CAPÍTOL 45
Chirrut mai hauria imaginat que estaria en un altre planeta,
lluitant per destruir l'arma més letal de la galàxia. Però quan l'Estrella de la Mort va esbocinar Ciutat
Jedha, la seva llar, no li quedava res més què fer ni on anar.
En aquell atac ho havia perdut gairebé tot: amics, família,
fins i tot la ciutat sagrada. L'única cosa que li quedava era la seva fe en la
Força i el seu millor amic, Baze.
Per això havia vingut a Scarif. Per a ell hauria estat fàcil
demanar asil després que Cassian i Jyn el van portar a Yavin IV. Després de
tot, ell estava cec, per la qual cosa la majoria no li exigiria gens. Ell
hagués pogut sol·licitar estar lluny de tot això i ningú l'hi hauria
qüestionat.
Però ell estava per sobre d'això; Baze també. El fet que no
pogués veure no volia dir que no fos útil en la lluita contra l'Imperi. A més,
si cabia la més mínima possibilitat d'ajudar a impedir que l'Imperi usés l'Estrella de la Mort per conquistar a
tota la galàxia, com podria negar-se a fer-ho?
En el seu cinturó tenia l’ecotransmissor que li ajudava a
saber on estava. També tenia a Baze. I més important encara, seguia tenint fe
en la Força.
Així que va acompanyar a Baze i a les tropes rebels i els hi
va ajudar a col·locar les bombes en les diferents pistes d'aterratge al voltant
de la ciutadella. Després, després que el Sergent Melshi les detonés, Chirrut
es va unir a la batalla.
Durant una estona va semblar que els rebels tenien
l'avantatge. S'havien amagat bé, i els soldats d’assalt havien tingut problemes
per trobar-los. A més, els soldats d’assalt només tenien rifles de blàster per
defensar-se, així que els rebels podien sortir del seu refugi a prendre'ls
sense por.
Però llavors Chirrut va sentir alguna cosa que mai havia
sentit abans. Se sentia com el tamborineig d'un esbart de motors, però també
com els tombs de passos gegants, com si es tractés d'una bèstia de diversos
pisos d'altura.
A causa de tot el fum de totes les bombes, els altres no
podien veure el que era, però això no era distracció per a Chirrut. Pels
altres, sí.
Els va escoltar venir, allò fos el que fos, i va saber el
que havia de fer.
—Baze! —va cridar—. Baze!
Va sentir que el seu vell amic titubejava. Per un moment,
Baze va deixar de disparar la seva arma, aquell blàster modificat amb el tanc
de municions en l'esquena. Es va detenir per preguntar.
—Què?
En el que Baze escoltava el que Chirrut havia percebut,
Chirrut es va voltejar i va començar a fugir d'allò que venia a per ells. En
començar a córrer, va cridar:
—Corre! Corre!
Llavors van emergir les colossals màquines errants,
semblaven monstres antics arrossegant-se des dels seus caus. Chirrut va
escoltar que algú esmentava el seu nom: AT-ACT[1].
Sense importar com es diguessin, aquestes enormes màquines
van obrir foc contra els rebels. Foc de blàster va esclatar al voltant de
Chirrut mentre ell corria buscant refugi i Baze tractava d'aconseguir-ho.
Semblava com si les explosions els envoltessin, però no s'anaven a donar per
vençuts.
Chirrut sabia que la veritable batalla amb prou feines
estava iniciant.
[1] AT-ACT, All Terrain Armored
Cargo Transport, Transport de càrrega blindat tot terreny. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada