Exèrcit del Terror (X)

Anterior

Capítol 10

Zak no tenia ni idea de per què s'havia desmaiat, o quant temps havia passat des de llavors. Tot el que va saber quan va despertar va ser que sentia els braços i cames pesats, com si estigués despertant d'un profund somni. La part posterior del seu cap li feia mal... se sentia com si hagués estat usant una pedra com a coixí. Tenia els ulls tancats, i estava molt fosc. Va obrir els ulls.

La foscor no va desaparèixer.

Zak va parpellejar per assegurar-se que tenia els ulls realment oberts. La foscor al seu voltant era completa. Hi havia més foscor que en un profund forat, més foscor que al propi espai profund.

—On estic? —va dir en veu alta.

Mil veus xiuxiuejant li van respondre al mateix temps.

Estàs en el cor de la nostra desgràcia! Et trobes al centre del nostre odi!

Zak va sentir als espectres moure's al seu voltant. Quan fregaven la seva pell, ho sentia com un buf sobtat d'aire calent i humit. Zak sabia que els espectres podrien fer-li xixines en qualsevol moment. Es va estremir.

La seva mà va tocar alguna cosa suau al seu costat. Era tela. A les palpentes, va sentir la mà de la Tash. Va trobar la seva espatlla i la va sacsejar amb suavitat.

—Tash. Tash!

A pesar que estava a menys d'un braç de distància, no podia veure-la, però la va sentir remoure's.

—Zak? —va mussitar somnolenta—. Zak, on estem? —llavors, amb veu tremolosa, va dir—: Oh, no. Els espectres.

Zak va assentir.

—Ens han atrapat.

Zak i Tash es van posar dempeus junts, agafats de la mà. Van sentir roca sota els seus peus, i van saber que estaven en algun lloc de Kiva. Però miressin on miressin, no podien veure més que foscor.

—Què fem ara? —va preguntar Zak.

—No ho sé —va respondre Tash des de la foscor—. Hem perdut a l'oncle Hoole. Hem perdut a Devé. Meex s'ha anat. Amma ha escapat. Estem... estem sols de nou.

Zak li va prémer la mà.

—No mentre ens tinguem l'un a l'altre —la seva veu es va endurir—. Tal vegada puguem lluitar per sortir d'aquí.

—No, no hem de lluitar contra ells, Zak —va dir la Tash fermament—. Sigui el que siguin aquestes criatures, estan furioses, plenes de dolor. Alguna cosa terrible els hi va succeir, i per alguna raó ens culpen. Hem de fer-los entendre que no els hem causat cap perjudici.

Zak va sentir a un espectre passar a prop, la seva forma ombrívola va fregar el seu bescoll amb un xiuxiueig. Una esgarrifança li va recórrer.

—Intentaré el que sigui.

—No us hem fet res —va cridar Tash—. No som el vostre enemic!

Assassins! Nens de l'assassí!, van respondre mil veus. Escolteu-nos! Una vegada, una bella civilització va prosperar a Kiva. Ara no queda més que els nostres esperits torturats.

—Tal vegada puguem ajudar —es va oferir Tash.

Les seves paraules van provocar violents xiuxiuejos entrecreuant-se en la foscor. Quan es van detenir, les veus es mofaren:

Ajuda? Ajuda? Fa anys, forasters van arribar a Kiva oferint ajuda. Van prometre que ens farien grandiosos i poderosos. En lloc d'això, ens van destruir! Tot el nostre poble va ser exterminat! Van desintegrar els nostres cossos, deixant només les nostres ombres.

—Ho sentim! —va cridar Zak—. Sabem com de terrible que deu d'haver estat.

No podeu saber-ho!, es van queixar les ombres. Alguna vegada heu perdut tot el vostre món?

—Sí, el vam perdre! —va cridar la Tash—. L'Imperi va destruir el nostre planeta natal, Alderaan. Ho vam perdre tot!

Les seves paraules van provocar una reacció estranya. La foscor va semblar arremolinar-se sobre si mateixa, de sobte confosa. Els espectres van murmurar entre si. Finalment, una veu va parlar per sobre de les altres.

Però heu vingut aquí amb l'assassí! Sou els nens de Mammon!

—No, no ho som! —va dir Zak—. No hem vingut aquí amb cap assassí. De qui esteu parlant?

—Estan parlant —va respondre una veu des de més enllà de la foscor—, sobre mi.

La foscor es va obrir com una cortina, i al centre del cercle negre va aparèixer una solitària figura amb les espatlles caigudes i una mirada torturada en el rostre.

Era l'oncle Hoole.

Següent