie de criatura, de més de tres metres d'altura, amb urpes
letals i molt mal geni. Només havia vist una de les bèsties, però on hi ha una,
deu haver-hi més. Immediatament, es va acréixer la seguretat de la base. El Comandant
Derlin va ordenar patrulles de perímetre regulars, i les expedicions d'exploració
van tornar al sistema de parelles.
No hi havia forma que ningú
hagués sabut el que ocorreria després. Cert, tots ens havíem tornat una mica
més cauts després de l'experiència del Comandant Skywalker, però ningú sabia
l'autèntica magnitud del problema. Ningú podria haver-ho arribat a endevinar.
Fins a la nit següent, és clar.
Va començar amb els udols.
No era un soroll inusual, a causa de l'assot dels forts vents de Hoth, però
aquella nit era més forta del normal, i d'alguna manera més esgarrifosa.
Després va venir l'atac a Bervin, i una breu trucada de comunicador plena de
pànic, interrompuda abruptament per un sonor rugit inhumà i un crit
horroritzat, clarament humà.
Jo estava al centre de
comandament aquella nit amb el Comandant Derlin quan va arribar la trucada. Ens
apressàrem a anar al lloc de perímetre de Bervin només per trobar els senyals
d'una lluita, però ni rastre del propi Bervin. Hi havia esquitxades de sang en
la paret de neu oposada, on havia aparegut un gran túnel excavat. El rastre de
sang continuava per l'estreta rasa per on aparentment havia estat arrossegat el
cos de Bervin a través de l'obertura excavada en el mur, cap a la congelada nit
de Hoth.
No van trigar molt a
començar les trucades. El centre de comandament va quedar inundat d'informes
d'atacs per tot el perímetre, tots seguint el mateix patró que aquest.
Inquietantment, tots semblaven iguals: un sentinella solitari, atacat i
arrossegat cap a la foscor. Vam fer preparatius per disposar els lliscants per
a una acció nocturna, però no va haver-hi necessitat. Les bèsties van venir a
nosaltres. Van venir, travessant els nostres murs de gel i neu acuradament
tallats com si aquests murs estiguessin fets de mer plastifí. Van venir, amb urpes
i ullals brillant per la sang de les seves víctimes recents i llançant els seus
udols capaços de gelar la sang.
En el cor del seu,
aparentment, descerebrat atac hi havia un denominador comú. Havia passat
inadvertit en nombrosos incidents, fins que C-3PO i R2-D2 van cridar l'atenció
del Comandant Derlin sobre aquest tema. Que la Força guardi sempre a aquests
dos droides. S'havien adonat que les agudes xiuletades dels droides astromecànics
dispersos per la Base Eco causaven atacs de fúria incontrolable a les criatures
de gel. El propi R2 sentia por d'un atac semblant. Finalment, teníem un
avantatge.
Tots els éssers de la Base Eco
veien en els udolants i terribles monstres de l'Imperi una cosa molt pitjor que
els wampes. Van contenir a les bèsties amb valor, determinació, innovació, i
una mica d'artilleria pesada. Les criatures de l'exterior de la base van fugir.
Devien haver quedat sadollades de foc blàster, perquè ja no vam tornar a
veure-les. Les criatures de l'interior de la base van ser pasturades usant
enregistraments de droides astromecànics per atreure-les lluny dels foscos
passadissos gelats. Aquests gegantescos animals van ser atordits, deixant-los
incapacitats, i se’ls va tancar en gàbies amb forts escuts en seccions menys
vitals de la Base Eco. El personal rebel coneixia els senyals d'advertiment
taronges i grocs enganxats a les portes de les gàbies, i les van sobrenomenar
com a senyals de «no molestin».
Encara que van ser presos
amb humor, hi havia un aspecte molt aterridor en els atacs dels wampes.
L'aparent intel·ligència d'aquestes bèsties era tan esgarrifosa com qualsevol
nit de Hoth. Treballaven junts, en atacs coordinats, probablement per
defensar-se del que percebien com una invasió del seu territori. D'haver romàs
més temps en aquest món gelat, no tinc cap dubte que hauríem tingut més nits
plenes del seu horror.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada