Esquadró Infern (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

—Que està... què?

El jove Tinent Gideon Hask, vint-i-set anys, alt, elegant, únic supervivent d'una orgullosa família d'oficials imperials d'alt rang, solia ser tranquil i fred, com es devia. Mai reaccionava bruscament, tret que fos necessari prendre mesures enèrgiques, i la seva veu era ben modulada i sonora. Una veu feta per donar ordres, com sempre havia pensat.

Però ara aquella veu pura va delatar la seva alegria en trencar-se en l'última paraula.

L'Inspector General... no, Hask es va corregir, l’havien ascendit en els últims dies. L'Almirall Garrick Versio l’havia convocat, sense més explicacions, en el Districte Federal de la Ciutat Imperial de Coruscant. En aquell moment l'almirall estava arrufant lleument les celles amb desaprovació per la relliscada de Gideon en el seu tarannà professional. Però, estranyament, a aquest no podia importar-li menys.

—Li he dit —va repetir l'Almirall Versio, amb un punt d'impaciència— que la Tinent Versio està viva.

Gideon es va trontollar molt lleugerament i es va haver de subjectar a una cantonada del lluent escriptori negre davant el qual estava assegut l'almirall... i millor amic del seu pare.

«Iden està viva.»

—Com dimonis...? —en veure la cella arquejada de l'almirall, Gideon va dedicar un segon a recobrar el componiment. Es va deixar anar de la taula i es va redreçar respirant profundament—. Com és això possible, senyor? Ens van informar que tots els que anaven a bord de l'Estrella de la Mort havien mort.

Solament havien passat tres dies des d'aquell desastre inconcebible, la destrucció de l'arma més poderosa que la galàxia hagués conegut mai, i l'Imperi encara es trontollava. Ningú ho reconeixia, per descomptat, i era fàcil prendre tota aquella incredulitat, commoció i dolor i modelar-los com un tros d'argila per donar-los forma d'odi i fúria freda. La venjança... no, res tan miserable; fer justícia per les morts de centenars de milers era ara el més important. Els morts serien venjats i honrats, no plorats.

Encara que... Gideon havia plorat per Iden, en privat i quan no estava de servei. Havia conegut a la família Versio quan el van enviar a l'Escola Preparatòria Militar per a Futurs Líders Imperials de Vardos. El planeta era un món del Sistema Jinata, cèlebre per la seva fidelitat a l'Imperi. Aquest sistema era elogiat en tot l'Imperi pel seu eficaç control dels mons que incloïa. El propi Garrick Versio, de jove, s'havia encarregat personalment que Vardos s'unís a l'Imperi. Ho havia fet bé i sense violència, per la qual cosa la població els adorava tant a ell com a l'Imperi. En molts sentits, Vardos eren els Versio.

Gideon, natural de Kuat, havia quedat orfe als deu anys, quan un infiltrat rebel havia fet detonar una bomba en les drassanes del seu planeta. Els seus pares havien mort en l'atemptat. Gideon també havia plorat la seva pèrdua... també en privat i quan no estava de servei, tot sol a la seva habitació de la seva casa de Kuat, ara massa gran, durant els pocs dies que el seu tutor legal va necessitar per matricular-ho a l'escola.

El seu tutor havia considerat que l'escola seria un substitut adequat per als seus pares. No ho havia estat, per descomptat, però amb el temps Gideon havia arribat a agrair que li haguessin obligat a madurar i les coses valuosíssimes que li havien ensenyat. I... havia conegut a Iden. Encara que anava diversos cursos per darrere, li havien demanat que estigués pendent d'ella i havia acabat respectant-la. No es podia negar que era una Versio, amb aquella determinació feroç i sobresortint des de petita. Més endavant, van coincidir també en l'Acadèmia Imperial de Coruscant... i allà era Iden la que vigilava a Gideon.

Aquella història compartida els convertia en una mica menys que amics, perquè com els havia inculcat la directora Gleb, una aqualish, els joves imperials no tenien «amics», tenien «aliats»... encara que eren una mica més que simples companys. Gideon i Iden mantenien una competència intensa però respectuosa i, sorprenentment amigable. Iden li havia superat pràcticament sempre en tot, però això no havia disminuït la seva estima per ella. L'excel·lència d’Iden solament estimulava la seva pròpia. Com el parell de germans que en realitat no eren, lluitaven pel reconeixement. Li va doldre quan ella va rebre la cobejada destinació en l'Estrella de la Mort, mentre ell, cinc anys més gran i més experimentat, es va haver d'acontentar amb aquell esquadró de TIE que anava a bord de l'Avanç.

Fins aquell precís instant havia vist aquella destinació com la sentència de mort per l’Iden. Era incapaç i a més no volia compartir el seu turment amb ningú; gairebé tots els seus coneguts havien perdut amics o familiars en l'Estrella de la Mort, però ningú semblava tan destrossat com ell. Li havia costat bregar amb el buit que Iden Versio havia deixat en el seu univers. Haver perdut l'única presència constant durant una dècada de la seva vida d'aquella manera, li havia afectat molt més del que preveia.

I ara aquella revelació li havia retornat les forces. Iden estava viva. No podia ocultar la seva alegria continguda pel que l'Almirall Versio va sospirar sonorament i li va dir, en un to punxant.

—Per descomptat, tots els que estaven físicament en l'estació van morir en aquell tràgic succés. Però Lord Vader, la Tinent Versio i un grapat més no estaven en l'estació. En aquell moment ella estava en el seu TIE.

Amb cautela, Gideon va dir:

—Llavors tenim alguna cosa que agrair enmig d'aquesta tragèdia.

—Haig de reconèixer que vaig celebrar en assabentar-me de la notícia.

Aquella confessió va sorprendre a Gideon... era molt poc comú en l'almirall. Però va fer cas omís i va optar per preguntar:

—Què va passar?

—Segons el seu informe, el caça de la Tinent Versio va quedar inutilitzat per l'explosió. Ella el va maniobrar fins a estavellar-ho en la superfície de la quarta lluna de Yavin, ejectant-se abans de l'impacte. Va evitar ser detectada i li va robar als rebels una de les seves naus hiperespacials. Quan va arribar a espai imperial es va identificar. L'han interrogat a fons i s'està recuperant a Hosnian Prime.

Gideon somreia quan l'almirall va acabar, però es va reprimir i va obligar a la seva cara a recuperar una expressió més neutra. «Clar, just el que faria Iden.»

—Impressionant. Dóna testimoniatge del seu entrenament, senyor —va dir.

—No tan impressionant —va objectar Versio—. La Tinent Versio ens ha informat que estan fent grans celebracions —la veu de l'almirall delatava el seu menyspreu—. No té massa mèrit eliminar a un grapat de guàrdies borratxos.

Encara que coneixia a l'Almirall Versio de tota la vida, Gideon mai li havia vist mostrar-se efusiu per res, excepte per la glòria de l'Imperi, així que es va encongir d'espatlles per donar-li a entendre que no acabava de creure's que hagués estat tan senzill. Els rebels, després de la seva impactant i repugnant victòria, havien demostrat de sobte ser una força a tenir en compte. Gideon no podia imaginar que descuressin les guàrdies i beguessin estant de servei, ni quan li assestaven un gran cop a l'enemic. Era conscient que Versio també ho sabia i que l'almirall solament estava sent, bé... l'almirall.

Li havia dit que Iden s'estava «recuperant», la qual cosa significava que havia sofert ferides.

Se li va ocórrer una cosa. Va titubejar, però va acabar preguntant-ho.

—I...? La seva mare...?

—Zeehay Versio ha estat informada —el to tallant d'aquelles paraules va ser un advertiment, que Gideon va tenir la sensatesa d'atendre.

Els Versio s'havien divorciat quan Iden tenia cinc anys i Gideon no havia conegut a la mare de l’Iden. Aquesta no parlava molt d'ella, encara que sabia que mantenien el contacte. Recordava que l'última vegada li havia dit que no estava bé, però no havien tornat a parlar del tema. Zeehay era una primera figura de la Coalició pel Progrés i, almenys fins a la seva recent malaltia, viatjava de món en món dissenyant edificants cartells imperials que adaptava als gustos de cada cultura. Gideon no admirava a ningú més que a l'home que tenia davant en aquell moment, però era capaç d'imaginar-se el que havia de ser estar casat amb ell, sobretot donada la naturalesa artística de Zeehay.

Iden havia heretat de la seva mare la curiositat, una càlida pell torrada i el cabell negre, però la seva potent barbeta i personalitat li venien clarament del pare.

—Li agraeixo que m'ho hagi comunicat, senyor —va dir Gideon—. Però... estic bastant segur que no m'ha fet venir des de l'Avanç solament per dir-me que la Tinent Versio està bé.

—No, així és, però d'això ja parlarem demà a les nou hores, en la meva oficina. També assistiran la Tinent Versio i altres dues persones. Li he reservat allotjament en el Diplomat. Si us plau vagi allà directament i no parli amb ningú. Pot retirar-se, tinent.

Normalment, Gideon s'hauria limitat a saludar i marxar-se, però encara li quedava alguna pregunta en el pap:

—Senyor? No podria parlar amb Iden?

Versio va arquejar les seves celles grises.

—Ja li he dit que es reunirà amb nosaltres demà al matí.

—Ho sé, senyor, però... si dóna el seu permís, m'agradaria parlar amb ella.

Versio el va examinar un moment i va assentir.

—Molt bé, li enviaré les coordenades. Pot contactar amb ella quan hagi arribat a la seva habitació.

Gideon no va necessitar preguntar-ho, ja sabia que la seva conversa seria gravada.

Tot el que tenia a veure amb Garrick Versio estava permanentment supervisat.

En circumstàncies normals, li haurien donat l'habitual habitació per a oficials visitants en els barracons, però quedava clar que d’allò que l'almirall volia parlar amb la seva filla i ell, fos el que fora, era alt secret... igual que la identitat d'aquelles altres dues persones.

Tampoc és que li importés el canvi d'escenari, dins del confort de la llançadora VIP que li portava fins a un dels nivells més alts de la ciutat-món: el 5120, a poca distància de l'oficina de Versio en la caserna general del Departament de Seguretat Imperial, en ple Districte Federal.

L'ascensor es va obrir en una planta on hi havia una sola porta. Es percebia que en algun moment de l'il·lustre passat de l'hotel, aquella intimitat pràcticament absoluta havia estat molt benvolguda. Al costat de la porta hi havia un guàrdia, molt rígid en posició de ferms.

—La seva identificació, senyor —li va dir secament. Divertit, Gideon li va donar el seu cilindre de codi. El guàrdia ho va escanejar amb un petit aparell manual, va donar uns passos i va estrènyer el palmell de la seva mà contra el quadre-lector de la porta. Aquesta es va obrir amb un xiuxiueig a una foscor freda.

—Benvingut, Tinent Hask. Estaré aquí fora —li va dir el guàrdia—. Cridi'm pel comunicador si necessita alguna cosa.

—Gràcies —va contestar Gideon i va entrar. L'enorme suite es va il·luminar per donar-li la benvinguda. Era luxosa però austera. Tot el fons era cristall reforçat. Gideon sabia que la planta més alta de l'hotel estava per sobre de la capa de núvols de la ciutat, però aquell pis quedava per sota, per la qual cosa permetia veure l'enrenou de Coruscant.

Les úniques notes de color a l'habitació, d'altra banda totalment blanca i negra, eren els quadres. Cartells de reclutament acuradament emmarcats en els quals va veure imatges d'homes i dones orgullosos, soldats d'assalt i oficials imperials sobre fons de diferents mons. No era aficionat a l'art, però per un moment es va preguntar si serien obra de Zeehay Versio. La jove que mirava les estrelles, esbalaïda, en una de les il·lustracions s'assemblava a Iden.

Amb la motxilla penjada a l'espatlla, va recórrer el saló principal de la suite, amb els seus sofàs, cadires i taula blancs i negres, i va triar un dormitori a l'atzar. Va xiular feblement i la porta es va obrir lateralment. Era una habitació enorme per als estàndards militars.

—Bonica —va murmurar—, molt bonica —va deixar la motxilla sobre el llit, polidament fet, i va anar cap a l’holoprojector que hi havia sobre una tauleta. Va introduir les coordenades i va esperar el que li va semblar una eternitat, encara que realment van ser amb prou feines uns segons.

Iden va aparèixer davant seu en una miniatura grisa-blava, però fins i tot en forma hologràfica va poder veure que tenia la cara inflada i restes d'un blau en la templa.

Ella va obrir els ulls com unes taronges.

—Gideon!

Sempre li cridava pel seu nom, excepte quan estaven de servei. No ho feia amb ningú més, ni tan sols amb el seu pare. I ja feia molt que Gideon s'havia habituat al fet que tots li diguessin Hask. El seu nom era una cosa privada, entre ells dos.

—Iden! —es va adonar que estava somrient—. No pensava... m'acabo d'assabentar. Em... m'alegro tant de veure't.

Ella va somriure feblement.

—I jo que puguis veure'm.

—Estàs bé?

Es va posar seriosa.

—Una mica magolada, però el tanc de bacta ha solucionat el més seriós. Intento descansar però, la veritat, no aconsegueixo dormir.

Tot allò penjava sobre ells, aquella cosa de la qual no podien parlar, de la qual probablement no havien de parlar... encara que necessitessin fer-ho.

Gideon va esperar pacientment. Iden havia estat més a prop de tot allò que ell. Estava asseguda en el llit d'un medicentre, recolzada sobre els coixins, i era evident que sostenia l’holoprojector enfront d'ella amb les mans. Ella va mirar cap a un altre costat i de nou a ell.

—Més d'un milió de persones. Tan ràpid. Morts, sense més.

Gideon va assentir en silenci i va intentar buscar-li alguna cosa positiva.

—Però tu no has mort. Has tingut molta sort d'haver sobreviscut.

Iden va esbossar un dels seus somriures torts i va fer una lleu ganyota, estava clar que aquell gest li dolia.

—Clar.

—No comencis —li va etzibar Gideon—. Has tingut sort i jo m'alegro. I els teus pares també. Avui he vist a l'almirall i fins i tot m'ho ha dit —exagerava una mica, però no deixava de ser cert.

Iden li va restar importància.

—Bé... pensa en tots els que hem perdut. Això tindrà unes repercussions espantoses. Alguns dels millors homes de l'Imperi anaven a bord d'aquesta estació: el Gran Moff Tarkin, el Coronel Yularen... tants homes i dones bons. A l'Imperi li aniria millor si haguessin sobreviscut uns altres en comptes de jo. Solament sóc una pilot de TIE.

Iden va sospirar i es va fregar un ull amb la vora de la mà.

—Almenys, Darth Vader sí va sobreviure —va afegir.

—Bé, tu també i m'alegro. Et conec, Iden. Treballaràs perquè aquesta supervivència serveixi d'alguna cosa.

Gideon es va inclinar cap endavant creuant els braços sobre la tauleta.

—Bé, explica'm què va passar. Com et vas salvar?

A anys llum de distància, encara en el llit d'un medicentre, adolorida i enutjada per la culpa, Iden es va permetre una distracció. Li va explicar l'accident, que s'havia ferit però havia pogut encanyar-se amb el que havia trobat entre les restes de la nau. Que va caminar diversos klicks entre la densa i inquietant verdor de la jungla. Que va evitar ser detectada, excepte per un sol rebel, al que va eliminar abans que pogués donar la veu d'alarma. Que després s'havia colat en una nau de càrrega i havia posat rumb al sistema imperial més proper.

—Res massa excitant —va dir—. Primers auxilis, caminar, robar una nau i recuperar-me aquí. Res de batalles espacials.

«Mai presumeixis», li havia dit el seu pare. «Limita't a complir la teva comesa. Després deixa que els altres s'assabentin i reacciona com cal.»

—No, res destacable. Solament colar-te en una de les principals bases rebels i robar una nau davant els seus nassos —va comentar Gideon—. A part —va afegir, més taciturn— d'haver sobreviscut a l'Estrella de la Mort.

Iden va sentir com si es replegués sobre si mateixa. No volia imaginar-ho, ni pensar-ho si més no, perquè no volia perdre el control. La Tinent Iden Versio no s’ho podia permetre davant de ningú... ni tan sols Gideon.

—T'has assabentat de com ho van fer els rebels? —va preguntar Gideon. Se li solia donar bé interpretar les seves reaccions, però Iden sabia, per experiència, que resultava complicat veure les expressions i el llenguatge corporal per holograma. No va tenir cap més remei que contestar.

—Alguna cosa sobre uns plànols robats de l'estació —va dir.

—És més que això. Iden... és espantós —ell va baixar la vista al terra per un instant. Quan va aixecar el cap, malgrat la distorsió, la grandària reduïda i el color de la seva cara, Iden va veure que els ulls de Gideon cremaven amb una ira que sospitava que portava temps continguda—. Un dels científics que va participar en el disseny de l'Estrella de la Mort... la va construir amb la finalitat de què fos destruïda.

Iden es va posar tibant.

—Explica't —li va dir fredament.

—Ho tenia tot planejat des del principi. Des de feia anys. Va generar una inestabilitat en el reactor. Sota el reactor principal, sota la rasa de l'equador, hi havia un petit tub de fuita tèrmica. Aquesta maleïda cosa solament mesurava dos metres d'ample, però aquesta obertura conduïa directament al reactor principal.

Iden es va estremir mentre apareixia una escena davant els seus ulls: els Ala-X i els Ala-Y llançant-se cap a la rasa, descendint, solcant-la, descendint més...

—Torpedes de protons —va dir. Havia de ser això. El pou estava protegit contra rajos, perquè qualsevol atacant entenimentat ho hauria provat amb foc de làser.

—Exacte! Com ho has...? —es va quedar callat—. Disculpa.

Iden va fer un gest desdenyós amb la mà.

—Continua.

—Bé, resulta que l'impacte directe va provocar una reacció en cadena.

—I l'Estrella de la Mort va explotar —Iden va sentir una esgarrifança. «Per això els rebels enviaven naus tan petites. Per això anaven cap a les rases. I nosaltres, en la nostra confortable i inexpugnable estació, o en els nostres bons caces... crèiem que solament gallardejaven en un desafiador gest final...»

—Corren rumors que van robar els plànols a Scarif —va prosseguir Gideon—. Per això es va lliurar la batalla.

—Però han mort, no? —el to d’Iden va ser aspre—. Els rebels? A Scarif?

—Sí. Encara que van poder transmetre els plànols a...

—Però van morir?

Hask es va encongir davant la intensitat de l’Iden, però va contestar.

—Sí, van morir.

—Bé, m'alegro. Havien de morir. Havien de morir tots pel que van fer. Però la senadora Organa va fugir —va pronunciar el nom de la princesa traïdora com un epítet i va respirar profundament—. Gideon, ella estava a Yavin al mateix temps que jo.

I Gideon ho va entendre i la seva cara de trets forts li va mostrar la seva comprensió.

—Sí, ho estava —va admetre amb cautela—. I tu havies de sortir viva d'allà, no executar a cap rebel. Estaves ferida, Iden. Bastant, per la qual cosa veig... per holo. Ningú es fica en un tanc de bacta solament per donar-se una capbussada.

Iden es va adonar que estava somrient. Li fastiguejava que Gideon la conegués tan bé... però també la reconfortava.

—Els atraparem, Gideon —no era una simple afirmació. Era un jurament—. Els ho farem pagar. Aixafarem a la rebel·lió. Farem justícia per aquest... aquest acte terrorista.

Gideon va somriure, aquell somriure fi de llavis serrats que evidenciava que estava pensant i que a Iden li agradava tan poc veure, encara que en aquell moment ho va agrair.

—Oh, clar que sí. I pressento que els dos formarem part d'això.

—Més ens val que sí.

 Següent