3 En les trinxeres
Extret del diari de dades de Voren Na’al.
Anteriorment a Hoth, la meva
experiència de combat havia estat extremadament limitada. Per descomptat, hi
havia hagut alguns moments tibants i fins i tot un o dos tirotejos en el
passat. De fet, aquest tipus de situacions són gairebé impossibles d'evitar
quan viatges amb l'Aliança Rebel. Però per a mi, i ja posats, per a gairebé
ningú de la resta del personal de la Base Eco, res s'acostava al que vàrem experimentar
sota el bloqueig de la flota imperial. Res silenciarà mai el ressò dels
tronadors passos d'aquests mastodòntics caminants imperials. Hi ha nits en les
quals em desperto amb suors freds, amb aquests cops de malson ressonant encara
en la meva ment.
La primera vegada que vaig
escoltar el so llunyà d'aquests monstruosos peus mecànics copejant la
superfície nevada de Hoth, vaig pensar que tal vegada seria la meva imaginació.
Cap dels soldats al meu voltant sabia molt sobre els caminants; havíem sentit parlar
d'ells, però mai havíem vist un a prop, ni érem capaços d'imaginar com
d'aterridors que podien ser aquestes horribles màquines.
El so es va anar fent cada
vegada més fort. Va haver-hi una inquietant crida de comunicador per part dels
nostres exploradors en el Cingle Nord, i va acabar amb una frase tallada
abruptament per la meitat i el fantasmal espetec d'un canal tancat per la
força. Caminants imperials. La idea
d'enfrontar-se a aquestes bèsties sense una bona cobertura ni formidables
vehicles de combat bloquejava les nostres ments.
L'única cosa que va impedir
que la por campés a plaer en les files va ser la formació tancada de lliscants
de neu del Grup Murri rugint sobre els nostres caps en aquell mateix instant.
Va provocar víctors espontanis dels soldats nerviosos ajupits al meu voltant.
Tots havíem vist als nostres pilots de lliscants de neu realitzant diàriament
maniobres en els simuladors, abans que els lliscants haguessin estat adaptats
al fred. Però mai abans havíem vist a l'esquadró complet en vol, i era una
visió encoratjadora. No estic segur, però crec recordar haver vist com el lliscant
al capdavant agitava amb prou feines imperceptiblement les ales en passar, com
si fos un gest de confiança que ens digués «poseu-vos còmodes; nosaltres ens
ocuparem d'això».
Però malgrat tota la
confiança i heroïcitats de la galàxia, res podria haver detingut a l'Imperi
aquest dia. Els caminants eren simplement massa poderosos. Tot el que vam poder
fer va ser realitzar una retirada amb èxit. El pla mai havia estat rebutjar les
tropes imperials, ni tan sols aguantar la seva embranzida. Però va haver-hi
moments en els inicis de la batalla en els quals tots ens sentíem com si
tinguéssim alguna oportunitat. Jo estava allà, en aquella trinxera, només com a
observador. Vaig arribar amb un hologravador en una mà i una tauleta de dades
en l'altra. Però va passar poc temps abans que, sense polsim de penediment, em
trobés abandonant aquestes eines aparentment inútils i les canviés pel fred
consol d'un rifle blàster. Al final, com els meus companys, em vaig trobar en
una carrera desesperada a la recerca de la seguretat dels transports quan els
soldats imperials van entrar com un eixam en la Base Eco mentre estava sent
evacuada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada