Estrella de la Mort (XLVIII)

Anterior

48

CONTROL DE FOC DEL SUPERLÀSER, SECTOR THETA, ESTRELLA DE LA MORT

No havien mentit. Les diferències entre el simulador i la veritat eren insignificants. Hi havia més detalls desgastats i esgarrapades en el simulador, resultat dels mesos d'exercicis, però l'equip era idèntic.

Malgrat tot l'entrenament, Tenn encara estava una mica nerviós. Aquest era el real; des d'aquí, podien generar un impuls de destrucció pura que era més fort que qualsevol cosa mai abans disparada. Increïble, i no una miqueta intimidant. No esperava alguna vegada disparar l'arma a plena potència, no per destruir un planeta sencer. La idea, segons ell l'entenia, era que l'amenaça seria més que suficient. Probablement desintegraria una o dues llunes deshabitades, només per demostrar que parlaven de debò, però els objectius reals serien militars: bases i flotes rebels, i coses així. Per a aquestes coses, el superlàser seria excessiu a un nivell ridícul, similar a fregir una puça verda amb un turbo-làser.

—Vostè ha practicat en el simulador, ha vist les lectures, per la qual cosa no li estic dient cap novetat —va dir el seu OC, trencant el somni d’en Tenn—. Aquesta és una arma monstre, però no és de repetició. Si erra el primer tret, no hi haurà un altre en el seu torn.

Tenn va assentir amb el cap. Havia preguntat sobre l'emmagatzematge d'energia el primer dia en el simulador, i els enginyers havien sortit corrent uns sobre uns altres. Però una vegada que havia vist els nombres —havien de ser honestos en això, fins i tot en els sims— ho havia descobert bastant ràpid. Els condensadors podien contenir bastant suc per il·luminar un planeta, és cert, però una vegada que es descarregaven, no es podien tornar a omplir molt ràpid. Una vegada que disparaves la cosa, bé podries apagar les llums i prendre't una llarga migdiada, perquè l'energia màxima no anava a tornar fins que passés una bona part del dia. És veritat que encara podies bombar alguns feixos de baixa potència bastant desagradables —i aquí la definició de baixa era encara més gran que el que podia manejar un Destructor Estel·lar, fins i tot si deixaven que tot l'equip escopís alhora—, però seria un drap en lloc d'un destructor. Podria calcinar una o dues ciutats, bullir fins a assecar un gran llac o fins i tot un petit mar, però això era tot.

I si eres el tipus que premia del gallet i erraves, bé, més et valia buscar un nou treball a partir de deu segons després que deies «Oops...».

—El meu equip, no falla, capità —digué Tenn—. Si em troba un objectiu i el podem veure, donarem en el blanc, té la meva garantia personal.

L’OC es va posar a riure.

—Tots els tiradors són iguals.

—Comprovi els registres, cap, comprovi els registres. No em paguen per errar.

La cara de l’OC es va posar seriosa.

—Ja ho sé, cap. Però nosaltres no triem els objectius. Es podria posar lleig.

Tenn es va encongir d'espatlles.

—No sóc un polític ni un moff, senyor. Jo faig el meu treball, que ells facin el seu.

L’OC li va donar un copet en l'espatlla.

—Bon home! —sonava alleujat.

—Llavors, anem a estar operatius aquí?

—Molt aviat, fill. Que la seva tripulació es familiaritzi amb els comandaments. Se suposa que tot serà igual, però no anem a disparar salves. No vull que ningú es posi nerviós quan arribi el moment d'arrencar de debò.

—Entès, capità. El meu equip no li defraudarà.

—Sé que no ho faran, cap. És per això que tindran el primer tret. Quan es jubili i tingui als néts als seus peus, podrà explicar-los... que va disparar la primera ronda del canó més gran mai fet.

—És una cosa que esperem —va dir Tenn—. És a dir, tan aviat com tingui una dona i comenci a treballar en els fills que em donaran aquests néts.

Tots dos homes van riure.

CANTINA EL COR DUR, COBERTA 69, ESTRELLA DE LA MORT

—Em segueix semblant una coincidència molt estranya —va dir la Memah—. Que de totes les cantines de la galàxia, l'únic guàrdia que et pot reconèixer de vista entri per casualitat en la meva.

—Han passat coses més estranyes —va dir Ratua—. Vaig conèixer a un camperol en una cooperativa de lleguminoses a Duro, un d'entre cinquanta empleats. Va ser reclutat en l'armada. Així que va passar un any d'entrenament bàsic, i va ser embarcat, va acabar sent enviat a mig camí a l'altre costat de la galàxia per patrullar enmig d’enlloc. Va aconseguir sortir-se en un planeta anomenat Pzob. Va entrar en un pub gamorreà, es va asseure, va demanar una cervesa. Un tipus surt de la unitat sanitària i s’asseu en el tamboret al costat d'ell, va resultar ser un company de torn en la granja. A nou zillions de clics de casa, tots dos estaven en el mateix bar al mateix temps, quines són les probabilitats d'això?

Ella es va encongir d'espatlles.

—Ni idea. Les matemàtiques mai van ser el meu fort.

—No sembles tenir molts problemes per comptar els teus crèdits.

Ella va somriure. D'acord, ell era un noi dolent, però la feia riure. Això valia molt en aquests dies.

—Parlant del digne sergent —va dir, mirant el seu crono—, seria millor que m’enlairi. El torn de treball de l’Stihl acabarà en pocs minuts i si es deixa caure a prendre una cervesa amb Rodo, vull estar en una altra part.

—Bona idea.

—Sopes, quan acabis? A casa meva?

—Sempre que prometis no cuinar.

—Em fereixes, dona.

—És millor que enverinar-te, la qual cosa gairebé em vas fer a mi.

—Com anava jo a saber que els de la teva espècie no poden menjar herba dolça?

—Podries haver-ho esbrinat. Si planeges sortir amb algú d'una altra espècie, depèn de tu saber què és verí i què no ho és.

—Mai em deixaràs oblidar això, veritat?

—Ni una oportunitat, Ulls Verds. Recolliré alguna cosa pel camí. Peixos, marisc, alguna cosa així.

Es van somriure l’un a l'altre. Ell va estendre la mà, ella la va prendre a la seva i van intercanviar suaus encaixades. Ella podria haver-ho fet pitjor, sabia Memah. Ho havia fet pitjor, més d'una vegada.

Després que ell se’n va anar, ella va sospirar i es va estirar, sentint que els músculs tibants s'afluixaven. Només hi havia un grapat de clients en el local... era just abans del canvi de torn i la gent o bé anava de camí al treball o estava per sortir, així que passaria una altra hora més o menys abans que la cantina es comencés a omplir. Hora de prendre un descans. Els negocis havien anat en general molt bé, millor del que ella esperava. A mesura que l'estació creixia, i noves seccions s'agregaven i pressuritzaven, noves cantines també s'havien anat afegint regularment. Hi havia almenys mitja dotzena d'elles només en aquest sector i desenes d’abeuradors al llarg de les altres porcions acabades, però ella no havia notat que la competència l'hagués afectat en gens ni mica. Cert, ella només estava rebent un petit percentatge dels beneficis, però així i tot, al ritme actual, quan acabés el seu període de servei, ella hauria estalviat suficient per començar un nou local de la seva propietat.

No obstant això, no estava segura que volgués fer-ho. Hi havia bones possibilitats que li oferissin una extensió del contracte, i ella necessitaria pensar-ho seriosament quan succeís. Cert, era l'exèrcit, per la qual cosa hi havia algunes regles que eren una mica més rígides que en un planeta civil, però així i tot era net, els parroquians es portaven generalment bé i ella estava fent diners com una lladre de joies en un creuer espacial de luxe. No estranyava l'aire lliure, mai havia estat una noia de la naturalesa en terra, i només s'havia aventurat a sortir del Subsòl Sud unes poques vegades. No que hi hagués molt «aire lliure», sent tot Centre Imperial essencialment una gran àrea urbana, excepte per alguns parcs aquí i allà.

Una cantina d'una estació de combat inexpugnable, o una al costat dels ports espacials als barris baixos de Centre Imperial? Dit d'aquesta forma, no semblava una decisió molt difícil. Sens dubte aquesta era molt més segura que qualsevol que hagués administrat abans. Ningú anava a calar-li foc per «accident», i pel que havia sentit cap nau rebel podria fer-li una ratlla en la pintura, molt menys realment danyar-la.

Quedar-se era definitivament una cosa a considerar. Estava passant un moment bastant bo, amb tot, i que Ulls Verds caminés per aquí, tampoc era dolent.

La Memah va somriure i taral·lejà una melodia mentre començava a barrejar més begudes.

 Següent