Clarejar rebel (VIII)

Anterior

Capítol 08: El Reina de l'Imperi.

Boba Fett estava en la cua que esperava el moment de pujar al creuer de luxe Reina de l'Imperi, el qual es disposava a emprendre viatge cap a Velga Prima i els punts intermedis. El creuer era la nau germana de l'Estel de l'Imperi de les Línies Navilieres Haj, i era tan espaiós i opulent com el seu bessó.

Boba Fett anava a pujar al creuer des d'una plataforma d'atracada espacial orbital, però hi havia gairebé mil éssers intel·ligents esperant pujar a bord, per la qual cosa cada filera estava formada per diversos centenars de criatures. El caçador de recompenses va fer un cop d'ull als lents progressos de la seva cua, i es va dir que transcorreria un mínim de deu minuts abans que pogués transportar el seu pesat maletí de viatge fins a la seva cabina.

La cua va avançar uns quants passos, i el caçador de recompenses va empènyer el seu pesat maletí amb el peu mentre avançava amb ella. Durant un moment Boba Fett es va permetre imaginar el que ocorreria en el cas que aparegués sobtadament sota la seva veritable personalitat, com a Boba Fett amb la seva armadura mandaloriana, en comptes de disfressat d’anòmide tal com es trobava en aquells moments.

Boba Fett havia descobert que de tant en tant havia d'assumir una altra aparença. Els anòmides eren la disfressa ideal, atès que el seu abillament de carrer ordinari ocultava pràcticament la totalitat del seu cos. Els anòmides eren uns esvelts humanoides originaris del sistema Yablari, i la seva indumentària típica consistia en unes enormes túniques que els cobrien des del cap encaputxat fins a les puntes dels seus peus de sis dits. També portaven guants i màscares vocalitzadores, per la qual cosa amb prou feines hi havia un centímetre de la seva translúcida pell blanquinosa visible. Els anòmides tenien cabells grisencs, orelles en forma de fulla i grans ulls d'un blau platejat.

Boba Fett portava una màscara cefàlica sota la seva màscara vocalitzadora, naturalment, però es tractava d'una màscara d'excel·lent qualitat que havia estat modelada a mà perquè encaixés amb les seves faccions de tal manera que s'adaptés d'una forma el més natural possible a la seva cara. La màscara també incloïa uns «ulls» de color blau platejat especialment dissenyats per permetre-li veure gairebé tan bé com amb els seus propis ulls.

Així i tot, Boba Fett se sentia una miqueta nu sense la seva armadura i els seus sentits ampliats. L'armadura del caçador de recompenses li permetia disposar d'una àmplia gamma de modalitats visuals, captacions auditives intensificades i una àmplia sèrie de dades sensorials accessibles a través dels indicadors instal·lats dins del seu casc. En trobar-se reduït a la túnica anòmide, la capa proveïda de caputxó, la màscara i els guants, Boba Fett se sentia lleuger i vulnerable..., excessivament vulnerable.

Però la disfressa era necessària. Si Boba Fett hagués intentat adquirir un passatge a bord del Reina sota la seva veritable identitat, hauria provocat un pànic generalitzat. Tots els passatgers i una gran part de la tripulació haurien estat convençuts que eren la presa perseguida pel caçador de recompenses.

Fett ja hi havia descobert feia molt temps que tots els ciutadans carregaven amb una consciència altament culpable. Pràcticament tots els éssers intel·ligents de la galàxia havien fet alguna cosa en un moment o un altre del seu passat que podien portar a la memòria i imaginar que constituïa una excel·lent raó perquè algú hagués decidit oferir una recompensa pels seus caps. L’home que en temps llunyans havia estat el protector Jaster Mereel, i que s'havia convertit en Boba Fett, el caçador de recompenses més famós i temut de tota la galàxia, portava anys observant les reaccions dels ciutadans que li envoltaven mentre caçava preses d'una classe o una altra.

Boba Fett havia vist canviar el rostre d'una jove mare que portava en braços al seu fill quan li va veure, i també havia vist com subjectava al seu petit sobre el seu pit com si ell, Boba Fett, anés a arrencar-li el nen dels braços per emportar-se’ls als dos per la força. En diverses ocasions els ciutadans s'havien deixat dominar pel pànic quan Boba Fett es va acostar a ells, llançant-se al terra mentre balbotejaven les seves (bàsicament imaginàries) transgressions fatals i suplicaven clemència..., per després tornar a incorporar-se amb una barreja d'alleujament i incipient indignació quan van comprendre que no eren l'objectiu d’en Fett, i que s'havien humiliat mentre revelaven els seus secrets sense que hi hagués absolutament cap raó per a això.

La cua va tornar a avançar. Boba Fett va inspeccionar automàticament les multituds que l’envoltaven, però en realitat no esperava veure a la seva presa. Bria Tharen havia pujat al Reina durant la seva parada anterior, a Corèllia. Era altament improbable que fora a sortir de la nau durant la seva curta parada en Gyndine.

El caçador de recompenses no havia tingut ocasió d'aprofitar la possibilitat de localitzar a la Tharen quan aquesta va pujar al Reina perquè la seva presa havia estat usant un nom fals i havia creuat la comporta gairebé a l'últim moment abans que la nau desenganxés. Les Línies Navilieres Haj, encara que exteriorment lleials a l'Imperi, feien favors a l'Aliança Rebel quan això els hi convenia, i l'aparició en l'últim minut de la Tharen indubtablement era el resultat d'alguna manipulació dels fils oficials.

A més, l'actual identitat falsa de la Bria Tharen no era una de les quals havia usat abans. Aquesta vegada la comandant rebel viatjava com «Bria Lavval», una aspirant a estrella i cantant de cabaret que anava a actuar al Castell de l'Atzar, un dels casinos més grans i luxosos de Nar Shaddaa.

Boba Fett tenia accés a moltes fonts de dades escampades per molts llocs de la galàxia. Atès que de tant en tant perseguia a preses en nom de l'Imperi, disposava d'accés a algunes de les bases de dades del nivell mitjà del sistema de seguretat imperial. També tenia accés a molts serveis de notícies, i a les bases de dades del Gremi.

Fett havia ordenat als seus sistemes de cerca que activessin certs perfils físics i noms «de prioritat». Quan «Bria Lavval» va aparèixer un matí en els seus resums de les bases de dades com una passatgera que viatjava a bord del Reina al moment en què el creuer de luxe havia partit de Corèllia, un ràpid examen de la identificació i de la descripció física de la dona va indicar a Fett que hi havia més d'un setanta per cent de probabilitats que es tractés de la Bria Tharen, comandant de la resistència corelliana.

Però només una inspecció visual asseguraria a Fett que «Lavval» era la dona que estava buscant, i aquesta era la raó per la qual en aquells moments estava formant part de la cua que esperava pujar a bord del gegantesc creuer de luxe.

El Reina mesurava dos quilòmetres de longitud i estava equipat per transportar a cinc mil passatgers. Contenia pràcticament totes les comoditats i diversions que pogués desitjar qualsevol ésser intel·ligent, des de piscines i centres de salut, casinos i àrees de patinatge anti-gravitatori fins a sales d'exercici, passant per una infinitat de botigues i comerços elegantíssims en els quals un passatger opulent podia arribar a gastar-se una quantitat certament enorme de crèdits.

Fett va tornar a avançar un parell de passos, empenyent el seu maletí per davant d'ell. El seu equipatge contenia, en compartiments camuflats, la seva armadura mandaloriana i diverses armes meticulosament seleccionades. Els costats del maletí estaven reforçats amb durínium, un aliatge capaç de resistir el sondeig de qualsevol classe de sensor. La capa exterior del maletí, a més, contenia sistemes de projecció micro-miniaturitzats que generarien falses lectures sobre el contingut per enganyar qualsevol aparell de detecció.

Fett va arribar per fi a l'inici de la cua i es va preparar per mostrar la seva identificació, el seu bitllet i els seus certificats de crèdit. L'oficial de la nau que va comprovar la seva reserva es va oferir a cridar a un androide-portador, però Fett va rebutjar cortesament el seu oferiment, la seva aspra veu reverberant a través de la màscara vocalitzadora.

Els anòmides no conversaven entre ells utilitzant el llenguatge oral, sinó que empraven una forma molt complexa i bella del llenguatge de signes. Tenien fama de ser uns éssers molt sociables, i Boba Fett esperava que no hi hagués cap veritable anòmide a bord. En cas que els hi hagués, hauria de fingir-se malalt i romandre en la seva cabina, ja que no coneixia el llenguatge de signes dels anòmides.

Però cap dels individus que figuraven en la llista de passatge havia donat Yablari com el seu món d'origen.

Quan va arribar a la seguretat de la seva cabina, Fett va guardar el seu maletí, assegurant-se abans de fer-ho que activava els seus sistemes de protecció antirobatori. Qualsevol aspirant a lladre prou infortunat per tractar de treure el maletí de la cabina d’en Fett, o per intentar obrir-lo, perdria uns quants dits..., i això com a mínim.

L'itinerari previst del Reina li obligaria a fer escales en un cert nombre de ports. La seva ruta els portaria a través d'algunes de les àrees més perilloses de l'espai imperial, incloent una parada dins de l'espai hutt de Nar Hekka. Nar Hekka difícilment podia considerar-se com un dels jardins de la galàxia, però així i tot es trobava infinitament per sobre de Nal Hutta o Nar Shaddaa. Fett sospitava que Bria Tharen havia triat aquella nau perquè era una de les més grans i, a causa d'això, probablement també una de les més segures. Últimament hi havia hagut molta activitat pirata.

Durant els tres dies següents, Boba Fett es va dedicar a recórrer la nau sota la protecció de la seva disfressa d’anòmide i mantenint-se allunyat de la resta del passatge. Va aconseguir establir una identificació visual de la Bria Tharen durant el primer dia, i la va seguir per esbrinar on es trobava la seva cabina. Va descobrir que la Tharen disposava d'una suite, i que la compartia amb tres homes. Dos d'ells eren bastant majors, i Fett de seguida va suposar que també serien oficials de la resistència corelliana. El tercer home tindria uns trenta i tants anys i, si s'ha de jutjar pel seu port i la seva manera de moure's, era un veterà endurit pels combats que estava complint les funcions d'agent de seguretat i guardaespatlles dels oficials corellians.

Igual que la Bria Tharen, els dos oficials i el guardaespatlles portaven robes civils. La Tharen rares vegades estava sola fora de la seva cabina. Solia trobar-se envoltada d'admiradors, encara que Fett ja s'havia adonat que mai s’emportava a cap d'ells a la seva cabina, ja que es limitava a somriure i flirtejar sense massa entusiasme. Jugava al sàbacc, assegurant-se que no guanyava ni perdia grans quantitats, i visitava les botigues, però mai comprava res realment significatiu.

Fett la va mantenir sota observació, i va començar a traçar acuradament els seus plans.

***

A Lando Calrissian li encantava viatjar en els grans creuers de luxe, i des que va perdre el Falcó en aquella partida amb Han Solo havia estat dedicant una part bastant considerable del seu temps a fer-ho. Han i Vuffi Raa per fi havien aconseguit ensenyar-li prou perquè fos un bon pilot i hagués pogut usar qualsevol de les naus del seu dipòsit de naus espacials, però Lando no estava interessat en cap d'elles. El jugador estava esperant al fet que aparegués la nau ideal.

La seva nau ideal seria més luxosa que l'altament utilitari Falcó, però al mateix temps seria igual de veloç i capaç d’autodefensar-se. Lando mantenia els ulls ben oberts per detectar la presència de qualsevol iot que pogués aconseguir a bon preu, però fins al moment no havia localitzat cap ganga.

I, a més, les naus particulars no tenien casinos. A Lando li agradaven molt els casinos. Durant l'últim any havia passat bastant temps dins d'ells en un intent de recuperar els seus recursos líquids. El torneig de sàbacc li havia deixat pràcticament sense un sol crèdit, però des de llavors Lando havia aconseguit convertir els mil cinc-cents crèdits prestats per Han en molts milers. Lando havia pogut retornar al Han els diners que «va prendre prestat» diversos mesos abans que el seu amic posés rumb cap al Sector Corporatiu.

El Reina de l'Imperi i la seva nau germana, l'Estel de l'Imperi, eren dos dels mitjans de transport favorits d’en Lando a l'hora de desplaçar-se per la galàxia. No eren tan ràpides com algunes de les naus més modernes, però no hi havia cap dubte que les Línies Navilieres Haj sabien com construir un creuer de luxe. I el Reina i l'Estel eren realment grans, la qual cosa suposava un considerable avantatge a la vista de tota l'activitat pirata que estava tenint lloc últimament.

Aquesta vegada Lando havia triat el Reina per al seu viatge de retorn a casa. Des de Nar Hekka podria pujar a una llançadora sistèmica per tornar a Nar Shaddaa. Aquella nit en particular, Lando portava el seu abillament més nou i elegant: camisa vermella adornada amb brodats i cenyits pantalons negres, i una capa curta de color vermell i negre que penjava de les seves espatlles amb una caiguda irreprotxablement airosa. La seva fosca cabellera i el seu bigoti estaven impecablement pentinats i retallats gràcies a una visita a la barberia de la nau duta a terme aquell mateix dia. Les seves botes de cuir negre relluïen amb la suau resplendor de l'autèntica pell de serp de Numatra. Calrissian tenia un aspecte magnífic, i no li passaven desapercebudes les mirades d'admiració que li llançaven algunes de les dones presents en el club.

Lando estava assegut en el club nocturn més elegant del Reina, el Saló dels Vents Estel·lars, després d'una sessió altament reeixida en les taules de sàbacc. La seva bossa de crèdits estava acuradament guardada en un compartiment secret proper a la seva pell, i s'havia tornat satisfactòriament pesada. Durant aquell viatge Lando ja havia aconseguit guanyar aproximadament quatre vegades el que li havia costat el seu car bitllet, la qual cosa constituïa un marge de beneficis realment excel·lent.

Mentre jugava —una activitat molt seriosa!— Lando optava per tornar-se abstemi, i rares vegades provava les begudes alcohòliques. Però en aquell moment s'estava relaxant, per la qual cosa es permetia prendre xarrups d'una Flor Nocturna Tarkeniana mentre anava mastegant un grapat de jer-wevilis empolsats amb sal. L'orquestra del Saló dels Vents Estel·lars era francament bona i estava oferint seleccions de vells èxits alternats amb els temes de jizz més moderns, i una gran part de la clientela estava ballant. Lando es va dedicar a contemplar a les dames mancades d'escorta, i es va preguntar si se sentia prou interessat per alguna d'elles per arribar a demanar-li un ball.

Els seus ulls no paraven de tornar una vegada i una altra a una dona que estava asseguda en una taula no amb un escorta del sexe masculí, sinó amb dos. Tan humana com impressionant, la dona lluïa una llarga cabellera vermellosa recollida amb agulles de safir enjoiades i posseïa un rostre i una figura fascinants. Lando no va aconseguir decidir si mantenia algun tipus de relació romàntica amb qualsevol dels seus escortes. Estava asseguda molt a prop d'ells i somreia i s'inclinava cap endavant per escoltar mentre primer un, i després l'altre, li parlaven a cau d'orella. Però com més l'observava, més s'anava convencent Lando que cap dels homes estava gaudint d'una “cita” amb ella. En els somriures de la dona hi havia més companyonia que romanticisme. Tampoc hi havia cap suggestió d'intimitat perdurable en els breus contactes de les espatlles dels seus acompanyants quan fregaven les seves.

Lando es va acabar la seva copa, i ja gairebé estava llest per aixecar-se i preguntar a la bella desconeguda si li agradaria ballar quan l'excel·lent grup-orquestra de rughjes, Umjing Baab i el seu Trio Rítmic, va donar per acabada la selecció que havia estat interpretant. El grup només estava format per tres músics, però com cada rughja posseïa membres flexibles i tocava un mínim de deu instruments, sonaven com una autèntica orquestra. De fet, quan miraves a Umjing Baab i els seus dos acompanyants resultava difícil destriar res que no fossin membres acabats en tot un assortiment d'instruments, encara que de tant en tant un dels múltiples ulls de l'intèrpret es feia visible a través de la pasterada.

El grup era molt versàtil i tocava absolutament de tot, des dels ritmes sincopats fins a les seleccions de jizz modernes. El jugador va aplaudir cortesament mentre els músics acabaven una versió lenta de “Amors i llunes”, i després es va recolzar en el seu seient mentre el líder, Umjing Baab, deixava la seva trompeta kloo en el terra, es llevava de damunt el nalargó i anava amb un àgil serpenteig cap al sistema de megafonia. La veu del rughja tenia un cert timbre metàl·lic, la qual cosa resultava molt comprensible tenint en compte que era generada de manera artificial. Els rughjes eren una espècie amb una comunicació natural que no resultava audible pels humanoides. Umjing Baab «va parlar», amb la llum del focus reflectint-se en la lluenta pell malva dels seus membres superiors.

—Bona nit, dames i cavallers. Aquesta nit tenim amb nosaltres a una convidada la presència de la qual ens honra, una autèntica celebritat a la qual espero podrem convèncer perquè ens afavoreixi amb una cançó. Uneixin-se a mi per donar la benvinguda ala dama Bria Lavval!

Lando va tornar a aplaudir educadament, però els seus aplaudiments no van trigar a tornar-se genuïns quan va comprendre que el líder del grup s'estava referint a la seva atractiva desconeguda. Somrient i ruboritzant-se, la dona es mig va aixecar del seu seient per respondre amb una reverència, però després, constreta pels aplaudiments, es va recollir les faldilles del seu llarg vestit-beina blau elèctric (un color que ressaltava la lluminositat dels seus cabells) i va pujar els esglaons de l'estrada dels músics.

Després d'haver parlat amb Umjing Baab durant uns moments, Bria Lavval va anar cap al micròfon i va començar a seguir el ritme de la percussió amb un cap adornat per joies, i després l'orquestra va atacar una versió suaument melòdica de “Somnis perduts”, un dels grans èxits de l'any passat.

Bria Lavval va començar a cantar. Lando havia sentit a un munt de cantants en els seus temps, i Lavval distava molt de ser la millor. El seu control de la respiració era una miqueta irregular, i això l'obligava a escurçar algunes de les notes més agudes. Però la seva veu era potent i bella, i els tons de contralt resultaven agradablement apassionats. Tenint en compte la seva figura, el seu rostre i el seu somriure, Lando estava disposat a perdonar-li la seva manca de tècnica professional. Uns moments després d'haver començat la seva cançó, Bria Lavval ja tenia a tots els humanoides de sexe masculí del club pendents d'ella.

Cantà amb gran apassionament sobre l'amor perdut, la tendra tristesa, els vagues records que s'anaven esvaint amb el pas del temps...

Lando estava totalment captivat. Quan l'actuació va arribar a la seva fi, va aplaudir tan entusiàsticament com la resta de l'audiència. Somrient i ruboritzant-se d'una manera encantadora, Bria Lavval es va deixar escortar de tornada a la seva taula per Umjing Baab, qui es va inclinar davant seu en una gran genuflexió i després va anar a reunir-se amb els altres dos rughjes que formaven el seu grup.

Mentre el Trio Rítmic atacava una nova melodia, Lando es va aixecar sense vacil·lar i va anar cap a la cantant, aconseguint avançar-se per una fracció de segon a un opulent banquer alderaanià al que havia alleujat d'una gran part del seu excés de crèdits a primera hora d'aquesta mateixa nit.

Lando va arribar a la taula de la dama Lavval, es va inclinar davant d’ella i la va obsequiar amb el somriure més enlluernador i encantador del seu ampli repertori.

—Puc...? —va preguntar, oferint-li el seu braç.

Lavval va titubejar durant un segon interminable, i després va llançar una ràpida mirada a cadascun dels homes asseguts al costat d'ella i es va encongir d'espatlles en un moviment gairebé imperceptible.

—Gràcies —va dir, i es va aixecar. Lando la va escortar fins a la pista de ball. Lavval va mirar al seu voltant i va arrufar lleument el gest en aparent consternació—. Ai mare. Em temo que no sé ballar aquesta peça...

Lando es va sentir bastant sorprès. El margengai portava un mínim de cinc anys sent enormement popular.

—És molt fàcil —va dir, posant la mà sobre l'espatlla de la Lavval i entrellaçant els dits de l'altra amb els seus—. Li ensenyaré com es fa.

Lavval es va saltar diversos passos i va deixar caure el taló de la seva sabatilla adornada amb joies sobre els dits del peu d’en Lando en un moment donat, però passats un parell de minuts, i gràcies a les experimentades instruccions de Lando, va començar a desembolicar-se bastant millor. Posseïa un excel·lent sentit del ritme, i els seus reflexos també eren magnífics. Lando es va adonar que quan va haver aconseguit memoritzar la complexa pauta dels passos, la seva parella de ball va començar a passar-s’ho realment bé. Bria Lavval era gairebé tan alta com ell, i mentre giraven per la pista van començar a rebre les mirades plenes d'admiració dels espectadors que encara no s'havien aixecat dels seus seients.

—Bé, veig que ja li has enxampat el truc —va dir Lando—. No hi ha dubte que has nascut per ballar.

—Porto anys sense fer-ho —va confessar ella amb la veu una mica entretallada mentre la música canviava per tornar-se encara més ràpida. Lando la va fer girar en un vertiginós pas triple de boxnov. Layval estava una mica oxidada, però resultava obvi que ja tenia certa experiència amb aquell tipus de ball bastant més antic.

—Ets realment meravellosa —li va assegurar Lando—. Trobar una parella com tu acaba de convertir-me en l'home més afortunat que hi ha en tota aquesta nau.

Lavval, les galtes ruboritzades per l'exercici i els elogis, li va obsequiar amb un resplendent somriure.

—Adulador.

Lando va fingir sentir-se molt ofès.

—Qui, jo? He fet vot de dir la veritat, dama Bria... Bria… Quin nom tan bonic, per cert. Ets corelliana, veritat?

—Sí —va dir Lavval, encarcarant-se lleugerament entre els seus braços i amb una sobtada lluentor de cautela recelosa en els ulls—. Per què?

—Oh, per res. És només que estava pensant que he sentit aquest nom anteriorment. És molt comú al teu món natal?

—No —va dir ella—. El meu pare se’l va inventar a partir de les dues primeres síl·labes dels noms de la meva àvia, Brusela i Iafagena. No volia obligar-me a carregar amb cap d'ells, però al mateix temps volia honrar-los d'alguna manera.

—Molt astut per la seva banda —va dir Lando—. Resulta evident que era un home de gran diplomàcia i tacte.

Lavval va deixar escapar una rialleta, però hi havia una suau nota de tristesa oculta sota la seva alegria.

—Sí, aquest és el meu pare —va admetre—. Em sorprèn sentir-te dir que has conegut a una altra Bria, Lando. Sempre he cregut que jo era l'única.

—I probablement ho ets —va dir Lando—. L'altra Bria que he conegut era una nau. El meu amic Han va decidir anomenar Bria a la Sorosuub que li vaig llogar fa molt temps.

Lavval va ensopegar, però es va recuperar ràpidament.

—Han? —va exclamar—. Fa uns anys vaig conèixer a un corellià anomenat Han. El teu amic és corellià?

Lando va assentir i la va fer girar en un ràpid semicercle.

—Han Solo i jo som amics des de fa moltíssim temps —va dir quan va tornar a tenir-la entre els seus braços—. No em diguis que el coneixes!

Lavval va deixar escapar una suau rialleta.

—Doncs el conec. Ha de ser el mateix tipus, per descomptat. Cabells castanys, ulls marrons amb una ombra de verd, una miqueta més alt que tu..., i té un encantador somriure tort.

—Caram! —Va exclamar Lando, enarcant una cella—. Veig que el coneixes realment bé, eh? Aquest noi es mou molt, veritat?

El rostre de la Lavval va enrogir lleument sota la seva mirada maliciosa, i va desviar la mirada i es va apressar a concentrar-se en els intricats passos de ball durant uns moments. Quan va tornar a alçar la mirada cap a ell, Lando va veure que els seus ulls estaven il·luminats per una sarcàstica lluentor de diversió.

—Només és part del meu passat, igual que un munt d'altres homes —va dir—. També ha d'haver-hi uns quants esquelets guardats en el teu celler de càrrega, no?

Lando, comprenent que havia abordat un assumpte delicat, es va alegrar d'aquella ocasió de canviar de tema.

—Pots apostar al fet que sí —va dir.

Van seguir ballant durant una estona, i Lando va descobrir que gaudia enormement de la companyia de la cantant. Va girar el cap cap a la seva taula, i va veure que els acompanyants de la seva parella ja s'havien anat del club nocturn.

—Qui eren aquests tipus que estaven asseguts a la teva taula?

Lavval es va encongir d'espatlles.

—Relacions de negocis —va dir—. Feldron és el meu agent, i Renkov s'encarrega de tot allò relacionat amb les meves actuacions.

—Comprenc —va dir Lando, secretament delectat. Resultava obvi que Lavval parlava de debò quan donava a entendre que cap d'aquells homes despertava la més mínima classe d'interès romàntic en ella—. Bé... Vols prendre una copa, potser? Estava pensant en algun lloc que fos una miqueta més... privat.

Lavval li va llançar una mirada penetrantment avaluadora, i després va assentir i va fer un pas cap enrere, sortint d'entre els seus braços.

—D'acord. Sí, crec que m'agradaria... Així podríem parlar dels nostres... coneguts mutus.

Lando va estendre el braç cap a la seva mà, la va prendre i la hi va portar als llavis.

—Serà un autèntic plaer parlar amb tu dels nostres coneguts mutus —va dir.

—La meva cabina, el número 112, dins de... diguem uns trenta minuts? —va proposar Lavval.

—Trenta minuts —va dir Lando—. Comptaré fins a l'últim d'ells.

Lavval li va dirigir un somriure que contenia tant diversió com veritable plaer, i després va girar sobre els talons i va deixar a Lando en la vora de la pista de ball. Lando la va veure allunyar-se, i va descobrir que fer-ho era una ocupació molt agradable. Lavval va arribar a l'entrada del club nocturn, va passar al costat d'un anòmide que estava recolzat en la polleguera, observant a les parelles que ballaven i sentint la música, i després va desaparèixer.

Lando va somriure. Bé, i ara haig de trobar la millor ampolla de vi que es pugui comprar a bord d'aquesta nau, i unes quantes flors —va pensar, i va tirar a caminar cap al bar amb llargues i enèrgiques gambades—. Vint-i-nou minuts i comptant....

Mentre avançava amb pas ràpid i decidit pel passadís que portava a la seva cabina, Bria es va dir que havia de calmar-se. Però se sentia molt excitada, perquè acabava de comprendre que per fi anava a tenir notícies d’en Han! Estava clar que Lando Calrissian era una mica més que un conegut seu. Bria tenia tantes ganes d'arribar a la seva cabina que va recórrer els últims metres que la separaven de la porta del 112 gairebé corrent. Per fi! Algú que li coneix bé, que pot dir-me què tal li van les coses, què ha estat fent..., i on es troba!

En el mateix instant en què arribava a la porta de la seva cabina, se li va ocórrer pensar que Han potser estava a Nar Shaddaa, la seva destinació final. Bria es va preguntar si realment era possible que en tingués prou amb esperar quaranta-vuit hores per arribar a veure’l. La idea li va semblar increïblement emocionant, i al mateix temps va tornar encara més intens el seu ja considerable nerviosisme. Què sentiria en tornar a estar prop d’en Han després de més de nou anys?

Mentre obria la porta de la seva cabina, Bria va descobrir que li tremolaven les mans. Estava tan esbalaïda en els records d’en Han que no va tenir la més mínim advertiment previ del que anava a ocórrer. En un moment donat la porta s'estava obrint davant d’ella, i al següent una potent empenta va fer que el seu cos creués el llindar i entrés a la sala d'estar de la suite amb tal violència que ni tan sols va disposar de l'alè necessari per cridar.

Les seves sabatilles de taló alt van relliscar sobre el lluent terra i Bria va trontollar, va ensopegar i va intentar recuperar l'equilibri. Acabava d'iniciar la caiguda quan va sentir la burxada d'alguna cosa esmolada que es clavava en la seva esquena.

Només va tenir un instant per comprendre que li havien disparat alguna classe de droga per deixar-la sense coneixement. Mentre queia, va aconseguir tornar-se lleugerament amb les seves últimes reserves d'energia i va veure a un anòmide totalment desconegut immòbil en el llindar darrere d'ella. Bria va aconseguir emetre un feble crit d'advertiment dirigit als seus amics abans que tot comencés a esvair-se al seu voltant...

A esvair-se...

I a tornar-se de color negre...

Boba Fett va contemplar com la Tharen queia al terra i es quedava immòbil. Va tancar ràpidament la porta que donava al passadís que s'estenia darrere d'ell i va fer un pas cap endavant..., en el mateix instant en què els homes amb els quals havia estat viatjant la Tharen sortien del dormitori de la dreta.

Boba Fett va estendre el braç, va flexionar la mà i un dard mortífer (a diferència del soporífic que havia derrocat a la dona) va sortir disparat cap al més veterà dels dos oficials de la resistència i es va incrustar en la seva gola. L'home només va tenir temps per emetre un panteix ofegat, i després va morir abans que el seu cos caigués al terra.

L'altre home no va titubejar, sinó que es va llançar sobre el seu atacant. Boba Fett va apartar a un costat la capa anòmide i va romandre immòbil mentre l'home li atacava, la boca desdibuixada en un crit silenciós.

El líder rebel tal vegada fos un bon oficial a l'hora de planejar l'estratègia i els atacs, però no era cap expert en el combat sense armes. Boba Fett va detenir el seu cop amb un avantbraç, i després va respondre a ell amb un cop tan dur com letal que va aixafar la laringe del corellià.

Fett va contemplar amb gèlida impassibilitat la mort de l'oficial rebel. La seva agonia no va durar més d'un minut.

Boba Fett es va inclinar sobre el mort, planejant arrossegar el seu cos i el del seu company fins al racó de l'habitació i llançar després alguns llençols sobre ells, més per dissimular la pudor dels esfínters sobtadament afluixats a causa de la mort que per qualsevol sentit d'obligació concernent al decòrum.

La màscara que portava limitava la visió perifèrica d’en Boba Fett. Sense el seu casc mandalorià proveït de sensors especials, el caçador de recompenses només va disposar d'un instant d'advertiment previ abans que el perill caigués sobre ell. Boba Fett va aconseguir esquivar l'atac en el mateix segon en què el guardaespatlles rebel es llançava sobre ell, movent-se en silenci i amb una experta agilitat de la qual havien mancat els dos oficials de major edat.

El caçador de recompenses va girar sobre si mateix per allunyar-se del jove, i mentre ho feia es va llevar d'una manotada la pesada capa anòmide i la va llançar contra el rostre del guardaespatlles. El seu oponent se la va treure de damunt amb un moviment tan ràpid com fluid i va reprendre l'atac. Tindria trenta i pocs anys i anava descalç, amb el pit nu i vestit únicament amb uns pantalons curts. Resultava obvi que havia estat dormint a l'altra habitació quan els dos oficials van iniciar el seu infortunat atac.

Boba Fett va comprendre a l'instant que s'estava enfrontant a un soldat habituat a combatre i que havia estat ensinistrat per utilitzar les seves mans i els seus peus com a armes..., i que també havia estat ensinistrat en l'ús de la fulla vibratòria que empunyava en una mà. Boba Fett va somriure lleument darrere de les seves dues màscares, sentint-se complagut en veure's desafiat i, a més, per algú que estava clar sabia el que es feia. Disposava d'un altre dard letal que hagués pogut usar, però va decidir no fer-ho. Una mica d'exercici no li aniria gens malament. Molt pocs enemics mereixien el seu temps, i ja havien transcorregut molts mesos des de l'última ocasió en què va poder prendre part en un combat desarmat.

El guardaespatlles ja venia cap a ell en un àgil pas de dansa, el cos perfectament equilibrat, els ulls dirigits cap endavant i la fulla vibratòria preparada per assestar una ganivetada dirigida contra les entranyes. Boba Fett li va deixar acostar-se i després va esquivar l'atac en l'últim segon possible, estirant-se en un arc com un ballarí de gravetat zero per acabar girant en rodó i sortir de la trajectòria de l'escomesa. La seva mà es va estendre veloçment mentre es movia, i va assestar un potent cop darrere de l'orella dreta del soldat.

Però el soldat va aconseguir esquivar l'atac en l'últim instant, i el cop concebut per deixar-li sense coneixement només va aconseguir atordir-li. El soldat es va trontollar, va bellugar el cap i va tornar a avançar a la recerca de més cops.

Per a Boba Fett va ser un plaer complaure-li. Els dos adversaris es van desplaçar l'un al voltant de l'altre en una horrible paròdia de la forma en què Lando Calrissian i Bria Tharen havien estat ballant en la pista del Saló dels Vents Estel·lars feia tan sols uns minuts.

El guàrdia va tornar a atacar i Boba Fett va tornar a esperar, i després va esquivar novament el moviment en l'últim segon en què era possible fer-ho. Un altre cop va fer que el corellià emetés un panteix després que l’empenya d’en Fett xoqués amb la part de darrere del seu genoll. La cama del guàrdia es va doblegar i, per primera vegada, Fett va veure por en els seus ulls. El guàrdia acabava de comprendre que s'estava enfrontant a un enemic immensament superior a ell, però així i tot va aconseguir superar el seu dolor i la seva feblesa i es va disposar a llançar un nou atac. Un home que coneix el seu deure i no defuig —va pensar Boba Fett—. Admirable. La recompensa pel seu coratge serà una mort ràpida i el menys dolorosa possible....

Boba Fett va passar a l'atac per primera vegada. El seu peu va sortir disparat cap endavant en un cop impecablement precís, i va xocar amb el canell de l'home en un impacte espantosament potent. La fulla vibratòria va sortir volant per l'aire. Fett es va preparar per acabar amb el seu adversari. Va llançar un segon cop per darrere de l'altre genoll, i l'home va començar a doblegar-se sobre si mateix després que les seves cames demostressin ser incapaces de seguir sostenint-li. Però això mancava d'importància. Fett ja havia envoltat el seu coll amb una presa tan rígida i implacable com el duracer: una veloç estirada cap a un costat i el guardaespatlles es va afluixar entre els seus braços, mort.

Boba Fett va arrossegar el cos de l'home fins al racó i el va deixar allà, i després va repetir l'operació amb els altres. Després va estendre els llençols d'un dels llits damunt dels cadàvers. Mentre estava acabant aquesta tasca, va veure que la Tharen havia començat a remoure's.

Quan va recobrar el coneixement, Bria va descobrir que estava lligada d'una manera tan eficient que després d'un instant ni tan sols es va molestar a seguir debatent-se. Es trobava sola a la sala, asseguda damunt de la gruixuda catifa i amb l'esquena recolzada en una de les butaques. Li costava pensar amb claredat i tenia una set terrible, però d'altra banda no havia sofert cap dany.

Tret per la por, naturalment... Bria ja s'havia trobat en situacions apurades anteriorment, durant les batalles, però mai havia estat capturada d'aquella forma. Estar asseguda en la solitud de l'habitació i preguntar-se qui li havia fet allò, i per què, va fer que se sentís envaïda per la impotència més terrible del món.

Havia d'haver estat aquell anòmide, però Bria mai havia tingut cap classe de contacte amb aquests alienígenes anteriorment, i no podia imaginar-se per què algun d'ells podia desitjar fer-li mal. L’anòmide potser fos un caçador de recompenses. Aquesta era l'única explicació que semblava tenir algun sentit...

Bria es va humitejar els llavis, va respirar profund i es va preparar per llançar un crit que seria sentit fins i tot a l'altre costat de la porta tancada d'una cabina. Va ser llavors quan es va fixar en dues coses: els cossos dels seus companys, tapats per llençols i eficientment amuntegats allà on no podrien ser vistos per qui es trobés en la porta..., i l'esponja de sons. El petit artefacte havia estat col·locat en el terra prop d'ella, i el parpelleig de la llum indicava que estava activat. L'esponja de sons ofegaria de manera altament efectiva qualsevol crit que pogués arribar a sorgir de la seva gola. Bria va tancar la boca i els ulls i va recolzar el cap en la butaca. Fantàstic... Sigui qui sigui aquest anòmide, no hi ha dubte que ha pensat en tot.

Qui podia ser? Resultava obvi que l'alienígena s'havia desfet de Darnov, Feltran i fins i tot d’en Treeskaa (i Bria coneixia la seva reputació en el combat sense armes) en qüestió de minuts. Podia veure el cronòmetre mural, i de seguida va comprendre que només hi havia estat inconscient durant uns deu minuts.

Mentre estava asseguda en el terra i intentava pensar en alguna cosa que pogués fer, l’anòmide va obrir la porta de la cabina i va entrar, portant amb si un maletí enorme i d'aspecte molt pesat que va deixar sobre el terra amb un cop sord. En veure que Bria estava desperta, va anar al cubiculum sanitari i no va trigar a tornar amb un got d'aigua. Després es va agenollar al costat d'ella i va reduir lleument el nivell d'absorció dels sistemes de l'esponja de sons perquè Bria pogués sentir la seva veu.

—Aquesta droga narcòtica dóna moltíssima set —va dir—. Aquest got només conté aigua. No tinc cap intenció de fer-te mal. La recompensa que ofereixen per tu especifica que has de ser lliurada il·lesa.

Li va allargar el got d'aigua i Bria es va inclinar cap a ell, i després va titubejar. No s'atrevia a beure-la. I si es trobava davant un caçador de recompenses de l'Imperi o un agent imperial? I si l'aigua contenia alguna classe de droga de la veritat? La seva set s'havia convertit en un infern devastador que li abrasava la boca i la gola, però Bria va bellugar el cap.

—Gràcies de totes maneres —va aconseguir dir—. No tinc set.

—Per descomptat que tens set —va dir l’anòmide—. Els teus ridículs secrets de la resistència no m'importen gens ni mica. —Va apartar la seva màscara vocalitzadora a un costat i va prendre un llarg xarrup del got—. L'aigua és totalment inofensiva —va dir, tornant a oferir-la-hi.

Bria li va contemplar en silenci durant uns moments, parpellejant lentament fins que la seva set va acabar vencent. Va beure abundantment mentre l’anòmide l'ajudava a fer-ho. Després va veure com tornava a posar-se la màscara vocalitzadora, i va recolzar l'esquena en la butaca abans de parlar.     

—No ets un anòmide —va dir—. Aquests éssers no poden parlar sense les seves màscares vocalitzadores. Resulta obvi que ets un caçador de recompenses disfressat. Qui ets?

Els lluminosos ulls blau platejats de l’anòmide es van clavar en el rostre de la Bria.

—Molt observadora, Bria Tharen. La teva reacció em complau. La histèria és tan molesta com inútil. Quant a la meva identitat... Bé, potser em coneguis pel nom que he adoptat. Estàs parlant amb Boba Fett.

Boba Fett? Bria, els ulls desorbitats, va deixar caure tot el seu pes sobre la butaca mentre intentava no deixar-se dominar per la por que el mer esment casual d'aquell nom havia bastat per fer sorgir dins d'ella. Un instant després, Bria es va trobar resant als déus de la seva infància per primera vegada en anys.

Passats uns moments es va humitejar els llavis.

—Boba Fett... —va aconseguir dir—. Conec aquest nom. Mai hagués imaginat que es molestés a perseguir preses imperials. La recompensa que els imperials han ofert pel meu cap no justifica que perdis el temps amb mi.

El caçador de recompenses va assentir.

—Cert. Però la recompensa oferta pel clan Besadiï ascendeix a cent vegades aquesta suma.

—Teroenza... —va murmurar Bria—. Ha d'haver estat ell. Pel que havia sentit dir la recompensa era de cinquanta mil crèdits, no de cent mil.

—El clan Besadiï va doblar la recompensa després que capturessis la nau d'aquests traficants d'esclaus.

Bria va intentar somriure.

—Ser tan popular resulta molt agradable—va aconseguir murmurar—. El Grillet del Helot es dedicava al tràfic d'esclaus. Havia de detenir-los, i no ho lamento.

—Excel·lent —va dir Boba Fett—. Això hauria de fer que la nostra curta relació resultés el més agradable possible. Vols una mica més d'aigua?

Bria va assentir, i Boba Fett li va portar un altre got. Aquesta vegada Bria va beure d'ell sense necessitat que l'hi demanés. Bria estava intentant recordar la part del seu ensinistrament concernent a què havia de fer si era capturada. No anava d'uniforme, per la qual cosa no disposava de cap cançó de bressol amb la qual posar fi al seu sofriment. A més, es trobava molt lluny de Nal Hutta o d’Ylèsia..., i podien ocórrer moltes coses entre aquell lloc i aquests mons. Bria va decidir no apressar-se i aconseguir que Fett seguís parlant, sempre que pogués fer-ho. Totes les seves instruccions deien que la captivitat es tornava més fàcil de suportar si els teus segrestadors començaven a considerar-te com una persona de carn i os, i que això servia per augmentar les probabilitats que acabessin cometent alguna classe de badada.

Bria també era conscient que les probabilitats que Boba Fett cometés un error eren increïblement reduïdes. Així i tot, de moment no tenia una altra cosa que fer, veritat?

Va intentar no tornar la mirada cap als cossos coberts per llençols que jeien en el racó.

—Saps una cosa? —va murmurar després—. He sentit parlar molt de tu. Això ha fet que em pregunti si tot el que diuen sobre Boba Fett és veritat.

—I quines coses diuen sobre mi?

—Que tens el teu propi codi moral. Ets el millor caçador que existeix, però no ets cap pinxo. No obtens cap plaer d'infligir dolor.

—Cert —va dir Boba Fett—. Posseeixo un gran sentit de la moral.

—Què opines de l'Imperi? —va preguntar Bria mentre Boba Fett començava a examinar el contingut del pesat maletí que havia introduït a l'habitació, la qual cosa li va permetre tenir un fugaç besllum del seu famós casc.

—Crec que l'Imperi, encara que moralment corromput en alguns aspectes, és el govern legal i legítim. Obeeixo les seves lleis.

—Moralment corrupte? —Va preguntar Bria, inclinant el cap cap a un costat—. En quin sentit?

—En diversos.

—Digues-me un.

Boba Fett la va mirar fixament i Bria es va preguntar si anava a ordenar-li que callés, però el caçador de recompenses va respondre passats uns moments.

—L'esclavitud, per exemple. És una institució moralment corrupta que degrada a totes les parts implicades.

—De debò? —Va exclamar Bria—. Llavors tenim alguna cosa en comú. A mi tampoc m'agrada massa l'esclavitud.

—Ho sé.

—Vaig ser esclava durant algun temps —va dir Bria—. I va ser horrible...

—Ho sé.

—Em sembla que saps moltes coses sobre mi.

—Sí.

Bria va tornar a humitejar-se els llavis.

—I saps que Teroenza i qualsevol que estigui dirigint el clan Besadiï actualment planegen matar-me d'una forma tan perllongada com horrible, veritat?

—Sí. La qual cosa és infortunada per a tu, i molt lucrativa per a mi.

Bria va assentir i li va llançar una mirada suplicant.

—Atès que saps tantes coses sobre mi, saps que tinc un pare, no?

—Sí.

—Llavors potser... Ja sé que això semblarà una mica inusual, però donades les circumstàncies... Bé, potser no t'importaria...

Bria va callar, fent un esforç desesperat per recuperar el control de si mateixa. Per fi començava a comprendre que estava acabada, i que no anava a poder sortir d'aquell embolic.

—Què?

Bria va respirar profund abans de parlar.

—Fa anys que no veig al meu pare. Sempre vam estar molt a prop l'un de l'altre. La meva mare i el meu germà no valen gran cosa, però el meu pare... —Bria es va encongir d'espatlles—. Suposo que ja m'entens, no? Quan vaig començar a col·laborar amb el moviment de resistència, sabia que tornar-lo a veure hauria estat massa perillós per a tots dos. Però he trobat formes d'informar-li que estic viva sense que això li posés en perill. Un parell de vegades a l'any, el meu pare rep un missatge a través d'uns canals molt complicats. No són missatges molt llargs, per descomptat. Coses del tipus de «Bria està bé», bàsicament...

—Segueix.

La veu del caçador de recompenses estava totalment buida de qualsevol classe d'expressió.

—Bé, el cas és que... No vull que el meu pare esperi un nou missatge meu durant mesos i mesos i mai l’arribi a rebre. Podries... informar-li que he mort? El meu pare significa molt per a mi. És un bon home, un home decent... Paga els seus impostos imperials, és un ciutadà honorable i tot això. Així doncs... Si et donés el seu nom i la seva direcció, podries enviar-li un missatge? «Bria ha mort», entens? Amb això i prou.

Per a gran sorpresa de la Bria, Boba Fett va assentir.

—Així ho faré. Què...?

El caçador de recompenses es va interrompre quan va sonar la campaneta de la porta. Bria es va incorporar bruscament, i Boba Fett es va posar dempeus amb un moviment tan veloç i fluït com el d'un animal que aguaités a la seva presa.

La campaneta va tornar a sonar.

—Bria? —Li va sentir dir Bria des de fora de la cabina a una veu mig ofegada per l'esponja de sons—. Eh, Bria! Sóc jo, Lando!

—Calrissian... —va murmurar Boba Fett.

El caçador de recompenses va posar al màxim l'esponja de sons amb un veloç moviment de la mà. Després va anar fins a la porta, va teclejar l'ordre d'obertura i es va amagar darrere d'ella

—Lando, no! —Va cridar Bria—. Vés-te’n!

L'esponja de sons va absorbir la seva veu. En comptes d'omplir la cabina, el seu crit es va tornar tan inaudible com un murmuri.

Següent