Clarejar rebel (I 2)

Anterior

01-2

Una de les espectadores de la sala estava desitjant que Han guanyés, encara que el corellià no tenia ni idea que es trobés a Bespin..., i si depenia de la Bria Tharen, Han mai s'assabentaria de la seva presència allà. Els seus anys de treballar amb la resistència corelliana havien permès que Bria es convertís en una autèntica experta en les disfresses. En aquell moment la seva llarga cabellera daurat vermellosa es trobava oculta sota una curta perruca negra, i els seus ulls verd-blavosos estaven coberts per un parell de biolentilles que els tornaven tan foscos com els seus cabells. L'encoixinat meticulosament inserit en el seu elegant vestit feia que tingués un aspecte voluptuós i musculós, en comptes d'esvelt i nerviüt. L'única cosa que la Bria no podia disfressar era la seva altura, i per sort hi havia moltes humanes altes.

Bria estava immòbil en el fons de la sala, mantenint els ulls clavats en la pantalla hologràfica amb l'esperança de poder veure un altre primer plànol d’en Han. En silenci, la jove es va alegrar que Han hagués pogut arribar tan lluny. Si guanyés... —va pensar—. Han es mereix tenir una mica de sort. Si tingués munts de crèdits, no hauria de tornar a arriscar la vida amb el contraban.

Durant un moment, la pantalla va mostrar un plànol de la taula d’en Han. Bria va veure que els seus oponents d'aquell dia eren una sullustana, un twi'lek, un bothan i dos humans, un home i una dona. N’hi havia prou amb veure-la per comprendre que la dona procedia d'un planeta de gravetat molt elevada, quelcom que resultava obvi pels gruixuts músculs del seu coll i el seu cos baixet i robust.

Bria sabia molt poques coses sobre el sàbacc, però coneixia molt bé a Han Solo fins i tot després d'haver estat separada d'ell durant una llarga absència que ja es remuntava a set anys. Coneixia fins a l'última línia de la seva cara, la forma en què els seus ulls s'omplien de petites arrugues en les cues quan somreia, i com s'entretancaven quan estava enfadat o sentia suspicàcia. També coneixia els regirats flocs de la seva cabellera, que sempre estava necessitada d'un tall de cabell. Encara era capaç de recordar la forma de les seves mans, i els petits pèls que cobrien els seus dorsos.

Bria coneixia tan bé a Han Solo que va comprendre que encara era capaç d'endevinar quan estava faronejant..., tal com estava fent en aquell moment.

Amb els llavis corbats en un somriure ple de confiança, Han es va inclinar sobre la taula per empènyer un altre munt de fitxes cap al centre del tauler. La sullustana va titubejar durant uns moments en veure les dimensions de la seva aposta, però després va acabar alçant la mà per rebutjar la possibilitat d'acceptar-la. Els dos humans la van imitar, però el bothan estava fet d'una pasta més dura. Va rebre l'aposta d’en Han amb la seva i després, ostentosament, la va elevar d'una manera tan ràpida com aparatosa.

L'expressió de la Bria no va canviar, però les seves mans es van tibar als seus costats i es van convertir en dos punys plens de tensió. Què farà Han? Es donarà per vençut, o decidirà jugar la mà amb l'esperança que el seu farol^[1] doni resultat?

El twi'lek va empènyer una altra fitxa-carta fins a l'interior del camp d'interferència, i va igualar l'aposta.

Tots els ulls es van tornar cap al Han.

El corellià va somriure com si no tingués absolutament cap motiu de preocupació al món. Bria va poder veure moure's els seus llavis mentre llançava algun desafiament verbal o alguna classe de comentari burleta, i després va veure com Han empenyia cap endavant un altre munt de fitxes de crèdit..., en una aposta tan enorme que no va poder evitar mossegar-se el llavi. Si perdia aquella mà, Han es veuria expulsat de la taula. Aquella aposta era purament i simplement impossible de cobrir!

Els ulls del bothan van anar d'un costat a un altre, i per primera vegada va semblar no saber què fer. Finalment, va acabar dipositant la seva mà damunt de la taula. Les cues cefàliques del twi'lek van tremolar en un sotrac espasmòdic de frustració i nervis.

Finalment, el twi'lek va deixar les seves fitxes damunt de la taula sense apressar-se. El somriure d’en Han es va tornar una miqueta més ampla, i va estendre el braç per agafar una altra aposta de mà. Realment tenia una mà guanyadora, o estava jo en la veritat? —es va preguntar Bria—. I si esta faronejant del tot?

La sullustana, amb les gruixudes mandíbules tremolant convulsivament, va atendre una mà cap a les fitxes-carta d’en Han, però l'encarregat de la partida va parlar de sobte, prevenint-la clarament contra semblant acció. De tota manera, en aquestes altures l'encarregat ja hauria decretat un canvi en els valors de les fitxes-carta.

Bria va dirigir una emfàtica inclinació de cap a la pantalla hologràfica. Magnífic! Segueix així, Han! Venç! Guanya’ls!

Algú grunyí al costat d'ella, i un instant després la Bria li va sentir parlar en veu baixa i gutural.

—Que totes les plagues de Barabel maleeixin aquest brivall anomenat Solo! Ha tornat a guanyar! Ha d'estar fent trampes!

Bria va mirar de cua d'ull i va veure a una gegantesca barabel que resultava evident es trobava francament enfuriada. Les comissures dels seus llavis van tremolar. En Han té una forma tan irritant de tractar a la gent quan vol... Què pot haver-li fet per posar-la tan furiosa?

Alguna cosa es va agitar a l'altre costat de la Bria i es va tornar per trobar-se amb el seu ajudant, un corellià anomenat Jace Paol, immòbil al costat d'ella. Quan va parlar, Paol va baixar la veu fins a tal extrem que Bria amb prou feines va poder sentir-li a pesar que la seva boca es trobava a prou feines un pam del seu cap.

—Els representants d’Alderaan han arribat, comandant —va dir Jace—. En aquests moments es dirigeixen cap al lloc de reunió.

Bria va assentir.

—Aniré de seguida, Jace.

Mentre el seu ajudant sortia de la sala, Bria va fer un cop d'ull al seu car quadern de dades (una sofisticada falsificació, ja que Bria procurava confiar el mínim possible dels seus veritables assumptes a qualsevol format llegible), va dirigir un somriure distret a la barabel i va sortir de la sala. Ja anava sent hora que s'ocupés de la missió que l'havia portat a la Ciutat dels Núvols.

Quan es va assabentar que la Ciutat dels Núvols anava a acollir el gran torneig de sàbacc, Bria va comprendre que això la convertiria en el lloc ideal per celebrar una reunió d'alt secret entre els representants de diverses de les rebel·lions. Els grups de resistència s'estaven desenvolupant incessantment en molts mons imperials, i era essencial establir connexions entre ells. Però aquest tipus de reunions havien de mantenir-se en la clandestinitat, ja que els imperials tenien espies pertot arreu.

Qualsevol agent d'intel·ligència sabia que el lloc on resultava més fàcil amagar-se sempre era aquell en el qual hi hagués una gran multitud. I a més la Ciutat dels Núvols es trobava bastant lluny del Nucli Imperial, per la qual cosa els imperials no li prestaven massa atenció. Un gran torneig proporcionava la tapadora ideal. Amb tantes naus arribant i marxant a cada moment i portant amb si tant alienígenes com humans, el que uns quants humans, un sullustà i un durosià es reunissin en una sala de conferències d'un hotel de Ciutat dels Núvols atrauria molt poc interès.

Bria no podia admetre davant si mateixa que una part de la raó per la qual havia triat la Ciutat dels Núvols durant el torneig era que esperava tenir ocasió de veure a Han Solo. No podia estar segura que assistiria, naturalment, però coneixent a Han i sabent que si hi havia ocasió de guanyar molts diners, semblava lògic esperar que —com havia ocorregut— fes acte de presència per tractar d'aprofitar l'ocasió.

Mentre avançava pel camí lliscador que portava al turboascensor més proper, Bria va imaginar de treure’s la disfressa i acudir a l'habitació d’en Han més avançada la nit. Han encara guardaria records molt vívids de l'última vegada que la va veure, quan Bria s'estava fent passar per l'amant del Moff Sarn Shild, però segurament la creuria quan li expliqués que en realitat havia estat espiant per a la resistència corelliana i que no havia existit absolutament res entre ella i Shild.

Això volia dir que després que Bria li hagués explicat la veritat sobre la seva última trobada, els dos parlarien. Potser beurien una mica de vi. Passat una estona s'agafarien de la mà. I després...

L'agent rebel va tancar els ulls mentre el turboascensor la portava ràpidament cap amunt entre l'esplendor cristal·lina de tons pastissos del cinquantè nivell del Yarith Bespin. Quan li ho hagués explicat tot, Han potser desitjaria unir-se a la resistència i ajudar als seus compatriotes corellians mentre aquests intentaven alliberar el seu planeta d'aquell emperador tirà que mantenia atrapats a tants mons en una presa asfixiant.

I potser... Bria se’ls va imaginar a tots dos lluitant braç a braç en la superfície o a l'espai, combatent valerosament, cobrint-se l'esquena l'un a l'altre durant les batalles, obtenint victòries sobre les forces imperials..., i després abraçant-se apassionadament quan els combats del dia haguessin acabat.

Bria era incapaç d'imaginar-se res millor que això.

Va sentir l'inici de la frenada del turboascensor i va sospirar i va obrir els ulls. Les fantasies estaven molt bé, i fins i tot hi havia certs moments en els quals eren l'única cosa que li permetia seguir endavant. Però Bria no podia permetre que interferissin amb la seva missió.

Quan les portes del turboascensor es van obrir davant d’ella, ja estava preparada. Va sortir de la cabina movent-se amb pas ràpid i decidit, i va començar a avançar pel terra encatifat del passadís.

Quan va arribar a la sala de reunions, va introduir el seu senyal codificat en el teclat de l'entrada i va ser admesa. Va llançar una ràpida mirada a Jace, i el seu assentiment li va confirmar que havia inspeccionat la sala a la recerca de sistemes de vigilància i que no n’havia trobat cap. Només una vegada rebuda aquesta confirmació va girar Bria sobre els seus talons per saludar als altres membres de la conferència.

El primer representant a avançar cap a ella va ser Jennsar So-Rifles, un durosià de pell blavosa amb l'habitual expressió lúgubre d'aquella raça. Bulles havia vingut sol, igual que ho havia fet Sian Tevv des de Sullusta. Bria va saludar afablement als dos alienígenes, agraint-los tant a ells com als seus respectius grups que els haguessin permès fer aquell viatge tan perillós..., i no cabia dubte que el viatge era realment perillós. El mes passat un dels líders rebels d'alt rang havia estat capturat després de sortir de Tibrin mentre es dirigia a una d'aquestes conferències. L’ishi-tib es va veure obligat a suïcidar-se per escapar a l'examen de les sondes cerebrals imperials.

Alderaan havia enviat tres representants, dos humans i un caamasi. El membre més antic de la delegació era un humà de mitjana edat i abundant cabellera i barba anomenat Heric Dalhney, vice-ministre de seguretat i membre de confiança del gabinet del Virrei Bail Organa. Acompanyant-li hi havia una jove de llargs cabells d'un blanc cristal·lí que encara no tenia vint anys. Dalhney la va presentar com a «Winter^[2]» i va comentar que, com a part de la seva «cobertura» durant aquell viatge, s'estaven fent passar per pare i filla. Quant al membre no-humà de la delegació, era el caamasi. Bria mai havia tingut cap classe de contacte amb aquella espècie, per la qual cosa el va trobar bastant intrigant. Els caamasi s'havien convertit en una de les races més rares de la galàxia.

Caamas havia quedat essencialment destruïda després de les Guerres Clon gràcies als esforços de Darth Vader, l'esbirro de l'Emperador; però era un fet poc conegut que la majoria dels seus habitants havien aconseguit fugir a Alderaan i vivien allà, bàsicament en reclusió.

El caamasi es deia Ylenic It'kla, i es va presentar dient que era un dels consellers del Virrei d’Alderaan. Encara més alt que la Bria, el caamasi portava una peça amb faldellí i lluïa unes quantes joies. D'aparença generalment humanoide; Ylenic estava cobert de pelatge daurat, i el seu rostre es trobava marcat per franges purpúries. Els seus enormes ulls foscos irradiaven una callada tristesa que va commoure a la Bria, qui sabia quants sofriments havia d'haver presenciat aquell ésser.

Ylenic amb prou feines va obrir la boca mentre els delegats intercanviaven salutacions, però alguna cosa en ell la va deixar considerablement impressionada i va fer que decidís sol·licitar les seves opinions en el cas que Ylenic no les oferís per voluntat pròpia. El caamasi projectava una callada aurèola de confiança i tranquil poder que van indicar a la comandant rebel que es trobava davant un ésser al que calia prendre en consideració.

Després d'uns minuts de xerrada, Bria va prendre seient al costat de la llarga taula i va donar començament formal a la reunió.

—Companys de rebel·lió, us agraeixo que arrisqueu les vostres vides per la nostra causa —va dir, parlant amb la suau autoritat d'algú que ja havia fet tot allò en moltes ocasions amb anterioritat—. Els integrants del moviment rebel corellià ens estem posant en contacte amb altres grups clandestins com el nostre, i constrenyem a tots els grups rebels al fet que s'uneixin. Només un grup fort i dotat de cohesió podrà arribar a albergar alguna esperança d'enfrontar-se a l'Imperi que està escanyant als nostres mons i aniquilant l'esperit dels nostres pobles.

Després Bria va respirar profund abans de seguir parlant.

—Sóc molt conscient de com d'impressionant i atrevida que és aquesta proposició, creieu-me. Però els grups rebels només podem albergar alguna esperança d'acabar alçant-nos amb la victòria si som capaços d'unir-nos i arribar a formar una aliança. Mentre seguim estant fragmentats i continuem estant limitats als nostres diferents planetes, estarem condemnats al fracàs.

Va fer una pausa.

—El moviment corellià porta molt temps considerant aquesta proposició. Som plenament conscients del canvi de naturalesa tan radical que suposaria..., així de com de difícil que resultarà arribar a crear aquesta aliança. Mentre seguim sent grups individuals, l'Imperi no podrà acabar amb tots nosaltres d'un sol cop. Si ens uníssim, és concebible que poguessin arribar a destruir-nos a tots mitjançant una sola batalla. També sabem fins a quin punt resulta difícil per a espècies diferents treballar en col·laboració. Les diferències en els sistemes ètics i morals, les ideologies i les religions, per no esmentar les diferències en equip i en el disseny de l'armament, poden arribar a presentar nombrosos problemes.

Bria es va encarar amb els espectadors.

—Però hem d'unir-nos, amics meus. Sigui com sigui, hem de trobar formes de superar les nostres diferències. Estic segura que podem aconseguir-ho..., i aquest és el tema principal d'aquesta conferència.

El representant de Duro va estendre la mà i va permetre que els seus dits tamborinaren sobre la taula.

—Les seves paraules són impressionants, comandant. En esperit, estic totalment d'acord amb elles. Però ara hem d'enfrontar-nos als fets. En demanar als mons no-humans que s'aliïn amb vostès, ens està demanant que ens exposem a un risc molt major del que suportem en l'actualitat. Tothom coneix el desdeny que l'Emperador sent cap als no-humans. Si una aliança desafiés a les forces de Palpatine, i fos derrotada, la ira de l'Emperador es dirigiria principalment contra els mons no-humans. És molt possible que decidís destruir-nos únicament per donar una lliçó als rebels humans.

Bria va assentir.

—Té molta raó, Jennsar —va dir, permetent que la seva mirada recorregués la taula—. Què pensa vostè, ministre Dalhney?

—Alderaan ha recolzat al moviment rebel des del principi —va dir Dalhney—. Hem proporcionat fons, serveis d'intel·ligència i experts tècnics. Però tota aquesta xerrada sobre batalles suposa un autèntic anatema per a nosaltres. La cultura alderaaniana es basa en l'absència d'armes i de la violència. Som un món pacífic, i el camí del guerrer ens resulta particularment avorrívol. Comptin amb nosaltres perquè recolzem els seus esforços..., però em sento totalment incapaç d'imaginar-nos unint-nos a vostès com a combatents.

Bria va contemplar a Dahlney amb expressió aombrada.

—És molt possible que Alderaan ja no disposi de l'opció de rebutjar la violència, ministre —va dir després, i es va tornar cap al petit sullustà—. Quins són els seus pensaments inicials sobre el tema, Sian Tevv?

—El meu poble es troba tan aixafat pel taló de l'Imperi que molt pocs de nosaltres disposem dels recursos necessaris per organitzar qualsevol classe de rebel·lió, comandant. —Les galtes del petit alienígena tremolaven visiblement, i els seus ulls foscos i líquids estaven plens de pena—. Encara que molts es queixen en veu baixa dels excessos comesos per les tropes imperials, només un grapat dels meus s'han atrevit a resistir-se obertament. Les nostres cavernes estan dominades pel temor. La Corporació SoroSuub controla essencialment el meu món, i l'Imperi és el seu client més important. Si ens uníssim a una Aliança Rebel, això causaria la guerra civil!

Bria va sospirar. Aquesta conferència serà molt llarga, va pensar lúgubrement.

—Admeto que tots vostès tenen preocupacions vàlides —va dir després, fent un considerable esforç de voluntat per mantenir un to de veu el més suau i neutral possible—. Però que ens limitem a discutir aquests temes no els farà cap dany, i tampoc els obligarà a acceptar cap classe de compromís, veritat?

Passats uns moments, els delegats dels tres mons van accedir a conversar. Bria va respirar profund i va començar a parlar...

***

No puc creure que hagi aconseguit arribar tan lluny —va pensar Han amb un cansament infinit mentre s'instal·lava en un dels seients de l'única taula de sàbacc que continuava oberta. Era la nit del quart dia de torneig, i només els finalistes seguien a la sala—. Si la meva sort aguantés una miqueta més....

Es va estirar lentament per alleujar la dolorosa tensió de la seva esquena, desitjant poder dormir vint hores seguides mentre ho feia. Els últims dies havien estat esgotadors, i la vida d’en Han s'havia reduït a hores i més hores de partides interminables, amb només unes quantes pauses per menjar o dormir.

Els altres finalistes també havien ocupat els seus llocs al voltant de la taula. Han anava a enfrontar-se a un diminut chadra-fan, un bothan i una rodiana. No estava molt segur de quin era el sexe del chadra-fan, ja que tant els homes com les femelles d'aquella raça vestien el mateix tipus de túniques llargues i folgades.

Mentre la mirada d’en Han es passejava pels rostres dels seus companys de taula, l'últim jugador, un altre humà, es va asseure enfront d'ell ocupant l'últim seient buit que quedava. Han va deixar escapar un gemec dintre seu. Sabia que això anava a ocórrer. Quines probabilitats tinc contra un professional com Lando?

Han era molt conscient del fet que probablement era l'únic jugador «aficionat» que hi havia en la taula. Estava disposat a apostar que pels altres, com ocorria en el cas d’en Lando, les partides de sàbacc eren el seu mitjà principal de guanyar-se la vida.

Durant un moment va sentir la temptació de donar-se per vençut i marxar-se. Perdre ara, després de tots aquells dies de partides...

Lando va dirigir una tibant inclinació de cap al seu amic. Han la hi va retornar.

L'encarregat de la partida va anar cap a la taula. En la majoria de partides de sàbacc, l'encarregat jugava per crèdits, però en les partides del torneig es limitava a repartir les fitxes-carta i a supervisar el joc, i tenia estrictament prohibit prendre part en la partida.

L'encarregat era un bith. Les enormes mans de cinc dits de l'alienígena posseïen tant un polze oposable com un menovell, la qual cosa li proporcionava una considerable destresa a l'hora de repartir les cartes. Les llums de la monstruosa aranya de cristall de la sala de ball arrencaven centelleigs al voluminós crani calb de l'alienígena.

L'encarregat va obrir ostentosament un paquet nou de fitxes-carta i les va barrejar, i després va activar diverses vegades l’aleatoritzador, demostrant amb això que ningú podria predir l'ordre en què serien repartides les fitxes-carta. Després d'aquella demostració inicial, l’aleatoritzador alteraria els valors de les fitxes-carta a intervals impredictibles.

Han va tornar la mirada cap a Lando, i es va sentir una mica més animat en veure que el seu amic estava mostrant certs senyals de tensió. L'elegant abillament d’en Lando es trobava una mica arrugat, i hi havia cercles foscos sota els seus ulls. Quant als seus cabells, semblaven no haver estat pentinats en tot el dia.

Han sabia que ell tampoc tenia molt bon aspecte. Es va passar pesadament la mà per la cara, i només llavors va caure en el compte que havia oblidat afaitar-se. El començament de la barba va cruixir sota les ungles dels seus dits.

Obligant-se a mantenir-se alçat en el seu seient, Han va agafar la seva primera mà de fitxes-carta.

Tres hores i mitja després, el bothan i la rodiana havien estat eliminats. Els dos havien abandonat la taula sense llançar ni una sola mirada cap enrere. El bothan havia comès el terrible error d'apostar totes les seves fitxes-carta en la partida. Quan Lando va guanyar aquella mà, l'alienígena es va marxar sense acomiadar-se. La rodiana havia hagut d'abandonar la partida, però almenys havia jugat amb intel·ligència. Han va suposar que havia decidit reduir al màxim les seves pèrdues i deixar la taula mentre encara tenia alguns beneficis acumulats. Les apostes estaven pujant vertiginosament, i l'aposta del sàbacc ja gairebé ascendia a vint mil crèdits.

La sort d’en Han havia seguit ajudant-li. Disposava de les fitxes-carta suficients per cobrir qualsevol de les apostes que havia vist aquella nit, Han les va sumar mentalment. Si abandonava la partida en aquell moment, s'aniria de Bespin amb uns vint mil crèdits, dos mil més o menys. Els ulls se li estaven començant a ennuvolar, i les fitxes-carta resultaven bastant difícils de comptar quan estaven amuntegades.

El corellià va intentar reflexionar. Vint mil crèdits era un munt de diners, gairebé el suficient per comprar la seva pròpia nau. Havia d'abandonar la partida, o havia de seguir en la taula?

El chadra-fan va tornar a pujar l'aposta, elevant-la cinc mil crèdits més. Han la va cobrir. Lando li va imitar, però va haver de consumir gairebé totes les seves fitxes-carta per poder fer-ho.

Han va examinar la seva mà. Disposava de la fitxa-carta de la Resistència, que tenia el valor del vuit negatiu. Molt apropiat —va pensar—. Aquesta batalla està començant a convenir-se en un campionat de resistència... També tenia l'as de bàculs, amb un valor de quinze positiu, i el sis de calzes, amb un valor de sis positiu.

Tretze, eh? Doncs llavors necessitava agafar una altra carta i esperar que no rebés una carta classificada, la qual li expulsaria de la partida.

—Vull una altra carta—va dir.

L'encarregat del repartiment va llançar una sobre la taula. Han la va agafar i, sentint una profunda desesperació, va veure que era la Defunció, amb un valor de tretze negatiu. Fantàstic! Ara estic més lluny que mai del que necessito!

I llavors les cartes van ondar i van canviar davant dels seus ulls...

Han havia passat a tenir la Reina de l'Aire i la Foscor, amb un valor de dos negatiu, més el cinc de monedes, el sis de bàculs i el Senyor de les monedes, amb un valor de catorze. El valor total era... vint-i-tres. Han va sentir que el cor li donava una bolcada. Tenia un sàbacc pur!

Amb aquelles cartes, podia guanyar tant l'aposta de la mà com l'aposta del sàbacc..., i, de fet, podia guanyar el torneig.

Només hi havia una mà que li pogués vèncer, i era l’Arranjament de l'Idiota.

Han va respirar profund, i després va empènyer cap endavant tots els seus munts de fitxes de crèdit excepte un. Durant un moment va pensar a llançar totes les seves cartes al centre del camp d'interferència, però llavors els seus oponents comprendrien que no estava faronejant. Han els necessitava per cobrir la seva aposta si volia guanyar la partida.

Seguiu tal com esteu ara, els va suplicar mentalment a les seves fitxes-carta, concentrant tota la seva força de voluntat a suplicar-li a l’aleatoritzador que no canviés les pautes. Els aleatoritzadors no manipulats funcionaven d'una manera realment aleatòria. De vegades canviaven les pautes de les fitxes-carta múltiples vegades en una partida. En altres ocasions, només les alteraven una o dues vegades. Han pensava que les probabilitats que les seves fitxes-carta canviessin durant els tres minuts següents —la mitjana de durada d'una ronda d'apostes amb aquell nombre de jugadors asseguts a la taula— eren d'un cinquanta per cent.

Han va mantenir el rostre impassible i el cos relaxat, per a això es va veure obligat a fer un esforç de voluntat tan intens que gairebé resultava dolorós. Havia d'aconseguir que pensessin que podia estar faronejant!

Les enormes orelles del diminut chadra-fan van oscil·lar ràpidament cap enrere i cap endavant a la dreta d’en Han, i després l'alienígena (durant les hores de partida Han havia esbrinat que era del sexe masculí) va deixar escapar un grall gairebé inaudible. L'alienígena va recollir les seves fitxes-carta amb minuciosa tranquil·litat i les va col·locar sobre la taula, i després es va aixecar i se’n va anar.

En Han va clavar la mirada en les seves fitxes-carta No canvieu... No canvieu! El cor li bategava a tota velocitat, i esperava que Lando no pogués percebre el sobtat martellejar del seu pols.

El jugador professional va titubejar durant un segon interminable, i després va demanar una carta. Un torrent de sang va inundar les orelles d’en Han quan, lentament i deliberadament, Calrissian va estendre una mà i va col·locar una fitxa-carta de cap per avall dins del camp d'interferència.

Han s’encarcarà. Havia tingut un fugaç besllum del color primari de la fitxa-carta reflectit contra la tènue ionització del camp. Violeta. Si els ulls cansats d’en Han no li estaven gastant alguna classe de mala passada, això significava que la fitxa-carta era l'Idiota, la carta més vital de totes les que formaven l’Arranjament de l'Idiota.

 Han va intentar empassar saliva, però la seva boca estava massa seca. Lando és un expert en això —va pensar—. Podria haver deixat aquesta carta allà en qualsevol moment sabent que jo veuria el seu color delator, i que suposaria que té l'Idiota. Però per què? Per tendir-me un parany? Per espantar-me i aconseguir que em doni per vençut? O m'estic imaginant coses?

Han va tornar a alçar la mirada cap al seu oponent. Lando estava sostenint dues cartes a la mà. El jugador professional va somriure al seu amic i després, introduint ràpidament una anotació en una targeta de dades, la va empènyer cap endavant, dirigint-la cap al Han juntament amb les escasses fitxes de crèdit que li quedaven.

—El meu marcador —va dir, parlant en el to de veu més suau i afable que era capaç—. Val per qualsevol nau del meu dipòsit, i et permet triar el que vulguis de les meves possessions.

El bith es va tornar cap al Han.

—Li sembla acceptable, Solo?

En Han tenia la boca tan seca que no s'atrevia a parlar, però va assentir. El bith es va tornar cap al Lando.

—El seu marcador és bo.

Lando estava sostenint dues cartes més l'Idiota, que es trobava fora de perill dins del camp d'interferència. Han va reprimir l'impuls de passar-se la mà pels ulls, i es va preguntar si Lando podria veure com estava suant. Has de conservar la calma i pensar amb racionalitat —es va ordenar a si mateix—. Té l’Arranjament de l'Idiota... o..., o està faronejant?

Només hi havia una forma d'esbrinar-ho.

Aguanta, aguanta, li va ordenar a la seva mà i després, lentament i molt deliberadament, va empènyer cap endavant el seu últim munt de fitxes.

—Veig l'aposta —va dir, i la veu va sorgir dels seus llavis sota la forma d'un grall impregnat de tensió.

Lando li va mirar fixament des de l'altre extrem de la taula durant un segon interminable, i després va permetre que els seus llavis es corbessin en un tènue somriure.

—Molt bé —va dir, i va estirar la mà per donar la volta a la carta dipositada dins del camp d'interferència.

L'Idiota va alçar la mirada cap al Han.

Lando va agafar la seva propera fitxa-carta amb lenta i tranquil·la deliberació i la va deixar al costat de l'Idiota, col·locant-la tornada cap amunt. La carta era el dos de bàculs.

Han no podia respirar. Estic mort... Ho he perdut tot... Lando va donar la volta a l'última de les seves cartes.

El set de calzes.

Han va contemplar amb incredulitat la mà perdedora, i després va alçar lentament els ulls per mirar al seu amic. Lando va somriure i es va encongir d'espatlles.

—Bé, noi, haig de confessar que m'has sorprès —va dir—. Vaig pensar que podria enganyar-te.

Lando estava farolejant! —Han va sentir que el cap li donava voltes a mesura que comprenia el que havia estat ocorrent—. He guanyat! No m’ho puc creure, però he guanyat!

El corellià va dipositar les seves fitxes-carta sobre la taula amb tranquil·la lentitud.

—Sàbacc pur —va dir—. I l'aposta del sàbacc també és meva.

El bith va assentir.

—El Capità Solo és el guanyador del nostre torneig, dames i cavallers —va dir, parlant pel petit amplificador que penjava del seu coll—. Felicitats, Capità Solo!

Han va dirigir una lenta inclinació de cap al bith, i després es va adonar que Lando s'havia inclinat sobre la taula i que estava estenent la mà cap a ell. El corellià va estirar el braç i va encaixar la mà del seu amic.

—No m’ho puc creure —va murmurar—. Quina partida!

—Mai m'havia imaginat que fossis tan bon jugador, vell amic —va dir Lando amb alegre afabilitat.

Han es va preguntar com podia estar tan tranquil quan acabava de sofrir unes pèrdues tan grans, i després va pensar que el jugador probablement ja havia guanyat i perdut diverses fortunes amb anterioritat.

Han va agafar la targeta de dades que li havia lliurat Lando i la va examinar.

—Bé, quina nau vas a reclamar? —va preguntar Lando—. Tinc un vaixell de càrrega lleuger corellià YT-2400 gairebé nou que seria la nau ideal per a tu. Espera al fet que...

—Vull el Falcó —es va apressar a dir Han.

Les celles d’en Lando es van elevar cap al seu front.

—El Falcó Mil·lenari? —va exclamar, òbviament afectat—. Oh, no. El Falcó és la meva nau personal, Han. Mai ha format part del tracte.

—Vas dir que podia triar qualsevol nau que hi hagués en el teu dipòsit —li va recordar Han sense immutar-se mentre els seus ulls es trobaven amb els d’en Lando—. Vas dir que podia triar qualsevol de les naus de la teva propietat, no? Bé, doncs el Falcó es troba estacionat en el teu dipòsit i he decidit reclamar-lo.

—Però...

La boca d’en Lando es va tibar de sobte, i els seus ulls centellejaren.

—Sí, amic? —va replicar Han, permetent que una ombra de duresa s'infiltrés en la seva veu—. Vas a fer honor a aquesta targeta, o penses fer-te enrere?

Lando va assentir amb una lenta inclinació del cap.

—Ningú pot dir que no faig honor als meus pagarés. —Va fer una profunda inspiració d'aire, i després el va deixar escapar sota la forma d'un xiuxiueig ple d'irritació—. D'acord... El Falcó és teu.

En Han va somriure i després va alçar els braços cap al sostre i va girar sobre si mateix en una dansa improvisada, sentint-se sobtadament embriac de pura alegria. Espera al fet que ho expliqui a Chewie! El Falcó Mil·lenari és meu! Per fi! Anem a tenir la nostra pròpia nau!

Següent

---

[1] Farol en català és catxa, però la veritat mai he sentit dir aquesta paraula, normalment he proposat la traducció de faronejant, també és correcte farolejar, però de tant en tant he deixat la paraula en castellà. (N. Del T.)

[2] Winter, hivern en anglès, un nom que en el seu moment vaig decidir no traduir.(N. Del T.)