Capítol 16
—Alto!
La
veu va sorgir de la Tash, però ni tan sols Tash la va reconèixer. Va ser
dominant i molt contundent.
L'espectre
va vacil·lar. Uns murmuris es van propagar pel cercle fosc.
La nena ha tornat.
Per què?
Per què s'interromp
l'execució?
L'execució!
Mort a l'assassí!
—No
—va contrarestar Tash—. No el podeu matar!
Per
a la seva sorpresa, Hoole va aixecar el cap de la roca.
—Tash,
no interfereixis —va dir en veu baixa—. He viscut amb aquest remordiment durant
anys.
—Però
no va ser per culpa teva, oncle Hoole! —va argumentar ella—. Sé que et culpes a
tu mateix, però va ser responsabilitat d’en Gog. Devé va trobar els registres.
Gog sabia que l'experiment aniria malament, però no t'ho va dir!
Hoole
va sospirar pesadament.
—Jo
ho hauria d'haver sabut, Tash. Hauria d'haver-me adonat que l'experiment era un
desastre. També sóc culpable.
—Tal
vegada una mica —va admetre ella—. Tal vegada va ser un error experimentar amb
la vida al planeta d'una altra gent. Però tu no sabies que les coses anirien
malament! —es va tornar cap als espectres—. M'heu sentit? No va ser per la seva
culpa!
Mentideramentideramentideramentideramentidera.
—No
està mentint! —va respondre Devé—. Puc mostrar-vos totes les proves que
necessiteu. Estan en el laboratori.
—A
més —va continuar la Tash—, l'oncle Hoole porta anys pagant pels seus errors, i
ha arriscat la seva vida per assegurar-se que alguna cosa així no torni a
succeir.
Però va succeir una
vegada! Va succeir aquí! Per culpa seva. Mammon ha de morir!
—Podem
mostrar-vos al veritable assassí! —va declarar Tash—. Ell encara viu. Gog
encara viu!
Nonononononono!, van arribar els
murmuris. Mammon! Mammon ha de morir!
Obtindrem la nostra venjança!
Amb
un xiuxiueig violent, l'espectre sòlid va baixar la pedra per colpejar.
Però
Hoole no estava allà.
Un
instant abans que la pedra colpegés, Hoole havia canviat de forma a un petit
ratolí-roca i s'havia apartat. Va avançar ràpidament cap a la Tash, canviant de
forma mentre corria. Per a quan va arribar al seu costat, ja era un shi’ido de
nou, i la seva severa cara grisa estava arrufada.
—Has
dit que Gog encara està viu? —grunyí.
—Sí,
i té a Amma. Tenies raó, oncle Hoole, Amma és el Projecte Critestel·lar. És una
espècie de monstre!
Hoole
va fer una ganyota.
—Hi
ha poc temps. Hem de donar-nos pressa.
Va
agafar-la pel braç i va començar a caminar, però només havia donat uns pocs
passos quan alguna cosa dura i invisible va sorgir de la foscor, copejant-lo en
el pit. Hoole va aterrar pesadament sobre la seva esquena.
Nohihaescapatòrianohihaescapatòrianohihaescapatòria!,
van
cridar les veus. No escaparàs de la
nostra venjança!
Hoole
va tractar d'aixecar-se, però una urpa fosca va acoltellar-lo des de les
ombres, provocant un regueró de sang pel seu braç.
Tash
podia sentir l'odi dels espectres bategant al seu voltant. Sabia que ni tan
sols Hoole podia combatre a les ombres. Anaven a morir.
Els
espectres es van aglutinar per matar.
Al
moment següent, van ser dispersats per un centelleig encegador de llum.
Els
espectres van cridar i van fugir entre les roques, deixant que la llum grisa
inundés la vall, com si un gran núvol negre s'hagués allunyat del sol. Excepte
que aquest sol era Zak, que estava a prop amb un ampli somriure en el rostre i
un petit dispositiu a la mà.
El
va sostenir en alt.
—Un
dels rebels s’ha degut deixar això en el Falcó
Mil·lenari. És un detonador termal —va explicar—. Excepte que he llevat els
explosius i els he reemplaçat per una petita càrrega d'ions.
—Excel·lent
—va dir Devé amb admiració—. Ha funcionat igual que un canó d'ions.
Tash
estava sorpresa.
—Sabia
que eres bo amb els ginys, Zak, però, com...?
—Ei
—es va vanar Zak—, tu no ets l'única que llegeix llibres. És només que jo
prefereixo manuals tècnics.
Hoole
es va posar dempeus.
—Discutirem
la vostra elecció de material de lectura més tard, Zak. De moment, hem
d'anar-nos abans que els espectres es reagrupin. Porteu-me al laboratori.
Es
van apressar a pujar al Falcó. Per
primera vegada, Zak i Tash es van asseure als controls, mentre que l'oncle
Hoole romania darrere d'ells. Zak va mirar a la seva germana, qui li va
retornar el somriure irònic. En moltes ocasions, ells havien estat darrere
mentre Hoole els liderava. Aquesta vegada, ells estaven al càrrec.
El
seu segon aterratge només va anar lleugerament millor que el primer. Hoole va
saltar per l’escotilla abans que s'hagués obert per complet, amb Tash i Zak a
prop darrere d’ell.
—El
lloc encara sembla desert —va murmurar la Tash.
—Esperem
que sigui així —va respondre Hoole.
Van
aconseguir arribar a la porta principal de la fortalesa. Tot estava fosc i en
silenci a l'interior. Progressant el més silenciosament possible, es van obrir
camí pel passadís, fins que van arribar a la sala central.
La
sala semblava inalterada. Les portes de la sala estaven obertes, ja que
anteriorment havien estat danyades pels rebels. L'enorme butaca de comandament
encara estava encarada al banc de monitors de vídeo, donant-los l'esquena. Més
enllà, la porta que conduïa a la càmera de l'ou encara estava oberta.
—Entesos,
ja estem aquí —va dir Zak suaument—. I ara què?
—Ara
—va respondre Hoole—, busquem qualsevol informació que pugui ajudar-nos a
destruir el monstre d’en Gog.
—Deixa'm
que t'estalviï el problema.
La
veu era aguda i estrident... una rara combinació de plaer maligne i odi
absolut.
La
butaca de comandament al centre de la sala va girar, i van veure a Gog
somrient-los. Es mostrava confiat i segur. A pesar que el seu laboratori havia
estat abandonat i danyat pels rebels, seguia sent el centre del seu poder.
—Deixa'm
que t'estalviï el problema —va repetir Gog—. No hi ha manera de destruir a la
meva criatura.
El
rostre d’en Hoole era sever i amenaçador.
—Llavors
lliura-me’l, Gog. No vaig a permetre que utilitzis aquesta creació per ferir a
ningú més. Dóna-me’l.
Gog
va somriure de nou.
—Sí,
és clar, per descomptat, Hoole. Està just darrere teu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada