70
PASSADÍS
FORA DE LA BADIA MÈDICA, ESTRELLA DE LA
MORT
Ratua
va veure el començament de l'acció com si els participants s'estiguessin movent
en càmera lenta. Ell no era cap lluitador, però mentre els guàrdies i Stihl i
Rodo s'enredaven, va veure a un dels guàrdies treure un blàster i sabia que el
seu antic carceller i el porter no serien capaços de detenir a l'home a temps.
Però
Celot Ratua Dil podria.
Es
va moure mes ràpid del que mai s'havia mogut en la seva vida.
El
blàster va aparèixer, i el guàrdia va estendre el braç. Ratua va poder veure el
dit de l'home començar a prémer, a poc a poc, a poc a poc...
Ratua
es va estavellar contra ell. No necessitava cap habilitat —era només un
bloqueig de cos—, però la seva velocitat va magnificar la força amb què va
copejar al soldat prou per noquejar en aquest últim contra la paret del
passadís. El blàster va tritllejar en el pis, seguit pel soldat inconscient.
Ratua
va quedar momentàniament atordit per l'impacte, li va copejar igual de fort,
per descomptat. Però ell havia estat preparat. Es va trontollar, però va
aconseguir romandre sobre els seus peus fins que es va aclarir el seu cap.
El
món va reprendre la seva velocitat normal. Va veure a altres soldats buscant
els seus blàsters, però ara Stihl i Rodo estaven entre ells, massa a prop dels
guàrdies per disparar sense arriscar-se a donar-li a la seva pròpia gent.
Hora
d'anar-se’n.
Memah,
Vil, Teela i el Doc Divini acabaven de passar les portes. Ratua va anar a
unir-se a ells, encenent de nou la postcombustió. Li va donar un copet al
control de l’escotilla quan va passar com un esborrall al costat d'ell.
Les
portes blindades es van tancar darrere d'ell i es van travar.
La
badia era una de petita, utilitzada principalment per atracar i llançar naus
mèdiques. I allà estava el seu bitllet a la llibertat, la llançadora E-2T,
posada en el plat d'aterratge.
Mentre
s'acostaven, un altre oficial va descendir per la rampa. Els va mirar amb
sospita; Ratua estava convençut que hi havia un cert rang d'oficials imperials,
l'únic treball dels quals era mirar-ho tot amb sospita.
L'oficial,
un sergent major, va dir:
—Què
volen aquí?
Uli
se li va acostar.
—Jo
sóc el Dr. Divini —va dir—. Aquest és el meu equip. Tenim una emergència mèdica
per atendre, ràpid. És la nostra nau.
—Les
seves ordres...?
—Estan
en la computadora de la nau. Les transmetré des d'allà una vegada que ens hàgim
llançat.
—Protocol...
Uli
es va acostar a l'oficial.
—Calla,
home —li va dir en veu baixa—, vols ser responsable de la mort de l'Almirall
Daala?
Els
ulls de l'oficial es van eixamplar.
—L'Almirall
Daala?
—La
seva nau ha estat copejada per foc rebel i ens van encarregar anar a
recollir-la. Segur vols ser l'home que ens retarda?
L'oficial
es va fer a un costat.
—Au,
gent! —va dir Uli—. Tenim un treball a fer.
Van
pujar ràpidament per la rampa de la llançadora. El doc és un mentider bastant bo, va pensar Ratua. Qui ho hagués imaginat?
Nova
va esquivar el tosc cop, va agafar el braç del guàrdia atacant i el va fer
girar cap al soldat darrere d'ell. Tots dos homes van caure, però no tenia
temps per alegrar-se... hi havia uns altres que venien a per ell, un munt d'uns
altres. Es va llançar cap a un parell de guàrdies i els va copejar a tots dos
amb el mateix cop de puny doble instantani, aixafant-los els nassos, després va
baixar i va escombrar, derrocant a un altre, i abans que aquest copegés la
coberta s'havia tornat a aixecar disparant una puntada lateral a la panxa d'un
altre...
Al
costat d'ell, Rodo va agafar un guàrdia enfront d'ell, el va aixecar, li va
donar un cop de cap que li va treure el casc, llavors el va llançar cap a un
altre soldat. Girà i va derrocar a dos més amb una puntada giratòria.
—Ara
ens estem divertint, veritat? —va dir l'home gran. Va riure.
Nova
va reconèixer el seu malson recurrent, que ara s'havia tornat realitat. No
sabia el com o el per què del mateix. Només sabia que anaven a perdre.
Bé,
llavors... així és com seria.
Havien
tret de combat a un gran nombre de guàrdies, però encara quedaven set o vuit
d'ells dempeus, i l'única raó per la qual Nova i el grandàs encara no havien
estat rostits, era a causa que la lluita havia estat de massa a prop perquè els
guàrdies usessin els blàsters. Encara que això era a punt de canviar. Els
guàrdies estaven retrocedint, mentre buscaven les seves armes. El joc ràpid
hauria acabat.
Nova
va sentir la por acumulant-se dins d'ell. No per si mateix; sabia que era un
home mort lluitant. Dos contra quinze, els últims armats amb blàsters? No es
podia guanyar amb aquestes cartes. Però era de vital importància que
perllongués la lluita tant com pogués, per donar-li als altres temps d'escapar.
Aquest
anava a ser el seu últim ball, i volia que fos el millor que pogués. Enfrontant-se
a probabilitats impossibles, caure lluitant, utilitzant el que sabia.
Hi
havia moltes pitjors formes d'anar-se’n.
Al
costat d'ell, Rodo va agafar el cap del guàrdia amb les seves mans enormes i el
va retorçar. El guàrdia va caure, amb el coll trencat. Però un altre soldat va
aparèixer darrere de l'home gran, i ara va empènyer el seu blàster cap a
l'esquena d’en Rodo. Nova va veure la cintura d’en Rodo tornar-se negra i
carbonitzada, quan el raig d'energia va cremar a través d'ell, va veure la
mirada de sorpresa de Rodo mentre queia...
Va
veure a un altre soldat ajupir-se i desenfundar, va veure la boca del blàster
apuntant al seu cap, sabia que mai podria aconseguir-ho a temps...
El
món es va tornar blanc incandescent, com el centre d'un estel, i després negre
gelat, més fred que l'espai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada