CAPÍTOL 18
PLANETA HOTH
Zero dies després del pla Ka U Zero
Durant un període la durada del qual no va poder determinar,
Namir va ser incapaç de distingir entre la realitat i els somnis.
Intel·lectualment comprenia la diferència: sabia que era
fonamental distingir entre ells; sabia que la seva vida i la d'uns altres
estava en joc. Però tot allò que volia afirmar com un fet semblava dissoldre's
en l'aire, mentre que els malsons que intentava descartar romanien gravats en
la seva memòria.
Hi havia certes veritats de les quals estava segur: ell es
trobava tirat sobre el terra gelat i relliscós d'un corredor a mig esfondrar,
perdent i recobrant alternadament la consciència. Creia que la Base Eco havia
caigut, que ell i els seus amics s'havien enfrontat a uns soldats d’assalt i
que havien perdut.
Del que no estava segur era de si els seus amics estaven
morts. Havia visualitzat els cadàvers de Beak i de la Brand, podia conjurar les
imatges d'una matança, d'un caminant de l'Imperi que aixafava la Roach, d'una
espasa d'energia que partia per la meitat a Roja... però eren reals? Recordava
haver-se arrossegat per sortir dels enderrocs una vegada, dues vegades, però el
pes el tornava a vèncer.
Namir va recordar una cosa que Gadren li havia dit poc
després que aquest s'unís a la Companyia Crepuscle. L'alienígena s'havia donat
a la tasca d'instruir a Namir quant a la naturalesa de l'univers, li havia
parlat sobre l’hiperespai, els estels, les masses estel·lars i sobre un fenomen
singular del Nucli Galàctic.
—Al centre de tot —havia dit Gadren—, hi ha un clot negre
que devora tota la llum i tota l'energia, i que exerceix una força
gravitacional més poderosa que la d'un miler de sols. La galàxia sencera gira
al voltant d'aquest punt de foscor.
Llavors, Namir va recordar a un home de negre al que ningú
podia matar.
Darth Vader.
Finalment, el sergent va vèncer el pes que oprimia la seva
esquena, es va posar de quatre potes i va sentir una onada de nàusees. Va
pensar que mai abans havia sentit nàusees durant un somni; això li va semblar
raó suficient per posar-se dempeus. Va estar a punt de caure, però es va
recompondre i va fer un pas al capdavant. Panteixava. Dels seus llavis no
sortia res més que el baf de la seva respiració. Li feien mal les costelles en
el lloc on estava el rifle, que havia quedat atrapat sota el seu cos.
Va caminar pel corredor per provar el seu equilibri. Va
trobar a Beak, partit per la meitat.
Vader havia matat a Beak, no a Roja. Els seus records
començaven a assentar-se.
Vader era real.
Namir es va repenjar contra la paret.
«Mantingues-te despert», es va dir. «Si perds el sentit, mors.
Si romans aquí, mors».
Després, va deixar que la freda superfície del corredor li
guiés al llarg de diversos metres. Llavors va trobar a Roja. El seu abric tenia
un forat socarrimat a l'altura del cor. Roja estava damunt de Howl; Namir es va
posar de genolls per tocar-lo. I va sentir que estava fred.
Howl no mostrava ferides externes de combat. No obstant
això, Namir va deduir que el traumatisme cranial que havia sofert al centre de
comandament va resultar letal. Aquesta idea li va fer riure. Va alçar una mà
per tocar-se el cap. La caputxa de la seva samarra estava humida. El seu guant
va quedar tacat de vermell.
«Howl sempre va voler que anessis més com ell. Tal vegada
moris de la mateixa manera».
Namir sabia que havia de sentir una emoció diferent, la que
fora, davant la mort del capità i la de Beak i la de Roja. Però l'atordiment i
la commoció s'havien convertit en els seus aliats. La seva prioritat era
sobreviure. Escapar. Buscar calor. Trobar a la Companyia Crepuscle.
Però, ara ho recordava, la Companyia Crepuscle no estava a
Hoth.
Es trobava prop de l'hangar quan els soldats d’assalt els
van atacar.
Namir va intentar recordar en quina direcció havia
d'avançar, però l'esforç mental li va produir un mareig. La solució li va venir
quan un floc de neu es va posar i es va fondre sobre la seva barbeta.
Les portes de l'hangar estaven obertes; havia de seguir el
corrent d'aire.
Va avançar a trompades pel corredor; mentre més temps
aconseguia mantenir-se alçat, més segur es feia el seu caminar. Va aixecar el
rifle per revisar-ho. No hi havia llums d'advertiment. Va pensar a desarmar-lo
per examinar-lo amb més detall, però no podia arriscar-se a romandre aquí per
més temps: altres soldats d’assalt el podrien trobar en qualsevol moment.
Quan el va tornar a alçar, Everi Chalis estava davant d'ell,
tres metres més endavant, sobre el corredor.
Ella també caminava contra direcció al corrent d'aire,
tentinejant-se lleugerament en caminar. Avançava encara més lent que Namir i
mantenia una mà contra el seu pit. Namir va intentar pronunciar el seu nom,
només ho va aconseguir al segon intent.
Chalis es va donar la volta i li va llançar un cop de puny.
Ell va frenar la seva mà. Chalis va recarregar el seu pes sobre aquesta i va
perdre l'equilibri. Namir va voler agafar-la, però ella es va fer bruscament
cap enrere, donant alguns ensopecs.
Tenia els ulls vidriosos i injectats de vermell. El seu
abric estava cobert de neu i terra, i tenia taquetes de sang. La pell del seu
coll, des de la barbeta fins a la gola, tenia el vermell viu característic d'un
blau recent. Feia l'efecte que l'haguessin penjat i deixat anar de la soga
massa tard.
—Ens hem d'anar —va dir Namir.
Els llavis de la Chalis es van torçar formant una ganyota
salvatge. No va dir res.
Namir es va quedar mirant-la. Chalis també semblava sortida
d'un malson; llavors ell es va preguntar si seguia inconscient. La seva veu
reflectia frustració i constrenyiment quan li va preguntar:
—Pots caminar? Hem de fotre el camp.
Namir va estendre una mà per tocar-li l'espatlla. Aquesta
vegada va ser Chalis qui el va subjectar del canell. La seva veu va ser un
xiscle ronc i adolorit.
—Sí —va dir, separant la paraula en dues síl·labes.
Això era suficient per Namir, qui la va depassar per
continuar el seu camí. Al principi no va sentir els passos de la Chalis, però
al poc temps van començar a ressonar a poca distància d'ell.
Namir va seguir el corrent d'aire. Mentre més avançaven, més
prenia consciència dels sons de la base. El gel i la roca seguien assentant-se,
trencant-se, col·lapsant-se. Va escoltar petits esclats produïts pel foc i el
cablejat elèctric. En dues ocasions també va escoltar uns febles trets de
blàster. Si la batalla havia acabat, no feia molt temps d'això. A més, va
escoltar la Chalis.
La major part del temps ella respirava pel nas, emetent una
suau xiulada, però de tant en tant prenia glopades d'aire roncs i llastimosos.
No va dir res mentre tots dos travessaven la foscor, grimpaven pels enderrocs i
s'atapeïen per passar entre les portes entreobertes o travades pel gel.
Quan van arribar a l'hangar, la intensitat de la llum els va
enlluernar. Més enllà de les portes que donaven a la caverna, Namir va
aconseguir veure un exuberant cel blau; els rajos d'un sol en ocàs traçaven
senderes de llum intensa entre taques d'ombres. La majoria de les naus s'havien
anat. Hi havia dos caces Ala-X en flames. La llançadora de la Companyia
Crepuscle es trobava a un costat, pel que sembla, intacta.
—És el nostre dia de sort —va dir Namir sense somriure.
Chalis no rigué.
***
La llançadora sotraguejà en recórrer la pista que portava a
les portes de l'hangar. Namir va prescindir de la seva acostumada revisió
prèvia al vol, no perquè temia perdre uns valuosos segons, sinó perquè mai
havia pilotat ell sol una nau espacial. Podria haver-li demanat instruccions a
Chalis, però aquesta va limitar a asseure's en el seient del copilot, amb la
mirada buida clavada al capdavant.
Va haver-hi llums d'alarma i espurnes i foc que la nau va
anar deixant al seu pas. En elevar-se sobre la plataforma de l'hangar, cap a un
infinit espai blau, va abandonar ràpidament les ruïnes del camp de batalla i
les màquines de guerra.
Namir va voler quedar-se mirant al cel, deixar-se
hipnotitzar per aquell buit i no tornar a l’ofuscament del fosc corredor. Però
sabia que no podia. No encara.
—Estaran buscant naus —va dir—. Deu haver-hi un bloqueig al
voltant del planeta. I no tenim armes per travessar-ho.
Els dits li formiguejaven conforme la nau s'anava escalfant.
Mirà a Chalis esperant una resposta. Ella ni tan sols va girar-se.
—Ens derrocaran —va dir ell, amb una veu una mica més forta,
una mica més severa—. Has de parlar perquè ens deixin passar, enviar un codi
d'autorització com vas fer en l'abordatge del transport.
Chalis es va encarcarar. Feia l'efecte que s'estava contenint
per no fer una ganyota, com si s'hagués reobert una ferida. Però va seguir
sense parlar.
Namir va revisar el tauler de control i va intentar calcular
quant temps els hi quedava abans de sortir de l'atmosfera de Hoth i trobar-se
amb una flotilla de destructors estel·lars. En l'exterior, flocs de boirina i
núvols s'estavellaven contra la finestra de la nau.
—Chalis —va dir bruscament, agafant-la de l'espatlla.
Llavors ella sí va girar-se a mirar-lo, amb una expressió
plena d’enuig i amargor. Però va romandre en silenci.
—No m'importa si et fa mal parlar —va dir Namir—. No
m'importa el que va ocórrer allà a baix. Vas a intentar fer això.
Va mantenir la seva mà sobre l'espatlla de la Chalis, mentre
amb l'altra buscava a les palpentes el seu rifle, que encara portava penjat
davant del pit. I el va aixecar cap a ella. Els dos estaven tan a prop que el
canó va esquinçar l’abric de la Chalis.
—Ho vas a intentar —va dir ell.
Chalis li va seguir mirant amb odi. Després es va girar cap
a la consola i, amb moviments ràpids i erràtics, va començar a pitjar botons i
a capturar codis.
A continuació va obrir una freqüència de comunicació.
—Parla —va dir ella, amb una veu tan ronca i amb tal
quantitat d'aire que Namir va creure que ningú li entendria— ...Blizzard Force.
Unitat dos, dos, vuit, set. Sol·licito —Va fer una pausa. Després va obrir i va
tancar la boca com un peix fora de l'aigua— ...atracador per a una llançadora
en custòdia.
Chalis va tancar la freqüència i es va inclinar cap
endavant; les seves espatlles i el seu pit pujaven i baixaven. Semblava com si
estigués tossint, però no produïa cap soroll.
La llançadora va deixar enrere els núvols grisos i la seva
finestra es va tornar negra; els estels brillaven en la foscor com el gebre.
les enormes falques que eren els destructors estel·lars s'estenien a banda i
banda.
Instintivament, Namir va voler alimentar amb energia als
motors per allunyar-se de Hoth i travessar el bloqueig. Però va decidir
esperar. Si desvetllava l’estratagema massa aviat, la llançadora seria
aniquilada.
«Primer franqueja el bloqueig», es va dir. «Allunya't del
planeta prou per poder donar el salt a la velocitat de la llum. Despertaràs
sospites, però per llavors serà massa tard».
Va manipular la computadora de navegació i la va deixar
projectant el primer salt a l’hiperespai. Després buscaria les coordenades de
la flotilla; la nau segurament les havia guardat, però en aquest moment
qualsevol lloc era bo, amb la condició que estigués lluny de Hoth.
Una llum es va encendre en la consola. Un dels destructors
estel·lars intentava establir comunicació amb ells. Namir va girar-se a mirar
la Chalis. Ella tenia la mirada fixa cap endavant.
Quan eren a punt de superar el bloqueig i es trobaven
pràcticament fora del camp gravitacional de Hoth, els sensors van mostrar un
grapat de naus que avançaven ràpidament cap a ells.
«Caces TIE», va pensar Namir. Però la seva oportunitat
d'atrapar a la llançadora havia passat.
La computadora de navegació va indicar que tenia una ruta.
Namir va estirar un braç i va tirar acuradament l'accelerador de
l’hiperpropulsor. Els estels es van transformar en línies de llum i Namir es va
sentir aixafat contra el seu seient. Després, el panorama es va transformar en
un remolí d'energia blava celeste i la nau es va estabilitzar de nou.
Namir va consultar les lectures com si esperés veure caces
TIE seguint-los encara i va revisar la cabina com si algun stormtrooper hagués
pogut pujar a la llançadora. Li va prendre una estona al seu cos acceptar que
estava fora de perill. I als reflexos adquirits en centenars de batalles els va
prendre una altra estona apaivagar-se, per donar pas al raonament per primera
vegada des que Namir havia despertat.
Estava viu.
Roja i Beak estaven morts.
El capità de la Companyia Crepuscle estava mort.
La flota rebel s'havia dispersat.
Namir es va arrepapar en el respatller del seu seient,
tremolant enmig de la calor de la llançadora i aferrant-se als vestigis del seu
ofuscament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada