Fantasma Jedi (IX)

Anterior

Capítol 9

Només un grapat de gent quedava ara a Nespis VIII. A part de Hoole, Zak, Tash, i Devé, FluxDeForça seguia allà, igual que l'anciana Domisari, i el misteriós Dannik Jerriko.

L'endemà, després de finalment aconseguir dormir una mica, tots es van reunir en la part de fora de la biblioteca.

Ningú creia la història de la Tash d'una maledicció, però ningú volia entrar en la càmera. Alguna cosa estava matant a la gent, i cap d'ells volia ser la següent víctima. Només Devé, atès que era un droide, podia entrar. Tash i Zak rondaven prop de la porta mentre l’androide va entrar a la sala i, amb cura de no tocar-los, va examinar els dos cossos, que jeien desplomats en les taules del centre de la biblioteca.

—No hi ha marques —va anunciar l’androide mentre s'allunyava dels cadàvers.

—És com si la vida hagués estat arrencada del seu interior —va reflexionar FluxDeForça—. Tal vegada és el resultat del treball de l’anzati.

—És la maledicció —va murmurar Tash.

Hoole va arrufar el nas.

—Fins ara els nostres únics suggeriments són una espècie de mítics assassins i una antiga màgia del Costat Fosc. Ha d'haver-hi una explicació més lògica, i sé on buscar-la.

Els supervivents van formar un petit cercle en el solàrium amb Dannik Jerriko al centre. L'home de rostre prim va estudiar amb calma als seus suspicaços companys.

—Això és ridícul —estava dient Dannik—. De debò creeu que he matat aquests patètics imbècils? És el mateix que creure en la por d'aquesta noia per una maledicció del Costat Fosc.

—No sabem què creure —va respondre Hoole—. Tot el que sabem és que tres persones han mort, i que tu estaves desaparegut quan cadascun d'ells va morir. I, de nou, quan el cos de Mangol va ser robat, tu eres l'únic que faltava.

Dannik va parpellejar molt lentament.

—Aquest és un Imperi civilitzat. Hi ha lleis, i això no és un tribunal. No podeu acusar-me.

La veu d’en Hoole era tan freda com l'acer.

—Estem en la mateixa vora de la civilització. Tinc dos joves humans sota la meva protecció, i tinc la intenció de protegir-los per qualsevol mitjà necessari.

Dannik va mirar als ulls a Hoole.

—No m'amenacis.

La mirada de Hoole no va vacil·lar.

—No és una amenaça —de sobte, el cos sencer del shi’ido va semblar tremolar. La pell va semblar desplaçar-se pel seu cos, i un moment després, Hoole havia desaparegut. En el seu lloc hi havia un alt wookiee pelut, que va flexionar i va estirar les urpes d'una de les seves enormes mans. Quan el wookiee va parlar, la seva veu era rasposa, però encara sonava com Hoole—. És una promesa —va dir.

El fet que Hoole fos un canviaforma posava a la majoria de la gent nerviosa. Quan es transformava en alguna cosa feroç, la majoria de la gent ràpidament retrocedia. Però Dannik va semblar emocionar-se. Els seus ulls van relluir, i per un moment Tash va pensar que anava a atacar a Hoole. Però llavors Dannik va badallar i va dir:

—Molt bé. Pots amenaçar o prometre el que vulguis, però el fet és que no he matat aquesta gent.

—Llavors, on estaves quan es van cometre els assassinats? —grunyí Hoole, encara en forma wookiee.

Dannik va somriure amb fredor.

—Veniu amb mi.

Hoole es va transformar de nou a la seva pròpia forma i Dannik els va conduir a una petita càmera als afores del solàrium. Al principi Tash no va trobar res inusual a la sala quadrada, amb excepció d'una forta olor a fulles cremades. Llavors es va adonar que una de les cantonades de la petita habitació estava coberta amb una fina capa de cendra.

Dannik va treure una llarga i prima canya de la seva armilla de butxaca... una pipa.

—Confesso que he adquirit un hàbit bastant desagradable. Fumo t’bac. Encara que em sembla un hàbit detestable, he estat incapaç de deixar-ho. Amb motiu d'ocultar aquest fracàs personal, prefereixo fumar en privat —va esperar.

Zak va entretancar els ulls.

—Estàs dient que estaves fumant durant els assassinats?

Dannik es va portar la pipa a la boca i la va encendre amb un petit encenedor làser.

—Això és exactament el que estic dient.

Els fotoreceptors de Devé van brillar mentre explorava el terra cobert de cendra.

—Amo Hoole, hi ha una capa de cendra significativa aquí. Es necessitaria fumar bastant per produir aquesta quantitat. M'inclino a dir que aquest home està dient la veritat.

—Però... —va començar a dir Zak.

—Sembla —va interrompre Hoole—, que li devem una disculpa.

—Així és —va dir Dannik rígidament. Sense esperar una altra paraula, va lliscar més enllà dels altres i va tornar al solàrium.

Zak i Tash van observar a Hoole i els altres sortir en fila de la petita sala.

—Però Tash —va dir Zak en veu baixa—, si Dannik no és l'assassí, llavors, qui és?

—Crec que ho sé —va contestar una veu. Era la Domisari. El seu rostre estava ple d'emoció—. Ens veiem en quinze minuts en el nivell inferior, just a l'entrada del túnel que porta a la biblioteca. I no l'hi digueu a ningú... ni tan sols al vostre oncle! —després s’escapolí.

—Què ha estat això? —va gemegar Zak.

—No ho sé, però no estic segura que hàgim d'anar —va dir Tash. L'estómac se li havia retorçat en nusos tan aviat com Domisari havia parlat.

El seu germà es va encongir d'espatlles.

—Tens alguna idea millor?

—Sí —va argumentar—, podríem explicar-li a l'oncle Hoole el que ha dit, i dir-li que vingui amb nosaltres.

—Oncle Hoole ens diria que estem sent uns ximples —es va burlar Zak.

Amb això, Zak es va dirigir cap al passatge que portava als nivells inferiors.

—Zak! —va murmurar Tash darrere d'ell. Però l'única resposta va ser el ressò sibilant de la seva pròpia veu.

Ella el va atrapar en la vora de l'enorme pou de ventilació. Zak es va estremir.

—Encara no entenc aquest fred. Si no hi hagués res d'energia faria fins i tot més fred que... a l'espai profund. Això és més com... una unitat de refrigeració.

—O un condicionador d'aire —va agregar Tash—. Recorda, es tracta d'un pou de ventilació.

Zak va negar amb el cap.

—Sí, però no hi ha suficient energia a l'estació espacial com per generar control climàtic.

—Podem preocupar-nos d'una cosa alhora? —va etzibar la Tash—. Au vinga, si anem a fer això, acabem d'una vegada.

No li agradava la idea d'acostar-se a la biblioteca de nou. Tenia por de la maledicció, però encara més que això, cada pas li recordava la veu que li havia cridat perquè se n'anés.

Ningú els esperava fora del túnel de la biblioteca.

Zak va mirar a la seva germana.

—On creus que podria estar la Domisari?

—Tal vegada només arriba tard —va suggerir Tash esperançada. Zak va assentir sense entusiasme.

Van esperar durant cinc minuts, i després deu. La foscor semblava créixer al voltant seu. Una vegada, Tash va creure veure alguna cosa surant just fora del cercle de la seva llum. Semblava com boira. S'havia anat tan aviat com va aparèixer.

Finalment els seus nervis van poder més que ella.

—No puc suportar l'espera aquí —va murmurar—. Tal vegada Domisari esperava que ens trobéssim amb ella dins d'un dels túnels.

—Això no és el que va dir —va argumentar Zak.

—Bé, ella no està aquí. A més, tu ets el que volia venir aquí sota. Així que si anem a parlar amb ella, almenys trobem-la i acabem d'una vegada. Anem.

Desitjant romandre lluny del cinquè túnel que conduïa a la biblioteca, Tash es va tornar cap al primer passatge.

—Tal vegada està esperant aquí sota.

Els dos Arranda havien viatjat uns pocs metres dins del túnel quan van sentir el feble ressò de passos per darrere d'ells. Es van detenir i van escoltar per un moment. Llavors una veu suau va surar en la foscor.

—Nens... nens...

Era la Domisari. Podien veure-la acostar-se als túnels. En una mà sostenia una vara lluminosa. A l'altra mà relluïa un objecte fet de metall negre.

Tash era a punt de cridar a l'anciana quan una figura ombrívola es capbussà en el cercle de llum de la Domisari. La figura es va estavellar contra ella amb un soroll sord. L'anciana grunyí de sorpresa quan va ser empesa fora del cercle de llum i empassada per la foscor circumdant. Alguna cosa va caure al terra tritllejant mentre sons de lluita arribaven fins a ells des de les ombres.

—Què ha passat? —va murmurar Tash mentre sortien del túnel—. On estan?

—Aquí! —va dir Zak, assenyalant cap a un moviment en la penombra.

Tash va avançar la vara lluminosa i va panteixar.

El que va veure la va horroritzar. Un blàster caigut jeia en el sòl i sobre ell, Dannik Jerriko i Domisari estaven enredats forcejant. Dannik sostenia el cap de la Domisari entre les seves mans, i acostava el seu propi rostre al d'ella. Hi havia una mirada aterrida en el rostre de la Domisari.

I Tash va veure una cosa encara més horrible.

Dos petits clots es van obrir en les galtes d’en Dannik. Fora de cada clot es va lliscar un llarg circell retorçant-se. Mentre Tash i Zak observaven, els circells serpentejaren a través del curt espai que els separava de la Domisari. Es van clavar en les seves fosses nasals i es van arrossegar cap al seu cervell.

Següent