Clarejar rebel (II)

Anterior

Capítol 02: Promeses que complir.

Promeses que complir.

Bria Tharen estava sola a la sala hologràfica deserta, observant a Han Solo mentre aquest s’alegrava de la seva victòria i desitjant poder estar allà per abraçar-li, besar-li i celebrar-la al costat d'ell. Això és meravellós! —va pensar, exultant—. Mereixies guanyar, Han! Has jugat les teves cartes com un autèntic campió!

Es va preguntar què li hauria lliurat el jugador de pell fosca per completar la seva aposta. Resultava obvi que devia tractar-se d'alguna cosa valuosa, perquè els dits d’en Han subjectaven la targeta de dades com si fos la clau del tresor més meravellós de tot l'univers.

La nit del quart dia ja estava molt avançada, i les reunions de la comandant corelliana amb el durosià, el sullustà i els alderaanians acabarien demà al matí. Havien fet certs progressos cap alguns acords, i tots ells havien après moltes coses sobre la cultura dels altres, però encara no s'havia arribat a cap decisió. Cap dels altres tres grups rebels s'havia mostrat disposat a comprometre's amb l'aliança rebel proposta per Corèllia.

Bria va sospirar. Havia fet tot el possible, però estava clar que encara li quedava molt camí per davant. Es va dir que no hauria de culpar als altres grups per la seva cautela, però no podia evitar fer-ho. La situació actual amb l'Imperi estava condemnada a empitjorar, i els altres estaven cecs si no eren capaços de veure-ho.

Un so de passos va fer que Bria girés sobre els seus talons per trobar-se amb la jove alderaaniana, Winter, venint cap a ella. Winter, amb els seus ulls verd pàl·lid i la seva cabellera de color cristal·lí, era molt bella. El seu senzill vestit verd modestament tallat revelava una silueta esvelta i digna d'una reina. Era alta, encara que no tant com la Bria

La comandant corelliana va assentir, i les dues dones es van dedicar a contemplar l'acció de la sala de ball del torneig durant uns moments. Han estava envoltat pels altres jugadors, i es deixava felicitar per ells. El menjar i les begudes circulaven d'un costat a un altre, i els funcionaris del torneig, els comerciants i el personal de l'hotel s'havien afegit a la multitud. Una atmosfera general de festa regnava a la sala.

—Sembla que s'estan divertint molt més que nosaltres en la nostra reunió —va dir Bria en un to bastant sec—. Els envejo. No tenen ni un sol motiu de preocupació al món.

—Oh, estic segura que també tenen les seves preocupacions —va dir Winter—. Però de moment les han deixat a un costat per poder limitar-se a existir en el present.

Bria va assentir.

—Estàs feta una autèntica filòsofa, veritat?

La noia va deixar escapar una breu riallada agradablement musical.

—Oh, a Alderaan tenim una llarga tradició de discussions sobre la filosofia, l'ètica i la moralitat. A Alderaan hi ha tapcafs en els quals els ciutadans s’asseuen per passar tot el dia discutint de filosofia. És una tradició planetària.

Bria va deixar anar una rialleta.

—Els corellians tenen una considerable reputació de temeraris i impulsius, i se’ls considera com un poble capaç de fer moltes coses però al qual li encanta córrer riscos.

—Els nostres dos mons potser es necessitarien mútuament per equilibrar-se —va observar la Winter.

Bria li va llançar una mirada pensativa.

—T'agradaria anar al bar i prendre una tassa de caffina de raïm, Winter?

—M'encantaria —va dir la noia, assentint.

La seva cabellera cristal·lina ondava sobre les seves espatlles a cada moviment que feia. Bria havia sentit dir que els adults del seu planeta no es tallaven el cabell, i el de la Winter descendia al llarg de la seva esquena igual que una glacera.

Quan van estar còmodament assegudes, amb tasses del fumejant i aromàtic líquid davant d'elles, Bria va pressionar discretament un botó del seu braçalet daurat, i va dirigir les gemmes corusca que l’adornaven cap a l'habitació. Després va girar el canell cap amunt sense deixar d'estudiar les gemmes ni un sol instant. En veure que no s'encenia cap llum entre elles, Bria es va relaxar. No hi ha sistemes d'espionatge a prop. No és que esperés trobar-me amb cap, però més val estar segura que haver de lamentar-ho després...

—Parla'm de tu, Winter —va dir Bria—. Com et vas incorporar en aquesta missió?

—El Virrei ha estat com un pare per a mi —va dir la noia en veu baixa i suau—. Em va criar al costat de la seva pròpia filla, Leia. He estat l'eterna companya de la princesa des que érem nenes. —Els seus llavis es van corbar en un tènue somriure, i Bria va tornar a sorprendre's davant de com d'increïblement madura es veia per a la seva edat—. Hi ha hagut ocasions en les quals fins i tot han arribat a prendre'm per la princesa. Però m'alegro de no pertànyer a la reialesa. Estar sota els ulls del gran públic en tot moment, com els ocorre al Virrei i la Leia, resulta molt dur. Pressions constants, l'etern assetjament de la premsa... La teva vida et deixa de pertànyer.

Bria va assentir.

—Sospito que pertànyer a la reialesa és encara pitjor que ser una estrella del vídeo —va dir, prenent un xarrup de la seva tassa—. Així que Bail Organa et va criar i et va educar..., i no obstant això ha permès que formessis part d'aquesta missió, sabent que podia haver-hi perill en el cas que ens descobrissin. —Bria va enarcar les celles—. Això em sorprèn. Sembles una mica massa jove per haver d'enfrontar-te a semblants riscos.

Winter va somriure.

—Tinc un any i uns quants mesos més que la princesa. Acabo de complir disset anys, i a Alderaan aquesta és l'edat de la responsabilitat civil.

—Igual que a Corèllia —va dir la Bria—. Segueix semblant-me que ets massa jove. Als disset anys, jo no tenia molt sentit comú —va afegir amb un somriure ple de malenconia—. Ja fa tant temps d'això... Sembla com si haguessin transcorregut un milió d'anys, en comptes de només nou.

—Doncs se't prendria per major, encara que no ho aparentes —va dir la Winter—. Vint-i-sis anys i ja ets una comandant? Has d'haver començat molt jove —va afegir, tirant una mica de llet de traladó en la seva tassa de caffina de raïm.

—Ho vaig fer —va admetre Bria—. I si semblo una mica més gran del que sóc en realitat... Bé, un any com a esclava a Ylèsia té aquests efectes sobre una noia. Aquestes fàbriques d'espècia et consumeixen per dins.

—Eres una esclava? —va preguntar la Winter, semblant bastant sorpresa.

—Sí. Un... Un amic em va rescatar d’Ylèsia. Però sortir físicament del planeta va ser la part més fàcil —va confessar—. Molt després que el meu cos estigués lliure, la meva ment i el meu esperit seguien estant esclavitzats. Vaig haver d'aprendre a alliberar-me a mi mateixa, i això és el més difícil que he fet en tota la meva vida.

Winter va assentir, contemplant-la amb ulls plens de simpatia. Bria es va sentir una mica sorpresa en veure que s'estava obrint d'aquella manera davant la jove, però l'adolescent alderaaniana era una persona amb la qual resultava sorprenentment fàcil parlar. Era evident que la Winter no s'estava limitant a mantenir una conversa, i que realment li importava el que estava dient ella. La comandant es va permetre un lleuger encongiment d'espatlles.

—Bàsicament, em va costar tot allò que era important per a mi. L'amor, la família..., la seguretat. Però poder ser jo mateixa valia la pena, i a més em va aportar un nou propòsit en la vida.

—Combatre l'Imperi.

Bria va assentir.

—Combatre l'Imperi que accepta l'esclavitud i que estimula la seva pràctica, sí. L'esclavitud és la pràctica més fastigosa i degradant mai desenvolupada per éssers intel·ligents suposadament civilitzats.

—He sentit parlar d’Ylèsia —va dir la Winter—. Fa uns anys van córrer certs rumors bastant desagradables sobre aquest món, i el Virrei va ordenar que duguessin a terme una recerca. Des d'aquell llavors, ha mantingut una campanya d'informació pública perquè els alderaanians arribin a saber tota la veritat sobre aquell lloc..., especialment sobre les fàbriques d'espècia i els treballs forçats.

—Això constitueix el pitjor aspecte—va dir la Bria amb amargor—. En realitat no t'obliguen. La gent treballa fins a morir, i ho fan voluntàriament. És horrible. Si disposés dels soldats i les armes necessàries, demà mateix partiria cap a Ylèsia amb un parell d'esquadrons i tancaríem per sempre aquest pestilent forat d'explotació.

—La qual cosa requeriria moltes tropes.

—Sí, per descomptat. Ja disposen de vuit o nou colònies, i tenen milers d'esclaus. —Bria va prendre un cautelós xarrup del líquid calent—. Bé... Tens moltes ganes d'assistir a la sessió de demà?

Winter va sospirar.

—La veritat és que no.

—No et culpo —va dir la Bria—. Sentir com ens passem el dia sencer discutint si una Aliança Rebel és el curs d'acció adequat o no ha de resultar bastant avorrit. Hauries de saltar-te la sessió de demà i tractar de divertir-te una mica. La Ciutat dels Núvols disposa de viatges organitzats per anar a contemplar els ramats de beldons, i també hi ha marrades aèries en els quals els genets dels thrantes exhibeixen les seves habilitats. He sentit dir que són un espectacle realment sorprenent.

—Haig d'anar a aquesta conferència de demà —va replicar Winter—. El ministre Dahlney em necessita.

—Per què? —va preguntar la Bria, sentint-se perplexa—. Perquè li proporcionis suport moral?

Winter va somriure lleument.

—No. Sóc la seva registradora. Em necessita perquè li ajudi a preparar l'informe que lliurarà al Virrei.

—La seva registradora?

—Sí. Recordo tot el que veig, experimento o escolto —va dir la Winter—. No puc oblidar, encara que de vegades desitjaria poder fer-ho.

Els seus bells trets es van omplir de tristesa, com si estigués recordant alguna desagradable escena del passat.

—De debò? —Bria estava pensant en com d'útil que resultaria tenir a algú com la Winter entre el seu personal. Ella mateixa havia rebut lliçons memorístiques i s'havia sotmès al condicionament hipnòtic per millorar la seva capacitat de retentiva, perquè molt poc de quant feia podia ser confiat als arxius de dades o els documents escrits—. Tens raó: això fa que siguis valuosíssima.

—La raó per la qual vaig dir que no em venia de gust assistir a la reunió de demà —va confessar la Winter, inclinant-se cap endavant sobre la taula—, no té res a veure amb l'avorriment, comandant. El que volia dir és que em resulta molt dur haver d'escoltar com Heric Dahlney insisteix tossudament en què l'ètica alderaaniana és més important que derrotar l'Imperi.

Bria decantà el cap.

—Oh... Vaja, això sí que és interessant. Què et fa dir això?

—Quan vaig acompanyar la Leia i al Virrei a Coruscant en ocasió de certes funcions diplomàtiques... —Winter es va interrompre, i va acabar somrient de mala gana—. Bé, vull dir que vaig anar al Centre Imperial i... El cas és que vaig veure dues vegades a l'Emperador. En una d'aquestes ocasions, Palpatine es va detenir i em va parlar. Amb prou feines va ser més que una salutació, però...

Winter va titubejar i es va mossegar el llavi i, per primera vegada, Bria va veure desaparèixer la façana de la seva maduresa i va poder contemplar a una nena espantada en aquells trets plens de joventut.

—Li vaig mirar als ulls, Bria —va seguir dient la Winter—. I per molt que ho intenti, no puc oblidar-los. Palpatine és realment malvat. Hi ha alguna cosa estranyament antinatural en ell... —Winter es va estremir malgrat l'agradable calor del bar—. Em va aterrir. Era... malèvol. És l'única paraula que em sembla adequada per descriure a Palpatine.

—He sentit certes històries sobre ell, encara que mai l’he arribat a conèixer —va dir la Bria—. Li he vist des de lluny, però això és tot.

—T'asseguro que és millor que no l’arribis a conèixer —va dir Winter—. Aquests ulls seus... Es claven en tu, i llavors sents com si fossin a absorbir el teu esperit i tot allò que et converteix en el que ets.

Bria va sospirar.

—Aquesta és la raó per la qual hem d'enfrontar-nos a ell —va dir—. Això és exactament el que vol, Winter: vol absorbir-nos a tots..., planetes, éssers intel·ligents..., a tot allò que existeix. Palpatine està decidit a convertir-se en el dèspota més absolut de la història. Hem d'enfrontar-nos a ell, perquè si no ho fem ens aixafarà.

—Estic d'acord amb tu —va dir la Winter—. I aquesta és la raó per la qual vaig a tornar a Alderaan i li diré al Virrei que els alderaanians hem d'armar-nos i aprendre a lluitar.

Bria va parpellejar, visiblement sorpresa.

—De debò? Però el ministre Dahlney no opina el mateix.

—Ho sé —va dir la jove—, i també sé que el Virrei està en contra de la idea d'empunyar les armes. Però el que t'he sentit dir durant els últims dies m'ha convençut que si Alderaan no lluita, serem destruïts. Mentre l'Emperador governi, mai podrem arribar a conèixer la veritable pau.

—I creus que Bail Organa t'escoltarà? —va preguntar la Bria, sentint una nova espurna d'esperança. Almenys he aconseguit arribar a una persona durant aquests últims dies..., i això vol dir que no he estat perdent el temps com creia.

—No ho sé —va replicar la Winter—. Potser ho faci. És un bon home, i respecta en aquells que saben explicar-se amb claredat fins i tot quan són joves. Creu de resistir a l'Imperi. Ja ha fet tot el necessari perquè jo i la seva filla rebem ensinistrament especial en les tècniques de recollida de dades d'intel·ligència. Sap que dues jovenetes aparentment innocents poden anar a alguns llocs i fer certes coses que serien totalment impossibles per a uns diplomàtics experimentats.

Bria va assentir.

—Sí, ja he tingut ocasió de descobrir-ho personalment —va dir—. És una de les realitats més lamentables i infortunades de la vida, Winter: un rostre bell i un somriure ple de dolçor poden proporcionar-te un passaport d'accés a molts llocs de la burocràcia imperial i l'Alt Comandament allà on altres esforços estarien condemnats al fracàs.

L'atractiva comandant va somriure maliciosament mentre se servia una altra tassa de caffina de raïm.

—Com sens dubte hauràs notat, l'Imperi és una organització dominada pels homes i pels humans. I els homes de la raça humana poden ser... manipulats... per les dones, en ocasions amb excessiva facilitat. Això no m'agrada, i no ho justifica, però en aquest cas el que importa són els resultats. És una cosa que he après al llarg dels anys.

—Encara que el Virrei Organa no vulgui escoltar-me, estic segura que la Leia ho farà —va dir la Winter—. Va insistir que el nostre ensinistrament d'intel·ligència havia d'incloure lliçons sobre com usar les armes de manera efectiva. Les dues hem après a disparar, i a donar en el blanc contra el qual apuntem. Al principi al Virrei no li agradava massa la idea, però després de pensar-s’ho va acabar accedint, i fins i tot va triar un mestre d'armes per a la Leia. El Virrei és un home intel·ligent, i va ser capaç de comprendre que podien sorgir situacions en les quals necessitaríem saber com defensar-nos.

—I de què servirà convèncer a la princesa? —va voler saber la Bria—. Ja sé que se suposa que tothom l’estima, però segueix sent una joveneta.

—El Virrei està pensant nomenar-la representant d’Alderaan al senat imperial l'any proper —va dir la Winter—. No subestimes el poder del propòsit o de la influència de la Leia.

—No ho faré —va dir la Bria, i li va somriure—. M'alegra molt que hàgim mantingut aquesta conversa. Em sentia terriblement abatuda, i m'has donat nous ànims. T'estic molt agraïda.

—Sóc jo qui t'està agraïda, comandant —va dir la Winter—. T'agraeixo que hagis dit la veritat davant meu. La resistència corelliana té raó. La nostra millor esperança és una Aliança Rebel. Espero que algun dia sigui possible crear-la...

***

Han es va trobar al costat d’en Lando al moment en què la festa posterior al torneig començava a perdre una part de la seva animació inicial, i li va assenyalar la porta.

—Et convido a una copa.

Lando va corbar els llavis en un somriure ple de malenconia.

—Serà millor que em convidis, vell amic. Tens tots els meus crèdits.

Han també va somriure.

—Ja t'he dit que convidava jo. Ep... Necessites un préstec, Lando? Vols adquirir un bitllet de tornada a Nar Shaddaa en aquest vaixell que desenganxarà demà?

Lando va trigar uns moments a respondre.

—Sí..., i no. M'agradaria demanar-te prestats mil crèdits, i sempre torno els favors. Però he decidit quedar-me a Bespin durant cert temps. Alguns dels jugadors que no van aconseguir arribar a les finals del torneig hauran de fer acte de presència en els casinos de la Ciutat dels Núvols per tractar de recuperar una part del que han perdut. Això hauria de ser-me de molta utilitat.

Han va assentir i va treure de la seva cartera mil cinc-cents crèdits, que va allargar a Lando.

—Pren-te el teu temps, amic. No hi ha cap pressa.

Lando va obsequiar al seu amic amb un somriure mentre anaven cap al bar.

—Gràcies, Han.

—Ei, aquesta aposta de sàbacc s'ha afegit als meus altres guanys. Diguem que... Bé, el cas és que m’ho puc permetre. —El corellià se sentia físicament molt cansat, però estava tan feliç i ple d'eufòria que sabia que no podria dormir, o almenys encara no. Havia de seguir assaborint la seva victòria i la seva propietat del Falcó durant una estona més—. Bé, demà tornaré per on he vingut —va afegir—. No hi ha raó perquè em quedi més temps per aquí, i Chewie s'estarà preguntant què tal m'han anat les coses.

Lando va tornar la mirada cap a l'altre extrem del bar i va enarcar una cella.

—Oh, estic veient almenys dues raons per quedar-se per aquí.

Han va seguir la direcció de la mirada del seu amic, i va veure a dues dones que estaven abandonant el bar per la sortida del vestíbul. Una era alta, de formes opulentes i curta cabellera negra, i l'altra amb prou feines era una noia, esvelta i de llargs cabells blancs. Han va bellugar el cap.

—Mai et dónes per vençut, eh, Lando? L'alta té el tipus d'un lluitador de gravetat zero i podria partir-te per la meitat amb una sola mà, i l'altra és una invitació ambulant a visitar una bella cel·la per tractar de corrompre a una menor.

Lando es va encongir d'espatlles.

—Bé, si no poden ser aquestes dues, llavors hi ha munts de dames belles a la Ciutat dels Núvols. I vull esbrinar què tal estan els negocis per aquí. Crec que aquest lloc m'agrada, Han.

Han va dirigir un somriure maliciós al seu amic.

—Com vulguis. Quant a mi, estic desitjant d'arribar a casa i pujar a la meva nau per sortir a fer un volt per l'espai. —Va fer un senyal al cambrer-robot—. Què et ve de gust prendre, amic meu?

Lando va posar els ulls en blanc.

—Un Polanis negre per a mi, i una generosa ració de verí per a tu.

Han va esclatar a riallades.

—Bé... I on aniràs primer en la teva nova nau? —va preguntar Lando.

—Vaig a ser fidel a una promesa que li vaig fer a Chewie fa ja cosa de tres anys i el portaré a veure a la seva família a Kashyyyk —va replicar Han—. Disposant del Falcó, hauria de poder esquivar a totes aquestes patrulles imperials sense cap dificultat.

—Quant temps porta Chewie sense anar a Kashyyyk?

—Gairebé cinquanta-tres anys —va dir Han—. Durant aquest temps poden haver ocorregut moltes coses. Va deixar allà a un pare, uns cosins i una bella wookiee. Ja va sent hora que torni a casa i s'assabenti de què tal els han anat les coses.

—Cinquanta anys? —Lando va bellugar el cap—. No conec a cap dona humana que fos capaç d'esperar-me durant cinquanta anys...

—Ho sé —va dir Han—. I pel que sembla, Chewie mai va aconseguir entendre's massa bé amb Mallatobuck. Li vaig advertir que més li val esperar-se trobar-la casada i convertida en una àvia.

Lando va assentir, i quan van arribar les copes va alçar la seva en un brindis. Han va aixecar el seu got de cervesa alderaaniana.

—Pel Falcó —va dir Lando—. És el munt de ferralla més veloç de tota la galàxia, i ara hauràs de cuidar d'ell.

—Pel Falcó —va corejar Han—. La meva nau... Que pugui volar de pressa i en llibertat, i que aconsegueixi deixar enrere a tots els navilis imperials de l'univers.

Els dos amics van fer entrexocar solemnement els seus gots i després van beure a l’uníson.

***

A Nal Hutta feia un dia molt càlid però, pensant-ho bé, pràcticament tots els dies de Nal Hutta eren molt càlids. Nal Hutta era un món tòrrid, plujós, humit i contaminat. En huttès, Nal Hutta, significava «Joia gloriosa».

Però hi havia un hutt que estava massa esbalaït en la seva unitat hologràfica per assabentar-se del temps que feia. Durga, el nou líder del clan Besadiï des de la prematura mort d’Aruk, el seu pare, feia sis mesos, només tenia ulls i atenció per a la imatge hologràfica de grandària natural projectada en el seu despatx.

Dos mesos després de la mort d’Aruk, Durga havia contractat a un equip dels millors experts forenses de l'Imperi perquè acudissin a Nal Hutta i duguessin a terme una rigorosa autòpsia sobre l'inflat cadàver del seu pare. Havia fet congelar a Aruk i després havia ordenat que fos embolicat en un camp d’estasis, perquè Durga estava convençut que el seu pare no havia mort de causes naturals.

Quan els examinadors van arribar, van dedicar diverses setmanes a prendre mostres de totes les classes de teixits que van trobar en el gegantesc cadàver del líder hutt, i després van començar a sotmetre'ls a llargues sèries de proves. Els seus primers resultats no havien llançat cap llum sobre les causes de la mort, però Durga va insistir que seguissin investigant..., i Durga era qui pagava, per la qual cosa els especialistes forenses van fer el que se’ls ordenava.

I en aquell moment Durga estava contemplant la imatge de Myk Bidlor, el líder de l'equip d'especialistes forenses, que anava cobrant cohesió davant seu. Bidlor era humà, un home de pell clara, constitució esvelta i cabells d'un ros gairebé blanquinós. Portava una bata de laboratori que ocultava les seves robes arrugades. Quan Bidlor va veure que la imatge d’en Durga es formava davant seu, es va apressar a saludar al gran senyor hutt amb una petita reverència.

—Excel·lència... Hem rebut els resultats de l'última sèrie de proves dutes a terme sobre les mostres de teixits que vam portar a Coruscant..., vull dir al Centre Imperial.

Durga va agitar impacientment una maneta davant de Bidlor i es va dirigir a ell en bàsic.

—Portes molt retard. Esperava el teu informe fa dos dies. Què has esbrinat?

—Lamento que els resultats de les proves hagin sofert un cert retard, excel·lència —es va disculpar Bidlor—. Però aquesta vegada, i a diferència del que havia ocorregut durant les nostres sèries de proves anteriors, hem descobert alguna cosa que crec us semblarà molt interessant. De fet, es tracta d'una cosa totalment inesperada i que manca de precedents. Vam haver de posar-nos en contacte amb especialistes de Wyveral, i en aquests moments estan intentant descobrir en quin lloc va ser manufacturat. El factor de morbiditat ha resultat molt difícil de comprovar, atès que no disposem de quantitats pures, però no ens donem per vençuts, i quan examinem els diferents recomptes orgànics de l'espècimen...

Durga va deixar caure la seva maneta sobre una taula propera, copejant-la amb tanta violència que la va tirar al terra.

—Vés al gra d'una vegada, Bidlor! El meu pare va morir de mort natural o va ser assassinat?

El científic va respirar profund abans de parlar.

—No puc assegurar-ho, excel·lència. El que sí puc dir-vos és que hem descobert una substància molt rara concentrada en els teixits del cervell del noble Aruk. La substància no és natural. Cap dels investigadors del meu equip s'havia trobat amb ella anteriorment, i encara estem duent a terme certes proves per descobrir les seves propietats.

El rostre d’en Durga, enfosquit per la marca de naixement, es va tornar encara més lleig en intensificar-se el seu arrufament de celles.

—Ho sabia —va dir.

Myk Bidlor va alçar una mà en un gest d'advertiment.

—Noble Durga, si us plau... Permeteu que acabem les nostres proves i exàmens. Seguirem amb el nostre treball, i tornarem per informar tan aviat com tinguem algunes conclusions definitives per comunicar.

Durga va agitar una mà davant de l'expert forense, com llevant importància a les seves paraules.

—Molt bé. Assegura't d'informar-me immediatament quan hagis descobert a què hem d'enfrontar-nos.

Bidlor es va inclinar davant seu.

—Podeu estar segur que així ho faré, noble Durga.

El hutt va tallar la connexió amb una maledicció murmurada en veu baixa.

***

Durga no era l'únic hutt de Nal Hutta que se sentia profundament desgraciat. Jabba Desilijic Tiure, segon al comandament del poderós clan Desilijic, estava tan deprimit com disgustat.

Jabba havia passat tot el matí amb la seva tia Jiliac, la líder del clan, en un esforç desesperat per concloure l'informe final sobre les pèrdues que l'intent imperial de destruir Nar Shaddaa i subjugar Nal Hutta havia infligit al clan Desilijic. L'atac imperial havia fracassat, bàsicament a causa que Jabba i Jiliac havien aconseguit subornar a l'almirall imperial, però així i tot transcorreria molt temps abans que les activitats comercials de Nar Shaddaa tornessin a la normalitat.

Nar Shaddaa era una lluna de grans dimensions que orbitava Nal Hutta. Nar Shaddaa també era coneguda com “la Lluna dels Contrabandistes”, i aquesta denominació resultava molt adequada, perquè la majoria dels seus habitants vivien allà únicament a causa que estaven relacionats amb el comerç il·legal que passava per Nar Shaddaa cada dia. Tràfic d'espècia, d'armament, de tresors i antiguitats robades... Nar Shaddaa veia tot això i moltes coses més.

—El tràfic ha disminuït en un quaranta-quatre per cent, tia —va dir Jabba mentre els seus dits, comparativament petits i delicats, lliscaven expertament sobre el quadern de dades—. Quan aquest tres vegades maleït Sarn Shild va llançar el seu atac vam perdre tantes naus, tants capitans i tripulacions... Els nostres compradors d'espècia s'han estat queixant que ja no podem subministrar-los el producte de la forma en què solíem fer-ho abans. Fins i tot Han Solo va perdre la seva nau, i és el nostre millor pilot.

Jiliac va alçar la mirada cap al seu nebot.

—Han Solo ha estat pilotant les nostres naus des de l'atac, nebot.

—Ho sé, però la majoria de les nostres naus són models bastant antics, tia. Això vol dir que no són molt ràpides. I en el nostre negoci, el temps és igual a crèdits. —Jabba va fer un altre càlcul, i després va emetre un so ple d'exasperació—. Els nostres beneficis d'aquest any seran els més baixos de l'última dècada, tia.

Jiliac va replicar amb un tremend rot. Jabba va alçar la mirada i va veure que la seva tia estava tornant a menjar, engolint ràpidament una pasta d'alt contingut energètic que escampava sobre les esquenes de les seves erugues del pantà abans d'introduir-les en la seva enorme boca. Des que va quedar embarassada l'any passat, Jiliac havia estat passant per un dels típics esclats de creixement dels hutts, alguna cosa que els ocorria diverses vegades a la majoria de hutts adults durant els seus anys de maduresa.

A l'espai d'un any, Jiliac havia augmentat les seves dimensions en una tercera part pel que feia al que tenia abans del seu embaràs.

—Serà millor que vagis amb compte —li va advertir Jabba—. L'altre dia aquestes erugues et van produir una indigestió terrible. Ho recordes, tia?

Jiliac va tornar a rotar.

—Tens raó. No hauria de menjar tantes..., però el nadó necessita molt aliment.

Jabba va sospirar. El nadó de la Jiliac encara passava una gran part del temps dins de la bossa de la seva mare. Els nadons hutts depenien de la seva mare per a tota la seva nutrició durant el primer any de les seves vides.

—Estem rebent un missatge de l’Ephant Mon —va dir Jabba en veure que l'indicador de missatges estava parpellejant en la seva unitat de comunicacions. El jove hutt es va apressar a examinar el comunicat—. Em diu que hauria de tornar a Tattoine. Estic segur que està defensant els meus interessos el millor que pot, però la dama Valarian està sabent aprofitar la meva perllongada absència per tractar d'introduir-se al meu territori.

Jiliac va tornar els seus bulbosos ulls cap al seu nebot.

—Si has de fer-ho, llavors vés-te’n. Però assegura't que el viatge duri el menys possible, nebot, perquè dins de deu dies et necessitaré perquè t'encarreguis de supervisar la conferència amb els representants del clan Desilijic dels Mons del Nucli.

—El cas és que crec que et convindria ocupar-te personalment d'això, tia. Has perdut el contacte amb aquests representants —va observar Jabba.

Jiliac va deixar escapar un delicat rot i després va badallar.

—Oh, planejo assistir. Però el nadó és tan exigent, nebot... Necessitaré que estiguis allà perquè t'ocupis de tot quan jo hagi de descansar.

Jabba va obrir la boca per protestar, però no va arribar a dir ni una paraula. Per a què hagués servit? Jiliac senzillament ja no s'interessava pels assumptes del clan de la forma en què ho havia fet abans de la maternitat. Probablement fos alguna cosa hormonal...

Jabba ja portava mesos intentant remeiar les pèrdues que el kajidic del clan Desilijic havia sofert durant la batalla de Nar Shaddaa. Estava començant a afartar-se de deixar-se el llom —figuradament parlant per descomptat, ja que en realitat els hutts no tenien llom— en l’esgotadora tasca de dirigir el clan Desilijic.

—Aquesta nota hauria d'interessar-te, tia —va dir Jabba, examinant un altre missatge—. Les reparacions del teu iot ja estan acabades. El Perla de Drac torna a estar en condicions de funcionar.

En els vells temps la primera pregunta de Jiliac hauria estat «Quant han costat?», però la seva tia no ho va preguntar. Els diners havia deixat de ser el seu principal interès en la vida.

El iot de la Jiliac havia caigut en mans d'alguns dels defensors de Nar Shaddaa i havia sofert danys considerables en el transcurs de la batalla. Durant llarg temps Jabba i la seva tia van donar per completament perduda a la nau, però llavors un contrabandista hutt la va trobar surant a la deriva entre els cascos abandonats dispersos en òrbita al voltant de la Lluna dels Contrabandistes.

Jabba va ordenar que el Perla fos remolcat fins a un moll espacial i posteriorment va gastar una considerable quantitat de diners en suborns, però mai va aconseguir descobrir quin dels contrabandistes havia robat el iot i l’havia usat durant la batalla.

En els vells temps, va reflexionar Jabba amb tristesa, les notícies sobre la seva preciosa nau haurien estat la màxima prioritat per a la seva tia. Però el Perla de Drac havia sofert danys perquè Jiliac es va oblidar d'ordenar que la nau fos posada en lloc segur a Nal Hutta abans de la batalla. Jabba havia atribuït el seu oblit a “les tensions de la maternitat”.

Bé, doncs les “tensions de la maternitat” li havien costat més de cinquanta mil crèdits en reparacions al clan Desilijic, i tot per l'única raó que Jiliac havia comès un descuit imperdonable.

Jabba va sospirar i va allargar distret la mà cap a una de les erugues de l'aquari d'aperitius de la seva tia. Va sentir un esbufec seguit per un potent grunyit nasal, i un instant després va girar sobre els seus talons per veure que els enormes ulls de Jiliac estaven tancats i la seva boca romania entreoberta mentre roncava.

Jabba va deixar escapar un segon sospir, i va decidir tornar al seu treball.

***

Aquesta mateixa nit, Durga el Hutt estava sopant amb el seu cosí Zier. Durga mai hi havia sentit massa estima per ell, i sabia que l'altre noble hutt era el seu gran rival en el lideratge del clan Besadiï, però tolerava la seva presència perquè Zier sabia que oposar-se a Durga d'una forma oberta hagués constituït una bogeria. Recordant el consell d’Aruk de “mantenir a prop als teus amics..., i encara més a prop als teus enemics”, Durga havia convertit informalment a Zier en el seu lloctinent, i li havia confiat certs assumptes relacionats amb l'administració de les vastes empreses que el clan Besadiï controlava a Nal Hutta.

Així i tot, Durga limitava al màxim el seu grau de llibertat, i no confiava en Zier. Els dos hutts estaven practicant una complicada esgrima verbal mentre sopaven, i cadascun observava a l'altre de la forma en què un depredador contempla a la seva presa.

Durga s'estava portant un mos particularment apetitós a la boca quan el seu majordom, un humanoide pàl·lid i servil procedent de Chevin, va entrar en el menjador.

—Han enviat un missatge, amo. D'aquí a uns minuts rebreu una transmissió hologràfica molt important procedent de Coruscant. Desitgeu que la passem aquí?

Durga li va llançar una ràpida mirada a Zier.

—No. La rebré en el meu despatx.

Va seguir a Osman, el majordom chev, amb una ràpida ondulació fins que va arribar al seu despatx. La llum indicadora de la connexió estava començant a centellejar. Serà Myk Bidlor amb noves notícies sobre la substància que han trobat en els teixits cerebrals del meu pare?, es va preguntar el hutt. La seva conversa amb l'humà li havia deixat la clara impressió de què transcorreria algun temps, potser mesos, abans que els forenses completessin la seva recerca.

Durga va fer sortir a l’humanoide chev de l'habitació amb un gest de la mà després que el majordom hagués tornat a inclinar-se davant seu, i va activar els panys de seguretat, va introduir el codi del camp de freqüència protegida i després va acceptar la comunicació.

Una humana rossa de grandària gairebé natural es va materialitzar davant d'ell. Durga no estava molt familiaritzat amb els patrons d'atractiu humans, però així i tot va poder veure que la dona era prima i semblava trobar-se en excel·lents condicions físiques.

—Salutacions, noble Durga —va dir la humana—. Sóc Guri, la secretària particular del Príncep Xízor. El Príncep desitjaria parlar-vos personalment.

Oh, no! Si Durga fos humà, hauria començat a suar. Però els hutts no suaven, encara que els seus porus secretaven una substància oliosa que mantenia la seva pell agradablement humida i relliscosa.

A més Aruk no havia portat al món a un idiota, per la qual cosa Durga va mantenir acuradament oculta la seva preocupació. El que va fer va ser inclinar el cap en un moviment el més proper a una reverència humanoide que podia esperar-se d'un hutt.

—El Príncep m'honra.

La figura de la Guri es va desplaçar cap a un extrem del camp de transmissió desplegat davant dels ulls de Durga, i va ser substituïda gairebé a l'instant per l'alta i imponent silueta de Xízor, el Príncep falleen que s'havia convingut en líder d'un enorme imperi criminal conegut com el Sol Negre.

El poble d’en Xízor, els falleens, descendien d'una espècie de rèptils, encara que l'aspecte del Príncep no podia ser més humanoide. La seva pell tenia un clar matís verdós, i els seus ulls eren més aviat inexpressius. El seu cos era esvelt i musculós, i aparentava tenir trenta i pocs anys (encara que Durga sabia que la seva edat estava molt més prop dels cent). El crani d’en Xízor es trobava nu tret per una llarga cueta de cabells negres que li arribava fins a les espatlles. El Príncep portava una jaqueta molt cara sobre un vestit d'una sola peça que recordava el típic mico de vol dels pilots espacials.

Mentre Durga observava a Xízor, el líder del Sol Negre va inclinar el cap en una salutació gairebé imperceptible.

—Salutacions, noble Durga. Han transcorregut diversos mesos des de l'última vegada en què vaig tenir notícies vostres, per la qual cosa vaig pensar que havia d'esbrinar si tot us anava bé. Què tal li van les coses al clan Besadiï després de la prematura i lamentable mort del vostre benvolgut pare?

—Tot va bastant bé, altesa —va dir Durga—. Us asseguro que la vostra ajuda ha estat molt agraïda.

Quan Durga va aconseguir assumir el lideratge del clan Besadiï, va haver d'enfrontar-se a una oposició tan enverinada per part d'altres líders del clan —principalment a causa de la infortunada marca facial del jove hutt, que les tradicions del seu poble consideraven constituïa un presagi extremadament dolent—, que es va veure obligat a demanar ajuda al Príncep Xízor. Una setmana després de la seva petició, els tres principals oponents i detractors de Durga havien mort en accidents “no relacionats”. Després d'allò, l'oposició havia guardat silenci.

Durga havia pagat la seva ajuda a Xízor, però la tarifa del Príncep va ser tan modesta —i, de fet, tan inferior al que esperava el jove hutt— que l'hereu de l’Aruk va saber que tornaria a establir contacte amb el Sol Negre.

—Poder proporcionar l'assistència que necessitàveu va suposar un autèntic plaer per a mi, noble Durga —va dir Xízor, separant les mans en un gest que transmetia sinceritat. Durga no va haver de fer cap esforç per poder creure que el Príncep estava sent sincer, ja que el nou líder del clan Besadiï sabia des de feia molt temps que el Sol Negre acceptaria encantat qualsevol ocasió de poder introduir-se a l'espai hutt—. I haig de dir que és el meu més humil desig que tinguem motius que ens obliguin a tornar a col·laborar l'un amb l'altre.

—Potser així sigui, altesa—va dir Durga—. Però en aquests moments la direcció dels negocis del meu clan ocupa totes les meves hores, i amb prou feines si em queda temps per res que no estigui directament relacionat amb Nal Hutta.

—Ah, però segurament disposareu de temps per dedicar-ho als interessos ylesians del clan Besadiï —va dir Xízor, com si s'estigués limitant a reflexionar en veu alta—. Una operació tan impressionant i d'un nivell d'eficiència tan elevat, i a més organitzada en un període de temps tan comparativament curt... És un assoliment realment impressionant.

Durga va sentir com el seu estómac es contreia al voltant del seu sopar. Així que és això és el que vols Xízor —va pensar—. Ylèsia, eh? Vol una part dels beneficis ylesians...

—Per descomptat, altesa —va dir—. Ylèsia és essencial per als negocis del clan Besadiï, i em prenc molt de debò els meus deures cap a les nostres activitats ylesianes.

—Això no em sorprèn gens ni mica, noble Durga —va dir el Príncep falleen—. És precisament el que esperava de vós. El vostre poble s'assembla al meu en l'eficiència amb la qual dirigeix els seus negocis. En això, si se'm permet ser franc, ens trobem molt per sobre de moltes de les altres espècies que s'enorgulleixen de la seva capacitat per als negocis..., com els humans, per exemple. Tots els seus tractes estan tenyits per l'emoció, i són incapaços d'actuar d'una manera racional i analítica.

—Cert, altesa —va dir Durga—. Teniu tota la raó.

—I no obstant això, els nostres dos pobles atorguen molta importància als vincles familiars —va dir Xízor després d'un moment de silenci.

En nom de tots els habitants de l'espai, on vol anar a parar?, es va preguntar Durga. El noble hutt tenia la sensació d'estar donant voltes en el buit, i això resultava enormement irritant per a ell.

—Sí, altesa, això també és veritat —va admetre Durga passats uns moments, assegurant-se de parlar en un to de veu el més neutral possible.

—Les meves fonts m'han revelat que tal vegada necessiteu certa ajuda per descobrir la veritat oculta darrere de la mort del vostre pare, noble Durga —va dir Xízor—. Pel que sembla han sortit a la llum certes... irregularitats.

Com ha pogut assabentar-se tan de pressa dels resultats de l'informe forense?, es va preguntar Durga, i després es va administrar una silenciosa reprimenda mental. Estava parlant amb el líder del Sol Negre, la major organització criminal de tota la galàxia. De fet, era possible que ni tan sols l'emperador Palpatine disposés d'una xarxa d'espionatge més eficient.

—La meva gent està duent a terme certes recerques, altesa —va replicar cautelosament—. Si necessito ajuda us ho faré saber, però em complau enormement que desitgeu ajudar-me a resoldre els meus problemes.

Xízor va inclinar el cap en un moviment ple de respecte.

—La família ha de ser honrada i els deutes han de ser pagats, noble Durga..., i quan és necessari, la venjança ha de ser ràpida. Estic segur que les meves fonts podrien ser-vos de gran ajuda —va afegir, mirant-li als ulls—. Permeteu-me ser franc, noble Durga. Els interessos que el Sol Negre té en la Vora Exterior no estan sent atesos amb tota l'eficiència deguda. Em sembla que hauríem d'aliar-nos amb els amos naturals d'aquesta regió de l'espai, els hutts. I em resulta evident que vós, noble Durga, sou el nou estel de Nal Hutta.

Durga no es va sentir afalagat per les paraules de Xízor, i tampoc les va trobar excessivament tranquil·litzadores. El jove hutt no va poder evitar recordar-se d'una conversa que havia mantingut amb el seu pare. El Príncep Xízor s'havia posat en contacte amb Aruk diverses vegades durant les dues últimes dècades, i li havia fet ofertes similars al líder del clan Besadiï. Aruk sabia que no havia de fer res que despertés les ires d’en Xízor, però tampoc volia convertir-se en un dels lloctinents del Príncep falleen o, com els anomenava Xízor, en un dels seus «vigos».

—El poder del Sol Negre és altament seductor, fill meu —li havia dit Aruk—. Però tingues molta cura amb ell, doncs mentre el Príncep Xízor visqui, qui comenci a caminar per aquest camí mai podrà abandonar-lo. En certs aspectes, resultaria més fàcil dir-li que no al mateix Emperador. Dóna-li un quilòmetre a Sol Negre i es prendrà un parsec. Recorda això, Durga.

No ho he oblidat, va pensar Durga, i va clavar la mirada en la imatge hologràfica.

—Pensaré en les vostres paraules, Príncep Xízor —va dir—. Però de moment, els costums dels hutts exigeixen que prossegueixi les meves recerques i la meva possible venjança enfocant-les com una meta sagrada..., i solitària.

Xízor va tornar a inclinar el cap.

—Ho entenc, noble Durga. Quan hàgiu disposat de temps per pensar en la meva proposició, esperaré les vostres notícies.

—Gràcies, altesa —va dir Durga—. El vostre interès m'honra, i la vostra amistat em complau.

Els llavis d’en Xízor es van corbar per primera vegada en un tènue somriure, i després va estendre la mà i va tallar la connexió.

Durga va permetre que el seu cos s'encorbés sobre el sofà quan la imatge hologràfica del Príncep es va esvair. Aquella sessió d'esgrima amb el Príncep falleen li havia deixat exhaust, però així i tot es va felicitar a si mateix per haver sabut mantenir-se a la seva altura.

Ylèsia... Vol participar en el negoci d’Ylèsia, va pensar. Bé, Xízor podia desitjar-ho amb totes les seves forces, però desitjar no era el mateix que aconseguir, com no triguen a descobrir tots els nens de qualsevol espècie intel·ligent.

Si Xízor sabés que he autoritzat la creació d'una altra colònia a Ylèsia, i que he enviat equips d'exploració a Nyrvona perquè comencin a triar la millor localització per a un nou planeta de pelegrins, s'hauria mostrat el doble d'impacient, va pensar. Durga va tornar a alegrar-se d'haver decidit mantenir en silenci les seves ambicions sobre la nova expansió del clan Besadiï.

Un instant després va tenir una sobtada visió de tot un grapat d’Ylèsies, mons en els quals l'espècia era convertida en benefici pur per quadrilles de pelegrins extàtics i feliços. Potser fins i tot podria expandir el negoci als Mons del Nucli —va pensar—. Palpatine no intentaria detenir-me, perquè atorga un gran valor als esclaus que venc als seus esbirros...

El jove hutt va somriure i es va lliscar de retorn al seu sopar interromput, sent sobtadament conscient que havia recuperat tot l'apetit perdut.

***

Següent