Fantasma Jedi (XIII)

Anterior

Capítol 13

Tash va lluitar contra les mans que envoltaven el seu coll, però la presa era infrangible. Estava sent escanyada.

—Tash? —va dir Zak, mentre la seva germana s'aferrava a la seva gola.

Zak! Ajuda!, volia cridar Tash. No podia veure que algú l'estava asfixiant? Però ni tan sols podia respirar, i molt menys demanar ajuda.

Amb totes les seves forces, Tash es va donar la volta. No hi havia ningú allà.

La presa en la seva gola es va tibar.

Tash va estendre desesperadament una mà cap al seu germà. Quan Zak va avançar cap a ella, Tash va sentir la premuda en la seva gola conduir-la cap enrere. Estava sent empesa cap a la paret.

FORAFORAFORA!

La veu rugia en les seves oïdes. Tash es va preparar per ser aixafada contra la paret de duracer.

En lloc d'això, al moment en què va copejar la paret, aquesta va cedir, revelant un passadís secret com el que portava a la biblioteca. FORA! FORA! FORA! Tash va sentir com era empesa a tot córrer pel fosc passatge al llarg de vint metres abans que fos sobtadament alliberada i caigués al sòl. La veu es va detenir.

Marejada, Tash va lluitar per posar-se de genolls, i va utilitzar la paret per recolzar-se mentre tractava de posar-se dempeus. Va aconseguir aixecar-se just quan Zak arribava corrent pel túnel.

—Què ha estat això? —va exclamar—. Estàs bé?

Tash va negar amb el cap.

—No. Cap de nosaltres ho està. Estem tots en perill!

Tash li va parlar a Zak de la veu que cridava en les seves oïdes, i de les mans que s'havien apoderat de la seva gola.

—Jo no he sentit res, Tash —va insistir el seu germà—. T'estava dient que no hi ha cap maledicció. Dannik Jerriko va assassinar aquestes persones.

—Llavors, què m'ha agafat i m'ha arrossegat vint metres al llarg d'aquest passadís? —va preguntar ella.

Zak va assenyalar de tornada cap a la morgue.

—Tal vegada aquest lloc té un sistema de defensa automàtic. Podria haver estat una unitat repulsora com les que donen potència a les naus. Només que aquesta va ser dissenyada per fer fora de la sala als intrusos.

—Au vinga, Zak...

Però Zak no li va permetre discutir.

—Tash, podem parlar d'això més tard. El que fos que ha passat, almenys hem trobat una manera de sortir de la morgue. Hem de tornar abans que Dannik mati a algú més!

Tash va estar d'acord, i junts van avançar precipitadament al llarg del túnel, que es corbava cap amunt.

Després d'haver descendit per les escales fins al nivell de la biblioteca i, a continuació, haver-se lliscat més a baix al pou d'escombraries, Zak i Tash suposaven que estaven dos nivells per sota del solàrium. Van seguir el passadís ascendent durant diversos centenars de metres abans que comencés a recuperar l'horitzontalitat.

Zak havia establert un ritme ràpid. No obstant això, Tash es quedava enrere, espantada. Podia sentir ulls invisibles observant-la des de la foscor... però no de la mateixa manera que quan el dianoga els havia aguaitat. Tash va saber instintivament que aquests no eren els ulls d'un animal o d'un ésser. Eren els ulls del que fos que embruixava els passadissos de Nespis VIII. Eren els ulls del que fos que l'havia agafat i l'havia tret fora de la sala.

—Crec que tenim un problema —va dir Zak.

Tash va apartar dels seus propis pensaments. Havien arribat al final del passadís. Igual que els altres passatges, aquest acabava en el pou de ventilació. Però en aquesta ocasió no hi havia una escala que portés a dalt o a baix... només uns esglaons per recolzar els peus soldats en un costat de l'enorme pou.

Zak va mirar a la foscor per damunt i per sota d'ells. Després va assenyalar a través de l'abisme.

—Crec que per aquí enfront està la biblioteca. Això significa que només estem un nivell per sota del solàrium, però en el costat equivocat. Podríem pujar, però no sé com aconseguirem creuar a l'altre costat.

—D’acord —va dir Tash feblement. No tenia por a les altures i no li importava escalar. Però encara podia sentir aquestes poderoses mans en el seu coll. Si l'esperit que embruixava Nespis VIII decidia atacar-la mentre pujava per aquests esglaons, sabia que recorreria un llarg camí fins al fons del pou.

Zak es va agafar als esglaons del pou, i després d'ell li va seguir Tash. Mà sobre mà, van escalar en la foscor. L'agafada de la Tash sobre els esglaons era fluixa i relliscosa a causa de la seva pròpia suor nerviosa. A meitat de l'escalada, alguna cosa va tirar de la seva jaqueta i ella va cridar, aferrant-se als esglaons. Però va ser només un corrent d'aire fred pujant des de les profunditats.

Calma't, es va dir. Aquesta no és la forma en què un Jedi es comportaria.

Però jo no sóc una Jedi, va pensar. Si ho fos, podria haver entrat a la biblioteca.

Després del que va semblar una eternitat escalant, van arribar a una petita plataforma ancorada al nivell del solàrium.

—Mantingues els ulls i oïdes obertes —va advertir Zak—. Dannik podria estar per aquí en qualsevol lloc.

Zak va encapçalar la marxa pel passadís.

—És difícil dir-ho en la foscor, però aquest passadís sembla que enllaça amb el passatge entre l'hangar i el solàrium. Anem.

El seu sentit de l'orientació va resultar tenir raó. Només unes poques dotzenes de metres més enllà, van arribar a una intersecció. A la dreta, podien veure a la foscor cedir davant la llum grisa del solàrium. Això significava que l'hangar estava en la direcció oposada.

Es van tornar cap a l'esquerra i van córrer a través de la foscor fins que van arribar a l'enorme hangar. La tenebrosa caverna només estava il·luminada per les llums de posició de la Mortalla.

—Oncle Hoole! Devé! —van cridar fins i tot abans d'arribar a la nau.

No va haver-hi resposta.

Zak va marcar el codi que obria l’escotilla de la nau, i s’escapolí dins.

La nau estava deserta.

Zak va empassar.

—Tal vegada estan en el solàrium.

Els Arranda es van apressar a tornar a la sala del dom transparent. Però tampoc hi havia ningú allà. Fins i tot es van obrir pas fins a la càmera privada de FluxDeForça, però ell també havia desaparegut.

Zak i Tash estaven preocupats. Dannik els havia atrapat a tots? Estava aguaitant-los a ells també?

—Només hi ha un lloc que no hem comprovat —va dir Zak tranquil·lament.

—No hem de baixar allà —va persistir Tash—. T'ho he dit, hi ha una maledicció.

—Hem de comprovar-ho —va argumentar el seu germà—. L'oncle Hoole podria estar allà —va esperar al fet que la seva germana es decidís. Després d'una llarga pausa, ella finalment va assentir.

Per a la Tash, cada pas cap a la biblioteca Jedi era com una penosa caminada a través de la por. L'aire que respirava era dens i viciat, i la seva boca estava tan seca com les sorres de Tatooine. Però es va obligar a posar un peu davant de l'altre fins que van arribar a la biblioteca. Just més enllà de la porta oberta, es podia sentir a algú moure's per la sala.

El rostre d’en Zak es va il·luminar amb alleujament i es va precipitar cap endavant.

—Oncle Hoole! Devé, nosaltres...

Es va detenir en sec. Hoole i Devé estaven, de fet, a la biblioteca. Però Devé jeia en el sòl, desactivat, i Hoole estava assegut en una cadira, desplomat sobre un llibre, immòbil.

I damunt d'ell estava Dannik Jerriko.

Següent