La Companyia Crepuscle (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

SISTEMA CÀRIDA

Dia noranta-u de la retirada de la Vora Mitjana

El Capità Tabor Seitaron tenia una sensació de pesadesa en l'estómac quan va baixar de la llançadora en l'hangar de l’Herald, un destructor estel·lar de l'Imperi. Sentia com si les seves botes estiguessin adherides al llustrós terra i com si els seus intestins estiguessin sota el pes d'una roca. No podia recordar l'última vegada que havia experimentat la força de la gravitació artificial (potser quatre anys enrere, durant el vol de prova del Trista Confessió), però sí sabia que mai li havia afectat tant.

Se sentia vell. Hauria d'estar a Càrida, ensenyant història militar als cadets que havien dominat l'art d'aparentar interès en el saló de classes. No obstant això, aquell matí l’havien transportat de l'Acadèmia al port espacial i, d'aquest, a l'hangar, sense que ell tingués la menor idea del perquè.

—Capità Seitaron, benvingut a bord!

Tabor va contemplar a l'alferes, que romania rígid, en posició de ferms. La seva postura era l'adequada i el seu uniforme estava ben planxat, però tenia els ulls vermells i enfonsats. El noi («l'home», va suposar Tabor, encara que tots els oficials menors semblaven nois en aquells dies) venia acompanyat per dos soldats d’assalt que mantenien les seves armes immòbils en els seus costats.

«Almenys segueixen el protocol», va pensar Tabor.

—En descans —va dir. Els tres van relaxar les espatlles tan sols una mica.

—Li agraïm que hagi pogut venir —va dir l'alferes, guiant-lo cap a la sortida de l'hangar, amb pas enèrgic al principi, encara que després el va reduir abruptament per ajustar-se a la marxa de Tabor—. Si té alguna cosa guardada en la llançadora...

—Res —va dir Tabor—. Em van dir que el prelat volia veure'm.

—El rebrà en breu —va assegurar l'alferes—. Per aquí, si us plau.

Els soldats caminaven en formació darrere de Tabor i de l'alferes, els qui es van internar en les profunditats de la nau.

Tabor havia servit en destructors estel·lars, fins i tot abans que les naus es guanyessin aquest nom, durant els dies més foscos de la República, quan els constructors van abandonar la fabricació de naus comercials i jets luxosos per concentrar-se en l'art de la guerra. Va veure com les naus havien evolucionat d'enormes trastos, incapaços de desplaçar la seva pròpia estructura, a les armes més letals de la flota imperial; cadascuna era capaç de transportar a milers de soldats o d'aniquilar continents o plataformes orbitals.

L’Herald era un dels models més recents, posterior al servei actiu d’en Tabor. Encara que aquest estava al corrent de les seves característiques tècniques, no va reconèixer l'agut zumzeig del seu motor, ni als droides que corrien d'un terminal de dades a un altre.

Tampoc va reconèixer el camí que va seguir l'alferes a través de cavernosos passadissos i sales d'operacions. Durant el seu recorregut, l'alferes va mantenir un monòleg cortès però incessant, durant el qual va assenyalar les característiques de la nau —els passadissos de suport, els seus sistemes millorats de punteria turbolàser—, així com la ubicació del menjador per a oficials, dels dormitoris per a la tripulació i del pont de comandament. Va parlar també de les millores de la nau en relació amb les victòries que Tabor havia obtingut al llarg de la seva carrera.

«Estic segur que aquest deu per cent extra d'eficiència hagués estat útil durant la Batalla de Foerost!». Tabor li seguia el corrent: assentia amb el cap i plantejava algunes preguntes òbvies. Però la seva ment estava en una altra part. «No sé per a què em dóna una ronda per tota la maleïda nau. Quant temps creu que estaré aquí?».

—Quan el van assignar aquí? —Tabor amb prou feines va escoltar la seva pròpia pregunta, mentre marxaven davant de les àrees de treball.

—Fa quatre mesos, juntament amb la major part de la tripulació.

Quatre mesos? La resposta el va prendre per sorpresa. L'alferes no era l'únic que semblava esgotat. Els oficials es crispaven al pas de Tabor i començaven a teclejar frenèticament les seves consoles. Alguns deixaven caure les espatlles quan creien que ell ja no els veia. Tabor va percebre aquesta barreja de diligència, fatiga i terror reprimit, típica dels qui havien passat anys darrere de les línies enemigues.

Podria fer discrets esbrinaments: preguntar per les missions més recents de la nau i pels antecedents dels oficials a bord. Tal vegada ho faria en el futur (a Tabor li preocupava que la moral de la tripulació estigués tan baixa), però això podia esperar al fet que tornés a casa. L’Herald no era la seva nau ni la seva responsabilitat.

Per a alleujament de Tabor, la volta de visita va acabar quan l'alferes el va deixar a la sala de conferències, assegurant-li que el prelat es reuniria aviat amb ell. Tabor va aprofitar l'oportunitat per netejar-se el front i prendre una pastilla que els metges li havien prescrit per assentar-li l'estómac. Va consultar l'hora en una consola propera; en l'Acadèmia era l'hora de l'esmorzar.

El Prelat Verge va arribar gairebé una hora després.

Si l'alferes semblava un noi, el prelat era pràcticament un nen: tindria uns vint anys, com a molt; d'ulls lluents color blau safir i cabell negre, llarg i solt. Vestia uniforme de tela d’un gris fosc, una capa a l'estil dels nobles de Serenno i un fermall enjoiat. A Tabor li va semblar una persona que se sentiria en el seu element en el Senat de la República: extravagant, refinat i distant, tot alhora. No obstant això, enmig de l'ordre obligat d'un destructor estel·lar, el prelat era el caos en persona: un home aliè a les normes, una personalitat única entre aquella uniformitat diligentment imposada.

Tabor havia escoltat alguna cosa sobre el prelat. Abans que el convoquessin a l’Herald, encara que no gaire abans, era el membre més jove del Consell Imperial Regent, una estrella en ascens entre els ministres i consellers que xafardejaven i jugaven a la política a Coruscant. Es deia que l'Emperador Palpatine l’hi havia envestit personalment amb el títol, encara que Tabor no tenia idea de què podia significar el títol de prelat.

El Prelat Verge, a la sala de conferències, donava passos llargs i mostrava un ampli somriure. D'un moment a un altre, li va donar uns copets a l'esquena amb un entusiasme que resultava tosc.

—Capità —va dir—, benvingut a la meva nau.

«La teva nau?», va pensar Tabor. «No has estat ni tan sols un dia en l'Armada Imperial». No obstant això, va assentir cortesament amb el cap i va dir:

—Gràcies, prelat. És una nau impressionant. —Verge va deixar anar les espatlles d’en Tabor, qui va continuar abans que el prelat pogués dir res més—. Però encara no comprenc per què m'ha portat aquí.

Les comissures dels llavis del prelat van tremolar lleugerament. Després va somriure obertament i es va fer cap enrere.

—Per descomptat —va dir—. Ha fet un llarg viatge i deu estar impacient per començar.

Tabor es va preguntar què seria exactament el que havia de començar, però en aquesta ocasió es va abstenir de constrènyer a Verge.

—El nostre benèvol Emperador m'ha encomanat una tasca —va dir Verge—: capturar a Everi Chalis, ex-ambaixadora del Consell Imperial Regent i arquitecta honoraria del Nou Ordre, avui desertora i partidària de l'Aliança Rebel. Tinc entès que vostè coneix a la traïdora. Necessito al meu costat a algú que conegui la seva manera de pensar. —Va tornar a somriure i va agregar—: En la mesura en què un membre autèntic de l'Imperi pugui comprendre els processos mentals d'una traïdora.

Tabor va intentar ocultar la seva confusió. Considerava a Chalis una persona capaç, encara que d'una manera molt particular, i apta per succeir al Comte Vídian; algú hàbil per l’autopromoció i per imposar-se als seus enemics polítics, però no per a alguna cosa realment excepcional. Si algú li hagués preguntat a Tabor si considerava possible que Chalis traís a l'Imperi, ell ho hauria negat vehementment: aquella dona no tenia ni la valentia ni la voluntat per tornar-se contra els seus superiors.

—Amb el degut respecte —va dir Tabor—, no conec a aquesta dona tant com vostè creu. No he parlat amb ella en anys. —Va recordar aquelles innombrables juntes i recepcions de Coruscant i va intentar precisar qui havien treballat amb Chalis i qui d'aquests no estaven retirats o havien mort—. Probablement Tiaan Jerjerrod o Kenth Leesha li siguin de major utilitat —va dir, intentant excusar-se.

La boca del prelat va tornar a tremolar.

—El trio a vostè —va dir—, tal com l'Emperador em va triar a mi. Chalis és perillosa, i aquest no és moment per a falses modèsties. —Els seus dits infantils es van tancar formant un puny i van tornar a obrir-se. La seva veu es va reduir a un murmuri; Tabor va haver d'esforçar-se per escoltar-ho—. Vostè va ser un gran home: va servir amb excel·lència al nostre Emperador i a la nostra era. Ara malgasta els seus talents en l'Acadèmia. Jo li ofereixo l'oportunitat de prestar un servei autèntic una vegada més. —La seva veu va tornar a elevar-se, però el seu to era fred i impersonal—. Renunciar a aquest privilegi seria tan incomprensible com les accions de la Chalis.

Tabor va mantenir la vista fixa en el prelat, mentre analitzava el sentit de les seves paraules.

Havia romàs per tant temps al seu propi món que havia oblidat el llenguatge de la cort, la manera en què els homes educats s'acusaven mútuament de traïció. Va sentir com l'impuls de desafiar al prelat anava pujant per la seva gola, però ho va contenir tal com havia fet amb el malestar de l'estómac.

—Li prego em disculpi —va dir—. No era la meva intenció ofendre a l'Emperador. Em sento honrat de servir al seu costat.

Tabor va recordar de cop algunes històries que havia escoltat, relats sobre el fill d'un ministre de l'Emperador Palpatine, educat des de petit per ocupar un lloc en el Consell Regent, dedicat al servei de l'Emperador a exclusió de tota la resta. Aquest mateix nen havia adoptat amb gran fervor la doctrina de Palpatine i es considerava la personificació del Nou Ordre de l'Emperador.

Els qui li havien parlat a Tabor sobre Verge es burlaven d'ell, dient-li il·lús i envanit. Deien que havia construït un palauet a Naboo, planeta natal de l'Emperador, amb un altar privat dedicat a les glòries de Palpatine. Deien que una vegada s'havia fet una ferida en la cara, per emular aquella amb la que el Jedi va castigar a l'Emperador. Tal vegada deien la veritat.

En qualsevol cas, el Prelat Verge era un devot creient.

Verge va assentir amb moviments rígids del cap, orgullós.

—Bé —va dir—. Vostè i jo farem grans coses. Estic segur d'això.

Tabor va oferir un somriure que li va semblar més una ganyota i es va preguntar quan tornaria a veure la seva llar, a Càrida.

 Següent