Esquadró Infern (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Iden se sentia com un animal de companyia tancat.

Gaudia de certa llibertat, però solament sota supervisió imperial. Si Gleb no estava a casa, tres guàrdies es quedaven de servei. Gleb li havia advertit que assumís que l'estaven sentint permanentment. Iden li havia contestat que ja s’ho imaginava, encara que es va empassar la irritació que li va produir que la suposés tan estúpida. Els menjars els feia en presència de Gleb i anés on anés sempre portava una ombra armada uns passos per darrere d'ella.

El que més li fastiguejava era no poder volar sola. Trobava tant a faltar la cabina del seu TIE que li dolia recordar-ho. Enyorava la seva reconfortant negror i espai circular, la lluentor de les llums vermelles, els eficients controls que responien a l'instant.

Ja havien passat deu dies des que va arribar, més d'un mes del seu «acte de traïció» i, a pesar que l'Almirall Versio assegurés que els Somiadors estaven buscant activament un líder, no hi havia el menor indici que els terroristes estiguessin assabentats de la seva presència allà. Ni missatges críptics, ni assalts a la casa de la Gleb, no havia ocorregut res fora del comú. Els únics que s'havien adonat de la seva presència van ser alguns dels estudiants de la Gleb, que li havien cridat «traïdora!» tres dies abans, quan l'escortaven a la seva llançadora.

Potser els Somiadors pensaven que s'havia fet justícia. Potser no se la creien. Si com a mínim la seva mare no hagués dubtat d'ella... però no podia donar-li més voltes a allò. Completaria la seva missió, descobriria l'origen de les filtracions, recuperaria la informació sensible i tornaria a casa com una heroïna, amb desfilada de benvinguda. O la destinarien a un altre lloc discretament. En qualsevol cas, algun dia, amb sort aviat, la seva mare descobriria que la seva filla no era, mai havia estat, mai podria ser, una traïdora.

Però no podia desembarassar-se del record de l’hologravació. Zeehay tenia un aspecte molt fràgil. L'humor i els pensaments de l’Iden eren ombrívols quan va entrar en el caça estel·lar i es va instal·lar en el seient de pilot. Al cap d'un moment va sentir els passos del seu copilot, Azen Novaren, en la rampa.

El primer copilot que li havien assignat, o «gos guardià» tal com ella ho veia, havia estat una dona anomenada Semma Waskor. La Capitana Waskor era molt crítica, però no era rondinaire, la qual cosa li estalviava haver de suportar cap sermó. Se saludaven amb el cap, ella s'asseia en el seient de pilot i allò era en gran manera l'imprescindible perquè Iden completés la seva ronda per diverses ciutats vardosianes. A ella li semblava perfecte així i li va apesarar saber que Waskor havia sofert greus ferides en un accident de tramvia, com a molts altres éssers. Al principi, havia desitjat que l'accident de tramvia fos el preludi de la irrupció dels Somiadors, però no havia tingut tanta sort.

Aquesta vegada li havien col·locat al Tinent Azen Novaren, un home gran i canós amb la cara arrugada per culpa d'una exposició excessiva al sol. Era completament anodí i els últims dos dies li havien resultat més avorrits que irritants.

—Bon dia, Iden —li va dir quan va pujar a bord.

Ella va sospirar. «Iden.»

—Bon dia, Tinent Novaren.

Ella va sentir la porta tancant-se a la seva esquena mentre Novaren li contestava:

—Espero que siguin bons. Anem a fer un viatget junts.

Llavors Iden va sentir la pressió del canó d'un blàster entre els omòplats. El seu pols es va accelerar i va estar a punt de cridar d'alegria.

«Per fi!»

Es va quedar molt quieta.

—Què passa, tinent? —va preguntar en veu baixa.

—Ja t'ho he dit. Anem a fer un viatget. Ara, m'agradaria que t'aixequis d'aquest seient amb molta naturalitat i calma, t'asseguis en el de copilot i et lliguis l’arnés de seguretat. I no intentis demanar auxili. No dubtaré a matar-te.

Pel parabrisa va poder veure més pilots en el moll, atrafegats amb les seves coses. Tots amb cara d'avorriment, amb les mirades perdudes, complint el seu deure, tornant a casa a les nits per retrobar-se amb les seves esposes o famílies, o a una nit solitària veient holovídeos i bevent el millor alcohol que els seus crèdits poguessin comprar. Al principi, tots s'havien abalançat sobre Iden com falcons shirr, assedegats de novetats, però a partir del quart dia tot allò havia anat amainant. En aquell moment, ningú s’adonà que Iden Versio estava asseguda, a la vista de tots, amb un blàster apuntant-li a l'esquena i que li semblava perfecte.

Va obeir, va passar al seient de copilot amb cautela, va col·locar les mans allà on Novaren pogués veure-les i es va lligar l’arnés.

—Les mans a l'esquena —li va ordenar aquest. Quan va obeir, li va col·locar un parell de manilles atordidores en els canells—. Bé. Porta't bé i no facis soroll, així no hauré de fer-te mal.

—Fer-me mal? Creia que anaves a matar-me.

—Oh, no creguis que titubejaré, si és necessari. Però ens resultes molt més valuosa viva.

—I qui sou vosaltres?

—Tot al seu degut temps. Abans hem de sortir d'aquest espantós planeta i del Sistema Jinata —Novaren va baixar diversos interruptors, va prémer botons i va realitzar les comprovacions de vol. Llavors va dir—: Patrulla de Segur-J, aquí el Tinent Azen Novaren, pilotant l'Estel Brillant, 4014B, sol·licito permís per desenganxar.

—Segons la programació, l'Estel Brillant l’hauria de pilotar Iden Versio, Novaren —li va respondre una veu.

—Rebut, però hi ha hagut un canvi de plans —el seu to va ser serè i tediós; el to d'un pilot fent una tasca que no li resultava particularment agradable i que portava fent des de feia massa temps. A Iden li va semblar admirable—. Avui ella farà de copilot.

—Necessito confirmació verbal del codi de vol per part de Versio.

Azen la va mirar, expectant. Li va assenyalar el blàster que portava en la cintura, sense que li veiessin els guàrdies de seguretat de l'exterior. Iden va titubejar i va dir, sense apartar els ulls dels de Novaren:

—Aquí Versio, li confirmo que el meu codi de vol és el 18104.

—Rebut. Tenen permís per desenganxar.

Novaren va desconnectar la ràdio.

—Has acceptat col·laborar molt ràpid.

—No m'has donat moltes opcions. El teu blàster no està en manera atordidora —va dir Iden assenyalant l'arma amb el cap.

Ell no va contestar, concentrant-se en l'enlairament, i la nau va planejar per un instant, abans de dirigir-se cap a les portes, que ja s'estaven obrint.

—Bona vista. No, no ho està —va dir baixant la mà cap a l'arma—. Ara sí.

I va disparar.

Quan Iden va recuperar la consciència, una mica marejada i adolorida, ja estaven envoltats d'estels.

—Què ha passat? —va preguntar.

—Poca cosa —va contestar el seu segrestador—. Solament un salt a l’hiperespai.

—En aquesta nau hi ha un rastrejador.

—Ja no.

Iden li va mirar, amb un punt d'admiració.

—Ets bo —va dir—. Deixa'm endevinar-ho... estàveu darrere de l'incident del tramvia. Necessitàveu treure del mig als meus escortes.

—Reconec tots els càrrecs —va contestar Novaren.

—Molta gent va morir en aquest tramvia.

—Molta gent va morir a Alderaan —Azen la va mirar amb admiració—. O ho has oblidat?

Iden es va encongir amb fingit pesar i va desviar la vista.

—No, per descomptat que no. No oblidar-ho m'ha costat un consell de guerra. Estic... una mica sorpresa que hagi estat tan fàcil. Creia que s'organitzaria una bona després del robatori d'una nau de Segur-J.

—Hi ha moltes més allà on anem.

—I on és això, exactament? Encara no m'has dit qui sou vosaltres. Estic segrestada? Aneu a demanar rescat per mi? Us ho haig d'advertir, el meu pare està bastant molest amb mi últimament. No crec que tragueu molt.

Ell es rigué.

—No, aquest no és el pla, ni molt menys. Ets una ostatge bastant tranquil·la, saps?

Ella es va encongir d'espatlles.

—Els pilots TIE que vam sobreviure a la destrucció de l'Estrella de la Mort amb prou feines ens alterem per res.

—Bon argument —es va quedar callat un moment i va afegir—. Ja estem prou lluny per no haver de preocupar-me perquè ens persegueixen. Així que vaig a donar-te algunes respostes. Nosaltres som un grup d'individus que odia a l'Imperi i tot el que aquest representa. Que estan disposats a fer tot el necessari per enderrocar-lo —la va mirar—. Ens ha semblat que potser voldries ajudar-nos.

—Esteu amb l'Aliança Rebel?

Azen va fer una ganyota, com si acabés de mossegar quelcom extremadament amarg.

—Dimonis, no. Fins que li van posar una mica de nassos i van robar aquests plànols a Scarif, creia que l'Aliança preferia reunir-se amb l'Emperador a prendre el te i demanar-li educadament que es plantegés la rendició, sempre que no fos massa molèstia.

Malgrat la situació, Iden va somriure. Era la mateixa impressió que tenia ella sobre l'Aliança.

—Llavors... qui sou? O no vols que ho sàpiga?

Oh, sí volia que ho sabés. Era arrogant i volia gallardejar. Si tots eren com ell, la seva missió hauria acabat gairebé abans de començar.

—Nosaltres —va dir, afegint gravetat a les seves paraules— som els partisans de Saw Gerrera.

Iden va fingir sorprendre's.

—Què? Saw va morir a Jedha. Creia que ells... vosaltres havíeu mort tots amb ell. Això ens van dir.

—Això va creure l'Imperi. Però es van equivocar. No es pot matar una idea, Iden. Poc importa quants de nosaltres morim fins que enderroquem a l'Emperador i el seu règim corrupte i brutal, encara que morim tots, la idea ens sobreviurà.

Un pensament terrible la va aclaparar.

—Llavors... m'aneu a matar per enviar-li un missatge a l'Imperi? —com era possible que ningú hagués pensat en allò? El seu pare estava tan segur que allò anava a funcionar...

—No, estàs fora de perill amb nosaltres, sempre que col·laboris. Ens hem pres moltes molèsties per treure't de Vardos. Volem donar-te un treball, no matar-te. I esperem que ens convencis a tots que vas a ser-nos molt útil.

—Jo també —va dir Iden—. On anem?

—A la base dels Somiadors —va contestar—. Al Costat Ombra.

Iden va anar fent-li preguntes al seu segrestador-rescatador durant el trajecte, intentant aconseguir més informació útil per a la seva missió i l'Imperi. Com esperava, aquest no li va revelar gran cosa.

«El Costat Ombra» va resultar ser precisament això: una part d'un planeta anomenat Jeosyn. Azen li va explicar breument que era un món amb una rotació extremadament lenta que creava dies llargs i calorosos i nits llargues i fredes. Els cicles de clarejar i capvespre, que el planeta estava experimentant en aquells moments, duraven uns tres mesos.

—Vivim a la franja crepuscular del planeta, que és temperada —va dir Azen.

—Mai havia sentit parlar d'aquest món.

—La galàxia és molt gran i l'Imperi ignora tot el que no li és útil.

—No rep visitants?

—Diguem simplement que no estem massa preocupats perquè l'Imperi ens descobreixi —va contestar Azen mentre feia descendir la nau per aterrar. Aquella zona de Jeosyn estava pràcticament congelada en el temps, just després del vesprejar, quan la llum pràcticament s'havia dissipat del tot i el crepuscle s'havia apoderat del paisatge. Tot era de color espígol, violeta i blau. Aquell món no tenia una lluna que projectés sobre la superfície una llum potencialment reveladora i Iden es va adonar, mentre la nau volava a poca altura sota l'útil i dens dosser arbrat, que moltes de les roques tenien vetes de tons clars de verd, blanc, blau i violeta.

—Líquens? —va preguntar.

—Sí —va contestar Azen—. Entre la llum persistent, els líquens i les lents nocturnes, no és necessari encendre les llums de la nau.

—És perfecte per a vosaltres, veritat? —va dir. I va afegir—. Suposo que hauria de dir nosaltres, no?

—Encara no —va contestar ell i la va mirar—. Tindràs una àrdua tasca, Iden Versio.

A ella li va molestar aquella familiaritat. Gairebé ningú es dirigia a ella com Iden. Solament la seva mare i Gideon, i fins i tot aquest usava el seu rang i cognom quan no eren ocasions clarament informals. S'hauria d'habituar a no perdre els estreps quan l’usessin estranys, els seus enemics.

—Però... —va dir ella, incapaç de reprimir per complet el seu empipament— heu estat vosaltres els que m'heu segrestat.

—A mi no em miris —va replicar Azen—. Tot això va ser idea del Mentor. Solament t'aviso, tingues-ho en compte.

—El Mentor? —va preguntar Iden, alerta. Es referia a Staven?—. Tots teniu nom en clau?

—Alguns. A uns altres no els importa. Ja ho aniràs descobrint.

Van seguir volant tan a prop del terra com un lliscant terrestre fins que «van atracar» en una gran cova. Azen va posar la nau en el terra, va col·locar el seu cos de tal manera que Iden no pogués veure què feia i va teclejar alguna cosa en la consola.

—No podràs operar això sense el codi —va dir ell—. Per si de cas.

—Creus que vull tornar a Vardos? —va contestar ella.

—No podem estar segurs —va replicar Azen llevant-li les manilles atordidores. Ella es va fregar els canells quan va tenir les mans lliures, després va acceptar el parell de lents nocturnes que li va tendir el seu raptor.

—Nosaltres ja gairebé no les necessitem i la nostra llum i fonts de calor no pertorben la visió nocturna. Coneixem la zona, els ulls se'ns han adaptat —va somriure—. En realitat, quan sortim d'aquí necessitem posar-nos ulleres de sol durant la primera hora.

«Una altra cosa que em farà destacar com a estranya», va pensar Iden, però les va acceptar i se les va posar. «Millor això que ensopegar-me tota l'estona.»

Es va col·locar a l'altura de l’Azen quan sortien de la cova i van posar-se a caminar per una plana arbrada. Al lluny, el terreny tornaven a ser roques escarpades i restes de despreniments. Azen va començar a grimpar i ella li va seguir, intentant col·locar les mans i els peus en els mateixos punts que ell. Azen la va esperar després d'arribar a dalt, sense fer el menor posat per ajudar-la.

Ella va arribar i es va posar dempeus.

—La primera prova? —va preguntar.

—Diria que la vint-i-setena, en realitat —li va dir ell—. Encara no ets conscient del molt que t'hem vigilat —allò resultava inquietant, si era cert—. Vinga —va afegir Azen—, no estem molt lluny.

Van caminar per aquella cornisa en fila i Iden va agrair portar les lents. Una caiguda des d'allà hauria resultat terrible. Finalment la cornisa es va obrir cap a un altiplà en el qual diversos sortints i coves oferien recer. Va poder veure llum i figures movent-se dins de la cova més gran.

Quan es van acostar, es va llevar les lents. Estava clar que aquell era el punt de reunió principal. Li va arribar l'aroma de menjar, fent-li la boca aigua i provocant un rugit del seu estómac. Iden havia estat «segrestada» al matí i suposava que aquella apetitosa aroma emanava de l'esmorzar de migdia, encara que era completament incapaç de saber quina hora era amb aquella llum invariable.

Va sentir converses amistoses en bàsic que es van interrompre en sec quan es van acostar. Quan van arribar a la cova, tots els partisans l'estaven mirant.

—Escolteu tothom —va dir Azen—, us presento a Iden Versio.

 Següent