Estrella de la Mort (LXXIV)

Anterior

74

CONTROL DE FOC DEL SUPERLÀSER, ESTRELLA DE LA MORT

Tenn va escoltar l'ordre com si estigués en el fons del pou profund d'una mina. Va ressonar sobre ell:

—Comencin la ignició primària.

La seva tripulació va tirar d'interruptors, va ajustar reòstats, va prémer botons. Els informes d'estat van arribar d'un en un, com a pronunciaments del judici final.

Massa aviat, era el seu torn. Lentament, Tenn va aixecar l'increïble tonatge del seu braç dret. La seva mà tremolava en la palanca. Va veure al seu OC mirant-lo a través de la lent fumada del casc protector. Podia llegir la ment de l'home: Dispara, cap! Dispara!

Tenn no creia en res que no pogués veure, sentir o tocar, mai ho havia fet. Però ara orava per un miracle... alguna cosa, qualsevol cosa, que li lliurés de la càrrega de moltes més morts. Per alguna cosa que el detingués, d'alguna manera. Amb la mà lliure va activar el comunicador.

—Esperin —va dir, sense amb prou feines saber per què ho deia, només tractant de retardar allò inevitable tant com fos possible.

—Esperin...

SALA DE CONTROL DEL CENTRE DE COMANDAMENT, ESTRELLA DE LA MORT

Motti va cridar en el fons:

—Han disparat torpedes de protons per un pou de calor auxiliar! Aquí ve! Aquí ve! El reactor esclatarà!

Tarkin va parpellejar. No. No, no ho faria. Estava en calma. Tot estaria bé. Aquesta estació era invulnerable. Era invencible. Era impensable que pogués ser vençuda.

Impensable...

LLANÇADORA MÈDICA E-2T 5537

La llançadora de sobte va saltar cap endavant com si fos colpejada per la bota d'un gegant. Els amortidors d'inèrcia van impedir que se sacsegessin massa, però van poder veure el canvi boig en el camp d'estels al voltant seu.

—Què dim...? —va començar Ratua. Es va detenir quan ell, i els altres, es van quedar mirant.

La pantalla de vista posterior mostrava l’Estrella de la Mort, que havia esclatat en una silenciosa i horrorosa flamarada de vermell, taronja i groc. Un anell de reflux hiperespacial es va expandir cap a fora.

—Què...?

La Memah sacsejava el cap en incredulitat.

—Va explotar —va dir Uli. Sonava atordit—. L’Estrella de la Mort simplement... va explotar.

—Tothom, agafin-se —va dir Vil—. La vora de l'ona de xoc ens atraparà molt ràpid...

La nau va saltar, es va sacsejar de sobte, després va començar a donar bandades, una fulla en un vendaval.

—Kark! —va dir Vil, lluitant per recuperar el control de l'ambulància—. Espero que no es trenqui!

Les sacsejades van continuar. Va haver-hi un moment dolent, un altre pitjor... i després el bombardeig es va detenir.

—Què ha passat? —va preguntar la Teela.

—L'ona de xoc ens ha passat. Encara estem d'una sola peça. —Vil va encendre els sublumínics—. Ara si només podem mantenir-nos per davant de la metralla hauríem d'estar bé.

—Recordin-me que esbrini qui va fer aquesta ambulància —va dir Ratua—. Vull enviar-los un testimoniatge. I si fabriquen lliscants, en vull comprar un.

Els altres es van petar de riure... el riure alleujat dels qui acaben de salvar-se de la mort. Tots excepte la Teela.

—Teela? —va dir Vil—. Estàs bé?

—Sí. És solament que... l’Estrella de la Mort era un monstre, d'això no hi ha dubte. Va ser concebuda per monstres i controlada per ells. Però no tothom a bord era un monstre.

Ningú va dir res durant una estona.

—Com va ocórrer? —va preguntar Ratua—. Va ser l'Aliança, o algú només va prémer el botó equivocat?

—Mai ho sabrem —va dir la Memah.

—El superlàser ha d'haver fallat. Aquesta és l'única explicació que té sentit —va respondre Vil—. No podria haver estat res que els rebels li van llançar. Aquests Ala-X eren com escarabats brunzidors tractant de derrocar un ronto.

—Jo no estaria tan segura —va afirmar la Teela. Ràpidament els va explicar sobre la ventilació sense blindatge.

Vil es veia escèptic.

—No m'ho crec. Fins i tot amb la computadora de punteria, les probabilitats de llançar un torpede de protons per aquest pou eren d'una en un milió.

Teela va somriure.

—Què va ser el que em vas dir una vegada? De vegades, les probabilitats remotes són les úniques que val la pena jugar?

Va haver-hi un altre curt silenci.

—I ara què? —va preguntar Uli. Estava cansat, i podia veure que els altres també. Estaven tots bastant atordits. Veure dos planetes... o un planeta i una estació de combat de la grandària d'una lluna, explotar en el lapse d'un cicle era massa perquè la ment ho abastés.

—Tenim molt bones cartes estel·lars —va dir Vil—. I una autonomia decent. Podem arribar a qualsevol d'una mitja dotzena de sistemes. Però hi ha una base rebel en aquesta lluna just d'allà, i suposo que estan molt feliços ara mateix. Podria haver-hi lloc per a uns pocs més disposats a allistar-se.

—Vols fer això? —va preguntar la Memah—. Unir-te a la Rebel·lió?

Vil es va encongir d'espatlles.

—Sóc un pilot de caça. És el que faig, i en el que sóc bo. Més concretament, sóc un pilot de combat que està molt desil·lusionat amb el costat en el qual ha estat. A més de les meves habilitats de pilotatge, puc desarmar un TIE amb els ulls embenats i tornar-lo a armar. Conec alguns secrets en els quals els nostres nous amics poden estar interessats.

—Per no esmentar —va dir la Memah—, que ets l'home que va superar en vol a Darth Vader.

Vil va somriure i després va mirar la Teela.

—Això per descomptat, depèn dels teus plans.

—Ho fa? Per què podria ser?

Vil va semblar com si acabés d'empassar-se una tassa de caf massa calenta.

—Bé —va dir—, si tu estàs d'acord, vaig pensar que podríem casar-nos.

—Interessant forma de proposar matrimoni, aviador —va dir ella—. Ho pensaré. —Però va somriure. Després la seva expressió es va tornar seriosa—. També necessitaran planificadors i dissenyadors —va dir—. I no seria una presonera, sinó una dona lliure. Encara hi ha una gran quantitat de presoners polítics en mans de l'Imperi. M'agradaria ajudar-los.

—No és mala idea —va dir la Memah—. Tal vegada jo els acompanyi, intentaré trobar una altra cantina que portar. Una noia ha de menjar, després de tot, i suposo que als rebels no els molesta aixecar una copa de tant en tant.

—Si fos tu, jo no em preocuparia per haver de treballar —li va dir Ratua.

—Sense ànim d'ofendre, Ulls Verds, però a pesar que ets molt divertit, no vull ser la dona d'un contrabandista. He acabat amb la vida d'aventures per algun temps.

—Bé, jo estava pensant sortir del negoci del contraban —va dir ell—. A les empreses legals.

—Justa la fusta.

Ratua va somriure.

—Probablement hauria d'haver esmentat que la meva família està, um, ben acomodada. Crec que els hi agradaria conèixer-te. Sempre esperaven que jo trobés a una bona dona i posés seny, que entrés en el negoci familiar.

—Què és?

—Administren immobles. Posseeixen algunes propietats, aquí i allà. Llocs com la Torre Netaluma al Centre Imperial.

—Coruscant —li va corregir Uli. Es va adonar que l'admissió de riquesa d’en Ratua gairebé no li resultava sorprenent i això era una mesura de quant cansat estava.

—Error meu. De totes maneres, la meva part d'això solament significa que no hauries de treballar si no vols.

—La teva part? I quant seria això?

—Bé... —ell va vacil·lar.

—Parla, o t'arrenco el cap.

—Cinc-cents milions de crèdits, sumant o restant un parell de milions.

Ella se’l va quedar mirant.

—Què? Ets ric? Per què et vas convertir en contrabandista?

Ratua es va encongir d'espatlles.

—Pensava que la gestió de propietats era avorrida. Era jove i rebel, i volia fer alguna cosa més interessant. Però crec que tal vegada ja he tingut suficients emocions per a una vida.

—Vaig a matar-te —va dir la Memah—. No, tal vegada esperaré fins al final de conèixer a la teva família. Ells probablement voldran ajudar.

Teela va mirar a Uli.

—I tu, doc?

Sí, què? Uli va obrir la boca, amb tota la intenció de dir-los que planejava dirigir-se als estels més llunyans, per trobar un món en alguna part allà en la Vora i obrir una pràctica clínica allà. En algun lloc on no es coneguessin l'Imperi ni l'Aliança. Després de tot, havia estat treballant en servitud forçada per gairebé tota la seva vida. La llibertat... la possibilitat de triar on volia treballar, per quant temps i per a qui, si per algú més, era un poderós al·licient.

Però el que es va sentir dir a si mateix va ser:

—Estic amb Vil. Si la Rebel·lió m'accepta, m'uniré a ells. Sóc un molt bon cirurgià de combat... almenys, he tingut molta pràctica. I cal detenir a l'Imperi.

—Algú ha fet un molt bon començament avui —va dir la Memah.

—Llavors —va dir Vil—, ja que estem tots d'acord, anem a veure com viu l'altra meitat, d'acord?

 Següent