CAPÍTOL 27
PLANETA SULLUST
Dia nou de l'Operació Trenca-anells
Durant les dues setmanes anteriors, Thara no va sentir que
fos l’SP-475 de sempre.
L'explosió en la nau terrorista li havia deixat una cicatriu
serrada en el front, a més de què a estones perdia l'audició en l'oïda
esquerra. Durant els primers dies després de l'incident, el mal de cap
l'obligava a enganxar el front als freds panells metàl·lics del pis i a resar
per caure en la inconsciència. Els droides mèdics li havien assegurat que eren
reaccions normals i aviat li van donar l’autorització perquè realitzés tasques
lleugeres, com anàlisis de la informació obtinguda pels sistemes de vigilància,
manteniment d'armament, etcètera.
No havia rebut cap visita; ningú li havia dit que es
recuperés ràpid. El seu oncle ho hauria fet en altres circumstàncies, però
seguia en custòdia, a l'espera que li enjudiciessin o alliberessin.
En el seu primer dia de feina, mentre acarava l'inventari
automatitzat de cel·les d'energia per blàsters, 113 es va reunir amb ella en
aquell dipòsit d'armes intensament il·luminat. Ell havia estat el líder de
l'equip el dia de l'explosió i havia interrogat a l'agent rebel. D'alguna
manera, va aconseguir sobreviure també, malgrat com de prop que va estar de la
detonació.
«Tal vegada...», va pensar Thara, «sí és un dels clons
originals».
La resistència era una de les característiques principals
d'aquells comandos. Altres membres de l'equip no van tenir tanta sort. Per
fortuna, Thara no recordava els cossos esclatats i escampats per tota la nau,
encara que sí podia imaginar-los.
—Ets una dels nous —va dir 113. Era una afirmació, no una
pregunta—. De l'entrenament accelerat, per engrossir les files. Pinyumb va ser
la teva primera assignació?
—Sí, senyor —va dir Thara. Vestia una variant de l'uniforme
per a cadets, amb un casc que deixava exposats el rostre i les emocions. Se
sentia a cegues sense la resplendor del visualitzador que tenia el seu vell
uniforme.
—Mmm. —SP-113 la va mirar a través del seu propi casc. Thara
es va preguntar si estaria revisant el seu expedient—. Vas sobreviure. Això té
mèrit. Però el teu acompliment ha de ser millor.
«Millor que abandonar a la seva sort als meus companys?», es
va preguntar. No li semblava una meta massa difícil de superar.
—Sí, senyor —va dir Thara.
—El temps que t'hagin donat els droides mèdics per a
rehabilitació, redueix-ho a la meitat. Estem curts de personal, i els caps
volen que trobem a Nien Nunb i a la resta de la cèl·lula abans que causin més
problemes.
L'alienígena de la nau rebel havia afirmat que la cèl·lula
no tenia simpatitzants a Pinyumb, que els civils no els recolzaven per temor a
represàlies. Ningú li havia cregut: ni Thara ni els seus companys ni, per
descomptat, els líders.
No obstant això, Thara va protestar.
—Senyor? —No havia d'estar parlant, però tot i així va
començar a balbotejar—. Pensava que...
—Vas pensar què?
—A Hoth, senyor. Vaig pensar que els rebels serien menys...
perillosos, menys eficients, menys... no sé.
Els soldats d’assalt no xafardejaven molt: les xerrades
estaven prohibides durant les hores de treball i les normes oficials inhibien
la formació de llaços socials en hores de descans. Els soldats que establien
vincles amb els seus companys perdien flexibilitat i veien disminuïda la seva
capacitat d'adaptar-se a noves assignacions amb altres escamots. Malgrat això,
es feien xerrades a l'hora del menjar o en els vestidors. Aquí, Thara va
escoltar sobre l'atac a una de les principals bases rebels en el sector Anoat. L'enemic
havia estat obligat a retirar-se: la base va ser destruïda. Darth Vader havia
guiat personalment les seves tropes cap a la victòria; l'elit de l'elit va
marxar sobre foc i gel, superant les milers de paranys rebels.
SP-113 va proferir un so curt i desdenyós, semblat a un
riure. Després, es va donar mitja volta.
—Estem molt lluny de Hoth —va dir—. I sempre hi ha més
rebels.
Una setmana després de la seva conversa amb 113, Thara va
reprendre les seves activitats normals. Es va posar l'uniforme amb cura i
diligència, mentre repetia mentalment el seu nom, la seva missió i el seu
compromís amb Sullust i amb l'Imperi. Però els lleugers bonys del seu uniforme
i el silenci mortal en la seva oïda dreta la distreien. El casc gairebé li va
caure en posar-se’l.
***
Hi havia gairebé trenta soldats d’assalt esperant l'arribada
del transport a l'hangar. Altres trenta estaven ocults o desplegats en els
túnels adjacents, llestos per repel·lir qualsevol atac sorpresa de la cèl·lula
rebel. Al mateix temps, altres equips registraven els blocs de cases de Pinyumb
i asseguraven la planta de processament d’Inyusu Tor.
Algun cap havia decidit que la seguretat del transport bé
valia detenir les activitats econòmiques de tota la ciutat.
SP-475 estava darrere d'un equip de manteniment, mirant cap
al túnel pel qual el transport va descendir des de la superfície. Va imaginar
rebels desplegats entre tènues rajos de llum solar, preparant explosius en les
ombres.
El transport va emetre un xiuxiueig, i SP-475 va dirigir la
seva atenció a la rampa d'abordatge. Els oficials de Pinyumb es van avançar
promptament per rebre als nouvinguts, obstruint la seva visió. Mitja dotzena de
soldats d'armadura blanca van envoltar al grup i el van escortar a través d'un
túnel. SP-475 va escoltar a través del casc les veus dels líders dels equips,
els qui reportaven que tot estava en ordre.
—Qui són aquestes persones? —va preguntar un dels
treballadors de manteniment.
Un segon grup va començar a baixar per la rampa d'abordatge:
oficials amb uniforme negre, personal de seguretat amb casc i més soldats
d’assalt. Primer eren deu; després, vint. Poc després hi havia més dels quals
SP-475 podia comptar.
—Capatassos —va respondre un altre treballador—. Els rebels
van atacar l'altre dia un dipòsit a Mardona. Necessiten augmentar la producció
en un altre costat.
SP-475 no ho sabia. Li va xocar la idea que Pinyumb
necessités més soldats, més capatassos per complir amb la seva aportació...
però va mantenir les seves emocions sota control. 113 li havia dit que estaven
curts de personal i que encara no trobaven a Nien Nunb. Tal vegada la idea de
portar reforços no fos dolenta.
Llavors va escoltar un agut grinyol en el seu casc. Els seus
companys van començar a cridar.
El rebombori d'estàtica i veus superposades resultava
impossible de desxifrar. En un instant, algun oficial s'imposaria i els hi
donaria ordres clares. SP-475 volia romandre immòbil. També volia córrer.
L'última vegada que havia vist als seus companys embolicats en el caos, homes i
dones havien mort.
El pit li feia mal; no estava respirant bé.
Amb la seva visió perifèrica va veure que un altre soldat
assenyalava alguna cosa darrere d'ella, en la part superior de la paret de la
caverna. SP-475 va donar mitja volta amb el seu rifle en mà. Va ensopegar i va anar
a donar contra un dels de l'equip de manteniment.
El seu casc va dirigir la seva atenció a una esfera
mecànica, no més gran que el seu puny, la qual surava a uns deu metres per
sobre del terra de la caverna i avançava zigzaguejant cap al túnel que portava
a la superfície. No es va preguntar què era. Va alçar el seu rifle i va prémer
el gallet tres vegades. El seu visor es va polaritzar davant la resplendor
vermellosa. Dos dels seus trets van donar contra la paret de roca. L'últim li
va donar de reüll a l'esfera i la va fer caure en espiral al terra, deixant al
seu pas un deixant d'espurnes.
No va haver-hi explosions. Ningú va morir. Va passar un
temps considerable abans que SP-475 tornés a escoltar la xerrameca a través del
sistema de comunicació i que notés la presència de dos soldats d’assalt
agenollats al voltant de l'esfera caiguda.
—Càmera espia —va dir una veu més nítida—. Sabia que els
rebels no estarien lluny. —Era 113—. Bon tret, Quatre-Set-Cinc.
SP-475 volia llevar-se el casc i vomitar.
Però havia fet el seu treball. Va superar el seu titubeig.
El seu torn amb prou feines començava. Si els rebels estaven treballant, ella
havia d'estar preparada. Havia de forçar-se a seguir endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada