Estrella de la Mort (LVIII)

Anterior

58

CANTINA EL COR DUR, COBERTA 69, ESTRELLA DE LA MORT

Uli estava assegut en la barra al costat d'un humanoide amb ulls verds increïblement brillants, i va pensar en cantines que havia freqüentat durant el seu temps en l'exèrcit. Algunes havien estat divertides, algunes simplement llocs per emborratxar-se; algunes havien estat caus de camarades de servei: metges, infermeres, tècnics, tots reclutats i obligats a servir en una guerra que tots detestaven. Els éssers que havien d’apedaçar als ferits o cobrir als morts que no podien salvar generalment eren menys entusiastes sobre la glòria de la guerra que la majoria. Després que mil joves passessin sota el teu escalpel, estripats i copejats pels efectes de blàsters o metralla, et tornaves vell, i et cansava en el més profund. La guerra era una acció tan estúpida i antisupervivència com una espècie podia emprendre, i si Uli sobtadament pogués convertir-se en algun tipus de déu, com el seu primer acte esborraria el coneixement, el record i la capacitat de fer la guerra de l'univers.

Ara l'Imperi tenia un destructor de planetes... i aquí estava ell, en la maleïda cosa. Quant més podien empitjorar les coses?

—Hola, doc.

Uli va mirar a la seva esquerra i va veure a un sergent arribar al bar. Li va prendre un parell de segons reconèixer a l'home... era un pacient. El tipus amb els malsons i midiclorians.

—Sergent Stihl. Com estàs dormint?

—La veritat és que gairebé no dormo en absolut. Ha empitjorat recentment. Empitjorat molt. —Es va asseure en el tamboret.

—Comprenc. Les píndoles no van ser d'ajuda?

—En realitat no.

—Ho sento.

—Jo també. Jo... —Es va detenir i va mirar més enllà de l’Uli a l'home d'ulls verds a la seva dreta—. Celot Ratua Dil?

Havia de ser un zelosià, amb aquests ulls, va pensar Uli. Un dels rars clorofilians de la galàxia. I ell i el sergent òbviament es coneixien.

L'home-planta es va tornar i va mirar, i Uli va veure el pànic omplir breument aquests ulls. Però després van reprendre la seva mirada lleugerament cínica.

—Bé, maledicció —va dir—. Has canviat de torn, veritat, Stihl? Ho hauria d'haver comprovat. —Va sacsejar el cap, es va encongir d'espatlles i va somriure—. Oh, bo.

—Què estàs fent aquí? —li va preguntar el sergent. No hi havia un to d'hostilitat que Uli pogués notar; no obstant això, s'estava començant a sentir molt incòmode assegut entre ells.

—Prenent una copa —va dir Celot Ratua Dil—. Desitjant estar de tornada al meu planeta natal. Veient-ho en retrospectiva, les coses no estaven tan malament allà. Podria haver tingut una molt bona vida a casa, però no, volia viatjar i veure la galàxia. Va ser una elecció estúpida.

La cantinera es va acostar, i Uli va notar que la seva mà dreta estava sota la barra, fora de vista. Ara se sentia molt incòmode.

La cantinera, una twi’lek, també semblava familiar. On l'havia vist? Ah, sí... només imagina-la nua. Una altra pacient.

—Dr. Divini, m'alegro de veure’l una altra vegada. —Mirà al tipus a la dreta de l’Uli—. Està tot bé aquí?

—Oh, sí —va dir l'home d'ulls verds—. Només retrobant-me amb un vell conegut. Ha passat molt temps.

Stihl va mirar a la cantinera.

—Memah. Coneixes aquest tipus?

Ella va assentir.

—Sí.

Stihl va tornar a mirar al zelosià. Uli va sentir un corrent d'intranquil·litat passar d'anada i tornada, i es va inclinar una mica cap enrere per sortir del seu camí.

—Com...? —va dir Stihl.

—Vaig decidir marxar-me —va dir Celot Ratua Dil.

Stihl no va dir res per un moment. Després va mirar a la dona twi’lek darrere de la barra.

—No tindràs la mà sobre un atordidor aquí a baix, veritat Memah?

—Podria.

Stihl va assentir amb el cap, com per a si mateix. Mirà al zelosià, després a la twi’lek. Les seves celles es van enarcar.

—Llavors, així són les coses?

—Així són les coses. I ja sé qui és i d'on va venir.

Va haver-hi un tibant silenci.

—Perdó per entremetre’m en el que probablement no és assumpte meu, però ja que estic assegut enmig d'aquesta conversa i de sobte estem parlant d’atordidors, algú vol dir-me què està passant? —va dir Uli.

Els altres tres es van mirar l’un a l'altre.

—Ho sento, doctor, ah... Divini, veritat? —va dir el zelosià—. És bastant senzill. Abans de ser transferit aquí, el Sergent Stihl era guàrdia a Despayre... vostè sap, aquest planeta que aquesta estació acaba de convertir en pols espacial? I jo vaig ser, per un temps, un resident allà.

—És un presoner escapolit —va dir Stihl. La seva veu seguia sent tranquil·la i calmada, però els hi arribava clarament. Es va mirar les mans, que estaven, Uli va notar, bastant encallides. Mirà una altra vegada al zelosià—. Vas ser sentenciat allà per a tota la vida.

—Vols dir «a mort», veritat, sergent? Perquè quan els poders fàctics en aquesta estació van deixar anar aquest raig de la mort, tots els que estaven a Despayre van quedar convertits en cendres, i aquestes cendres van ser volades per tota la galàxia, si recordo la història recent.

Stihl va assentir amb el cap.

—Sí.

—I ara què? —va preguntar la twi’lek.

—Sí —va afegir Celot Ratua Dil—. No pots exactament enviar-me de tornada, veritat, sergent?

Uli va mirar el rostre de l’Stihl. Probablement seria un bon jugador de cartes, perquè no estava revelant res.

—No —va dir finalment—. Suposo que no. —Mirà la Memah—. Realment creus que val la pena usar aquest atordidor per ell?

—Realment ho crec.

Van passar altres cinc segons. Després:

—Què tal una copa de cervesa Alarevi? —va dir Stihl—. I dóna-li al doc i a Noi Rave aquí, una altra del que estiguin bevent, jo convido.

Memah va assentir amb el cap i va retirar la mà de sota la barra. Ella i el seu nuvi van semblar una mica alleujats. No tant, però després Uli apostaria la seva eventual possible sortida de l’OIMPP que aquesta nit ningú tindria pics en les ones sinusoïdals. La commoció tendia a causar aquest efecte en la gent.

Sabia que s'acabava d'evitar una situació potencialment desagradable, i seria prudent deixar-la tranquil·la, però tenia curiositat.

—Segons recordo, sergent, no és vostè una espècie d'artista marcial? —va dir.

—Ho sóc.

—Si la dama hagués activat l’atordidor, no hauria pogut defensar-se contra ell?

—Probablement. Però ella no era el problema.

—Oh?

—Li ho vols mostrar? —va dir, mirant al zelosià per sobre l'espatlla de l’Uli.

—És clar. On està la teva copa, doc?

Uli es va apartar del sergent i va mirar a la barra. El seu got de cervesa a mig beure estava...

On estava?

Mirà al zelosià. Va haver-hi un desenfocament de moviment...

El seu got estava enfront d'ell. La cervesa se sacsejava una mica però a part d'això no donava cap indici que no hagués estat davant d'ell tot el temps.

Stihl va riure suaument.

—Ratua és ràpid.

—Ja entenc —va dir Uli—. Així que, si la Memah hagués activat el seu atordidor, mentre t'ocupaves d'ella, Ratua podria haver-te donat un bon cop. Si haguessis anat primer a per ell, ella t'hauria atordit.

—No era una situació amb un alt percentatge per a mi —va dir Stihl.

Uli li va mirar i va parpellejar.

—Llavors això és tot, això et sembla bé? Vas a deixar-ho anar?

Stihl va assentir amb el cap mentre la Memah li apropava una gerra de cervesa fosca.

—Per què no? No és que pugui anar-se enlloc, i té raó... no puc enviar-lo de tornada a un lloc que ja no existeix. —Va agafar la cervesa, va somriure i va beure un xarrup—. Ah. Gràcies. —Va tornar a mirar a Uli—. I en comparació del que l'Imperi acaba de fer, quant dany podria fer un contrabandista? Vols lliurar-lo?

—No particularment.

—Bé, llavors aquí ho tens.

Van arribar les altres begudes, i la cantinera es va servir una per a si mateixa.

Uli va aixecar la seva copa.

—Pel final de la guerra —va dir.

Els altres van aixecar els seus gots i es van fer ressò de les seves paraules.

Següent