CAPÍTOL 13
SECTOR ELOCHAR
Dos dies abans del pla Ka U Zero
Brand estava intranquil·la.
El Thunderstrike i
el Promesa d’Apailana havien arribat
feia deu dies al punt de trobada amb la flotilla rebel, sumant-se a desenes de
naus en els abismes de l'espai profund. Des de llavors, la tripulació del Thunderstrike havia estat treballant
sense parar sota les ordres del Comandant Paonu, reparant i condicionant, metre
a metre, l’atrotinada nau. Diàriament, transports de la flotilla repartien
refeccions i equip. Els passadissos es van aïllar hermèticament, se'ls va
retirar el terra de reixeta i se'ls va exposar al buit. Droides i tècnics
s'arrossegaven com rates a través de conductes i tubs, soldant panells i
arrencant cables.
Davant tanta activitat de la tripulació, els soldats de la
Companyia Crepuscle només podien ser una molèstia. En absència de Howl, el
Tinent Sairgon va fer allò que va poder per mantenir ocupats als soldats: va
dissenyar exercicis i jocs de guerra. A més va concedir permisos per «baixar a
terra», doncs alguns volien visitar altres naus de la flotilla, encara que
sense terra on atracar; simplement no hi havia espai suficient ni per al
treball ni per a la recreació.
Si bé la majoria dels soldats de la Companyia Crepuscle
havia desenvolupat tolerància a l'avorriment, Brand era l'excepció.
I no és que per a ella l'avorriment representés un problema
en si. Havia estat caça-recompenses. Certa vegada va passar vuit dies en la
part posterior d'un lliscant terrestre abandonat, que el sindicat Sol Negre
utilitzava com a dipòsit clandestí. Va usar un vestit espacial equipat amb
alimentació intravenosa i eliminació d'excrements, es va exercitar tibant els
músculs sense canviar de posició i va prevenir les al·lucinacions recitant poesies
que recordava a mig fer. Quan el seu blanc finalment va anar a recollir un
paquet de varetes de la mort, ella gairebé es cau de boca en posar-se dempeus
per atordir-lo i emmanillar-lo. No obstant això, havia complert amb la seva
tasca.
Tot el que necessitava per combatre l'avorriment era un
objectiu, alguna cosa en què concentrar-se, però a bord del Thunderstrike no hi havia res d'això.
Sairgon li va demanar que actués com a blanc d'una cacera humana de pràctica.
Ella va acceptar, però fins i tot això va acabar quan ella li va donar a un
dels reclutes un cop de colze massa fort en les costelles.
—Podries parlar amb ells —li va dir Gadren una nit. Brand
havia anat al Clubhouse amb la vaga intenció de guanyar-li a Twitch la seva
reserva de crèdits, mitjançant apostes en jocs de cartes, però va trobar el
lloc ple de gom a gom de reclutes. En donar-se mitja volta, es va trobar amb
Gadren.
—No crec que sigui bona idea.
—Tens coneixements que podries impartir, experiència que
compartir...
Ella el va interrompre.
—Estem en una flotilla. Hi ha soldats més que suficients per
entrenar-los millor que jo.
—És probable —va acceptar Gadren—. Llavors vine amb Roach i
amb mi. El Capità So-Hem, del Sisena
Lluna[1],
va convidar a la Companyia Crepuscle a visitar la seva nau.
Brand va mirar fixament al besalisk que esperava pacientment
una resposta. Ella ja havia decidit rebutjar l'oferta, però estava buscant un
motiu, una mentida versemblant, un compromís que pogués usar com a excusa. No
tenia intencions de passar la nit socialitzant amb desconeguts.
Fins i tot Gadren havia de saber-ho en aquestes altures.
—No necessito companyia —va dir ella—. Necessito treball.
Brand va esperar una resposta el més que va poder: un o dos
segons. Després es va allunyar pel corredor, cap a la badia per a càpsules
d'abordatge. La secció estava en treballs de reconstrucció, per la qual cosa va
poder asseure's en la riba de les bastides tant com l'hi va permetre l'oxigen
del seu vestit, tota sola, únicament amb els droides que corrien d'un costat a
un altre.
Sentia un enorme respecte per Gadren, personal i
professional. No per res estava en el seu escamot, l'escamot d’en Namir. Però
sempre procurava la intimitat amb els seus companys i s'interessava en els
problemes personals que imaginava que tenien. En general, la Companyia
Crepuscle estava bastant ocupada tractant de sobreviure com perquè això la
molestés. I en general, Gadren dirigia les seves atencions a Namir, qui les
tolerava més.
Però ara no hi havia ni on amagar-se.
«Quant temps més passarà abans que la flotilla rebi noves
ordres?», es va preguntar ella.
***
La Brand va mantenir el seny mitjançant una rutina estricta.
Als matins es despertava en l’armari d'eines que usava com a dormitori privat i
feia dues hores d'exercici: primer corria al llarg de la nau, i després
aixecava peses en el gimnàs. Després, l’esmorzar, la pràctica de tir, el
manteniment d'equip... Una activitat després d'una altra, productiva o no,
només per mantenir ocupats les mans i el cervell. Aquest era un truc que havia
après durant els quatre mesos que va romandre en un centre de detenció.
Brand estava negociant amb l'intendent Hober la requisició
d'unes granades de lluentor i baluern d'una altra nau, quan les alarmes del Thunderstrike van començar a sonar. Amb
prou feines anava a mig camí, rumb cap al refugi que li corresponia, quan
l'alarma va deixar de sonar, però el Thunderstrike
estava en moviment: la vibració del pont indicava que els propulsors s'havien
activat.
La Brand va avançar amb pas decidit cap a un dels turboascensors
centrals, buscant a membres de la tripulació o oficials de la Companyia
Crepuscle, a qualsevol que pogués saber què estava passant. Quan va veure a Von
Geiz pujar, farmaciola en mà, a l'elevador, Brand va entrar darrere d'ell.
Von Geiz la va mirar amb curiositat.
—La situació? —va preguntar ella.
Von Geiz es va mossegar els llavis, com debatent-se quant
podia dir. Brand li va clavar la mirada fins que ell va cedir.
—Ha arribat una nau. Acaba d'estar en combat. Va perdre els
sistemes de suport vital. Anem a portar als supervivents a bord.
Brand va fer un gest d'assentiment. Les naus seguien
arribant al punt de trobada cada pocs dies. No era extraordinari que una
d'elles per poc no aconseguís arribar.
Tot i així, més valia ser previnguts. Quan Von Geiz va
baixar de l'ascensor i es va dirigir a un dels compartiments hermètics
superiors, Brand va anar darrere d'ell. Va desenfundar la seva arma de mà, una
pistola disruptora DX-2, prohibida per les normes de l'Aliança i que no podia
portar obertament a bord del Thunderstrike,
i va imaginar diverses situacions d'emergència que podrien presentar-se.
Alguna cosa es va acoblar al Thunderstrike produint un soroll sord. Mentre Brand i Von Geiz
arribaven al compartiment hermètic, ja estaven aquí els equips de seguretat i
d'atenció mèdica, estirant als ferits cap al corredor sobre lliteres flotants.
Brand va observar el pas dels lesionats. Una jove amb crostes de sang en el nas
i la barbeta tremolant la mirava en passar; hi havia una dona amb els palmells
de les mans ennegrides i els ulls molt oberts, esbufegant de dolor; un rodià de
pell verda, el tort coll del qual semblava fracturat, romania immòbil.
Els cossos van seguir arribant durant els següents quinze
minuts. Eren gairebé vint lesionats, més els morts que seguien a bord de la nau
destruïda. Després d'un senyal provinent del pont, l'equip de seguretat va
tancar el compartiment hermètic. Els metges que restaven van seguir a les
últimes lliteres que anaven cap a l'àrea d'atenció mèdica.
Brand va romandre en el corredor contemplant el compartiment
hermètic. Mantenia la pistola disruptora a la mà.
Sabia que alguna cosa anava malament, però no sabia què.
Ara tenia alguna cosa en què concentrar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada