Clarejar rebel (III)

Anterior

Capítol 03: Mallatobuck.

Tornar a estar al món natal era realment meravellós. Chewbacca va ser portat d'una llar a una altra, i el seu pare va exhibir orgullosament al seu fill, l'aventurer, l'antic esclau, i als seus amics humans. Tots els wookiees van rebre amb gran entusiasme a Han i Jarik.

Kashyyyk era un món ocupat per les forces imperials, naturalment, per la qual cosa havien de fer tot allò que estigués a les seves mans per ocultar el veritable propòsit que havia portat al Han fins allà. Durant la seva estada, Han va portar robes més adequades per a un dels mercaders humans que vivien a Rwookrrorro. I ell i en Jarik es van fer passar per germans que havien vingut per vendre articles domèstics als wookiees. Aquesta ficció va quedar reforçada pel fet que els dos humans tinguessin els ulls i els cabells castanys, així com pel fet que  Jarik fos gairebé tan alt com Han.

La presència imperial a Kashyyyk estava majorment confinada als diferents posts escampats pel planeta. Els soldats eren enviats en escamots, atès que qualsevol soldat que actués en solitari tenia la preocupant tendència de desaparèixer sense deixar el més mínim rastre.

Han i Jarik es van assegurar d'evitar qualsevol classe de contacte amb els escamots imperials que patrullaven ocasionalment Rwookrrorro. I, amb el Falcó Mil·lenari amagat en el moll de contrabandistes especial, on es trobava protegit pels sistemes de camuflatge i interferència, no hi havia res que pogués relacionar-los amb cap classe d'activitat il·legal.

En Han va passar molt temps en el moll espacial amb els tècnics wookiees, jugant amb el seu nou petitó. Diversos dels wookiees eren especialistes molt experimentats i van passar hores al costat del corellià, comprovant cada sistema i examinant fins a l'últim component de l'equip. El Falcó distava molt de ser una nau nova però, sota les cures i atencions dels tècnics wookiees, aviat es va trobar en molt millor estat que abans.

Chewbacca no s'havia adonat de fins a quin punt trobava a faltar la seva llar i la seva família. Tornar a veure'ls a tots va fer que sentís la temptació d'instal·lar-se novament a casa seva, però això no era possible. Chewie havia contret un deute de vida, i el seu lloc estava al costat d’en Han Solo.

Així i tot, va gaudir enormement dels seus dies a Kashyyyk. Va visitar a tots els seus cosins, així com a la seva germana i la seva família. Des que Chewie va estar a casa per última vegada, Kallabow s'havia casat amb un mascle encantador anomenat Mahraccor.

A Chewie li encantava jugar amb el seu nebot. El petit wookiee era molt llest i divertit, i posseïa una alegre curiositat cap a l'univers. El nen dedicava hores senceres a aconseguir que el seu oncle li parlés de les seves aventures en els camins espacials.

A més de la família, també va veure a vells amics: Freyrr, el seu cosí segon i el millor rastrejador de la família, Kryystak, Shoran... El que Salporin, el millor amic wookiee de Chewie, no estigués allà, era una llàstima. Salporin havia estat capturat i esclavitzat per l'Imperi, i no se sabia gens sobre la seva destinació. De fet, ni tan sols sabien si seguia amb vida o havia mort.

Chewbacca va plorar al seu amic, i es va preguntar si el tornaria a veure alguna vegada.

Però no va disposar de molt temps per plorar. La vida de Kashyyyk estava massa plena de coses. A més de totes les seves amistats i la seva família, també estava... Mallatobuck.

La wookiee era encara més bella del que Chewie recordava, i la seva tímida mirada blava resultava encara més fascinant. Chewie la va veure durant la seva primera nit a casa, i li va complaure assabentar-se que Mallatobuck havia vingut fins allà des d'un llogaret veí, on havia estat treballant com a mestra i cuidadora en un Cercle de la Infància. Malla tenia molts amics a Rwookrrorro, i Chewie no va haver d'insistir massa per aconseguir convèncer-la que perllongués la seva visita.

Els dos van dedicar llargues hores a passejar per les senderes del bosc, alçant la mirada cap al cel nocturn mentre escoltaven els suaus sons dels habitants arboris. No van parlar massa, però el seu silenci estava ple de coses que no necessitaven ser dites en veu alta.

Durant el seu tercer dia a Kashyyyk, Chewbacca va decidir que havia arribat el moment d'anar de caça. En Han estava molt ocupat regatejant amb Katarra, Kichiïr i Motamab per tractar d'arribar a un acord sobre el carregament de dards explosius. El seu amic estaria ocupat durant hores. El corellià havia desenvolupat un sobtat i desusat interès pel moviment de resistència durant la seva estada a Kashyyyk, una cosa que Chewie hagués trobat sorprenent, i una mica inquietant, en el cas que l'hagués notat. Normalment Han es mostrava gairebé despectiu cap a tots els éssers intel·ligents que arriscaven els seus colls (o qualsevol part del cos equivalent) per causes que no estiguessin relacionades amb el seu propi benestar.

Però Chewie tenia massa coses en què pensar per fixar-se en l'estranya conducta d’en Han. El jove wookiee s'estava concentrant en la difícil labor d'aconseguir un quillarat. Els quillarats eren unes petites criatures que només mesuraven un metre d'altura. També eren uns animals esmunyedissos i difícils de localitzar, perquè el color verd esquitxat de taquetes marrons de la seva pell feia que es confonguessin amb l'espessor circumdant.

El tret més característic del quillarat era el mantell de llargs esperons amb forma d'agulla que recobrien la major part del seu cos. Capturar i matar un quillarat suposava un autèntic desafiament, perquè els animals eren capaços de llançar els seus esperons contra el caçador. Els wookiees (i només els mascles caçaven quillarats) havien d'aproximar-se a l'animal protegint-se amb alguna classe d'escut per interceptar el diluvi d’esperons fins que el quillarat esgotava el seu subministrament d’esperons llancívols.

Per complicar encara més les coses, la tradició declarava que el quillarat havia de ser caçat amb les mans nues, i mort mitjançant cops assestats per la força d'un wookiee, la qual cosa excloïa els dards o qualsevol altra classe de projectil.

Chewbacca no li va explicar a ningú el que pretenia fer. Es va limitar a esperar fins a ben avançat el dia, quan la foscor ja s'estaria intensificant en els nivells inferiors, i després va sortir de Rwookrrorro i va iniciar el seu llarg descens.

Ni tan sols els wookiees arribaven fins a la superfície de Kashyyyk. Es rumorejava que allà baix hi havia criatures nocturnes que s'alimentaven amb la sang i els esperits de les seves víctimes. Es deia que els esperits dels qui no havien saldat els seus deutes es precipitaven a la superfície, i que vagabundejaven per aquelles regions, on es mantenien a l'aguait per capturar i matar a qui fos prou boig per acostar-se a ells.

Kashyyyk contenia set nivells ecològics diferents, amb les branques més altes dels arbres formant el setè. Normalment, ni tan sols els wookiees més valents descendien per sota del quart nivell, i ni les llegendes dels wookiees s'atrevien a especular sobre el que hi havia més a baix. Chewbacca mai havia conegut a ningú que hagués posat els peus sobre la superfície del seu món. Els nivells inferiors de Kashyyyk eren un misteri..., i molt probablement seguirien sent-ho.

Per caçar al seu quillarat, Chewie hauria de descendir per sota del cinquè nivell. Allà la vida era diferent, doncs el bosc ja quedava gairebé totalment a les fosques a última hora de la tarda. Els animals d'aquell nivell tenien ulls enormes que facilitaven l'existència en uns estrats de llum tan escassa. Hi havia depredadors perillosos, com els kkekkkrrgrro, o Habitants de les Ombres, que solien ascendir un nivell per caçar, i els katarns. Chewbacca va mantenir els ulls ben oberts, i va avançar amb tots els sentits en estat d'alerta.

Els vells costums van anar tornant a ell mentre recorria les senderes del bosc, veient xucladors de vels nupcials, fals shyr de grans fulles i una abundant profusió de lianes kshyy. Allà baix les coses no eren realment verdes, sinó estranyament pàl·lides i descolorides. No hi havia llum solar suficient per permetre l'esplendor verda dels nivells superiors.

Chewbacca va seguir avançant per les espaioses senderes, sentint l'aspre frec de l'escorça dels wroshyrs sota els seus peus. Els seus ulls es movien constantment, buscant els rastres deixats pel quillarat. Les seves fosses nasals tremolaven, filtrant i identificant totes les olors que portava més de cinquanta anys sense aspirar.

La mirada del wookiee va ser atreta per una minúscula esgarrapada en l'escorça d'un wroshyr, i per un petit estrip en l'encaix de la planta de vel nupcial que s'alçava al costat d'ell. L'altura era la correcta, per descomptat. Sí, allò era obra d'un quillarat, i —Chewie va clavar un genoll en el terra per examinar el rastre—, no feia molta estona d'això.

L'animal havia estat avançant per aquella branca secundària més petita. Chewbacca va anar cautelosament per una senda que amb prou feines tenia dos metres d'amplària. Els abismes verds, marrons i grisencs del bosc semblaven badallar a cada costat d'ell.

El wookiee va mantenir tots els sentits alerta mentre els seus ulls anaven d'un costat a un altre, les seves fosses nasals continuaven tremolant i les seves oïdes intentaven captar el so més imperceptible. Els quillarats desprenien una olor inconfusible i, per a un wookiee, altament atractiu.

El seu «escut», fet de tires d'escorça lligades sobre un marc de branquetes fermament entrellaçades, estava llest per ser usat en el seu avantbraç esquerre.

Chewie va començar a avançar més a poc a poc..., i després es va detenir amb tots els músculs en tensió. Allà, entre aquelles fulles!

El quillarat es va quedar totalment immòbil, percebent la proximitat del perill. Chewie va saltar cap endavant, sostenint l'escut davant seu.

I de sobte una pluja d’esperons va omplir l'aire davant d'ell. La majoria de projectils es van incrustar en l'escut, encara que uns quants es van enfonsar en les espatlles i el pit del wookiee. La mà dreta d’en Chewbacca es va estendre i va aferrar al quillarat per la cua recoberta d'espines òssies, i el wookiee va retorçar la mà en un gir peculiar que va fer que els esperons quedessin plans sota la seva carn.

L’aterrit animal va deixar escapar un xiscle i va començar a regirar-se per mossegar, però ja era massa tard. Chewie el va alçar en suspens i el va estavellar contra l'escorça que hi havia sota els seus peus. El quillarat va quedar atordit, i un altre ràpid impacte va posar punt final a la seva vida.

Només llavors va dedicar uns moments Chewbacca a arrencar-se els esperons del pit i les espatlles i a escampar un ungüent sobre les minúscules però abrasadores ferides. La seva mà dreta havia sofert un altre impacte, que també va tractar.

Després, ficant el quillarat en la bossa que havia portat amb si, el wookiee va iniciar el seu triomfant retorn a Rwookrrorro.

Chewie va trigar bastant a trobar la Mallatobuck. No volia preguntar-li a ningú on estava, atès que qualsevol dels seus amics i familiars percebria l'olor del quillarat que portava dins de la bossa. Chewie no estava d'humor per a consells o bromes.

Però finalment la va trobar passejant per una senda molt poca freqüentada. Dues de les tres diminutes llunes de Kashyyyk ja s'havien alçat en el cel, i la claredat lunar tenyia el pelatge de la Mallatobuck d'un color platejat mentre passejava, sense que al principi s'adonés que algú s'estava aproximant a ella.

La jove havia estat recollint brots de kolvissh i s'havia dedicat a entrellaçar les seves tiges per formar una diadema. Mentre Chewie l'observava, Mallatobuck es va posar les delicades flors en el cap i va subjectar la seva fràgil bellesa blanca darrere de la seva orella esquerra.

Chewbacca es va detenir al centre del camí i va romandre immòbil, esbalaït en la bellesa de la seva estimada. La seva immobilitat va atreure l'atenció de la Mallatobuck d'una forma en què no ho havia fet el seu moviment, i la jove es va detenir, va alçar la mirada i li va veure.

—Chewbacca —va murmurar—. No t'havia vist...

—Malla —va dir Chewie—. Tinc una cosa per a tu. És un regal que espero acceptaràs...

Mallatobuck va seguir totalment immòbil i li va observar amb ulls desorbitats per la consternació o l'esperança mentre Chewie avançava cap a ella amb la bossa a la mà. Tant de bo estigui sentint esperança —va pensar fervorosament Chewie—. Pel meu honor, que sigui esperança i no una altra cosa...

Chewbacca es va detenir davant d’ella i, amb un sol moviment ple de fluïda agilitat, es va agenollar i va treure al quillarat de la bossa. Tenint molta cura amb els esperons, va col·locar en equilibri l'animal sobre els seus palmells i el va alçar cap a la Mallatobuck. El cor li bategava amb tanta violència com si acabés de grimpar fins allà des del nivell del terra.

—Mallatobuck...

Chewie va intentar seguir parlant, però la veu li va fallar. Se sentia paralitzat per la por, d'una forma que mai havia conegut durant la batalla. I si Mallatobuck li rebutjava? I si prenia la seva proposada-ofrena tradicional i la llançava cap a l'altre extrem del sender, enviant al quillarat mort, i la seva esperança de felicitat amb ell, a l'abisme de les profunditats?

Malla li va contemplar en silenci durant un moment interminable.

—Chewbacca... Portes molt temps allunyat del teu poble. Recordes els nostres costums? Saps què estàs oferint?

Una immensa onada d'alleujament va inundar a Chewie, doncs Mallatobuck acabava d'emprar el to jovial d'una jove wookiee disposada a ser cortejada.

—Ho sé —va replicar—. Tinc molt bona memòria, Mallatobuck. Durant tots els anys que he passat lluny d'aquí, no he oblidat ni un sol instant la teva cara, la teva fortalesa i els teus ulls. Somiava amb el dia en què podríem casar-nos. Voldràs casar-te amb mi? Voldràs acceptar-me per espòs?

Malla va replicar de la manera tradicional, acceptant el cada vegada més rígid quillarat i assestant una gran mossegada a la tova carn del seu estómac.

Una alegria gairebé inconcebible va envair el cor d’en Chewie. M'accepta! Estem promesos! Es va aixecar i va seguir-la fins a una petita cavitat protegida situada darrere d'una pantalla de fulles. Una vegada allà es van asseure l'un al costat de l'altre i van compartir el quillarat, rosegant delicadament les seves saboroses entranyes, assaborint el seu fetge i alimentant-se l'un a l'altre amb els trossos més selectes d'aquella delicadesa, que estava considerat com la major exquisidesa imaginable pel seu poble.

—M'havien fet propostes, saps? —va dir Mallatobuck—. La gent em va dir que era una beneita per esperar tant temps. Deien que havies mort, i que mai tornaries a Kashyyyk. Però d'alguna manera inexplicable jo sabia que..., que no era així. Vaig esperar, i ara la meva alegria omple el món.

Chewbacca va llepar tendrament la sang i els trossos de teixit de la seva cara, rentant-la mentre ella li tornava el favor. El pelatge de la Mallatobuck era com seda sobre la seva llengua.

—Malla... Suposo que ja saps que he contret un deute de vida amb Han Solo, veritat? —va preguntar Chewie mentre, sadollats, els dos es quedaven immòbils i s'envoltaven amb els braços.

Quan Mallatobuck va parlar, Chewie va poder sentir una tremolor gairebé imperceptible en la veu de la seva estimada.

—Ho sé. El teu honor m'és tan preciós com el meu, el meu futur espòs. Però casem-nos de pressa, per així poder passar el major temps possible junts, abans que tu i el capità Solo hàgiu de partir.

—Res em complauria més —va dir Chewie—. Quant trigaràs a estar preparada? Quant temps necessitaràs per acabar el teu vel de núvia?

Mallatobuck va riure, i la seva alegria va ressonar en la foscor del bosc.

—Fa cinquanta anys que el tinc preparat, Chewbacca. El meu vel està llest i esperant-te.

L'orgull i l'amor van omplir el cor de Chewbacca.

—Llavors demà ens casarem, Malla.

—Demà, Chewbacca....

***

Teroenza, Gran Sacerdot d’Ylèsia, romania estirat en la seva hamaca de descans mentre contemplava com Kibbick, el representant del gran senyor hutt a Ylèsia, intentava examinar els comptes de l'últim mes i tractava d'extreure algun sentit d'ells. El gegantesc t'landa Til de quatre potes va deixar escapar un gemec dintre seu. Ja feia temps que havien deixat de divertir-li els problemes que Kibbick tenia per entendre fins i tot la comptabilitat més rudimentària. Kibbick era un idiota, i Teroenza havia de carregar amb la infortunada responsabilitat d'ajudar-li a comprendre el funcionament d’Ylèsia.

Com si Besadiï no fos conscient que si Kibbick aconsegueix arribar a adquirir les habilitats necessàries per mantenir en marxa les factories d'espècia, això suposaria deixar-me sense treball —va pensar el Gran Sacerdot amb creixent disgust—. Però les possibilitats que tal cosa arribi a ocórrer són increïblement reduïdes…

Quan Teroenza, amb l'ajuda d’en Jiliac, el líder del clan Desilijic, havia organitzat l'assassinat d’Aruk el Hutt, esperava que l'únic descendent del ja ancià noble hutt, Durga, mai fos declarat cap del clan. Després de tot, Durga tenia aquella horrorosa taca de naixement, i per si sol això ja hauria de ser prou per desqualificar-lo referent a qualsevol posició de lideratge.

Però Durga havia demostrat ser més capaç i enèrgic del que s'imaginava Teroenza. Havia aconseguit (alguns afirmaven que amb l'ajuda del Sol Negre) eliminar d'una forma sorprenentment sumaria als seus detractors més aferrissats. Alguns seguien parlant contra ell, però últimament es tractava més d'un murmuri cautelós que d'un autèntic crit de protesta.

Teroenza havia posat les seves esperances en Zier, esperant que el membre més antic del clan Besadiï seria prou fort i astut per imposar-se a Durga i ensenyorir-se tant del clan com del kajidic, el seu braç criminal, que formava part d'ell.

Però no va ser així. Durga havia aconseguit alçar-se amb la victòria (almenys de moment), i s'havia apressat a anunciar que Teroenza havia de seguir totes les instruccions i directives de l’Aruk.

La qual cosa incloïa ensenyar a Kibbick, el nebot idiota d’en Durga, a dirigir una empresa d'altíssim nivell que guanyava molts crèdits.

A Ylèsia, els «pelegrins» religiosos eren reclutats per missioners t'landa Tils durant les cerimònies d'exaltació itinerants. Qui fos prou infortunat per sucumbir a l’Exultació addictiva seguiria als missioners ylesians fins a les tòrrides jungles del planeta. Una vegada allà, els pelegrins mal alimentats i manipulats pel rentat de cervell i l'addicció es convertien en esclaus voluntaris de les factories d'espècia ylesianes, on treballaven per als seus amos ylesians des del clarejar fins a la posta de sol.

Els congèneres d’en Teroenza eren cosins llunyans dels hutts, encara que eren molt més petits i mòbils. Amb els seus enormes cossos sostinguts en equilibri sobre potes tan gruixudes com troncs d'arbre, els t'landa Tils tenien un rostre molt ample bastant semblat a les faccions d'un hutt, però amb l'addició d'una llarga banya situada just damunt de les seves fosses nasals. Una llarga cua en forma de fuet s'enroscava sobre les seves esquenes. Els seus braços i mans eren diminuts i febles en comparació de la resta dels seus cossos.

Però la característica més interessant dels t’landa Tils no era de naturalesa física. Els mascles de l'espècie posseïen la capacitat de projectar emfàtiques emocions de «sentir-se bé» cap a la ment de la majoria d'humans. Aquestes projeccions emfàtiques, unides a una vibració relaxant produïda pels sacs de la gola dels mascles, exercien els efectes d'una potent droga sobre els pelegrins. Aquests es tornaven ràpidament addictes a la seva «dosi» diària, i creien que els sacerdots posseïen dons divins.

Però res estava més lluny de la veritat. La capacitat dels t'landa Tils només era una adaptació d'una exhibició destinada a l’aparellament que havia estat desenvolupada evolutivament per atreure a les femelles de l'espècie.

—No aconsegueixo entendre això, Teroenza—va dir Kibbick amb visible preocupació—. Aquí diu que gastem milers de crèdits en un inhibidor de la fertilitat que és afegit a les racions dels pelegrins. Per què no podem eliminar aquesta despesa? No podríem limitar-nos a permetre que es reproduïssin? Això ens estalviaria bastants crèdits, veritat?

Teroenza no va poder evitar posar en blanc els seus bulbosos ulls, però afortunadament Kibbick no li estava mirant.

—Si permetem que els pelegrins es reprodueixin, excel·lència —va dir després—, això redueix les energies que disposen per treballar. La seva producció disminueix. Això significaria menys espècia processada i llesta per al mercat.

—Tal vegada —va dir Kibbick—. Però estic segur que ha d'existir alguna forma d'evitar que es reprodueixin sense haver de recórrer a drogues tan cares, Teroenza. Potser podríem animar-los a reproduir-se, i després usar les seves larves i ous com a menjar.

—La immensa majoria d’humanoides no posen ous ni produeixen larves, excel·lència —va replicar Teroenza, fent un desesperat esforç per no perdre la paciència—. Les femelles donen a llum cries vives, i a més la mera idea de menjar-se als seus descendents els sembla espantosament detestable.

Era cert que, de tant en tant, una parella d'esclaus sortia de l'estupor induït per l’Exultació durant el temps suficient per sentir l'atracció mútua inspirada per la luxúria. Era bastant rar, però a Ylèsia havien arribat a néixer alguns nens humans. Al principi Teroenza havia pensat limitar-se a matar-los, però va acabar decidint que, amb un mínim de cures, aquests nens podien ser criats perquè es convertissin en guàrdies i auxiliars administratius. Així doncs, va ordenar que els cuidessin en els barracons dels esclaus.

I, actualment, les drogues inhibidores de la fertilitat eren afegides de manera automàtica al menjar que se servia als esclaus. Ja havien transcorregut més de cinc anys des de l'últim part accidental.

—Oh —va dir Kibbick—. Donen a llum cries vives, eh? Comprenc —va afegir, tornant a concentrar-se en els llibres amb una ganyota de disgust.

Idiota —va pensar Teroenza—. Idiota, idiota, idiota... Quants anys portes aquí, i per què mai t'havies pres la molèstia d'esbrinar els fets més rudimentaris sobre els pelegrins?

—He trobat una altra cosa que no entenc, Teroenza —va acabar dient Kibbick.

Teroenza va respirar profund, i després va comptar fins a vint.

—Sí, excel·lència?

—Per què hem de gastar crèdits extra per instal·lar armes i escuts en aquestes naus? Després de tot, només transporten esclaus fins a les mines d'espècia i els palaus del plaer després que els hàgim explotat al màxim. A qui li importa que puguin acabar caient en mans d'uns segrestadors?

Kibbick s'estava referint a una incursió produïda feia un mes en la qual un grup de rebels humans va caure sobre un navili esclavista que s'estava preparant per abandonar el sistema ylesià. No era la primera incursió d'aquelles característiques. Teroenza no sabia qui era el responsable d'elles, però no podia deixar de pensar que havia de ser la Bria Tharen, aquesta menyspreable traïdora i renegada corelliana.

El clan Besadiï havia ofert una generosa recompensa pel seu cap, però fins al moment ningú l'havia reclamat. Potser vagi sent hora que parli amb Durga sobre la conveniència d'augmentar la recompensa oferta per la Bria Tharen..., va pensar Teroenza.

—És cert que els esclaus deixen d'importar-nos quan se’n van d'aquí, excel·lència—va dir en veu alta i parlant amb exagerada paciència—, però fins i tot llavors segueixen valent crèdits per a nosaltres. I les naus són molt cares. Que les omplin de forats les torna inservibles..., o, com a mínim, fa que després resultin molt cares de reparar.

—Oh—va dir Kibbick, arrufant el gest—. Sí, clar. Suposo que així deu ser. Molt bé.

Idiota!

—La qual cosa em recorda una mica del que volia parlar-vos, excel·lència—va dir Teroenza—. És una cosa que espero esmentareu al vostre cosí. Necessitem disposar d'una major protecció a Ylèsia. El que tornem a ser atacats només és qüestió de temps. Aquestes incursions espacials ja són prou greus, però si aquest grup rebel arribés a atacar una de les colònies, tant vós com jo podríem córrer un seriós perill.

Kibbick, òbviament alarmat pel suggeriment, estava mirant fixament al Gran Sacerdot.

—Penses que s'atrevirien a fer-ho? —va preguntar, amb una certa tremolor en la veu.

—Ja ho han fet anteriorment, excel·lència —li va recordar Teroenza—. Bria Tharen, aquesta ex esclava, manava la incursió. Ho recordeu?

—Oh, sí, és veritat —va dir Kibbick—. Però ja fa més d'un any d'això, no? Estic segur que a hores d'ara ja hauran après la futilitat d'atacar aquest món. Van perdre una nau dins de la nostra atmosfera.

La turbulenta atmosfera d’Ylèsia era una de les millors defenses amb què comptava el planeta.

—Cert —va admetre Teroenza—. Però preferiria prendre precaucions a haver d'acabar lamentant-ho, excel·lència.

—Més val prevenir que lamentar, eh? —Va murmurar Kibbick, com si Teroenza acabés de dir alguna cosa sorprenentment intel·ligent i original—. Sí, bo... Potser tinguis raó. Hem d'estar el més protegits possible. Avui mateix parlaré amb el meu cosí sobre això. Més val prevenir que lamentar... Sí, per descomptat. Necessitem gaudir de la màxima seguretat possible...

Kibbick va tornar a concentrar-se en els llibres sense deixar de parlar entre dents. Teroenza va tornar a relaxar-se sobre la seva hamaca, i es va permetre el rar i reconfortant luxe d'alçar per segona vegada els seus bulbosos ulls cap al sostre.

 Següent