Fantasma Jedi (VII)

Anterior

Capítol 7

Tash es va tirar al terra i es va tapar les oïdes amb les mans. El crit semblava venir de tot arreu al seu voltant. Quan finalment es va esvair, es va adonar que el que havia sentit eren els ressons d'un terrible crit.

Al seu costat, Zak s'havia llançat al terra també. Mentre es posava dempeus, li va murmurar:

—Què... què ha estat això?

L'anciana, Domisari, ja estava fora del seu petit campament corrent per un dels molts passatges que partien des del solàrium.

—Venia d'aquí!

Al moment en què Zak, Tash, i Devé van aconseguir arribar a la seva alçada, la resta dels caçadors de fortuna s'havien unit a ells, juntament amb FluxDeForça i l'oncle Hoole. Només Dannik Jerriko faltava. El passatge s'estrenyia, i aviat avançaven en una sola fila per un passadís que zigzaguejava per les entranyes de l'estació espacial.

—Estàs segura que venia d'aquí? —li va murmurar Tash a Domisari—. Com pots saber-ho amb tots els ressons?

—Bona oïda —va ser tot el que va dir l'anciana per resposta.

El passatge ràpidament es va tornar fred. Diversos dels cercadors de tresors van encendre petites vares lluminoses, però seguia fent fred.

—Algú ha estat aquí sota abans? —va preguntar FluxDeForça.

Tots els caçadors de fortuna van negar amb el cap.

—No, aquest és el territori de Mangol. Cap de nosaltres volia venir aquí sota. Massa fred —va dir un d'ells.

Com més s'allunyaven del solàrium, més fred feia. En poc temps, Tash va poder veure el seu alè a la tènue llum de les vares lluminoses.

—Vigileu! —va cridar algú.

Un abisme s'obria davant d’ells, les seves parets llises només trencades per una empinada escala.

—Un pou de ventilació —conjecturà FluxDeForça—. Per això fa tant fred aquí. Mireu on trepitgeu. Aquest pou podria tenir dos quilòmetres de profunditat. No hi ha senyals del fons.

D'un en un, el grup va descendir les escales. FluxDeForça anava primer, seguit de la Domisari i els altres caçadors de fortuna. Zak els seguia, després Tash. L'oncle Hoole i Devé tancaven la marxa. Tash va esperar el seu torn i després lentament va caminar cap avall, subjectant-se en la freda barana, escoltant com cada pas feia un apagat clank en el metall.

Les escales acabaven en una obertura en la paret. Agraïda, Tash es va allunyar de l'abisme a l'altre costat de les escales i va avançar cap a la llum de les vares lluminoses. FluxDeForça i els altres cercadors de tresors s'havien reunit entorn d'alguna cosa que jeia en el terra.

—Què és? —va preguntar Tash.

Un dels caçadors de fortuna va apuntar cap avall i va dir:

—Mangol.

La tènue llum es va vessar sobre un cos. Era el caçador de fortuna canós amb el qual Zak i Tash havien parlat. Estava tombat sobre la seva esquena, amb el seu rostre contret en una màscara d'horror. Amb la seva mà dreta s'aferrava el pit. En la seva esquerra sostenia alguna cosa que Tash només havia vist en els museus. Era un petit objecte rectangular compost de fulles primes enquadernades amb tapes de cuir.

—Què és això? —va preguntar Zak.

—Un llibre —ella va panteixar—. Un llibre de debò.

Devé va intervenir.

—Ha de ser molt antic. No s'ha fet un llibre en la galàxia des de fa mil anys.

Tota escriptura es feia en computadores i els textos s'emmagatzemaven en discos de dades. Era molt més convenient, però els discos de dades no eren tan agradables a la vista com aquesta antiguitat.

—Sabeu el que significa això? —va dir FluxDeForça emocionat. Va captar l'atenció de la Tash—. Significa que Mangol ha d'haver trobat la biblioteca Jedi. Ha d'estar per aquí en algun lloc!

Hoole va fer una ganyota.

—Això no és important ara. Com ha mort? Què ha passat?

Devé es va agenollar i va examinar el cos amb cura.

—No hi ha evidències d'un tret de blàster, o d'una ferida punxant. No hi ha marques de mossegades. Sembla molt saludable com perquè hagués estat malalt.

—Mireu la seva cara —va dir la Domisari—. Alguna cosa li va espantar abans de morir.

De sobte, Tash empal·lidí. Va recordar la sensació freda d'algú tocant-la, la veu murmurant en les seves oïdes. Si l'home havia trobat la biblioteca Jedi, Tash creia saber per què estava mort.

—La maledicció —va dir en veu baixa—. És la maledicció del Costat Fosc llançada sobre la biblioteca. Això ha d'haver-lo matat.

FluxDeForça va esbufegar.

—Una maledicció! Ximpleries.

—Llavors, què l’ha matat? —va preguntar la Domisari.

En aquest moment, una altra figura va avançar fins que va quedar banyada en la tènue llum.

—Què ha passat?

Sobresaltats, tots es van tornar per trobar-se amb Dannik Jerriko mirant-los fixament.

—Algú acaba de morir —va declarar Hoole.

Els ulls d’en Zak es van entretancar.

—On estaves tu? —va preguntar.

Dannik va parpellejar.

—Estava... ocupat amb altres coses. Com ha mort?

—No ho sabem —va respondre Hoole—. No hi ha senyals de cap tipus. Devé, tens alguna informació sobre alguna cosa que s’assembli emmagatzemada als teus bancs de memòria?

L’androide es va detenir un moment, convocant els continguts del seu cervell informàtic.

—Sí, amo Hoole. Hi ha molts antecedents de misterioses morts com aquesta. En cada cas, els informes conclouen no conèixer la causa de la mort. No obstant això... —Devé va fer una pausa.

—Sí? —va demandar Hoole.

—... molts dels informes suggereixen que la causa de la mort podria ser un anzati.

—Anzati —va repetir un dels caçadors de fortuna amb un sotrac.

Anzati, va pensar la Tash. Eren mites. Llegendes. Ningú sabia a què s'assemblaven els anzati; ningú havia vist mai a un i havia viscut. Ningú estava segur que si més no existissin. Però tots coincidien que si existien, eren les criatures més terrorífiques de la galàxia. Eren assassins. Els anzati mataven però sense deixar cap petjada. Les seves víctimes simplement morien. Ningú podia detenir-los. Ningú podia escapar d'ells.

—Podria haver-hi un anzati a Nespis VIII? —va preguntar Zak.

En lloc de respondre-li, Hoole es va tornar cap als caçadors de fortuna veterans.

—Alguna cosa com això havia ocorregut abans?

Un va negar amb el cap.

—No com això. Algunes persones han desaparegut, però Nespis VIII és una estació espacial enorme amb un munt de perills. Sempre ens imaginàvem que simplement algú acabava de fer un pas en fals.

Podria haver estat un anzati?, va pensar la Tash. Però mentre ho pensava, una esgarrifança la va recórrer, com si algú hagués tocat amb un glaçó el seu bescoll. De nou, va sentir un feble murmuri en la seva oïda.

No, va pensar. No és un anzati. No és alguna cosa viva. És la maledicció de la biblioteca.

FluxDeForça va assenyalar cap al llibre en el terra.

—Bé, està mort i res pot canviar això. Però mireu el llibre. Ha hagut de trobar la biblioteca. Ha d'estar per aquí!

Hoole es va ajupir i va arrencar el llibre dels dits rígids de Mangol. Però al moment en què ho va fer, l'antic llibre es va desintegrar en pols que es va vessar de la mà oberta d’en Hoole.

—Curiós —va reflexionar el shi’ido.

—El llibre havia de ser extremadament vell —conjecturà FluxDeForça. Mirà al seu voltant—. Hem de buscar la biblioteca immediatament.

Hoole es va posar dempeus.

—Crec que no. Si hi ha un anzati per aquí, no tenim forma de protegir-nos. Suggereixo que tots tornem al solàrium ara com ara.

FluxDeForça va semblar crespar-se. Una mica de la seva calidesa va desaparèixer dels seus ulls.

—Tu no ets qui mana aquí.

Hoole va aixecar una cella.

—Tampoc tu. Simplement suggereixo que la seguretat és el primer.

Els altres van estar d'acord, malgrat les objeccions de FluxDeForça. Tothom estava ansiós per trobar la biblioteca, però tots estaven pertorbats per l'esment del misteriós anzati. Si existia una criatura així, ningú volia ser la seva propera víctima.

Acuradament, es van portar el cos de Mangol cap al solàrium per les estretes escales. Van deixar el cos en el seu campament i el van cobrir amb un llençol. Hoole va insistir que Tash, Zak, i Devé tornessin a la seguretat de la Mortalla fins a saber com de perillós que era Nespis.

Quan va arribar a la seva petita cabina, Tash estava exhausta. Després de fugir dels destructors estel·lars, visitar el palau de Jabba, reunir-se amb FluxDeForça, i ara això... se sentia com si estigués carregant amb un gran pes. Però no podia dormir. Va estar agraïda quan la porta es va obrir i Zak es va ficar a l'habitació.

—Estàs pensant en el que ha passat? —va preguntar.

—Hi ha res més? —va respondre ella.

Zak va negar amb el cap.

—Crec que Dannik Jerriko té alguna cosa a veure amb la mort del caçador de fortuna.

Tash va sospirar.

—D’acord, Zak. Suposem que tens raó i Dannik d'alguna manera ens ha seguit a Nespis VIII, però se les hi ha manegat per arribar aquí abans que nosaltres. Per què anava a matar a un caçador de fortuna inofensiu?

—No sé —va respondre el seu germà—. Però havia desaparegut quan va morir Mangol. Recordes com va aparèixer molt després que trobéssim el cos? Tal vegada necessitava temps per envoltar-nos perquè semblés com si hagués estat darrere de nosaltres tot el temps.

Tash només va poder sospirar.

—No ho sé, Zak. No crec que sigui... —va vacil·lar.

—Què?

—Crec que té alguna cosa que veure amb la biblioteca.

—Els teus pressentiments t'ho diuen? —va preguntar Zak.

—T'ho he dit, ja no em fio d'això —va dir amb cansament—. No sé el que signifiquen aquests pressentiments.

La mirada d’en Zak es va suavitzar. En el passat, s'havia burlat de sa germana i el seu interès pels Jedi. Ara sentia una punxada de culpa.

—Tash, no hauries de dir això. Els teus pressentiments han estat correctes altres vegades. Recordes a D’vouran? Tu sabies que hi havia alguna cosa dolenta allà.

Tash va assentir.

—Ho sé, Zak. Durant un temps, vaig pensar que podria ser una Jedi. Però ara crec que només va ser una casualitat. Quan estàvem al Divertit Món dels Hologrames, no sabia què estava passant fins i tot a pesar que estàvem en perill. Ara em sento com si m'estigués tornant boja. Això és el contrari del que és un Jedi.

Zak es va encongir d'espatlles.

—No et preocupis per això, Tash. Aquest lloc és prou ombrívol com per posar nerviós a un Mestre Jedi. A més, no necessitem la Força per entendre les coses per nosaltres mateixos. Si m'equivoco sobre Dannik, llavors podem ocupar-nos de la biblioteca quan la trobem. Però si tinc raó, i Dannik està matant gent, llavors l'últim que hauria de preocupar-nos és una maledicció del Costat Fosc.

Després que Zak es marxés, Tash va tancar els ulls. Havia començat a dormir-se, la seva ment relaxada, quan...

Tash.

Va obrir els ulls. Havia sentit a algú murmurar?

Tash.

Es va asseure. Algú havia dit el seu nom. Però la seva cabina estava buida.

Tash.

Per un moment, va sentir com si estigués a la vora de percebre alguna cosa, veure una mica més allà de l'abast dels seus ulls. Va ser com si de sobte s'hagués connectat a una computadora que podia accedir a tota la informació de la galàxia alhora. O potser com convertir-se en part dels sensors d'una nau, viatjant centenars d'anys llum en l'univers.

Aquesta estranya sensació va fer que Tash se sentís de sobte com si estigués caient, desapareixent en el cosmos. Espantada, la seva ment es va tancar com una pesada porta blindada. La veu del seu cap va quedar en silenci.

Tash es va aixecar i es va vestir ràpidament. Havia estat somiant? No, estava segura que encara no s'havia quedat dormida. Amb el cor desbocat, es va posar la roba, es va posar la jaqueta, i va sortir de la seva habitació. Abans que tallés la connexió, un missatge s'havia filtrat en el seu cervell, havia rebut una única imatge fugaç de parets repletes d'antics llibres polsosos.

La biblioteca Jedi.

Tash va passar de puntetes pel solàrium abans que si més no pensés en el que estava fent. No li importava si havia estat un somni o no. Havia de demostrar-s’ho a si mateixa.

Va recordar les paraules de Devé: Només un veritable Jedi podria entrar a la biblioteca i resistir la maledicció del Costat Fosc. Per fi, podria provar-se a si mateixa. Podria deixar si més no de fer-se preguntes. Sabria, d'una vegada per sempre, si tenia els dots d'una Cavaller Jedi.

Es va esmunyir entre els contenidors que marcaven els petits campaments dels caçadors de fortuna. Podia sentir-los roncant o rondinant en els seus somnis mentre s'obria pas cap al passadís inclinat. Movent-se en silenci pel passatge, Tash va arribar al profund pou de ventilació. Havia portat amb ella una petita vara lluminosa i la va encendre quan va arribar al final del passatge. La llum semblava petita i tènue sobre l'enorme abisme.

Tash!

La veu la va copejar de nou, tan forta i urgent que gairebé va relliscar per la vora del pou.

Amb cautela, Tash es va obrir pas per les estretes escales fins arribar a la planta baixa. Va passar pel lloc on havien trobat el cos de Mangol i es va estremir. Què l'havia matat? I estava això esperant-la a ella?

Malgrat la seva por, Tash va seguir endavant. Volia saber, necessitava saber, si tenia les dots d'una Cavaller Jedi.

La seva petita vara lluminosa es balancejava com un petit estel mentre s'endinsava en la foscor. Quan la seva llum va allunyar la foscor, es va trobar enfront d'una paret al final del passadís. Just quan era a punt de donar-se la volta decebuda, va veure una fila de sis quadrats petits i foscos situats en la paret de metall. Semblaven petits túnels de manteniment, del tipus que humans o droides de reparació usarien per desplaçar-se per l'estructura esquelètica interior de l'estació espacial.

Havia entrat Mangol en un d'aquests túnels? Per quin?

Tash es va parar enfront de les sis obertures. Una d'elles segurament portava a la biblioteca Jedi. Les altres podrien anar a qualsevol lloc... podrien portar-la a un atzucac, o a perdre's en un interminable laberint de passadissos interconnectats, o tal vegada a lliscar-hi per un tobogan fins a les profunditats de l'estació abandonada.

Tash va respirar profund. Si alguna vegada havia necessitat la Força, era ara.

A mesura que s'acostava a la fila d'obertures, una tènue llum va aparèixer davant la cinquena des de l'esquerra. Una prima franja pàl·lida de blanc, el contrari a una ombra, va brillar enfront de l'obertura, i després va desaparèixer tan ràpidament com havia aparegut.

Tash!

El murmuri va recórrer el seu cap de nou. Però, era una veu guiant-la cap a l'interior o un advertiment perquè romangués allunyada? Tash es va deixar portar pel seu instint.

Es va introduir per la cinquena escotilla i es va trobar en un túnel llarg i baix. Podia sentir el seu cor palpitant més fort en la seva gola amb cada pas. Estava segura que era el túnel correcte. Estava segura que Mangol havia anat per allà.

Afortunadament, no hi havia més opcions que considerar. El túnel s'enfonsava directament a través del cor de Nespis VIII. En qualsevol moment, Tash esperava que s'obrís a una càmera fabulosa plena de milers d'antics manuscrits Jedi.

En canvi, el túnel es va acabar.

Un atzucac. Tash va avançar la vara lluminosa per assegurar-se que no s'havia equivocat. La llum no li va mostrar més que una freda paret de metall gris.

—No, no, no —va murmurar Tash. S'havia equivocat després de tot. No havia triat el túnel correcte.

Frustrada, Tash va copejar amb la seva mà contra la paret de duracer del seu davant i es va donar la volta... només per escoltar un suau clic i el zumzeig de maquinària darrere d'ella. Tash es va girar de nou.

La paret s'havia esvaït, lliscant-se en un buit ocult. Ara estava mirant a un altre tram de túnel. Vint o trenta metres més endavant, la foscor donava pas a una llum grisenca.

La hi havia trobat.

Tash es va apressar cap endavant, la seva por substituïda per excitació. Al final del túnel va parpellejar per un moment davant la pluja de llum blanca que s'estenia per tota la càmera de sostre alt de més enllà.

Es va endinsar en la llum. Quan els seus ulls es van adaptar, va veure una gran sala circular. Les parets estaven cobertes amb centenars de prestatges, i en els prestatges hi havia files i files d'antics llibres coberts de pols. Hi havia dues antigues taules de fusta tallada al centre de la sala, amb robustes cadires de fusta al costat.

L'he trobat, es va dir. L'he trobat!

Enmig de la seva pròpia sorpresa, Tash va sentir la veu que l'havia despertat. Però aquesta vegada no murmurava. Rugia al voltant seu, forta, dura, i plena de ràbia.

FORA!

Següent